«Al Nepal creuen que tenir un nen amb discapacitat és un càstig diví»

 

Aina Barca va decidir anar de vacances al Nepal quan tenia 21 anys. Estudiava el grau de Treball Social a la Universitat de Barcelona i treballava en un centre amb persones amb paràlisi cerebral. Allotjada a la ciutat d'Hetauda, al sud del país, va quedar molt marcada en veure com vivien els infants amb discapacitat intel·lectual, que tampoc no podien anar a l'escola perquè no n'hi havia cap d'adaptada a les seves necessitats. Al cap d'un mes, en tornar d'aquell viatge, no es podia treure del cap aquells infants i va decidir que havia de fer alguna cosa per ells. I així ho va fer: va obrir la primera escola nepalesa per a infants i joves amb discapacitat intel·lectual. Actualment hi van una quarantena d'estudiants d'arreu del país.

 

 

Aina Barca va decidir anar de vacances al Nepal quan tenia 21 anys. Estudiava el grau de Treball Social a la Universitat de Barcelona i treballava en un centre amb persones amb paràlisi cerebral. Allotjada a la ciutat d'Hetauda, al sud del país, va quedar molt marcada en veure com vivien els infants amb discapacitat intel·lectual, que tampoc no podien anar a l'escola perquè no n'hi havia cap d'adaptada a les seves necessitats. Al cap d'un mes, en tornar d'aquell viatge, no es podia treure del cap aquells infants i va decidir que havia de fer alguna cosa per ells. I així ho va fer: va obrir la primera escola nepalesa per a infants i joves amb discapacitat intel·lectual. Actualment hi van una quarantena d'estudiants d'arreu del país.

 

La realitat d'un infant amb discapacitat intel·lectual a Hetauda, que es podia traduir en alguna d'aquestes quatre opcions: si tenia molta sort, els seus pares el matriculaven en una escola ordinària i repetia curs eternament a parvulari (vaig veure nois de 16 anys amb síndrome de Down a la mateixa classe que criatures de 2 i 3 anys). A altres nens que també tenien sort, els seus pares els matriculaven en una escola per a sords, de manera que aprenien la llengua de signes però no a parlar, perquè ningú no els n'ensenyava. També hi havia molts infants que es quedaven tot el dia tancats a casa perquè les seves famílies havien d'anar a treballar (en vaig veure de lligats i de tancats en gàbies…). I molts altres eren abandonats per les seves famílies perquè al Nepal hi ha la creença que tenir un nen amb discapacitat és un càstig diví pels pecats comesos en vides anteriors. En l'hinduisme, la família sent molta vergonya i pressió social de reconèixer que han tingut un fill amb discapacitat intel·lectual, perquè significa assumir que hi ha alguna cosa que no han fet bé. Per tant, és millor abandonar aquest fill o no reconèixer-lo.

Quan vaig tornar a Barcelona, volia recuperar la meva vida d'abans. Al centre on treballava teníem de tot: des de grues mecàniques per a moure els nens de la cadira de rodes a la llitera fins a tota mena de teràpies. Al Nepal, en canvi, criatures poc afectades no tenien ni una escola ni un professor per a fer classe. I jo no parava de preguntar-me: per què un nen amb les mateixes discapacitats que ha nascut aquí o al Nepal té una vida tan diferent? Al cap de quinze dies vaig decidir que havia de fer alguna cosa i vaig registrar l'ONG Família d'Hetauda. Vaig triar aquest nom perquè amb aquests nens no teníem la mateixa sang ni el mateix cognom, però jo sentia que eren de la meva família. La família de la humanitat. Tot seguit vaig estar vuit mesos recaptant fons. Volia construir una escola d'educació especial per a ells al Nepal.

Molts! Per ser dona, jove i estrangera. Aquests tres factors junts van comportar molts entrebancs. Nepal és un país molt masclista on res no és fàcil. I jo vaig aconseguir crear la primera escola registrada al Nepal com a centre d'educació especial. Tota una lluita.

Actualment hi ha 22 treballadores locals a l'escola. Al Nepal no hi ha estudis d'Educació Especial, però venen regularment voluntaris des de diferents parts d'Espanya i es formen en Educació Especial i Fisioteràpia. Tenim una fisioterapeuta, mestres i cuidadores.

Des de Barcelona em van ajudar. Tenim socis que cada mes donen 10, 15, 20 euros... El que vol cadascú. I amb això financem l'escola i hem pogut comprar un autobús escolar. També hi ha associacions i fundacions que col·laboren amb una quantitat puntual o regular.

Els meus pares em coneixen molt bé i ja saben que si dic «vull fer això» ho faré. Però familiars més llunyans m'aconsellaven que em quedés, que la meva vida era molt més fàcil aquí, que aquí també hi havia persones que necessitaven ajuda, que no calia anar al Nepal… Però no vaig escoltar ningú. Avui, els meus pares estan orgullosos de mi i han vingut diverses vegades a veure l'escola.

La seva vida ha canviat molt. L'escola es diu Asha, que vol dir esperança en nepalès. La seva vida té una nova esperança gràcies a l'escola. Ens havien arribat nens a qui el primer dia d'escola donaves una cullera i te la tiraven pel cap, i ara mengen sols. O no sabien què fer amb un llapis i ara escriuen el seu nom. Són canvis petits, cada canvi costa un esforç, però precisament com que costen més esforç la satisfacció que et dona és encara més gran. Fins i tot nens que no sabien parlar han après a dir algunes paraules. Nens que eren molt moguts ara poden estar asseguts a classe…

Ara mateix són 44, de 7 a 25 anys. Mai no fem fora ningú per edat. De fet, tenim escola i taller ocupacional. Els més petits i els grans amb afectacions importants van a l'escola; mentre que al taller ocupacional hi ha els nois i les noies de 16 a 25 anys que aprenen un ofici: bijuteria, barrets, samarretes, cuina...

Algunes famílies porten el seu fill pensant que pot aprendre alguna cosa; altres, perquè és complicat tenir-lo moltes hores a casa; algunes confien en nosaltres; altres tenen una certa desconfiança… Cada família ve moguda per un motiu diferent. L'únic que els demano és que ens deixin tres mesos i vegin com evoluciona l'infant en aquest temps. Quan ho veuen, les famílies estan contentes i estan més compromeses amb el projecte. Fruit d'això, venen a les reunions, participen en les activitats de l'escola…

Quan estava començant a construir l'escola vaig pensar que m'aniria bé posar un marc teòric a tot allò que ja feia de manera pràctica. Per això vaig decidir cursar aquest màster a la UOC i la veritat és que em va anar molt bé. De tota manera, per a compaginar els estudis amb el projecte social, m'havia de llevar a les cinc del matí i estudiar fins a les set; la resta del dia feia gestions.

Recullo totes les experiències viscudes els darrers anys: les dificultats, els moments bonics… tot el recorregut que, des de zero, he necessitat per a construir aquesta escola.