«Aprenguem a ser més intel·ligents com a espècie»

 El filòsof Miquel Seguró reflexiona sobre l'impacte de la crisi del coronavirus a les nostres vides.

Foto: Miquel Seguró

20/03/2020
Maria Subarroca
Miquel Seguró Mendlewicz, professor col·laborador dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC

 

La crisi i la situació d'excepcionalitat que vivim a conseqüència de la propagació i de l'impacte de la COVID-19 ens han sacsejat profundament, com a individus i com a societat. Ho analitzem amb el filòsof, escriptor i professor col·laborador dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC Miquel Seguró Mendlewicz. Seguró reflexiona en aquesta entrevista sobre la vulnerabilitat que encarnem com a condició de l'experiència humana i que aflora especialment en circumstàncies com aquesta. De com vivim l'aïllament, ens diu que hem de ser conscients que vivim l'impacte del coronavirus en societats del primer món, i demana que d'ara endavant ens entenguem com a éssers que ens necessitem els uns als altres i que siguem més intel·ligents com a espècie, potenciant el que ens uneix en lloc d'incidir en el que ens separa davant la dinàmica incerta de la vida, a la qual tots estem exposats.

 

De quina manera impacta la crisi del coronavirus en les creences de la societat actual?

Una de les creences fonamentals que tenim com a societat és la sensació de control. Aquest és un primer aspecte que queda desemmascarat en aquests moments, almenys parcialment. Quan des de la filosofia es parla de vulnerabilitat com a condició de la nostra existència, fem referència a això que condiciona la nostra relació amb el món, que és precisament aquesta realitat de finitud i de contingència. Per a fer que sigui menys condicionant, el que hem d'incentivar precisament és ser-ne conscients, de la seva realitat, les seves dinàmiques i del fet que és una condició del nostre estar al món, que afecta a tothom, sense excepció.

L'altre element important que es desemmascara en aquests moments és la idea de l'individu i la seva autoreferència. De vegades vivim a partir de la creença que som illes i que ens podem recloure en la nostra intimitat, però veiem que no és així, i des de moltes perspectives. Així que una de les dimensions inalienables de la nostra vida és la comunitària, per bé o per mal. En aquesta situació, per exemple, el contacte social vehicula la propagació del patogen, alhora que només una acció conjunta, com a col·lectiu, la pot aturar. 

Estem integrats en dinàmiques biològiques, socials i culturals que formen part de la nostra identitat com a individus, i n'hem de tenir cura. L'individu que moltes vegades potenciem davant de la col·lectivitat no es pot orientar per la vida ni tampoc desenvolupar amb solvència sense aquesta col·lectivitat.

L'individualisme és un tret de la nostra societat. Som prou conscients que el nostre benestar depèn dels comportaments col·lectius?

 

Des de la filosofia dialògica s'insisteix en el fet que l'ésser humà no és una illa, sinó que forma part, en tots els casos, d'un arxipèlag, i que aquest se situa alhora en una cadena de més arxipèlags. L'individualisme epistèmic i polític no deixa de ser, doncs, una il·lusió, si fem que sigui l'eix vertebrador de l'experiència. Molts filòsofs i pensadors, com Martin Buber o Emmanuel Lévinas, plantegen que som éssers relacionals i que sense la noció relacional no ens podríem explicar a nosaltres mateixos.

El que es posa en relleu ara és precisament aquesta noció de relació biològica, és a dir, que som éssers biològicament relacionats i interrelacionats, no solament amb altres éssers humans, sinó també amb altres espècies i altres microorganismes. La crisi, doncs, destitueix qualsevol il·lusió de replegament individual, fins i tot com a espècie davant d'altres éssers, i de distanciament de l'altre, en tots els àmbits.

I, com a col·lectivitat, com hem de respondre?

El que també és rellevant en aquest context és que la resposta a aquesta realitat és la solidaritat, la corresponsabilitat, l'empatia, i, per tant, entendre que funcionem com un tot. Hem d'entendre que un problema determinat, encara que sembli que no ens afecta en un primer moment de manera directa a nosaltres o al nostre entorn més immediat, és un problema per a tota la societat i, per tant, potencialment pot afectar a tothom. Crisis de tota mena apunten cap aquí: tots som susceptibles, en algun moment, de veure'ns afectats, per molt improbable que de vegades sembli que pugui ser. 

Sovint els humans actuem com si poguéssim dominar tots els recursos del planeta en tot moment. Estem preparats per a concebre que un virus ens pot obligar a reduir la nostra activitat i manera de viure?

 

Hem d'estar atents, també, a malalties, catàstrofes naturals i altres situacions biològiques, perquè aquesta és, també, part de la realitat de la vida. Per això quan s'alerta tant sobre el canvi climàtic i hi ha qui es manifesta amb cert menysteniment, irresponsable al meu entendre, ens fem un flac favor a nosaltres mateixos.

L'ésser humà entre altres coses és un ésser biològic i estem immersos en una cadena dinàmica vital que només coneixem, i per consegüent controlem, en certa manera, i que per tant ens supera en moltes esferes. La nostra situació en el món implica tenir en compte aquest vessant, perquè precisament també n'hi ha un altre, de vessant, que ens permet relacionar-nos-hi: que podem ser-ne conscients i encarar-nos-hi reflexivament. És a dir, els virus ens afecten, però som conscients que els virus ens afecten. I, per tant, ens podem preguntar no solament què ens passa, sinó també què podem fer per a, primer, contrarestar-ho i, després, intentar-nos avançar al que pugui esdevenir en un futur immediat. Max Scheler, en el seu llibre El puesto del hombre en el cosmos, subratlla com a capital aquesta característica.

Viatjar i desplaçar-nos contínuament forma part del dia a dia als països amb més recursos, a diferència del que passava fa un segle. Estar tancat a casa és més difícil d'acceptar ara que mai?

Es fa difícil si pensem que és difícil. Una de les característiques que tenim és que som éssers adaptatius i quasi ens podem adaptar, raonablement, a moltes coses. Si, per contra, el que fem és subratllar la idea que estar a casa és un problema, doncs acabarà essent un problema, més enllà que òbviament trenca una sèrie d'hàbits, i entenent que, en efecte, ens exigeix l'esforç d'aprendre noves maneres de conviure en una situació que ens ha sobrevingut de manera abrupta.

En molts casos, però, disposem d'aparells que ens permeten comunicar-nos, no sentir-nos tan aïllats, i també d'un estat del benestar que ens permet accedir a una sanitat pública, que és un dels tresors més importants que tenim i que hem de protegir i potenciar. Tenim també accés a informació, educació, entreteniment, aliments i a una sèrie de recursos que altres estats i societats no tenen. Massa vegades no valorem el que tenim fins que ho perdem, com la salut. Moltes coses poden i han de millorar, però siguem conscients de la realitat global i que vivim en societats del primer món.

Les limitacions que ens imposa aquesta crisi es poden superar en part gràcies a la tecnologia (en àmbits com el teletreball, l'aprenentatge en línia, el lleure digital). Aquesta situació pot reforçar la nostra gran confiança en la tecnologia? O bé prendrem consciència que la tecnologia no pot arribar a tot arreu?

Prefereixo optar per la prudència aristotèlica, que el que ve a dir és que depèn. La tecnologia, com tot a la vida, es pot fer servir en un sentit o en un altre. Estem veient com es pot fer servir per a comunicar-nos i per a transmetre informació rellevant, però també per a generar ambients tòxics. Sí que és veritat que el fet que visquem en xarxa i per mitjà de la tecnologia en aquests moments facilita moltes coses. Per exemple, en l'àmbit sanitari s'han habilitat qüestionaris primerencs sobre els símptomes de la COVID-19 o en l'àmbit de l'educació es pot prosseguir l'ensenyament virtualment, i la UOC n'és un referent. També hi ha el teletreball, que ja és un element important per a considerar, i penso que ho serà més en el futur immediat. Veurem, com sempre, grans i bons usos de la tecnologia i veurem i constatarem usos reprovables de les xarxes socials i de la tecnologia.

Quan hi ha la necessitat d'imposar mesures de restricció de llibertat als ciutadans, pot semblar que les societats menys democràtiques són més eficients. Ens caldria reflexionar sobre com podem fomentar la responsabilitat individual i col·lectiva?

 

Estem massa avesats a pensar i a reclamar llibertats. En qualsevol sistema, de fet, no hi ha llibertat sense corresponsabilitat i, per tant, no hi ha llibertat sense obligació, entre altres coses perquè la llibertat sempre es desenvolupa en un espai i un temps concrets, és a dir, en un context. I a més és encarnada i, per tant, condicionada. Amb John Stuart Mill es va popularitzar la famosa frase «la meva llibertat acaba on comença la dels altres», una frase a la qual caldria afegir una altra idea del mateix pensador: com més felicitat hi hagi a escala global, més feliços serem tots plegats. Si li va bé al col·lectiu, i per tant no hi ha discriminació ni injustícia, a cadascú de nosaltres ens serà més fàcil que puguem desenvolupar el nostre projecte de felicitat. A tots ens convé. 

Cal redundar en la noció de drets i deures, i en endavant potenciar i eixamplar la realitat del reconeixement i de la relació com a ingredients bàsics del viure. Tots formem part, inexorablement, de la dinàmica comunitària, i de la seva qualitat en depèn la nostra vida.

Aquesta situació també ha fet aflorar moltes iniciatives solidàries per a ajudar les persones que ho necessiten més, però altres persones han actuat d'una manera molt egoista, algunes mogudes per la por. Com es poden promoure els comportaments més ètics i fer que perdurin més enllà de la crisi?

Som capaços de moltes coses, del millor i del pitjor, i en aquesta mateixa crisi veiem comportaments que generen admiració i comportaments que conviden a l'estupefacció. Davant la realitat concreta que tenim davant, penso que podem fer tres coses. La primera, evidentment, és seguir les indicacions de les autoritats competents i deixar l'«opinologia» sanitària fora de joc.

La segona és insistir en la interdependència. Sense algú que hagués tingut cura de nosaltres no seríem on som; per tant, cal corresponsabilitat, envers tothom, i més encara amb tots aquells en estat d'especial vulnerabilitat o que ens han precedit a la vida i que ens han facilitat ser on som.

La tercera és apuntar-nos com a tema de reflexió que la realitat i la societat no estan al nostre servei, perquè no es redueixen al nostre «jo». Immanuel Kant contraposava l'egoisme al pluralisme, en el sentit de considerar-se un ciutadà més en un cosmos polític dinàmic i interrelacionat. I això val per a tothom. O és que la vulnerabilitat no és transversal?

Per acabar: mai no he acabat d'entendre per què com a espècie ens torpedinem tant els uns als altres, de manera tan cruel. Atès que tots ens necessitem els uns als altres, de vegades penso que si fóssim una mica més intel·ligents com a espècie veuríem que ens va millor a tots tenint cura els uns dels altres. Perquè, a més, veiem que també que som capaços de generar llaços constructius, desenvolupar més i millor empatia, afany de bondat i voluntat d'estima. Potenciem-ho. Prou feina tenim a respondre a les inclemències de les dinàmiques biològiques, com per desgràcia ara ens toca fer.