«L'habilitat més valuosa que pot tenir qualsevol persona és aprendre a aprendre»

 

Mark Brown, catedràtic i director de l'Institut Nacional d'Aprenentatge Digital (NIDL) de la Universitat de la Ciutat de Dublín, va participar com a ponent en el simposi Next Generation Student Success By Design, organitzat per la UOC juntament amb altres institucions, aquest maig a Barcelona. En l'última dècada, Brown ha tingut un paper de lideratge fonamental en la implantació de diverses iniciatives universitàries en l'àmbit de l'aprenentatge i l'ensenyament digitals. Actualment, també és president del Comitè Directiu d'Innovació en Ensenyament i Aprenentatge del Consorci Europeu d’ Universitats (ECIU), EDEN Fellow i membre del Comitè Executiu de la Xarxa Europea d’Aprenentatge en Línia i a Distància (EDEN).

 

 

Mark Brown, catedràtic i director de l'Institut Nacional d'Aprenentatge Digital (NIDL) de la Universitat de la Ciutat de Dublín, va participar com a ponent en el simposi Next Generation Student Success By Design, organitzat per la UOC juntament amb altres institucions, aquest maig a Barcelona. En l'última dècada, Brown ha tingut un paper de lideratge fonamental en la implantació de diverses iniciatives universitàries en l'àmbit de l'aprenentatge i l'ensenyament digitals. Actualment, també és president del Comitè Directiu d'Innovació en Ensenyament i Aprenentatge del Consorci Europeu d’ Universitats (ECIU), EDEN Fellow i membre del Comitè Executiu de la Xarxa Europea d’Aprenentatge en Línia i a Distància (EDEN).

 

Bé, voldria pensar que tenim la capacitat d'influir sobre el que passarà, i que els educadors i altres parts interessades en aquest àmbit tenim l'oportunitat de participar realment en la definició del que volem per al futur. Actualment, hi ha molta gent que parla de l'educació en el canvi. Però jo m'estimo més parlar d'educació per al canvi. I quin canvi volem per al futur? Bona part de la meva feina té a veure amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, gràcies als quals la humanitat ha establert una sèrie d'objectius en un ampli ventall d'àmbits relacionats amb allò que volem per a assolir un món més equitatiu i inclusiu en el futur. Per tant, al meu entendre, la tecnologia digital hauria de servir per a aquestes finalitats, ja que, per si sola, no canviarà res.

No hi ha dubte que hi ha una divisòria, discrepància o distància força gran entre diferents sectors i grups. Sabem que està vinculada amb factors socioculturals, dimensions culturals, grups ètnics. En realitat, les mancances existents en habilitats digitals són simplement un subconjunt de les mancances que hi ha en l'àmbit educatiu. Per tant, hem de ser cautelosos i no pensar que la tecnologia digital, per ella mateixa, solucionarà aquests problemes; hem de tenir un plantejament molt més holístic. Un dels reptes a què ens enfrontem és que les habilitats que avui definim com a necessàries poden arribar a ser supèrflues o obsoletes d'aquí a cinc o deu anys. És a dir, podem pensar que estem fent un servei ajudant la gent a aprendre a codificar o a desenvolupar noves habilitats digitals per a les tecnologies més avançades, però, de fet, aquestes habilitats poden canviar molt ràpidament. En la meva opinió, el que necessitem realment, en alguns aspectes, és mentalitats preparades per al canvi més que no pas un conjunt d'habilitats.

Tot i que l'expressió nadiu digital és molt interessant, com ho és la distinció entre nadiu i immigrant digitals, sabem, per la literatura de recerca, que són conceptes una mica enganyosos. De fet, alguns dels usuaris més avançats de tecnologia són homes d'entre 30 i 40-45 anys. Tinc quatre fills grans i si els demanés que fessin un full de càlcul per a administrar-se el pressupost setmanal o mensual segurament no sabrien de què els parlo. Però, en canvi, són bons jugadors de videojocs. Per tant, hem de ser prudents. Aquestes dicotomies poden ser útils, en part, per a posar en relleu alguns dels reptes als quals ens enfrontem, i no hi ha dubte que els joves que creixen avui sense cap coneixement de com era la vida abans d'internet viuen en un món diferent, però això li passa a tothom. El que hem de fer és pensar en tots els grups; probablement la manca d'habilitats és tant o més important per a les persones grans o jubilades, perquè tots els àmbits de la vida han rebut l'impacte de la tecnologia digital.

Segons els resultats de les recerques que s'han dut a terme, hi ha evidències suficients que ens indiquen que els professors s'enfronten a un gran repte. No he pensat mai que sigui un carreró sense sortida, perquè de la mateixa manera que les tecnologies van canviant, les pedagogies també es desenvolupen i es van tornant cada cop més sofisticades. Per tant, és un repte continu. La qüestió és, de nou, si hem d'ensenyar pensant en el present o hem de tenir una visió més a llarg termini. És una mica com l'expressió o el proverbi aquell que diu: pots donar un peix a una persona i podrà alimentar la seva família durant un dia o pots ensenyar-li a pescar i podrà alimentar tot el poble durant tota la vida. Doncs jo penso que hem de centrar-nos en les habilitats més avançades, les capacitats i els coneixements reals... Torno a repetir la paraula mentalitat, perquè el que realment necessitem són persones amb la mentalitat adequada, que es comprometen amb el seu desenvolupament professional continuat i el valoren, que aprofiten les oportunitats i el finançament que els ofereixen els governs, les escoles i les universitats. És un canvi de valors en alguns aspectes o un canvi cultural. Ja sé que no dono respostes senzilles, perquè, malauradament, aquestes preguntes exigeixen respostes molt profundes i complexes.

En última instància, l'habilitat més valuosa que qualsevol persona pot tenir és aprendre a aprendre. Si aprens a aprendre i tens la disposició i l'hàbit mental de voler aprendre, o de continuar aprenent al llarg de la vida, aleshores sigui quina sigui la tecnologia que aparegui o els reptes als quals t'enfrontis, estaràs preparat, almenys, per a aprofitar les oportunitats i els reptes que se't presentin. També en aquest cas dono respostes molt àmplies, en soc conscient, però penso que això és el més important que podem fer per a qualsevol persona, ja que no podem predir el futur. Soc una mica cautelós quan sento dir que les feines que hi ha ara no existiran en els propers deu o vint anys, perquè tot això fa molt de temps que es diu, i hi ha feines que no han desaparegut. Però no es pot negar que hi ha moltes feines noves, i no solament feines. Fem moltes coses, des del treball voluntari fins a la capacitat de ser ciutadans actius que participen de ple en les habilitats, les concepcions i els coneixements digitals de la nostra societat. Aprendre a aprendre ens permetrà situar-nos per al que ens espera, però no hi ha cap garantia.

Sí, i per això he utilitzat la paraula mentalitat. En cert sentit, penso que, en algunes de les nostres institucions educatives, i fins i tot a les escoles, hem de canviar les mentalitats i recompondre-les per no continuar ensenyant competències massa limitades. Potser ensenyar precisament les que es necessiten és el que caldria per a fer algunes de les coses que he esmentat. Però hem de tenir la disposició o l'hàbit mental adequat per a entendre què significa ser estudiant al llarg de la vida.

És una pregunta molt interessant, perquè, amb l'aparició dels MOOC (cursos en línia massius i oberts), com a estudiant no estàs limitat a fer els cursos que només s'imparteixen al teu país. Fins i tot les llengües són ara una de les noves habilitats per arribar a ser multiculturals, i la consciència intercultural i la llengua formen part d'això. La gran quantitat de cursos que estan disponibles a internet posen en qüestió les fronteres nacionals. De totes maneres, em sembla que els governs tenen un paper molt important per a garantir la protecció, o més ben dit per a garantir la celebració de la cultura i el patrimoni. L'educació ha tingut sempre un paper destacat per a reproduir tot el que significa ser ciutadà d'un país determinat: els valors, les aspiracions, les mentalitats d'aquesta visió del món particular. Per tant, si no ho fan els governs, qui ho farà? Per descomptat, a Espanya teniu una dinàmica interessant, des del punt de vista d'una persona de fora, i és que l'educació és una eina essencial per a ajudar a entendre les diferències, respectar-les i viure amb harmonia. Els governs no poden desatendre les seves responsabilitats, i jo diria que han d'invertir molt més en educació perquè el nostre futur depèn d'això.

Hi ha innovacions realment interessants i molt avançades. Barcelona és coneguda com un viver del sector de les tecnologies de la informació, i s'hi estan fent moltes coses en alta tecnologia. Però els meus col·legues espanyols em diuen que hi ha molta variació. Deixant de banda les grans ciutats, el que passa és el mateix que veus en molts països desenvolupats: regions més petites i no tan desenvolupades que lluiten per a trobar finançament i atraure bons professors. No puc parlar amb massa coneixement de causa ni de primera mà de la situació. Només repeteixo el que em comenten els meus col·legues, però val a dir que això no solament passa a Espanya, sinó en la majoria de països desenvolupats. A Irlanda, on visc ara, fins i tot hi ha problemes perquè les zones rurals tinguin un accés adequat a internet.

Sí, moltes vegades, de fet. Barcelona és una de les meves ciutats preferides d'Europa. Ho té tot: platges, arquitectura, bon clima. Venint de l'hemisferi sud i vivint a Irlanda... a mi el que m'agrada és el sol. Doncs, sí, Barcelona. L'únic problema que té ara Barcelona -i això també m'ho diuen els que viuen aquí- és que ha arribat a un punt en què hi ha massa turistes. Però el turisme fa rutllar l'economia. O sigui que no es pot tenir tot.