«Si hi ha intervenció militar a Veneçuela, veig més probable que sigui a través de Colòmbia»

 

És doctor en relacions internacionals i coneix Veneçuela de prop perquè hi ha estat en diverses ocasions. Ernesto M. Pascual Bueno, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), analitza en aquesta entrevista la convulsa situació que viu el país llatinoamericà, encara chavista.

 

 

És doctor en relacions internacionals i coneix Veneçuela de prop perquè hi ha estat en diverses ocasions. Ernesto M. Pascual Bueno, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), analitza en aquesta entrevista la convulsa situació que viu el país llatinoamericà, encara chavista.

 

Estem davant d’una demostració de poder. Els Estats Units diuen que, potser, envairan Veneçuela. Per la seva banda, Rússia diu que hi enviarà més tropes. És una situació similar a la de Síria, en què el país interposat rep l’ajuda dels Estats Units i de Rússia. Però, com a la Guerra Freda, en realitat s’estan enfrontant les dues superpotències. En el cas de Veneçuela, és especialment important des del punt de vista econòmic. Tenen, sens dubte, les reserves més grans de petroli del món. La seva filial més productiva és la dels Estats Units, que han castigat econòmicament el règim veneçolà. Alhora, n’han tret avantatge, perquè així també castiguen Rússia, que té el 49% de les accions d’aquesta filial com a conseqüència dels drets que va donar a Veneçuela en un moment determinat. A més, els Estats Units fan que Veneçuela serveixi per a castigar tothom. Quan, al gener, fracassa l’operació Libertad de Juan Guaidó, els Estats Units diuen que el president Maduro és sota el paraigua de militars cubans. I, a continuació, sancionen Cuba. Així, van estrenyent el cercle al voltant de les nacions que no els són favorables. Els interessos econòmics s’estan fent molt palesos en el conflicte de Veneçuela.

Chávez va tenir la sort que, en els primers anys del seu mandat, el petroli va arribar als preus més alts que no havia arribat mai. Amb aquests diners, va començar a fer una inversió que li va generar molts adeptes. Per exemple, les anomenades missions: actuacions educatives, socials, de benestar, de construcció. I també va començar una política que ell anomenava de devolució: va retornar tots els actius de la indústria petroliera veneçolana a les arques de l’Estat. Igualment amb l’energia o la producció mineral. Durant aquest temps, li va anar bé, però alhora va tenir un problema molt greu de desqualificació de professionals, perquè havia acomiadat molta gent, com ara enginyers qualificats, que no van ser substituïts per altres amb la mateixa formació. Aquí, d’alguna manera, comença el nepotisme: persones, algunes de més preparades i altres menys, passen a dirigir aquestes companyies. Però mentre hi havia tants diners, no hi havia cap problema i molta població era favorable a Chávez. El règim tenia molts adeptes. Imagina’t noves infraestructures, com un pont per a la població pobra que havia de travessar el riu a rem, o escoles a prop. A més, la Constitució que van elaborar és molt avançada: un manifest de màxima justícia social. Però va començar la crisi. Com comentava, no van fer una transició bona dels professionals de l’àmbit petrolier. A sobre, els Estats Units van deixar de vendre’ls material de reposició per a les instal·lacions petrolieres. Va baixar la producció de petroli i el preu també. Per tant, van baixar molt els pressupostos de l’Estat. I va començar el mercat negre. Els preus es van disparar i la inflació també. Malgrat tot, més o menys, Chávez ho tenia controlat. I mirava de controlar la qüestió de la criminalitat, que sempre havia estat un problema a Veneçuela. Poc després, es va posar malalt.

L’única solució que se li va acudir per a conservar el poder va ser donar-ho tot als militars. També va aconseguir que s’ajornés el referèndum revocatori en contra seva. Després, el 2015, hi va haver les eleccions de l’Assemblea Legislativa, però no li va agradar el resultat i va fer passos per a bloquejar aquest parlament mitjançant la proclamació de dos estats d’emergència: l’econòmic i el constitucional. Va substituir l’Assemblea Legislativa per un altre òrgan, l’Assemblea Nacional Constituent, que en realitat només hauria de servir per a reformar la Constitució. L’ha omplert de gent seva i està bloquejant l’Assemblea Legislativa.

El més clau és no aconseguir que els militars baixin del burro. La situació és així: tens 2.000 generals i un exèrcit de 125.000 efectius, dels quals potser la meitat —per posar una xifra—s’alçaria, però no tenen ni armes ni comandaments ni possibilitats. Els 2.000 generals són els que viuen del petroli o de la distribució d’aliments a Veneçuela. Viuen tan bé que l’incentiu per a fer-los canviar ha de ser molt i molt gran. Per exemple, que la potència que vulgui intervenir els pugui assegurar que no hi haurà represàlies. I garantir-los el nivell de vida. Això és fonamental. Mentre una part important dels generals, amb armes, no estigui al seu costat, no hi ha res a fer. El segon tema és que es tendeix a oblidar que el chavisme aglutina molta gent. Igual que a Cuba, la gent no es vol canviar al capitalisme de cop i volta. Recordem que Chávez arriba al poder perquè la dreta veneçolana està absolutament corrompuda i hi ha tant desproveïment com n’hi pot haver ara. La dreta veneçolana està força radicalitzada, en teoria Guaidó és dels menys extremistes. En aquest sentit, un tercer tema: l’oposició veneçolana està molt disgregada i hi ha alguns partits ultres que són difícils de defensar. I quart tema: caldria la implicació real i directa d’alguna potència. Els Estats Units estan implicats, però l’Administració americana està dividida entre Defensa Nacional, més partidària d’una intervenció, i el Pentàgon, que no ho és.

De fet, aquesta setmana hem vist un intent dels Estats Units que Maduro marxi del país i així convocar unes eleccions. Sembla que n’estan quasi convençuts. I sembla que havien arribat al nucli dur de Maduro. Tot fa pensar que Guaidó es va precipitar en l’alçament del 30 d’abril. I, a sobre, no va agradar que Guaidó se saltés el protocol i alliberés Leopoldo López, el fundador del seu partit, ara protegit a l’ambaixada espanyola. Sigui com sigui, la posició més ferma és la de Mèxic: cal asseure la gent, s’ha de solucionar des del punt de vista d’Amèrica Llatina i hem d’intentar que hi hagi unes eleccions democràtiques. Problema: l’oposició no vol seure, perquè Maduro fa molts anys que diu que seurà, però no seu. Com pot acabar? De tres maneres. En la intranscendència, si els Estats Units no hi posen més benzina, que ho dubto. En un escenari de pau, que per a la qual cosa o Maduro se’n va o es convoquen unes eleccions; però cal seure. O, tercer, hi ha una intervenció militar. En aquest sentit, l’Assemblea Legislativa veneçolana, la que comentàvem que està liderada per Guaidó i que Maduro no reconeix, s’ha reunit aquesta setmana amb dos punts a l’ordre del dia. Un, dir que Maduro és un usurpador. I l’altre, fer actiu el tractat de Rio del 1947, que bàsicament és una mena d’OTAN i que indica que, si un país és atacat, els altres membres l’han de defensar. Veneçuela en va sortir en època de Chávez. El que pretén ara Guaidó és tornar a entrar en aquest tractat. Així, donen cobertura legal als Estats Units o a Colòmbia per a intervenir directament dins de Veneçuela.

Borrell ja ha descartat el perill més evident: que Leopoldo López muntés a l’ambaixada espanyola una mena d’oficina de contraintel·ligència. Seria molt difícil de sostenir per a Espanya. Però fixem-nos en la dificultat de tot aquest embolic. Tu has reconegut Guaidó com a president, però has de negociar amb un ministre del Govern de Maduro per a arribar a una solució per la qüestió de Leopoldo López. En resum, has deixat de reconèixer un govern amb el qual has de negociar perquè el que has reconegut de moment és fictici.

Sincerament, veig factible arribar a una negociació profunda perquè es convoquin unes eleccions, en què s’asseguri molt bé que tots sortiran il·lesos i que Maduro, per descomptat, acabarà vivint a Cuba o a Rússia. És a dir, la via de negociació que proposa el president de Mèxic, López Obrador. Per a això, cal que els països de l’òrbita americana pressionin, i Brasil en aquest sentit és molt important. Però el president brasiler, Bolsonaro, malauradament no em genera gaires expectatives. D’altra banda, la intervenció militar directa dels Estats Units no la veig. Aquesta setmana s’han reunit el secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, i el seu homòleg rus, Serguei Lavrov, i mentre que el primer amenaça amb intervenció militar, el segon diu que Rússia posarà més tropes a Veneçuela. Seria una mena d’escenari ucraïnès. No veig aquest escenari traslladat a Veneçuela, més a prop dels Estats Units. Però un últim escenari que sí que veig probable és una intervenció interposada a través Colòmbia. Per això el tema que comentàvem del tractat de Rio.

Aquesta situació de caos humanitari és i no és. L’altre dia vèiem a la televisió la casa de Leopoldo López regirada, i era una casa de nivell. Hi ha hiperinflació i el bloqueig dels Estats Units fa mal. I hi ha gent que ho està passant malament, totalment cert. Però també és cert que hi ha classes que viuen molt bé i les botigues estan plenes. Depèn de com ho miris. Es pot actuar per aquests motius humanitaris? Potser sí. Però llavors potser també s’havia d’haver actuat quan, amb la dreta veneçolana, hi havia desproveïment als anys vuitanta. Si entrem en la qüestió dels drets humans, per què no s’intervé en molts altres països? Hem de ser sincers. Si s’intervé, serà per qüestions econòmiques i ideològiques.

Segurament donaria molt més la cara que Maduro. Faria un discurs fort i amb carisma, denunciant el que fan els Estats Units. És difícil de dir, però probablement intentaria lligar caps amb molts països de l’entorn i de la resta del món, com ja va fer en el seu moment. Buscaria suport internacional, per exemple dels països no alineats. Intentaria posar en relleu aquesta contradicció sobre per què no s’intervé en països amics que no respecten els drets humans i per què s’ha d’intervenir a Veneçuela sota el supòsit d’una crisi humanitària.