29/10/19 · Estudis d'Economia i Empresa

«Soc un esportista professional com qualsevol altre, només que necessito una cadira per a jugar»

«No tinc pressa per acabar el grau; així, doncs, l'adapto a l'activitat esportiva que faig»
foto: jorge gonzález marques

Foto: Jorge González Marques

Entrevista a Martín de la Puente , esportista professional de tennis en cadira

 

Martín de la Puente Riobó es va iniciar en el tennis en cadira amb onze anys després de l'amputació de la cama esquerra. Els intensos entrenaments sempre l'han obligat a buscar les opcions formatives que s'ajustessin millor a les seves necessitats. Amb quinze anys es va convertir en campió del món júnior sub-18, títol que va aconseguir revalidar en els dos anys següents. Superada l'avaluació del batxillerat per a l'accés a la universitat (EBAU), el Consell Superior d'Esports (CSD) i la Reial Federació Espanyola de Tennis (RFET) li van oferir una beca al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, on viu actualment, compaginant els estudis amb els entrenaments i els viatges continus per competicions (unes 25 o 26 setmanes fora d'Espanya a l'any).  

 

 

Martín de la Puente Riobó es va iniciar en el tennis en cadira amb onze anys després de l'amputació de la cama esquerra. Els intensos entrenaments sempre l'han obligat a buscar les opcions formatives que s'ajustessin millor a les seves necessitats. Amb quinze anys es va convertir en campió del món júnior sub-18, títol que va aconseguir revalidar en els dos anys següents. Superada l'avaluació del batxillerat per a l'accés a la universitat (EBAU), el Consell Superior d'Esports (CSD) i la Reial Federació Espanyola de Tennis (RFET) li van oferir una beca al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, on viu actualment, compaginant els estudis amb els entrenaments i els viatges continus per competicions (unes 25 o 26 setmanes fora d'Espanya a l'any).  

 

Com t'organitzes amb els entrenaments, les competicions o els exàmens?

M'entreno al matí. L'horari de la preparació física, de la fisioteràpia i del treball amb la nutricionista és variable. Intento reservar sempre una estona de les tardes per a estudiar i fer les PAC. Quan tinc competició, que normalment és a l'estranger, he d'entrenar i de competir —de vegades, dos partits al dia—, de manera que trobar un forat per a poder estudiar es converteix en una cosa més complicada.

Hi ha cap anècdota que t'agradaria compartir?

En tinc moltes. Des de petit sempre he hagut de compaginar els estudis i l'esport. Recordo una vegada que, després d'haver guanyat el Campionat del Món Júnior a França, quan tornava a casa amb cotxe amb els pares, en un moment determinat vaig dir: «Campió del món!, qui ho diria?». I el pare em va respondre: «Sí, sí, campió del món, però demà tens examen d'anglès; així, doncs, agafa el llibre i comencem a repassar».

Des del naixement, pateixes la síndrome de Proteu. Com va començar?

És una malaltia congènita que m'ha provocat un creixement intern de parts toves i ossos anormal aleatòriament. No es va fer visible fins al primer any de vida; només tenia el dit del mig una mica més grassonet que la resta. A partir d'aquí la cosa es va anar complicant i van haver d'anar corregint amb cirurgies aquestes anomalies a l'Hospital La Paz de Madrid. Vaig viure setze operacions molt dures, amb molt de suport d'un gran grup de professionals, de la família i dels amics. Quan el creixement es va aturar, els efectes van disminuir considerablement.

Com va ser la teva iniciació en el tennis en cadira?

El tennis sempre m'havia agradat. El meu germà està becat gràcies a aquest esport a la Universitat Estatal de Califòrnia a Sacramento. De petits hi jugàvem junts, però les meves limitacions van anar augmentant i, amb l'amputació del peu esquerre, calia buscar una alternativa. Me la va oferir el meu entrenador. Al principi em va produir rebuig haver de seure en una cadira de rodes gegant per a aprendre a jugar. Jo no estava acostumat a anar en cadira de rodes, però de seguida vaig veure que era divertit córrer amb aquell aparell, girar, derrapar... Tenia deu anys.

Quina ha estat la teva millor experiència esportiva fins ara?

Va tenir lloc el 2016, quan vaig obtenir la classificació per als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Vaig ser el participant més jove de l'especialitat i vaig obtenir per primera vegada per a Espanya un diploma olímpic de tennis en cadira.

Com t'ha ajudat aquest esport en la vida?

L'esport adaptat és una eina extraordinària per a incloure i valorar les persones amb diversitat funcional. Cada vegada hi ha més reconeixement, i merescut, de l'esport adaptat. La imatge d'una persona corrent amb pròtesi o, en el cas del tennis en cadira, competint a Wimbledon o Roland Garros és capaç de trencar les últimes barreres en la societat. Ha deixat de ser una «qüestió social» per a reconèixer el que som, uns esportistes. Personalment, m'ha ajudat a superar les dificultats que tenia, com a qualsevol altra persona que practiqui un esport. En el meu cas, he apostat per dedicar-m'hi de manera professional, he crescut i m'he especialitzat en això amb molt de sacrifici, per a mi i per a la meva família. Soc un esportista professional, com qualsevol altre, només que necessito una cadira per a jugar. Dedico la meva vida professional a l'esport com altra gent. Per què no? Persegueix el teu somni.

Com t'imagines el teu futur professional? T'agradaria continuar lligat al tennis?

Un dels avantatges del tennis en cadira és que et pots mantenir competitiu amb quaranta anys. Per ara m'agradaria continuar dedicant-me a això, però, en el futur, no descarto tenir una altra vida professional en una entitat o una organització relacionada amb l'esport o l'acció social, en la qual podria aplicar els coneixements de gestió d'organitzacions i empreses que estic adquirint a la UOC.

Per què vas decidir estudiar el grau d'Administració i Direcció d'Empreses?

Sempre m'han agradat els temes relacionats amb les relacions entre països, l'economia i el funcionament de les ONG. El grau d'Administració i Direcció d'Empreses (ADE) aporta les eines per a entendre el funcionament econòmic de les empreses i les organitzacions i és un bon complement per a la meva carrera, perquè, en l'esport professional, apareixen relacions amb entitats públiques i privades. És interessant saber què podem aportar nosaltres i com ho podem fer.

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits