«La UOC ha de ser la universitat de referència en la innovació en l'aprenentatge en línia»

 

El Ple del Parlament del 29 de març del 1995 va aprovar per unanimitat la Llei 3/1995, de 6 d’abril, de reconeixement de la Universitat Oberta de Catalunya. Josep Bargalló, actual conseller d’Educació, va ser un dels diputats que va actuar de ponent en el debat: «Es va començar a plantejar la formulació de la UOC com a universitat d’ensenyament no presencial amb una perspectiva moderna, gestionada a partir d’una fundació privada però amb la voluntat de ser pública amb una participació majoritària pública».  

 

El Ple del Parlament del 29 de març del 1995 va aprovar per unanimitat la Llei 3/1995, de 6 d’abril, de reconeixement de la Universitat Oberta de Catalunya. Josep Bargalló, actual conseller d’Educació, va ser un dels diputats que va actuar de ponent en el debat: «Es va començar a plantejar la formulació de la UOC com a universitat d’ensenyament no presencial amb una perspectiva moderna, gestionada a partir d’una fundació privada però amb la voluntat de ser pública amb una participació majoritària pública».  

Ens podríem remuntar a abans en el temps. A la mateixa legislatura, del 1992 al 1995, vaig fer una interpel·lació sobre la UNED: ens havien arribat moltes queixes sobre el fet que no admetien les respostes dels exàmens en català. I també altres queixes, com ara que en algun tipus d'ensenyaments no es feia referència a la realitat catalana. Vaig formular una interpel·lació amb la voluntat que el Govern de la Generalitat plantegés el traspàs de les dependències de la UNED a Catalunya i obtingués la capacitat de gestionar-la. 

Això es va evidenciar que no era possible i va ser en la moció següent a aquella interpel·lació que vaig formular la necessitat de fer una universitat a distància a Catalunya. Aviat es va comprovar que això tampoc no era possible, perquè les competències de l'ensenyament a distància se les havia reservat l'Estat. Arran d'aquesta interpel·lació meva, el Govern va plantejar la Llei de la UOC, que era una cosa molt diferent de la UNED. 

Es va començar a plantejar la formulació com a universitat d'ensenyament no presencial amb perspectiva moderna, gestionada a partir d'una fundació privada però amb la voluntat de ser pública i amb participació majoritària pública. El naixement va ser la suma de la constatació que la UNED no era una bona eina, juntament amb l'evidència que s'havia d'oferir un servei amb voluntat pública d'ensenyament no presencial de caràcter universitari per a alumnes que per qüestió de feina o per qüestió de residència en el territori no podien accedir a la universitat més tradicional.

La UOC va néixer així no perquè aquest model tingués avantatges, sinó perquè era l'únic model possible amb la legislació espanyola. Si hagués estat possible un model totalment públic, estic convençut que hauria nascut així. Al llarg del temps s'ha demostrat que aquest és un model que té avantatges i problemes. Té avantatges perquè permet la gestió segurament més ràpida de solució d'alguns problemes i una gestió de recursos humans més adaptable als canvis constants. 

Però també és evident que té el problema que la negociació de l'aportació de diners públics no és tan correlativa en els pressupostos com a les universitats públiques. També perquè hi ha alguns moments en què les qüestions de contractació del professorat de segona ocupació han generat problemes. En una societat com la nostra, on sovint el món públic està en un cantó i el privat en un altre, aquesta gestió no esdevé fàcil.

Jo penso que la no presencialitat absoluta en el món universitari no es dona ni en llocs en què la realitat de la digitalització del treball o la digitalització de les famílies és molt més avançada. Hi ha uns elements de socialització, per exemple, a banda de la qüestió de laboratoris i de tallers, que és evident que necessiten presencialitat. Tot i que és cert que hi ha nivells com els màsters en què la no presencialitat permet la internacionalització. Hi ha elements de treball en comú, de treball col·laboratiu, que requereixen una part de presencialitat que la COVID-19 ens ha dut a reflexionar. 

Totes les universitats i el món no universitari reflexionen sobre què vol dir la docència presencial i no presencial, sobre què vol dir la docència híbrida i què vol dir la docència mixta. No tot el que és presencial ha de ser no digital i no tot allò que no és presencial ha de ser digital. En aquests moments hi ha una gran confusió i hi ha universitats que estan reproduint esquemes presencials en el món digital, cosa que és un error. En canvi, hi ha universitats que estan entenent que les eines digitals són necessàries també en la presencialitat, i que en la no presencialitat les eines digitals necessiten un treball metodològic i pedagògic diferent. 

El moviment MOOC, és a dir, el moviment d'obertura de dades i materials, ja fa uns quants anys que va néixer. El món universitari nord-americà, per exemple, hi va fer una aposta claríssima. Tu pots obrir els teus materials perquè els teus materials són coneixement general. El que tu aportes com a universitat és el tracte personal, la recerca, l'acompanyament, la resolució de dubtes... Aquí es veu el pas endavant de la UOC: el més important ja no és la transmissió del coneixement, sinó la seva utilització i la seva utilitat. 

Cada tipus i nivell d'estudis és diferent i no es pot aplicar a l'ensenyament no universitari un mateix criteri de no presencialitat. La no presencialitat a la llar d'infants és molt diferent de la no presencialitat en un cicle superior de química de formació professional. El que vam aprendre és que no cal que tothom tingui ordinador en el sistema no universitari, i, els que cal que en tinguin, no cal que tinguin el mateix tipus de programari. 

Una altra qüestió que també vam aprendre és que hi ha d'haver un mínim de contacte entre alumnat i professorat. Però també hi ha d'haver un màxim, i s'ha de mirar molt clarament en l'àmbit no universitari el treball en línia del professorat. 

Des del Departament d'Educació ja hem parlat amb la UOC per establir un treball comú en aspectes lligats a la seva experiència en aquesta docència no presencial telemàtica, pel que fa a les etapes i els nivells que nosaltres podem assimilar i, també, sobre la formació que ens pot aportar. 

Tenint en compte que moltes universitats ampliaran la seva oferta no presencial, la UOC ha de ser la universitat de referència en la innovació de l'aprenentatge no presencial, aportant-hi tota la seva expertesa, i el centre de recerca en aquest àmbit a casa nostra, una mena d'institut de ciències de la docència no presencial per a l'ecosistema del sistema universitari català. Té l'expertesa, té el talent, té els anys de pràctica. També ha de solucionar un tema amb què ens trobem en l'ensenyament no presencial de la formació professional: hi ha límits territorials per a l'ensenyament no presencial?