«Avui dia la ràdio fa el que vol. És totalment modelable, és com plastilina»

 

Sara Infante fa ràdio de «tota la vida». Apassionada d’aquest mitjà, viu la ràdio en primera persona, des de les ones, i ara també des de l’entorn acadèmic. Ha publicat amb Editorial UOC Vivir la radio, empresa, tecnología y audiencia, un manual per a ajudar estudiants i professionals a comprendre el passat, el present i el futur d’un mitjà que ha complert ja cent anys i que s’ha sabut adaptar als nous temps. Aprofitem el Dia Mundial de la Ràdio, que se celebra el 13 de febrer, per parlar amb ella.

 

 

Sara Infante fa ràdio de «tota la vida». Apassionada d’aquest mitjà, viu la ràdio en primera persona, des de les ones, i ara també des de l’entorn acadèmic. Ha publicat amb Editorial UOC Vivir la radio, empresa, tecnología y audiencia, un manual per a ajudar estudiants i professionals a comprendre el passat, el present i el futur d’un mitjà que ha complert ja cent anys i que s’ha sabut adaptar als nous temps. Aprofitem el Dia Mundial de la Ràdio, que se celebra el 13 de febrer, per parlar amb ella.

 

Aquest llibre neix de la necessitat de recordar i repassar els vint anys que fa que treballo en aquest mitjà. La ràdio ha estat i és la meva passió. I, tot i que encara col·laboro amb algunes emissores, també he anat a l’entorn acadèmic per transmetre les meravelles d’aquest mitjà tan fantàstic i camaleònic. Es tracta d’un manual adreçat sobretot a estudiants, però també a altres perfils que s’hi relacionen i que estan apassionats per aquest mitjà. És un llibre per a entendre la ràdio com a negoci, com a mitjà de comunicació i com a mitjà d’expressió. Es titula Vivir la radio. Empresa, tecnología y audiencia, però encara hi faltaria un quart concepte, el del finançament, part fonamental perquè el mitjà sobrevisqui.

Fins ara prevalia el model de finançament tradicional, però amb l’arribada d’internet assistim a poc a poc a un canvi de model publicitari. Ara es pot treballar amb una altra mena de contingut, una altra mena de formats i en una altra mena de plataformes que poden interessar als anunciants. Es pot crear una altra manera de fer publicitat, com el contingut de marca (branded content), el patrocini de podcasts, la subscripció a podcasts preferits, el micropagament o la donació de quantitats per a mantenir un podcast preferit, i la venda de podcasts com a tal i tot. Són fórmules comercials que cerquen adaptar-se a l’entorn 2.0 d’aquests formats i dels webs de les cadenes de ràdio.

Per a mi, que he viscut aquesta ràdio viva en què et feia por ennuegar-te o esternudar, en què es notava si tenies ganes de plorar i riure..., el directe sí que és una mica més fresc i amb encant. Però és clar que el podcast també és un producte fantàstic, asíncron, amb possibilitats múltiples: es pot consumir a qualsevol lloc o en qualsevol moment, des de diferents dispositius…

Sí, ja fa anys que gaudim d’aquesta ràdio que també es veu. Es dona una simbiosi de mitjans total, i el que fa David Broncano és màgic. També tot el que fa l’equip de Carne cruda: emeten en directe per algunes emissores, treballen per eldiario.es i al mateix temps distribueixen els seus podcasts per mitjà d’Ivoox, una plataforma que, per cert, també s’encarrega de comercialitzar-los. És un producte totalment nou i complet que a més obté ingressos per mitjà del microfinançament. El seu estudi d’enregistrament i emissió també és pioner: Goodit. Des d’allà es poden produir continguts en directe per a qualsevol emissora convencional, es pot emetre en línia, més tard elaborar un podcast... Avui dia la ràdio fa el que vol fer. És totalment modelable, és com plastilina.

És que més que de ràdio ja hem de parlar d’àudio, un àudio que es pot escoltar en directe, en diferit, que podem emmagatzemar creant la pròpia fonoteca... Jo estic subscrita a Carne cruda i des d’Ivoox m’informen de quan surten nous episodis. I llavors els escolto on vull i quan vull. Perquè aquesta és una altra cosa de la qual m’agradaria parlar, de la ràdio mòbil.

És la que ara despunta, una ràdio que es pot seguir des de qualsevol dispositiu mòbil. La nova societat del segle xxi és una societat mòbil i hiperconnectada, amb capacitat per a estar en moviment amb plena capacitat comunicativa (com comento en el llibre). A l’Estat espanyol, els telèfons intel·ligents tenen una penetració de més del 90% i, encara que no sempre fem servir totes les possibilitats que ens ofereixen, els darrers estudis d’internautes mostren que com més va més ràdio consumim des del mòbil. Avui dia, la ràdio es mou i ens acompanya mentre comprem, som al gimnàs... Però és que a més en el dispositiu puc tenir aplicacions des de les quals puc escoltar qualsevol emissora del món, qualsevol podcast.

I tampoc no ens podem descuidar de la ràdio social, la que comparteix continguts per les xarxes socials, la que emet en directe per mitjà de Facebook Live, la que investiga a Twitter quins continguts interessen, quins necessiten un altre enfocament o una ampliació. Més que multisuport, la ràdio és transmèdia. Els continguts no acaben quan s’emeten per les ones, sinó que s’amplien, es modelen, s’adapten a moltes plataformes més.

Estic segura que a mitjà termini això canviarà. La televisió ja va experimentar una apagada analògica, però l’altre mitjà tradicional, la ràdio, no ho ha aconseguit. Cap dels actors implicats, Govern, operadores o fabricants d’aparells de ràdio, no ha acabat d’apostar per la transformació digital. Als empresaris els costa desprendre’s d’aquestes cobejades freqüències, aquestes concessions per les quals han lluitat tant. Però, com deia, arribarà un moment que hauran de claudicar i permetre que tots, nous i vells, parteixin del mateix lloc. La ràdio digital que ha entrat de ple a Noruega (fa un any que funciona) representaria menys despesa d’energia, més emissores en menys espai radioelèctric, més qualitat i especialització de continguts. Però falta el que és més important: generar un nou patró d’escolta en l’oient.

El mercat publicitari fa anys va passar per una gran crisi que es va emportar molts periodistes i una emissora tan forta com Punto Radio i tot, del grup Vocento. Més endavant es va recuperar una miqueta i ara tornem a ser en un moment publicitàriament delicat. La ràdio a l’Estat espanyol és un oligopoli. Les cadenes pertanyen a grans grups de mitjans que negocien paquets publicitaris integrals. Aquesta serà la manera de sobreviure, perquè la publicitat actual no pot abraçar tot el mercat.

Això, juntament amb les noves maneres de fer publicitat, els formats que permeten noves maneres de fer publicitat. L’altre dia escoltava un podcast adreçat a pares sobre la cura dels nadons. Donaven consells per a aprendre a canviar un bolquer, a esterilitzar biberons... Totes aquestes píndoles eren patrocinades per una marca de puericultura. Aquest és un exemple de nous models publicitaris: continguts de molta qualitat, elaborats amb professionalitat, que troben un nínxol publicitari diferent.

La crisi ha obligat el periodista a reconvertir-se. Ara ja no és el que enregistra una peça, locuta, l’emet i se n’oblida. Ara ha de saber pujar continguts a la xarxa, reconvertir el contingut a múltiples formats... Jo crec en la competitivitat sana i en la qualitat professional. En aquesta nova etapa ens hem vist obligats a adaptar-nos, a aprendre, a fer coses noves. Ja no som només periodistes, ara som comunicadors polifacètics.

Tot el que es fa a la xarxa de Podium Podcast és interessantíssim. A Goodit també s’emeten productes de molta qualitat i originalitat, com els podcasts per a pares que comentava abans o els programes Todopoderosos, Nexo FM o Kinótico. També destacaria l’esforç que es fa en plataformes com Ivoox per controlar totes les dades que ens ofereixen els oients. Saber quan i com escolten els continguts, però, sobretot, on, és fonamental a l’hora de comercialitzar-los. Geolocalitzar els oients permet oferir productes publicitaris nínxol, obrir la ràdio a nous anunciants, oferir als de sempre una penetració molt més selectiva… 

No es poden perdre ràdio convencional com la que fan Júlia Otero, Àngels Barceló o Pepa Fernández, o el programa que produeix Carlos Alsina, que aposta per una ràdio diferent, amb menys política o economia i més continguts socials. Espero que l’audiència i les grans marques d’anunciants donin suport a aquesta iniciativa. Perquè, i torno altra vegada al tema del finançament, les emissores continuen essent esclaves de l’audiència i de l’EGM (Estudi general de mitjans) per a aconseguir publicitat. Els estudiants tampoc no s’han de perdre Carlos Herrera, que és una de les darreres estrelles radiofòniques, que fa ràdio de tota la vida i que sap enganxar l’oient com ningú.

Després, és important que vagin a la ràdio que es fa en línia. A www.ondacero.es/solo-ondacero.es, per exemple, hi ha continguts tan interessants com El mar i la Terra, programes per a tenir cura de mascotes, formats musicals... També recomanaria el programa La rosa de los vientos.

Esmento moltes dones perquè, encara que tradicionalment s’ha dit que el timbre masculí connecta millor amb el cervell i genera més sensació de veracitat, no considero que sigui cert del tot. Hi ha veus femenines, una mica més agudes, que modulen i enganxen l’oient a la perfecció.

Encara que a molts els interessen sobretot els mitjans audiovisuals, sempre hi ha un grupet a cada classe molt disposat a aprendre sobre la veu i els continguts sonors, interessats a enregistrar els propis podcasts... Gràcies a aquests joves la ràdio continuarà viva.

A la meva mare, que va morir mentre feia aquest llibre, que va ser la meva millor oient, i la més crítica, que tants consells em va donar i que és el meu àngel de la guarda; a Ángel Pardo, mà dreta de Luis del Olmo, que em va donar la primera oportunitat a la ràdio, a Cibeles FM, i a Paco Gandoy, que em va donar la primera oportunitat en l’àmbit nacional amb el programa Nuevos ciudadanos. També l’he dedicat al món acadèmic, a la UOC i la Universitat d’Alcalá, que em permeten parlar i, sobretot, viure amb passió la ràdio, però aquesta vegada des del vessant de l’ensenyament.