«La història del cinema rock espanyol és la història d'una frustració»
Foto: Juan Terol
06/04/2017
Israel H. Ros
Eduardo Guillot, autor de Sueños eléctricos. 50 películas fundamentales de la cultura rock (Editorial UOC)

 

El rock va néixer als anys cinquanta i s'ha convertit en un dels gèneres musicals més populars de tots els temps, alhora que ha inspirat una gran quantitat de pel·lícules. Periodista i crític cinematogràfic des de la segona meitat dels vuitanta, Eduardo Guillot és autor de més d'una desena de llibres relacionats amb el cinema i la cultura popular. Actualment escriu per als mitjans especialitzats Urban (suplement del diari Levante-EVM), la revista Rockdelux i el diari digital Cultur Plaza. També ha dirigit dos curtmetratges i una sèrie documental. El seu últim treball ens guia pel rock cinematogràfic amb el llibre Sueños Eléctricos. 50 películas fundamentales de la cultura rock, publicat recentment per l'Editorial UOC.

Penses que la cultura rock inspira un estil de vida? T'hi sents identificat?

Històricament s'identificava el rock amb la frase de «sexe, drogues i rock and roll», però trobo que és un estil de vida que només es poden permetre portar les estrelles i està cada vegada més en desús. No m'hi identifico gaire, i menys a la meva edat.

La relació entre el rock i el cinema va néixer quan el setè art «només» tenia seixanta anys. Quina pel·lícula va marcar el començament del somni elèctric?

Oficialment, La jungla de les pissarres (Blackboard Jungle, 1955), on sonava Rock around the clock, de Bill Haley & His Comets, en els crèdits d'obertura i de tancament de la pel·lícula. No era un musical, però és el primer cop que va sonar una cançó rock en una pel·lícula i això la converteix en el títol fundacional del gènere.

Per què et sembla que aquest tipus de pel·lícules es van fer tan populars a l'època?

En els cinquanta eren populars, sobretot, en els autocinemes, amb l'excepció de les pel·lícules de l'Elvis, l'estrena de les quals es convertia sempre en un gran esdeveniment a causa del seu impacte mediàtic. Funcionaven perquè eren productes de consum fàcil i ràpid per als adolescents, que al final van trobar un reflex de la seva cultura al cinema, encara que fos amb comèdies més o menys ximpletes, però esquitxades d'un grapat de cançons. A partir dels seixanta, amb l'arribada del pop, el rockumental i altres derivacions del cinema relacionat amb les músiques populars, les coses canvien.

Podem parlar ja de subgènere cinematogràfic?

Delimitar subgèneres és complicat, sobretot tenint en compte que el cinema rock ja parteix d'una hibridació de propostes estètiques, però penso que a hores d'ara tothom reconeix una pel·lícula rock, més enllà que aquesta definició pugui englobar aproximacions molt diferents de la música, que van de la pel·lícula biogràfica al documental, passant per la ficció, el musical o la pel·lícula generacional.

Algunes de les pel·lícules que reculls a Sueños eléctricos no necessàriament tenen com a protagonistes cantants o compositors. Aquí hi ha Easy Rider o American Graffiti... Per què has decidit incloure-les?

En el primer cas, per la seva icònica banda sonora i el seu discurs sobre el fracàs de la utopia hippy. No hi ha cap pel·lícula que expliqui millor la impossibilitat de viure d'una manera alternativa als Estats Units dels seixanta que Easy Rider. Quant a American Graffiti, suposa la irrupció de la nostàlgia al cinema rock, amb uns personatges que viuen als seixanta però que escolten a la ràdio música dels cinquanta (una altra banda sonora, per cert, que es va convertir en un gran èxit).

Tant als Estats Units, amb Elvis Presley produint a raó d'entre dues i tres pel·lícules anuals, com a les Illes Britàniques, amb els Beatles al capdavant, es van apuntar a produir pel·lícules representatives. D'on neixen aquestes ganes per aparèixer a la pantalla gran?

Tot músic porta al seu interior un actor en potència; per tant, no és estrany que la majoria d'estrelles hagin intentat fer carrera com a actors o, almenys, s'hagin deixat seduir en alguna ocasió pel cinema, fins i tot posant-se a l'altra banda de la càmera. A més, la pantalla gran és un aparador excel·lent, i cinema i música s'han utilitzat l'un a l'altre des del començament com a eines de propaganda.

«Tot músic porta al seu interior

un actor en potència»

 

Quines diferències trobàvem a una banda o l'altra de la bassa gran?

El rock and roll neix als anys cinquanta als Estats Units, país que en marca la pauta fins a mitjan dècada següent, quan els Beatles, des de les Illes Britàniques, imposen un estil diferent. Però no ens deixem de moure sempre dins de la cultura anglosaxona; per tant, més enllà de les diferències estilístiques de tipus sonor, l'ús que el cinema fa del rock (i viceversa) és força similar. De fet, fins a l'arribada dels Beatles, a Anglaterra el cinema va estar buscant el seu Elvis Presley local a fi d'emular l'americà. Posteriorment, és més rellevant la sensibilitat del director respecte al tema tractat i l'enfocament particular de cada pel·lícula que la nacionalitat.

De les que es van produir (o es produeixen) a Espanya, amb quines pel·lícules representatives et quedes?

La història del cinema rock espanyol és la història d'una frustració. Una història d'excepcions. La tònica habitual era introduir la música pop a les pel·lícules per a ridiculitzar-la, com succeïa a Una vez al año, ser hippy no hace daño (Javier Aguirre, 1969), on apareixia un grup anomenat els Hippy-Loyas, o per a mostrar la faceta més domesticada dels roquers patris, com el Bruno Lomas de Codo con codo (Víctor Auz, 1967). De la producció dels seixanta destacaria Los chicos con las chicas (Javier Aguirre, 1967), amb Los Bravos emulant els Beatles en una entranyable versió local de ¡Qué noche la de aquel día! També A 45 revoluciones por minuto (Pedro Lazaga, 1969), un intent de retratar les dificultats amb què es trobaven diversos joves artistes en el seu afany per aconseguir l'èxit discogràfic. I, és clar, la psicodèlica i rupturista Un, dos, tres... al escondite inglés (Iván Zulueta, 1969).

En anys posteriors, fins i tot després de l'arribada de la democràcia, no abunden els exemples destacables, però sí algun títol de culte com Percusión (Josetxo San Mateo, 1983), protagonitzada per Kevin Ayers, o Gritos... a ritmo fuerte (José María Nunes, 1984), sobre l'escena underground barcelonina. Darrerament, el documental ha experimentat un cert auge, d'acord amb el que passa en altres països.

I actualment, es produeix bon cinema rock?

Es produeix molt documental rock, beneficiat per les tecnologies digitals, que abarateixen els costos; les possibilitats de difusió en festivals, canals televisius... i, per què no dir-ho?, l'impacte popular: tinguem en compte que tres dels últims quatre Òscar documentals els han guanyat pel·lícules musicals. També abunden les pel·lícules biogràfiques, que sempre funcionen comercialment, i fins i tot les sèries de televisió com The Get Down, Vinyl o Roadies. El que trobo a faltar és més ficció interessant relacionada amb el rock.

El rock and roll no és l'únic gènere que balla amb el cinema. El hip-hop, la música electrònica, el punk... també destaquen en la producció de pel·lícules. Quines recomanaries?

Les que s'inclouen en el llibre, triades com a representatives de cada estil musical abordat. En el cas del punk americà, Blank Generation (Amos Poe i Ivan Kral, 1976). En el del punk anglès, The Filth & The Fury (Julien Temple, 2000). Per a entendre els orígens del hip-hop, Wild Style (Charlie Ahearn, 1982). Els addictes a l'electrònica tenen Human Traffic (Justin Kerrigan, 1999). Fins i tot hi ha jazz a Let's Get Lost (Bruce Weber, 1988) i música cubana a Buena Vista Social Club (Wim Wenders, 1999). També reggae gràcies a la imprescindible The Harder They Come (Perry Henzel, 1973).

Se t'han quedat pel·lícules al pap? Quines propostes donarien per a una segona part de Sueños eléctricos?

No, hi he inclòs les que crec que hi havien de ser, segons un criteri que combina la perspectiva històrica i el gust personal. Això no impedeix que si es plantegés un segon volum, no hi hauria títols on triar: The Rocky Horror Picture Show, Gairebé famosos, Calles de fuego, Anvil, Joe Strummer. The future is unwritten, En la cuerda floja... Per sort, la llista és inesgotable.