«Vam sentir vergonya, ràbia i tristesa de veure com es tractaven els refugiats»

 

Una trobada en un tren soviètic ucraïnès. Una professió comuna, la de corresponsal. Una preocupació compartida per una Europa en tensió, les seves fronteres, i totes les persones que hi arriben buscant un futur que avui se’ls nega on van néixer. La italiana Irene Savio, criada a l’Argentina, i la valenciana Leticia Álvarez han recorregut el nostre continent cobrint una crisi humana sense precedents. Milers, milions de persones fugen de la guerra, de la fam, de la por..., les seves mirades ens interpel·len i les seves esperances estan dipositades en nosaltres. Durant anys, les dues periodistes ens ho van explicar a la televisió, la ràdio i els diaris. Però un dia els va semblar que això ja no era suficient: volien donar veu als veritables protagonistes perquè ens expliquessin la seva història, reflectir tots els detalls que sempre queien de les seves cròniques per falta de temps o espai. Així va néixer Mi nombre es refugiado (Editorial UOC), un conjunt de pàgines plenes de vida, amb les seves llums i ombres, que no poden deixar indiferents ningú que es digui a si mateix persona.

 

Una trobada en un tren soviètic ucraïnès. Una professió comuna, la de corresponsal. Una preocupació compartida per una Europa en tensió, les seves fronteres, i totes les persones que hi arriben buscant un futur que avui se’ls nega on van néixer. La italiana Irene Savio, criada a l’Argentina, i la valenciana Leticia Álvarez han recorregut el nostre continent cobrint una crisi humana sense precedents. Milers, milions de persones fugen de la guerra, de la fam, de la por..., les seves mirades ens interpel·len i les seves esperances estan dipositades en nosaltres. Durant anys, les dues periodistes ens ho van explicar a la televisió, la ràdio i els diaris. Però un dia els va semblar que això ja no era suficient: volien donar veu als veritables protagonistes perquè ens expliquessin la seva història, reflectir tots els detalls que sempre queien de les seves cròniques per falta de temps o espai. Així va néixer Mi nombre es refugiado (Editorial UOC), un conjunt de pàgines plenes de vida, amb les seves llums i ombres, que no poden deixar indiferents ningú que es digui a si mateix persona.

Irene: Vaig començar a cobrir històries de migració fa deu anys a Itàlia, col·laborant amb el suplement d'un diari especialitzat. Des de llavors, mai no ho he deixat de fer perquè no ha deixat de ser una de les qüestions més candents de l'agenda internacional. I no només per aquesta raó: jo he tingut la voluntat d'involucrar-me en aquests temes. I això perquè tinc la ferma convicció que aquesta és una de les tasques del periodisme, donar veu als qui no tenen la possibilitat de fer-se sentir. Per a això, és important també posar-se en la seva pell. Una vegada fins i tot vaig fingir ser una immigrant per a comprovar si els immigrants regulars que viuen a Europa pateixen discriminació a l'hora de buscar un lloguer decent per a viure.

Leticia: Vaig arribar a Grècia com a corresponsal de temes econòmics fa tres o quatre anys. Els refugiats ja hi eren, però no eren el problema que són ara. Quan fa dos anys va saltar l'alarma vaig començar a treballar aquest tema de manera constant. He fet la ruta quatre vegades, encara que no com a infiltrada perquè això era impossible: vaig recórrer Turquia, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Eslovènia, Hongria, Croàcia i Alemanya. En aquest temps he estat als boscos, he dormit amb ells a Idomeni, fins i tot m'he posat el vel!, he pujat als busos i he travessat fronteres a peu quan m'han deixat. Quan no els podíem acompanyar; per exemple, en algun trajecte en barca, ens anaven enviant missatges de mòbil. Fa molts anys que aquesta ruta existia. Primer hi van passar els homes. Quan va ser segur, hi van viatjar famílies. Hi va haver un moment en què gairebé era un viatge comercial: hi havia xarxes, recomanacions...

Irene: El llibre ens va donar la possibilitat d'explicar aquesta crisi migratòria d'una manera més profunda, completa i precisa. I també la de deixar un testimoni més durador d'una de les pitjors crisis migratòries del començament d'aquest segle ençà. Estava, estic i estaré convençuda que ells s'ho mereixien.

Leticia: Les notícies donen la informació, però queden fredes. El dia a dia, el que les persones viuen i senten, queda fora del paper. Volíem que tot això també es conegués. Volíem mostrar la seva història de veritat d'una manera extensa, profunda. I volíem que fossin ells els qui ho fessin, els qui ens expliquessin el que estan passant. Fer-los propers. Són persones normals amb les seves famílies, que s'enamoren, que pateixen, amb estudis, amb feines que han perdut... Són com nosaltres, però vivint una història molt dura. Volíem fer-los propers i explicar com podia passar una cosa així, quan havia començat.

Irene: Vam treballar en equip sempre, però cadascuna es va centrar en una zona. Jo als Balcans i la Leticia a Grècia. Vam passar hores connectades a Skype i repassant els textos. Una aventura mentre una es casava i l'altra viatjava a Mèxic premiada amb una beca; tot i així, seguíem connectades. Hem discutit cada coma del llibre!

Leticia: Allà vaig sentir tristesa pel que veia, vergonya de ser espanyola, de veure com tractàvem aquestes persones, ràbia quan veia les pallisses o el maltractament. I impotència quan em preguntaven si els podia ajudar. No, no puc. Hi mantinc el contacte i la situació de la majoria dels que he tractat ha millorat. Per això, quan hi parlo, sento alegria. Alegria per aquest contacte, per haver-los conegut..., tot i que segueixo amb la mateixa vergonya en veure que el nostre país n'ha acollit tan pocs.

Leticia: El millor de ser treballador independent, com jo, és que tinc temps per a perdre'l. El millor per a entendre alguna cosa és compartir-la, dedicar-li hores, dies... Si m'acosto a les persones que ho viuen, estic més còmoda. És necessària la implicació i així la puc sentir. Si no hagués dormit o plorat amb ells, si no hagués perdut una tarda... no n'hauria après.

Irene: Cobrir una crisi humanitària comporta les seves regles del joc. És impossible no sentir empatia per aquestes persones, però, des del meu punt de vista, és molt important que els periodistes no siguem activistes i que els dos oficis es mantinguin separats. Dit d'una altra manera, és impossible romandre indiferents quan un veu tant de dolor de prop, però és important guardar-se els sentiments per a si mateix i també guardar-se les llàgrimes.

Leticia: Sempre hi ha una línia que no has de passar. Quan t'hi impliques, si t'afecta físicament o emocionalment, et converteixes en activista i no en periodista. Si ho sento, m'aturo, desconnecto i després hi torno. Si no, si no me'n separo, estic empipada i les meves informacions passen al pla subjectiu.

Leticia: No m'agrada utilitzar la paraula refugiat. M'agrada anomenar-los persones normals que viuen una situació dramàtica. Són lluitadores, hospitalàries, supervivents..., donen gràcies a Déu malgrat tot, treuen el millor de si mateixes. Són en un temps mort, esperant. I això a alguns els passa factura. Hi ha gent que se'n torna, que llença la tovallola. La incertesa en què viuen els porta a tornar a Turquia o a l'Iraq. Els destrossa. Venen d'un conflicte i es troben en situacions precàries. Necessiten suport psicològic. Per exemple, en Nur es va quedar atrapat a Mória esperant una solució... No ha pogut més. Se'n torna a Síria. T'imagines la seva desesperació?

Irene: Estic d'acord amb la Leticia. Mai no se m'acudiria anomenar un dels nois que hem conegut en aquesta experiència refugiat. És el que passa quan un veu les coses directament, sense filtres. És el que li passa també a la gent que viu a Lampedusa i a Lesbos, veuen el drama cada dia, veuen dones, nens, gent gran que arriben moribunds a les costes després de viatges horrorosos pel mar... Això et canvia la perspectiva. Potser es podria dir que et fa més «humà», ja que no et permet pensar en els fets com un conjunt de xifres, dades o declaracions de tecnòcrates.

Irene: Crec que sovint som alarmistes i que ens falta perspectiva històrica per a considerar aquests fenòmens globals, la qual cosa no vol dir que calgui minimitzar la gravetat de les situacions humanitàries. Prenguem el cas de l'anomenada crisi migratòria de la ruta dels Balcans. El 2015 i 2016 la crisi va estar en les primeres pàgines dels diaris cada dia. Avui ha desaparegut de l'agenda mediàtica i, tanmateix, a Grècia hi ha camps d'acollida —com el de Lesbos— que semblen camps de concentració. A més d'això, la nostra ignorància històrica ens està impedint identificar les causes pròximes que hi ha dins i darrere d'aquestes migracions, de fer-nos les preguntes correctes. Per què a Itàlia arriben molts migrants que provenen d'Eritrea?, què passa a Eritrea?, quines seqüeles ha deixat el colonialisme a l'Àfrica?, per què hi ha avui refugiats encallats entre Sèrbia, Hongria i Croàcia, a les antigues fronteres movedisses de l'Imperi otomà (musulmà) amb l'austrohongarès (cristià)?

Leticia: La societat civil fa el que ha de fer. Serveix que ens manifestem. Serveix el voluntariat d'una setmana. Ets allà, coneixes el que fan i es dona a conèixer quan tornes.

Leticia: Els arriba tot el que els ciutadans d'altres països fan. Veuen els voluntaris. Ho agraeixen. No hi estan en contra. No estan ressentits. Els que arriben a Espanya, Itàlia... parlen de la sensibilitat, de l'ajuda. Una cosa són els ciutadans. Una altra, els governs. Els costa rebre almoina, però valoren que els donin un cop de mà, una manifestació, que els vulguin integrar, d'iguals.

Leticia: No creien en els polítics. Com tampoc no creien en els de Síria. No esperen que el govern, cap, faci res per ells. Pel que fa a Europa, no té tant de poder. Donar-li la culpa és fàcil. Les decisions es prenen segons el vot. Europa està sense rumb. Eleccions a França, els Països Baixos, el Brexit..., s'ha de trobar a si mateixa. Hi ha vint-i-set països individuals. No parlem d'Europa. Parlem que el nostre govern tampoc no ha acollit. Ja no som aquells valedors dels drets humans. Hongria posa fronteres i no la fas fora? Grècia es comporta molt bé. No gestionen bé els mitjans i no tenen mitjans, però ho està fent molt bé. Sèrbia i Macedònia han estat refugiats fa poc. Es nota. Un dia vaig veure com la policia pegava amb porres uns refugiats. Després vaig veure un d'aquests policies plorant. Una cosa són els governs, les normes, les ordres... Al carrer són solidaris. Nosaltres ja ens hem oblidat del que és fugir, buscar refugi...; ells, no.

Irene: Molts dels qui ho han aconseguit i són a Europa, fins i tot a Espanya, estan agraïts per haver tingut l'oportunitat de tornar a començar. Això és el primer que et diuen. Ara bé, per a ells es tracta d'un procés que no és gens fàcil. Per posar un exemple: entre els que van arribar a Europa també hi ha molts professionals, arquitectes, advocats, metges, que no podran exercir durant un temps, ja que hauran de revalidar els seus títols. Aquesta paperassa és frustrant. A això s'hi suma que en molts llocs també hi ha problemes de logística, no funcionen bé els transports i en algun cas desplaçar-se, sobretot amb nens, no és gens fàcil. En síntesi, la integració no és senzilla. Per això també cal que, en tots els països que acullen, les coses es facin bé, siguin planejades per professionals amb experiència en aquests assumptes.

Irene: Els fantasmes hi són aguaitant en qualsevol moment. La qüestió important per a tota aquella regió és com, quan i en quina mesura entraran a la Unió Europea. Eslovènia i Croàcia hi han entrat. Sèrbia no hi pot entrar fins que es pacifiqui el conflicte kosovar. I el mateix val per a Kosovo, Albània, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina. Han de solucionar els seus problemes interns i regionals. Quan tot això s'arregli es podrà crear primer una unió dels països balcànics i després aquesta unió podrà entrar conjuntament a la Unió Europea. Que si estaven preparats? No, no ho estaven. La crisi migratòria va provocar noves tensions entre els països balcànics i va augmentar la inestabilitat política en aquesta encara fràgil regió. Dit això, si a Europa hi ha encara un lloc on la memòria dels conflictes és recent, aquest lloc és precisament els Balcans.

Leticia: És difícil, però es poden fer coses. Per exemple, per què Espanya no fa passatges segurs? Si les ambaixades al Líban o Turquia tramitessin visats humanitaris, les màfies deixarien d'omplir barques. Ara hi ha un buit legal i els traficants se n'aprofiten. Tothom al mar. Deixeu de detenir-los amb l'excusa de l'arribada de terroristes! Els terroristes no viatgen en pastera. I l'efecte crida? No el fan els qui es llancen al mar. No els podem deixar desemparats.

Irene: És cert el que diu la Leticia. Ara bé, també hi ha iniciatives molt vàlides i que es coneixen poc. Una és la de l'associació catòlica Sant'Egidio, que treballa amb el suport del govern italià i del Vaticà i a la qual recentment es va sumar també França. Ja han traslladat a Itàlia des del Pròxim Orient de manera legal i segura set-cents refugiats en un any a través dels anomenats corredors humanitaris. Això és més del que han fet quinze països europeus.