«Hem de parar-nos a pensar sobre la decisió que pren un refugiat o immigrant quan abandona el seu país»

 

Juan Jesús Donoso Azañón (Madrid, 1969) és, des de fa dues dècades, director econòmic de Creu Roja Espanyola. Durant aquest temps no ha deixat de formar-se i, entre altres estudis, ha cursat dos màsters a la UOC. A més, és docent del postgrau de Gestió i Administració d'Entitats no Lucratives de la UOC. «Si et desprens de la part acadèmica i no la barreges amb la part real, perds molta capacitat de donar respostes», assegura. En aquesta entrevista parla especialment de les seves idees sobre l'economia i les ONG.

 

 

Juan Jesús Donoso Azañón (Madrid, 1969) és, des de fa dues dècades, director econòmic de Creu Roja Espanyola. Durant aquest temps no ha deixat de formar-se i, entre altres estudis, ha cursat dos màsters a la UOC. A més, és docent del postgrau de Gestió i Administració d'Entitats no Lucratives de la UOC. «Si et desprens de la part acadèmica i no la barreges amb la part real, perds molta capacitat de donar respostes», assegura. En aquesta entrevista parla especialment de les seves idees sobre l'economia i les ONG.

 

Creu Roja, d'acord als seus principis, atén les persones sense importar-cap condició. Realitzem l'esforç que sigui necessari per atendre al creixent nombre de persones migrants i refugiades que arriben al nostre país. En el que va de l'any 2018, els nostres equips d'intervenció han atès 9.345 persones suposant un 50% més respecte l'any 2017. Aquesta activitat es realitza d'acord al Conveni subscrit amb el Govern d'Espanya a través de la Secretaria General d'Immigració i emigració del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social.

Personalment crec que l'arribada de refugiats i immigrants, intensificada d'un temps ençà per la Mediterrània, i que en altre temps es realitzava per altres costes (només hem de mirar enrere i recordar l'arribada de piragües a les costes Canàries), és la resposta a les guerres, declarades o no, i altres fenòmens com són la fam. Només hem de parar-nos a pensar sobre la decisió que pren un refugiat o immigrant quan abandona el seu país: deixant enrere en molts casos a tota la seva família, arriscar la vida sabent que poden perdre-la abans de seguir en les condicions en què es troben en els seus llocs d'origen. Al meu entendre ha de prevaler abans de res el dret a la vida i a un tracte digne, i aquí és on intervé una organització com en la que treball, atenent a qui ho necessita.

La resposta ha de ser global i la iniciativa ha de partir des de l'àmbit polític. En el cas de la Mediterrània, la Unió Europea. Han de canviar les polítiques no només d'asil i refugi, sinó també les orientades al desenvolupament dels països que no compten amb un nivell de vida mínim per a la subsistència, perseguir les xarxes mafioses que es dediquen al tràfic d'éssers humans, han de replantejar-se les situacions geoestratègiques i, sobretot, acabar amb les guerres.

La idea va néixer fent un màster de Consultoria i Desenvolupament Organitzacional a la Universitat de Valladolid. Vaig escriure un llibre titulat De la economía de mercado a la economía de las personas, en el qual reflexiono sobre si l'economia actualment està concebuda per a les persones o per a mantenir estructures que no es relacionen necessàriament d'una manera directa amb el que les persones necessiten.

Una cosa és quan ho escric: quan neix la necessitat de plasmar-ho. Però diria que des de petit he estat molt col·laboratiu, sempre he estat molt lligat a associacions i activitats, tant a Madrid com al poble d'origen de la família, Granátula de Calatrava, a Ciudad Real. Tot i que he estat una persona contradictòria: a l'hora de triar la carrera, vaig posar tres opcions molt diferents: econòmiques, telecomunicacions i medicina.

Sí, i això em va permetre entrar a la primera opció de la llista: econòmiques. Soc de ciències, però també escric llibres d'història. Aquestes contradiccions, aplicades a l'economia, et poden obrir el camp de visió, perquè no et focalitzes en el que moltes vegades es dona per fet: que el benefici és exclusivament el resultat econòmic. Segons la meva opinió, el benefici té molt més abast. Hi ha moltes facetes en què es pot distribuir.

En l'empresa, en mesures de conciliació o en la possibilitat de desenvolupar la carrera professional, però també la vida personal; o en el fet de poder fer coses relacionades amb la teva feina, però que beneficien la societat; en la responsabilitat social... L'economia no es pot entendre exclusivament com un problema de restricció de recursos. Cal pensar on posem els recursos, no que són escassos. Per a mi la ciència econòmica és la que s'ocupa de les persones, de les seves decisions i accions.

En realitat, com a becari i sense saber absolutament res de l'entitat. Tenia una imatge més sanitària de Creu Roja, la imatge típica de les ambulàncies i els hospitals, una imatge que es va trencar al cap de tres dies. Em vaig adonar que Creu Roja és en tots els plans socials on puguem trobar persones vulnerables, des de la infància fins a la gent gran, passant per les persones estigmatitzades o excloses. Per exemple, en el moment que vaig començar, una necessitat important era atendre les persones amb VIH.

Era diplomat en Empresarials i vaig arribar per implantar un quadre de comandament en la institució en l'àrea d'activitat, no en la d'economia. Vaig anar creixent a mesura que vaig anar passant per diferents departaments i ara ja fa vint anys que dirigeixo els comptes de Creu Roja.

Sí, és bàsica. Si et desprens de la part acadèmica i no la barreges amb la part real, perds molta capacitat de donar respostes. També és important fer recerca. Pertanyo a una comissió de l'Associació Espanyola de Comptabilitat i Administració d'Empreses, que fa recerca i publica sobre les entitats sense finalitat de lucre.

El primer que caldria dir és que no és una filial: és una entitat constituïda a Espanya que és membre de la Federació Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja. També cal dir que és una entitat de dret privat, no pas públic, com es pensa de vegades. A Espanya tenim un pressupost que oscil·la entorn d'uns 600 milions d'euros anuals i no és comparable amb el món privat, perquè aquests diners no inclouen la immensa contribució del voluntariat. Tenim més d'1.350.000 socis i sòcies que fan aportacions periòdiques. I més de 220.000 persones voluntàries, que són el nostre tema central (leitmotiv): som una organització de voluntariat. A més, hi treballen unes 11.000 persones amb contracte laboral, que en alguns moments de l'any augmenten. Segons la meva opinió, l'objectiu seria que no fóssim necessaris, però mentre hi hagi necessitats, serem aquí, en més de 1.000 punts d'Espanya.

Tenim un pressupost ordinari, més estable, i després hi ha els pressupostos extraordinaris. Per exemple, a Espanya ara atenem milers de persones asilades, a les quals donem suport i refugi, en part gràcies a un conveni amb el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social. Però tenim capacitat per a atendre emergències nacionals gràcies a l'estructura que habitualment dona suport a serveis preventius: voluntaris formats i personal que coordina; tots es posen a disposició de l'entitat en situacions excepcionals.

En aquest cas cada any destinem, dels fons propis, un percentatge d'almenys l'1% del pressupost total a les accions internacionals; a més, fem servir els fons públics i privats que obtenim amb aquesta finalitat i, si cal, fem campanyes de captació. En l'àmbit internacional, a més d'atendre les grans emergències, portem a terme una activitat d'ajuda al desenvolupament molt important.

Creu Roja existeix perquè té voluntaris: el president i els presidents provincials són voluntaris, molts dels directius són voluntaris, i també les persones que atenen la població en l'àmbit local i en qualsevol altre lloc. Els treballadors estan al servei dels voluntaris fent tasques de coordinació.

No fa gaire vam prendre la decisió d'intentar que les tres grans línies de captació de fons estiguessin equilibrades: subvencions, prestació de serveis i la part que aporten els socis i els donants. En part va ser perquè, amb la crisi, vam notar una caiguda de les subvencions, especialment en l'àmbit autonòmic i local. També notem que, en els concursos públics per a prestacions de serveis, es va passar de valorar diversos factors a valorar exclusivament el preu. I nosaltres no volem entrar en la competència ferotge i salvatge. Afortunadament, la solidaritat del poble i les empreses espanyoles és fantàstica i les aportacions van continuar creixent.

No ho sé, és molt difícil respondre aquesta pregunta simplement amb un sí o un no. És el yin i el yang, la cara i la creu. Nosaltres cobrim i atenem algunes mancances socials determinades, però la responsabilitat última continua essent de les administracions. Un cop dit això: si estàs molt lligat a una administració i tots els teus ingressos en provenen, això pot matisar la teva presa de decisions. Per això nosaltres vam decidir compensar els ingressos, distribuir-los. Per a mi, les ONG tenim els papers de defensa de drets, de conscienciació de la societat i de creació de demandes socials que van més enllà de la prestació d'un servei i que, quan s'aconsegueixen, ens permeten retirar-nos.

És difícil de controlar, però no és impossible. El que és preocupant no és que surti un cas en un moment determinat: en tots els ramats hi ha una ovella negra. L'important és tenir les estructures i els controls interns adequats i prendre mesures si són pertinents, com per exemple els codis de conducta, etc. És essencial disposar de les barreres necessàries i dels elements de control i, si es detecta algun cas, adoptar les mesures correctives oportunes.

És difícil donar una resposta a aquesta pregunta quan s'és algú que no es dedica a la comunicació. Potser soc reiteratiu, però penso que l'important són les estructures i els controls interns, i també ser transparent en tot el procés.

La seva existència té molt a veure amb la crisi de l'estat del benestar, quan es detecta que no es cobreixen les necessitats bàsiques. Van apareixent persones que s'organitzen, fins i tot per a donar cobertura als seus propis problemes. En general, a les ONG tant els fa a quina banda estiguin les persones, només cal atendre-les, fer una societat millor. En la mesura que cobreixen una necessitat social, totes les ONG em semblen bones. Per què no?

Ara mateix, si et dic la veritat, el veig perdut. Hi ha hagut dos sistemes econòmics clars: capitalisme i socialisme. El que tenim a Espanya ho anomenaríem capitalisme, però aquesta paraula significa exaltació del capital. Llavors, com és possible que els diners estiguin retribuïts a tipus zero o negatiu? Que hi hagi persones que no són capaces d'obtenir finançament alhora que d'altres no poden obtenir una remuneració dels seus estalvis? Que hi hagi companyies que perden diners any rere any i que valguin milers de milions d'euros o de dòlars? Això sí, manegen moltíssima informació de tothom, les anomenades dades massives o big data. De debò que això és capitalisme o és una altra cosa? Si fos capitalisme, els economistes tindríem eines.

Si et dic la veritat, no m'he fet aquesta pregunta. Sí que he tingut moltes propostes temptadores del sector privat, ofertes concretes. Però al final no he fet cap pla de negoci personal, sempre he posat a la balança el que és més important: l'economia de les persones.