«En la cobertura mediàtica del tennis hi continua havent molts micromasclismes»

 

Aliona Bolsova porta l'esport als gens. Tant els seus pares com els seus avis han competit en les olimpíades, primer sota la bandera soviètica i, més endavant, representant Moldàvia. Tots van ser atletes, però ella va decidir que, a més de competir, es volia guanyar la vida amb l'esport i va triar el tennis. Aquest any i després d'un gran paper a Roland Garros, ha entrat a la llista de les cent millors tennistes del món. Bolsova, catalana d'adopció, té una altra gran passió: la història i la cultura en general. Cursa a la UOC el grau d'Història, Geografia i Art, i confessa que de vegades ho fa tan intensament i amb tanta passió que s'oblida de la raqueta.

 

 

Aliona Bolsova porta l'esport als gens. Tant els seus pares com els seus avis han competit en les olimpíades, primer sota la bandera soviètica i, més endavant, representant Moldàvia. Tots van ser atletes, però ella va decidir que, a més de competir, es volia guanyar la vida amb l'esport i va triar el tennis. Aquest any i després d'un gran paper a Roland Garros, ha entrat a la llista de les cent millors tennistes del món. Bolsova, catalana d'adopció, té una altra gran passió: la història i la cultura en general. Cursa a la UOC el grau d'Història, Geografia i Art, i confessa que de vegades ho fa tan intensament i amb tanta passió que s'oblida de la raqueta.

 

Jo vinc d'una família amb molta tradició de pràctica esportiva però en l'àmbit de l'atletisme. A cinc o sis anys els pares van decidir que tenia aptituds per a l'esport, tot i que el millor era que apostés per algun esport que em pogués donar més autonomia econòmica que l'atletisme, i jo, que seguia el tennis per televisió, vaig pensar: i si ho provo?

Sí, tant els avis com els pares han practicat l'atletisme i han competit en olimpíades, primer representant la Unió Soviètica i després Moldàvia. He nascut amb això i porto l'esport a la sang. No crec que tingui cap deute amb les olimpíades perquè sé que arribar-hi és molt difícil, però m'encantaria. És la competició a què em faria més il·lusió assistir.

Sí, després de participar en el Roland Garros vaig entrar al top 100 i vaig arribar a la 90, i ara crec que soc en la 94. La veritat és que no puc estar més contenta perquè aquest era el meu objectiu prioritari: arribar a estar entre les 100 primeres tennistes del món vol dir que ja ets tennista professional de ple dret i comences a guanyar un sou per aquest treball.

Depèn de la temporada. En pretemporada, que són els mesos d'entrenament, aquests consisteixen en càrregues altes de cinc o sis hores al dia. Aprofito les últimes hores del dia per a estudiar, sobretot a la tarda nit, quan ja he arribat a casa. En temporada de competició, els entrenaments s'escurcen força: a tot estirar entrenem 3 o 4 hores, perquè hi ha molts partits o viatges, i llavors ho aprofito per a estudiar algunes hores més. Amb relació al descans, moltes vegades descanso o dissabte i diumenge o només diumenge.

Sempre tinc aquesta sensació. Soc molt aplicada en els estudis i de vegades això em fa patir. En els darrers tornejos anava avançant en rondes i tenia aviat els exàmens finals, i a mesura que avançava pensava que em quedaria menys temps per a estudiar. El problema és encadenar partits i tenir treballs pendents; tot just tens temps de descansar. Deixes la raqueta i et poses a preparar lliuraments. És una contrarellotge, però m'agrada i vull aprovar de debò; ho tinc sempre present. 

Per descomptat, perquè cal organitzar-se molt bé el temps, et dona una determinació per a fer les coses que serveix tant per a l'esport com per als estudis. L'esport d'alta competició exigeix molt de sacrifici. Cal menjar bé cada dia, descansar, dormir les hores adequades...; hi ha dies que vols estudiar més, però has de dormir. La gent només veu que els esportistes d'elit guanyen molts diners, però darrere aquest èxit, al marge del talent, hi ha moltíssima feina. 

 «Darrere la vida de l'esportista d'elit hi ha molta renúncia i sacrificis»

En tinc tantes que vaig deixar el tennis una temporada perquè tenia moltes inquietuds. El vaig aparcar i vaig anar a estudiar als Estats Units. Vaig estudiar disseny de moda, encara que després vaig canviar a història. A la UOC estudio el grau de Geografia, Història i Art i gaudeixo igual de les tres disciplines. També m'encanta la filosofia. Estic en un moment en què vull aprendre molt, llegir tot el que em cau a les mans. 

Sí, no cal veure-ho tot, però m'agrada sortir per a apreciar la cultura, la diversitat, l'arquitectura, amarar-me una mica de la cultura del lloc. De fet, segons on sigui, moltes vegades tinc l'oportunitat de veure en viu museus o edificis sobre els quals estudio.

Jo visc entre la Costa Brava i Barcelona, i les seus em són molt còmodes. A més, és un model a què ja estava acostumada perquè vaig fer una cosa semblant als Estats Units, de manera que me'n vaig informar una mica i no em va costar decidir-me. Puc compaginar perfectament la carrera esportiva amb els estudis. El grau, a més, em va agradar molt perquè complementa moltes disciplines diferents.

És un tema que està molt de moda. És obvi que l'home en l'àmbit televisiu i de premsa ho monopolitza gairebé tot, encara que també és veritat que fa més anys que hi és. En tennis, pel que fa a premis en metàl·lic, homes i dones estan força igualats, però en cobertura de premsa o en televisió hi continua havent molts micromasclismes. En el futbol sí que hi ha un abisme entre el món masculí i el femení.

M'han preguntat moltíssimes coses sobre la meva estètica des del Roland Garros. El tennis tradicionalment ha estat un esport molt lligat a gent de diners i la meva estètica ha cridat l'atenció, sobretot els tatuatges. Jo faig servir pantalons curts per comoditat, però estan tan estereotipades l'estètica de la tennista i la manera com vesteix que també ha despertat interès.

D'aquí a 10 anys en tindré 31 i m'encantaria continuar competint perquè això voldria dir que tinc salut i que les coses em van bé. Amb 41 dubto que competeixi i descarto treballar en l'àmbit del tennis. Una il·lusió que tinc és escriure; m'encantaria escriure un llibre o treballar en un museu. Quan acabi la carrera segur que tindré molt més clar cap a on he de tirar.