«Hi ha moltes maneres d'arribar a Europa de manera legal»

 

Durant cinc anys va ser diputada a la Cambra de Representants dels Països Baixos. Va cursar el màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la UOC i ha treballat també al Parlament Europeu i a les ambaixades de Costa Rica i Pequín. Amb aquest currículum, encara té temps de col·laborar amb una petita ONG per a ensenyar neerlandès als nouvinguts. Potser per això, quan li van oferir participar en la Jornada Alumni Madrid 2019, va triar parlar d'un tema que coneix bé: els menors migrants i refugiats. 

 

 

Durant cinc anys va ser diputada a la Cambra de Representants dels Països Baixos. Va cursar el màster universitari de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la UOC i ha treballat també al Parlament Europeu i a les ambaixades de Costa Rica i Pequín. Amb aquest currículum, encara té temps de col·laborar amb una petita ONG per a ensenyar neerlandès als nouvinguts. Potser per això, quan li van oferir participar en la Jornada Alumni Madrid 2019, va triar parlar d'un tema que coneix bé: els menors migrants i refugiats. 

 

Són tots diferents. Parlem molt de grups i de fluxos de migrants, busquem solucions globals, però oblidem que també són individus i que cal cercar solucions petites per a cada un.

La xifra oficial és de 250 milions, segons l'Organització Internacional per a les Migracions. Però això inclou tant algú que s'ha enamorat d'una persona d'un altre país i decideix anar-se'n a viure amb ella com els que migren per raons socials i econòmiques, perquè no tenen mitjans de vida als seus països. Un altre aspecte interessant és que, en contra del que pensem, la meitat dels migrants són dones i l'altra meitat, homes.

No, però en els campaments de refugiats hi ha molts nens. Jo dono l'exemple del campament Zaatari, a Jordània, on viuen molts sirians que van arribar a partir del 2011 i gairebé un 20% té menys de cinc anys.

Per als infants moltes vegades l'entorn és força acollidor. Quan escoltem el discurs públic, tendim a pensar que la gent no és tan oberta cap als refugiats o els migrants, però, si ho mirem més en detall, es pot veure que a Europa hi ha moltes persones disposades a rebre als qui necessiten protecció i ajuda.

Un ritme normal de vida, unes rutines. A Atenes vaig parlar amb un noi de 17 anys que venia de l'Afganistan. Havia nascut en un camp de refugiats de l'Iran, els seus pares s’hi van quedar i ell va estar tres anys viatjant. I m’imagino que abans tampoc no va tenir ni seguretat ni un ritme de vida. Quin futur li espera a un nen o un adolescent així? És molt important que aprenguin què és una vida normal: dormir a la nit, llevar-se al matí i esmorzar, anar a l'escola o a la feina, tenir amics i no aquests contactes superficials que estableixen durant els seus viatges... Si no, són molt vulnerables i hi pot haver persones que n’abusin.

La dificultat és veure com apreciem i valorem a Europa la situació dels països d'origen. Per exemple, un refugiat d'Eritrea té més possibilitats en uns estats que en uns altres amb la mateixa història i la mateixa trajectòria. Hi ha criteris generals, però l'aplicació és diferent a cada Estat; encara no hem aconseguit posar-nos d'acord perquè aquesta persona, si té protecció a Espanya, tingui la mateixa protecció en un altre país.

Sí, és difícil donar-los un ritme i un entorn de protecció. A vegades tenen família als seus països d'origen o en algun campament si són refugiats. Cal preguntar-se què és el millor per a aquest nen: si estar amb la seva família en un país de fora d'Europa, però amb persones que parlen el seu idioma i l'entenen, o buscar un futur aquí. No hi ha una solució única per a tots i, quan fan 18 anys, ja són majors d'edat i perden molta de la protecció que tenien. Els més vulnerables són els que tenen entre 15 i 20 anys, perquè als més petits moltes vegades se'ls troba una família de suport, on de seguida aprenen, van a l'escola, juguen amb els seus companys, etc. Però arriben molt traumatitzats.

No sé si seria una solució. Comprenc el dret que té cada país de saber qui viu al seu territori. Necessitem duanes i fronteres per a controlar qui ve i per què. A més, hi ha moltes maneres d'arribar a Europa de manera legal. El problema és que molta gent no ho sap o no té els mitjans per a accedir-hi. Els traficants de persones saben com oferir els seus serveis. Conec gent que ha pagat milers i milers d'euros per a arribar als Països Baixos i és una llàstima gastar tot aquest capital per estar en una situació irregular i després haver de tornar al teu país perquè no tens dret a la residència o la protecció. Cal informar més de les possibilitats legals que hi ha.

Penso que també té a veure amb altres coses, com els drets de les dones. És una barreja peculiar de conservadorisme, nacionalisme... No és només contra la gent que ve de fora o que té una altra religió, moltes vegades aquests mateixos grups estan en contra dels drets de les dones. Argumenten que les dones s’han de quedar a casa, tenir fills i no disposar del dret a decidir quants fills tenen o si recorren a l'avortament. L'avortament és un dret que torna a ser discutit quan fa deu anys ningú no s'ho plantejava.

En el cas de les persones que venen de manera irregular, les dones són més vulnerables perquè hi ha molta explotació sexual. Aquest és un risc enorme, sobretot per a les que venen dels països africans i acaben en centres de detenció de Líbia o en altres països de trànsit. I el risc continua quan arriben a Europa. Moltes dones que venen de Nigèria, per exemple, pensen que treballaran en un hotel o un restaurant. Saben que hi ha un risc, però els fa l’efecte que a elles no els pot passar. La realitat és que gairebé totes les dones joves nigerianes, entre 15 i 25 anys, acaben en la prostitució il·legal. Són situacions espantoses.

Informant en el lloc d'origen, perquè gairebé totes venen d'una regió molt concreta de Nigèria, l'Estat d'Edo. També recordo haver parlat amb una ONG a Sicília. Tenien un grup de dones nigerianes que tractaven amb les nouvingudes i els donaven el seu telèfon. Els deien que les truquessin a elles i no a les persones que els havien dit al seu país. És una manera de treure-les de les xarxes d'explotació sexual. A més, és molt important la feina de la policia per a identificar els centres de prostitució il·legal i actuar-hi en contra.

Em sembla molt interessant que un país com Espanya sigui més igualitari que els Països Baixos. Penso que al meu país som molt avançats, parlem molt i tenim molta llibertat sexual, però no en qüestions de gènere.

Quan veus el nombre de dones polítiques, de ministres, per exemple, aquí és més gran. O de dones catedràtiques o directives. És un fenomen molt estrany. Als Països Baixos la majoria de les dones treballen a temps parcial, dos o tres dies a la setmana, i així és més difícil fer una carrera.

Mig i mig. Sempre pots sentir gent que diu que si tens fills és per cuidar-los i no per portar-los a l'escola bressol. És molt contradictori i anem molt a poc a poc. El problema que la dona treballi a temps parcial és que la seva independència econòmica és molt baixa. Es diu que només el 50% de les neerlandeses tenen independència econòmica i, malauradament, el 50% dels matrimonis no sobreviu. Així que les dones separades tenen problemes. I a més hi ha el sostre de vidre. Segons l'OCDE, els Països Baixos ocupem el lloc 23 o 24. També en això Espanya està molt millor.

Sí. Jo vaig estudiar a Barcelona entre els anys 1991 i 1992 i aleshores ja em vaig adonar que la situació era diferent. La feina de les dones estava més normalitzada, no era un tema de discussió.

De cara a la llei som iguals a tot Europa, gràcies als nostres pares i a les nostres mares, però ara cal lluitar contra la pressió social i tot el que no és la llei. Als Països Baixos també hem de millorar la baixa per paternitat. Quan jo vaig tenir els meus fills, al meu marit li van correspondre dos dies lliures. Ara en són cinc.