«Una bona educació emocional garanteix una bona salut mental»

 

L'educació de les emocions ha entrat a les aules en els darrers anys i de mica en mica també ho fa a les llars. Hi ha molts estudis científics que avalen que una bona educació en les emocions influeix positivament en la salut mental dels fills. La UOC comença aquest octubre el nou màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil, que dirigirà Noemí Guillamón, i aquest aspecte educatiu és un dels seus eixos principals.

 

 

L'educació de les emocions ha entrat a les aules en els darrers anys i de mica en mica també ho fa a les llars. Hi ha molts estudis científics que avalen que una bona educació en les emocions influeix positivament en la salut mental dels fills. La UOC comença aquest octubre el nou màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil, que dirigirà Noemí Guillamón, i aquest aspecte educatiu és un dels seus eixos principals.

 

Educar des de ben petits a sentir l'emoció, situar-la en el cos i posar nom al que sentim, sigui alegria, tristesa, ràbia o por, ens ajuda a gestionar el que ens passa en la nostra interacció amb el món. Si identifiquem el que sentim, és més fàcil reaccionar davant la situació. Podem sentir por davant de les coses que no coneixem o no podem controlar, o ràbia si les coses no ens surten com volíem, però si sabem reconèixer el que sentim i tenim un adult al costat (pare, mare, germà gran, mestre o psicòleg) que ens explica que està bé sentir-ho, que ens ajuda a entendre-ho, és més fàcil que després aprenguem a fer alguna cosa davant d'aquesta emoció. Moltes vegades no podem canviar les coses que ens passen, però sí el que en fem, i això passa per una bona gestió emocional de les situacions.

Una bona educació emocional garanteix una bona salut mental. De fet, hi ha molts estudis que avalen científicament des de fa anys que la (bona) salut mental dels pares està directament relacionada amb la (bona) salut mental dels fills.

En primer lloc, és important que des de casa es doni espai a totes les emocions, no només a les positives o a les negatives. Per a alguns adults pot ser fàcil acceptar l'alegria en els fills, però poden tenir dificultats per a donar espai a la tristesa, la por o la ràbia en els més petits. És important saber i acceptar que tot el que sentim és vàlid i té raó de ser. Per tant, no hem de coartar un nen si plora o està trist, o renyar-lo perquè s'enfada o té por. El primer pas, doncs, és acceptar i tolerar que l'infant sent el que sent. També és important no deixar-lo sol amb aquesta emoció. S'aconsella que si el nen està trist o enfadat o té por, l'adult estigui al seu costat, ja que això li transmetrà seguretat i confiança.

Els pares poden ser uns grans «contenidors» de les emocions dels fills. Moltes vegades és molt més tranquil·litzador i reconfortant per a un infant que el seu pare o la seva mare l'abraci mentre plora, o li faci un massatget quan sent por, que no pas dedicar espai a l'elaboració cognitiva del que ha passat, ha fet o ha sentit en plena explosió emocional.

Depenent de l'edat i el nivell maduratiu del nen, una vegada calmat sí que hi pot ajudar parlar del que ha passat, com s'ha sentit i què pot fer per a gestionar el que li ha passat. Però el primer pas sempre hauria de ser contenir les emocions de l'infant, permetre-les i estar allà.

També és important que els adults es donin espai a si mateixos per a sentir totes les emocions, sigui plorar, riure o tenir por. Vivim en una societat en la qual tot va cada vegada més de pressa i no ens donem espais per a parar, descansar, plorar, riure o somiar. I si no ho fem nosaltres, és molt difícil que els nostres fills ho aprenguin a fer, perquè nosaltres som els seus models de com es va per la vida. Per tant, està bé dedicar un espai a desfogar-nos sols, amb la parella o els amics; a descansar; a fer una activitat esportiva que ens agradi, sigui sortir a córrer, jugar un partit de futbol amb els col·legues de la feina o fer zumba, o demanar a algú que atengui els nens mentre ens dutxem durant més d'un minut. I això no vol dir descuidar els fills, sinó invertir en salut mental per a estar més disponibles per a ells i poder-ne tenir més cura.

Els pares poden aprendre a afrontar els problemes de manera que els deixi espai per a poder estar presents en la vida dels fills, perquè contenir les emocions dels petits, estar allà i ajudar-los a elaborar el que els passa demana molta energia i disponibilitat emocional per part de l'adult.

Jo penso que els adults estem cada vegada més conscienciats de la importància de les emocions, de la mateixa manera que cada vegada fem més esport o ens esforcem a menjar més sa. Em sembla que la nostra generació dona molt més espai i atenció a l'infant que el que li van poder donar generacions anteriors, i trobo que això és molt positiu. Ara bé, els adults estem aprenent sobre la marxa com s'ha de fer, perquè els nostres pares no sempre ens ho van poder ensenyar. Per tant, diria que els pares ens estem preparant per a educar les emocions, fem el que podem amb això. Ser sensibles amb aquest tema, llegir blogs, llibres, revistes, assistir a algun curset o taller o, simplement, parlar amb altres pares i compartir les dificultats que tenim amb els nostres fills (en comptes de mantenir el discurs d'«el meu fill és perfecte i jo soc un progenitor perfecte») ens pot ajudar en aquest aprenentatge. I si pensem que tenim dificultats que no sabem gestionar, demanar ajuda a un professional que ens acompanyi en aquest camí pot resultar de molta ajuda.

Des de l'escola es pot treballar en la identificació de les emocions bàsiques dels nens (alegria, tristesa, por i ràbia), que els infants aprenguin a identificar com són aquestes emocions, a situar-les en el cos (per exemple, quan sento por el cor se m'accelera i suo...) i en el comportament (quan estic contenta tinc més ganes d'estar amb els altres, de riure, de saltar...). Cal que des de l'escola també es potenciï donar espai a totes les emocions, permetre-les totes des de l'acceptació i el respecte. Actualment, hi ha molts recursos (contes, música o programes educatius) que poden ajudar els mestres en aquesta empresa.

És important adequar l'educació emocional al nivell evolutiu del nen. Així, es pot ajudar els més petits a identificar les emocions i discutir estratègies d'afrontament davant de temes complexos, com les relacions romàntiques, la sexualitat o la violència entre iguals amb els adolescents. Cada vegada es dedica més espai a les aules a discutir aquests temes i a formar els infants i adolescents en valors que inclouen la solidaritat, el respecte a la diferència i l'empatia.

Penso que és important acceptar que no en sabem, que n'estem aprenent sobre la marxa i que moltes vegades el que ens acaba funcionant ho aprenem a força d'assaig i error. Per tant, en aquest punt seria comprensiva i respectuosa amb les nostres dificultats.

Potser l'error principal en el qual podem caure és pensar que això de les emocions és un tema que s'aprèn sol, que no cal dedicar un temps a ensenyar-lo perquè tard o d'hora tots l'acabem aprenent. I això no funciona així.

Agafar com a vàlid el model de com s'afronten els problemes que ens han transmès els nostres pares sense qüestionar-nos si és el que volem ensenyar als nostres fills, si ens ha servit o si potser ens funcionaria més bé un altre ens pot dificultar ajudar els nostres fills a afrontar la vida d'una manera més sana. I, de fet, aquest mateix qüestionament, aplicat a cadascun de nosaltres, també ens ajudaria a conduir la nostra vida d'una manera més sana i autèntica.

Finalment, potser destacaria que, com en moltes altres coses, l'equilibri és la clau. Està bé permetre emocions, donar-los espai i contenir-les, però això no vol dir no posar límits o no intervenir quan la reacció emocional del nostre fill pot posar en perill la seva salut o la d'un altre (per exemple, si trenca alguna cosa, pega al germà...). Els nens necessiten límits per a saber fins on poden arribar; els límits els donen seguretat i context i els ensenyen molt sobre el que poden fer i el que no poden fer, el que està bé i el que no està bé, i això també és tasca dels pares.