«El sistema educatiu perd una oportunitat molt gran en no integrar més la música»

 

Manel Valdivieso dirigeix des del 2001 la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), que ni és una orquestra professional ni forma part dels estudis musicals superiors reglats. És una figura a part, però es relaciona amb totes les altres: facilita que els joves músics de més talent de Catalunya es formin durant un temps amb professors de prestigi internacional. Fa quinze anys a les proves d'accés s'hi presentaven com a màxim dues-centes persones anualment. Avui, s'hi presenten unes sis-centes. Valdivieso, que ha dirigit les principals orquestres espanyoles i ha treballat també en l'àmbit internacional, va parlar sobre lideratge en la jornada «Professionals competents per a organitzacions intel·ligents», organitzada per UOC Corporate.

 

 

Manel Valdivieso dirigeix des del 2001 la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), que ni és una orquestra professional ni forma part dels estudis musicals superiors reglats. És una figura a part, però es relaciona amb totes les altres: facilita que els joves músics de més talent de Catalunya es formin durant un temps amb professors de prestigi internacional. Fa quinze anys a les proves d'accés s'hi presentaven com a màxim dues-centes persones anualment. Avui, s'hi presenten unes sis-centes. Valdivieso, que ha dirigit les principals orquestres espanyoles i ha treballat també en l'àmbit internacional, va parlar sobre lideratge en la jornada «Professionals competents per a organitzacions intel·ligents», organitzada per UOC Corporate.

 

Té molt a veure amb el fet que hi arriben músics d'arreu del país, des d'Alcanar fins a l'Empordà. Molts venen d'escoles de pobles petits, però tenen un gran talent. Cadascun, a la seva escola, és el millor, cosa que durant un temps funciona molt bé; però hi ha un punt en què aquesta persona no necessitaria esforçar-se més. A la JONC troba altres companys a qui els passa exactament el mateix. I descobreix vàries coses. Una: que no està sol, que hi ha gent igual o millor. I dues: coneix personalment professors que venen d'arreu del món, en alguns casos els millors que pugui trobar en el seu instrument. Treballa i s'esforça més del que mai ho ha hagut de fer. Creix, veu nous horitzons. I el més important de tot és que quan acabin els concerts tornarà a casa i portarà aquesta motxilla carregada. I això, quan toqui amb els seus companys del poble, es transmetrà. I es transmetrà també als professors. De fet, no essent una eina pròpiament del sistema educatiu, la JONC ha aconseguit que presentar-se a les seves audicions formi part del pla pedagògic dels conservatoris del país. I està retroalimentant la cadena alimentària del sistema, no només per la banda de l'elit.

Fa vint, trenta anys, el mercat de la música era molt troglodita en aquest país: hi havia les grans orquestres i després hi havia les actuacions de tipus bolo, de més baixa qualitat. Però no hi havia un mercat intermedi d'actuacions de qualitat, el que seria el mercat del freelance. No hi era perquè el país tampoc no ho demanava. El fet que hi hagi molta més gent que estudia música clàssica, i que hi té accés, ha creat no solament un mercat de professionals preparats, sinó, més important, un mercat de públic a qui li interessa escoltar això. Ha fet néixer una sèrie de grups que tenen una vida com el Guadiana: ara sí, ara no, es reuneixen de tant en tant, però que quan es reuneixen són realment molt bons. I després fan classes i toquen en alguna orquestra de fora. La professió ha canviat gràcies a les escoles i els conservatoris, i també a la feina que fa la JONC. Crec que això és una revolució interessant.

Tenim un avantatge i un inconvenient a la vegada. La matèria amb la qual tractem no té res a veure amb la tecnologia. És la bellesa, i només es produeix en directe. Per tant, la tecnologia aplicada al concert de clàssica és molt limitada, encara que s'han fet coses: concerts amb projeccions de vídeos al darrere, amb espectacles de llums... Però jo diria que la influència més gran de la tecnologia en el procés d'educació musical i de formació de professionals ve de l'accés a la informació. Quan jo estudiava, sabia que hi havia una persona a Barcelona que tenia les partitures de Brahms, que una altra tenia les de Schönberg i que, segons què busqués, no ho trobaria mai. Podia haver d'anar a París a buscar una partitura, o un disc a Andorra... Avui els estudiants tenen més eines, un accés més fàcil a l'excel·lència. Que això sigui millor que el passat ho podríem discutir, perquè al final el que han de fer és entrenar-se, com els atletes. Però pot facilitar l'aprenentatge.

La feina important es fa a l'assaig, i a l'hora del concert la feina ja està feta: en aquell moment els músics tenen el director per a inspirar-los o guiar-los, per a ajudar a la sincronia. I hem canviat molt, prou perquè hi hagi orquestres que a l'hora d'actuar vagin sense director i siguin les millors del món. Però millor sense director que amb un robot.

La passió per les obres: el fet que, en la lectura a casa d'una obra musical, sapiguem veure-hi no solament la bellesa, sinó les connexions, i que això ens porti a la necessitat d'explicar-ho. És com llegir un text tan bonic que voldries poder-l'hi llegir a algú. I també tenim la passió d'articular un grup humà molt gran per a arribar a aquest objectiu.

Als catorze o quinze anys ja ho necessitava. I després va resultar que més o menys em sortia bé, i vaig anar estudiant mentre ja feia la feina.

El més extraordinari és que aprenies algunes coses molt fonamentals de les quals no eres conscient fins molt de temps després.

Recordo que després de l'Escolania vaig anar a un conservatori i ens feien dictats musicals, a dues veus. Ho tocaven setze o vint vegades. Jo a la primera ja tenia el dictat fet, em vaig espantar. Ho havia après sense saber com, de manera osmòtica. Crec que això és màgic.

Dues coses molt importants. Primer, saber escoltar i no fer-ho des d'un pedestal diferent. I segon, aprendre la manera de tenir paciència en coses que per a mi són urgents.

No has d'estirar tant i has de conduir més. Has de fer que ells vulguin fer el que creus que és millor per a ells. Però no que vulguin obeir-te. És bonic, oi?

El sistema educatiu perd una oportunitat molt gran en no integrar més la música, en no aprofitar les intel·ligències múltiples. En una aula, tots els alumnes han d'aprendre el mateix al mateix ritme. Això no és el millor rendiment possible, perquè cadascú té el seu tempo. Està bé que hi hagi unes bases comunes? Potser sí. Però hi ha determinades disciplines que es refereixen no tant a les coses que aprenem, sinó a com aquestes coses afecten el nostre entorn. Per exemple, l'estratègia. Quant a la música, imagina't que tothom sabés escoltar...

Escoltar realment. La diferència que això marca en la formació de les persones és tan gran que no treure'n més partit és perdre una oportunitat. Dit això, el sistema ha evolucionat i evoluciona bé. Però crec que perd una oportunitat molt gran en no incidir més en les intel·ligències diferents: espacial, estratègica, de tenir paciència, d'escoltar-se... cap d'aquestes coses et farà ser pitjor en res i, en canvi, totes et faran millor en tot. Crec que és incontestable.

Les escoles superiors de música tenen rang universitari, però quan arribem a la universitat ja ho hem d'haver après, això. És millor aprendre-ho de petit.

Mmm... [riu] Potser perquè és menys immediata.

La música pop o fins i tot la d'un cantautor és més epidèrmica. La clàssica és més treballada, un llenguatge més evolucionat. És normal que costi una mica més. Però no és un llenguatge impossible. Sensorialment tots rebem impressions semblants: si tu i jo ens asseiem a escoltar la cinquena simfonia de Beethoven, pot ser que no estiguem pensant el mateix, però segur que no pensaràs en papallones ni roses, perquè hi ha força, determinació, decisió, en allò que sona. Rebrem sensacions i tindrem emocions semblants. Hi ha un tipus de missatge que és unívoc en la clàssica, però no d'una manera tan epidèrmica.

Fem moltes coses amb respostes impressionants del públic. Per exemple, aquest any, per a Projecte Home, fem un projecte amb músiques que transiten de la foscor a la llum, del caos a l'ordre. El públic hi participa i entén de què parlem amb poques frases o imatges introductòries, que ajuden a fer que els participants arribin una mica més al fons del que ho farien.

Si aconsegueixes que passi, l'efecte és molt millor.

Sí, sempre ens aniria bé.