«Cap persona no vol viure al carrer»

 

Óscar Martínez va ser un dels voluntaris que van participar en el Recompte de persones sense llar 2017, que va censar a la ciutat de Barcelona 1.026 persones que dormen a la via pública. Ha estat educador social durant divuit anys a la cooperativa TEB d’Habitatge. És professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la URL i també professor col·laborador de la UOC.

 

 

Óscar Martínez va ser un dels voluntaris que van participar en el Recompte de persones sense llar 2017, que va censar a la ciutat de Barcelona 1.026 persones que dormen a la via pública. Ha estat educador social durant divuit anys a la cooperativa TEB d’Habitatge. És professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la URL i també professor col·laborador de la UOC.

 

És una acció conjunta de les institucions que treballen per erradicar el sensellarisme, és a dir, la situació en què viuen persones que no disposen de les mínimes condicions d’habitatge per a viure amb dignitat, a Barcelona. Ho fan mitjançant la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) i consisteix a poder fer el recompte de les persones que dormen als carrers de la ciutat un dia i durant unes hores concretes a la nit. És la cinquena vegada que es fa a Barcelona i també hi ha altres ciutats que ho van fer aquell mateix dia.

Hi ha coses que només es poden fer amb una certa mobilització social. Però, a més, aquesta acció correspon a una situació que ens hauria d’avergonyir a tots. Que hi hagi gent que dorm al carrer no ens ha de fer estar orgullosos d’un sistema que expulsa directament les persones que no tenen mitjans econòmics o personals per a tenir accés a la dignitat d’una llar. Casa nostra és un espai de referència vital molt important; és on podem tenir el nostre espai d’intimitat, per a poder pensar, estar en silenci, decidir coses amb calma i, a més, representa un lloc de molta protecció. Tot això difícilment ho té una persona que viu al carrer, i aquestes qüestions són fonamentals per a un ésser humà. En realitat només hi has de dedicar unes hores d’una nit a l’any. No és cap esforç, però només ho podem fer si ens posem d’acord mil persones per a obtenir les dades.

L’acció concreta és molt senzilla. Pots triar la zona de la ciutat on vols ser. Jo vaig ser al barri de la Bordeta (Sants). La nostra tasca, com la de la resta de voluntaris d’aquella nit, consisteix a detectar persones que dormen al carrer i situar-les en un plànol en paper o virtual mitjançant una aplicació. Això permet tenir dades concretes del volum de persones que estan en aquesta situació i de quina manera es distribueixen físicament. Només cal saber si són homes o dones, l’edat aproximada, si es pot, i si van acompanyats d’algun animal, com ara un gos. No hi hem d’interactuar en cap cas i només hem de fer una observació des de la distància.

El que m’ha impactat més és recordar una família que dormia en una zona més o menys protegida i veure-la després als mitjans de comunicació perquè els veïns no volien que continués allà per diferents raons.

Sí, però també ens cal estar atents al llarg de l’any per a veure què es fa amb relació a aquesta qüestió. Cap persona no vol viure al carrer. Que hi hagi més de mil persones que dormen als carrers de Barcelona és fruit d’un sistema en el qual hem banalitzat el dret a poder tenir casa. Els preus actuals són fruit de l’especulació; no és una situació accidental. Hi ha qui especula amb el dret a tenir un espai personal per a viure-hi de la mateixa manera que hi ha gent que especula amb el preu del menjar a escala mundial. És urgent una regulació i una limitació dels preus dels lloguers com a primeres mesures perquè puguem parlar d’un país que garanteix la protecció a tots els ciutadans i no solament a uns quants.

Evidentment a tothom. Sobretot si ho fan com a espurna per a ser crítics amb el sistema que genera aquesta exclusió residencial i no solament com una acció puntual de la qual t’oblides ràpidament.