«Les dones africanes han demostrat capacitat de lideratge, però les institucions i les pràctiques culturals n'obstaculitzen la visibilitat»

 

La Dra. Fatiha Serour, alta comissionada de les Nacions Unides a Somàlia, s'ha incorporat aquest curs com a professora col·laboradora del màster d'International Affairs and Diplomacy de la UOC i l'Institut de les Nacions Unides per a Formació Professional i Recerques (UNITAR, per la sigla en anglès), un dels dos màsters que la Universitat ofereix amb les Nacions Unides, juntament amb el de Conflict, Peace and Security. La doctora, d'origen algerià, ha desenvolupat una prestigiosa carrera professional en l'àmbit de la resolució de conflictes, els drets humans, la igualtat i la inclusió. En aquesta entrevista ens dona algunes claus sobre com es pot resoldre la inestabilitat que encara persisteix al continent africà i ens explica quin paper té la societat civil en aquest marc. 

 

La Dra. Fatiha Serour, alta comissionada de les Nacions Unides a Somàlia, s'ha incorporat aquest curs com a professora col·laboradora del màster d'International Affairs and Diplomacy de la UOC i l'Institut de les Nacions Unides per a Formació Professional i Recerques (UNITAR, per la sigla en anglès), un dels dos màsters que la Universitat ofereix amb les Nacions Unides, juntament amb el de Conflict, Peace and Security. La doctora, d'origen algerià, ha desenvolupat una prestigiosa carrera professional en l'àmbit de la resolució de conflictes, els drets humans, la igualtat i la inclusió. En aquesta entrevista ens dona algunes claus sobre com es pot resoldre la inestabilitat que encara persisteix al continent africà i ens explica quin paper té la societat civil en aquest marc. 

M'ha fet feliç unir-me a la UOC, ja que ho veig com una oportunitat, no solament per compartir el meu coneixement teòric sobre l'Àfrica i la política internacional, sinó també per tenir experiències pràctiques que porten a la realitat aquest marc teòric. Ho veig com una oportunitat d'intercanvi mutu i d'aprenentatge. 

Avui dia, el paper de la societat civil és vital per a la transformació política i socioeconòmica. En el passat, la societat civil va liderar i impulsar les lluites per la independència arreu de l'Àfrica, i ho va aconseguir. Malgrat que ha sofert retrocessos en les últimes quatre dècades a causa de règims autoritaris, ara és més forta, tal com mostren els moviments civils que fan crides a la democràcia participativa, contra les pràctiques de corrupció i a favor de sistemes de justícia inclusius, transparents i que rendeixin comptes. 

La societat civil africana desenvolupa el paper d'òrgan de control (també anomenat watch dog en anglès) quan fa una crida als governs perquè rendeixin comptes. Hi ha exemples d'aixecaments civils recents, com ara els de Gàmbia, Sudan, Algèria, Burundi, la República Democràtica del Congo, la República Centreafricana, etc. La societat civil no es pot veure com un bloc homogeni atesa la seva diversitat (tant política com social). Malgrat tot, els moviments solen compartir un objectiu comú: la lluita per la justícia social i la igualtat d'oportunitats. La societat civil és, per tant, un motor de canvi, tal com ha quedat demostrat en exemples recents, com el moviment civil del Sudan, que va conduir a un canvi de govern el 2019. Un altre bon exemple pot ser el moviment de Gàmbia del 2017.

El lideratge sovint s'associa amb alts càrrecs, com ara presidents, directors generals, etc., però penso que pot existir en tots els àmbits. Està relacionat amb unes qualitats innates: un líder és un visionari, té l'habilitat de motivar els altres perquè comparteixin la seva visió i es comprometin, tant si és de rang elevat com si és un líder comunitari. A l'Àfrica, i a tot arreu, les dones han demostrat la seva capacitat de lideratge, però les institucions i les pràctiques «culturals» n'obstaculitzen la visibilitat i els fan ombra. Les dones generalment aconsegueixen posicions de lideratge per mèrit propi en lloc d'utilitzar mitjans de coerció o corrupció. Penso sincerament que no es tracta «d'empoderar» les dones: ja són poderoses, decidides i resilients. El problema és més aviat que cal retirar els obstacles pel que fa a la visibilitat de les dones i permetre que en desenvolupin tot el potencial. Les dones africanes són una força positiva poderosa: en la política, en negocis, com a líders comunitàries o activistes per la pau, etc. Aquest poder s'ha d'optimitzar donant-los visibilitat tant en l'àmbit públic com en el privat.

La resposta simple és: sí, és clar! A més dels antics colonitzadors, l'Àfrica és ara cobejada per la Xina, Rússia i els Estats Units, a més de patir «interferències» dels Emirats Àrabs, Turquia, etc. La narrativa no ha canviat des de les lluites del segle XIX: les matèries primeres, els mercats desregulats per productes manufacturats de manera barata o insegura, les rutes de comerç i les indústries extractives que utilitzen mà d'obra barata sense protecció social encara dominen la visió dels països estrangers a l'Àfrica. A més d'interessos econòmics, els poders estrangers també tenen motivacions «polítiques» en els seus programes antiterroristes, i també en la lluita contra el crim transnacional, incloent-hi la pirateria al Sahel, a l'est i a l'oest de l'Àfrica. Malgrat tot, la lluita contra la criminalitat transnacional no ha posat fi —per conveniència— a la venda il·legal d'armes i a la presència de mercenaris. Aquests fets són una font de preocupació perquè posen en perill l'estabilitat d'Àfrica (Somàlia, la República Democràtica del Congo, Sudan, Uganda, etc.). En resum, la presència de potències estrangeres a l'Àfrica no ha canviat gaire des del final de la guerra freda i les guerres pel poder. Ara s'han transformat en altres actuacions que inclouen nous actors, com ara mercenaris, companyies privades de seguretat, i també nous actors estatals (Emirats Àrabs, Turquia, Egipte, etc.). 

Aquesta és una àrea en què els líders africans han de demostrar i exercir un lideratge ferm i veritable. El creixent nombre de mercenaris i d'agències de seguretat és un motiu seriós de preocupació per la seva magnitud i el flux constant. Recordo quan em van enviar a Somàlia amb la responsabilitat de fer complir la llei i em vaig trobar que els mercenaris s'infiltraven en oficines d'organitzacions internacionals i en autoritats nacionals. Actuaven sense control ni monitoratge i no rendien comptes a ningú (excepte a les seves agències de seguretat, estats externs o actors no estatals). 

El problema dels mercenaris no es pot resoldre sense un compromís genuí dels líders africans per negociar que marxin del continent. Caldria un pla de retirada gradual sota els auspicis de la Unió Africana i del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. A Líbia n'hi va haver un intent la tardor passada. La lluita, liderada pel general Haftar, va dividir el país encara més i va causar una crisi humanitària, i això va obligar els mercenaris russos, francesos i turcs a abandonar el territori. Un diàleg així només pot aconseguir els seus objectius si els països implicats prioritzen l'estabilitat en lloc dels interessos propis (polítics i econòmics). És un equilibri difícil d'obtenir, però una visió a la qual hem d'aspirar...

La importància del contacte personal en la diplomàcia

Cal urgentment una anàlisi del conflicte amb una visió de transformació a l'Àfrica. Això possibilitaria traslladar l'anàlisi fora de l'elit (generalment situada a la capital del país) i dirigir-la cap a les comunitats involucrades en el conflicte o que el pateixen. Incloure-les en el diàleg tindria per objectiu identificar per què es va desencadenar el conflicte i com es podria afrontar mitjançant solucions dissenyades i implantades de manera conjunta. Això empoderaria les comunitats per progressar cap a l'estabilitat, i les faria responsables de la pau i la transformació social. Tant si la base del conflicte és una disputa sobre l'aigua, la propietat de la terra, la intolerància ètnica o religiosa... Tot això hauria de formar la base de l'anàlisi i de les solucions, de manera que el conflicte s'erradiqui d'arrel, abans no creixi. I, finalment, caldria considerar un mecanisme de senyalització de conflicte en qualsevol estratègia de transformació d'un conflicte. 

Efectivament, la comunicació digital és una eina poderosa per informar, «educar» i influir. Recordem l'impacte que les xarxes socials van tenir quan va esclatar la Primavera Àrab: per primera vegada, els joves del nord de l'Àfrica estaven connectats amb els d'Orient Proper i Mitjà en l'organització de protestes. Va ser un procés poderós i positiu que va trencar les barreres de comunicació. No obstant això, hi ha una part menys positiva, que és la impossibilitat de les xarxes socials de controlar-se i regular-se de manera precisa, tal com s'ha observat en esdeveniments polítics recents. Així, doncs, jo seria prudent a l'hora d'utilitzar aquestes tecnologies per a la «diplomàcia». La diplomàcia —de viatges, d'avaluació de condicions per a les negociacions d'un acord de pau— només es pot fer «cara a cara», perquè les habilitats interpersonals tenen un paper vital per construir una relació de confiança. A més, algunes d'aquestes negociacions han de tenir lloc «en secret» per protegir els implicats. Així, doncs, cal afrontar de manera equilibrada l'ús de les xarxes socials en afers diplomàtics. Per exemple, es poden utilitzar per a la informació i l'educació bàsica, incloent-hi l'educació per la pau, i això pot contribuir al procés diplomàtic (però de manera indirecta).

Molts estudiants del curs tenen un potencial intel·lectual enorme, a més d'interès i compromís amb el màster. No obstant això, no tots es voldrien implicar en diplomàcia (que requereix unes habilitats específiques). Per tant, els aconsello que explorin els seus interessos perquè sàpiguen quina és la seva passió i identifiquin exactament què volen fer i on. Suposo que no tots deuen voler resoldre conflictes a l'Àfrica, però potser els interessen altres aspectes polítics del continent. Així, doncs, els suggeriria que tinguin una conversa amb el seu tutor o amb mi mateixa per explorar plegats si volen ser diplomàtics en els seus governs, a la Unió Africana o a les Nacions Unides, si es volen involucrar en recerca i ensenyament, etc. Sigui quin sigui el camí que segueixin, definitivament contribuiran a la transformació dels conflictes i a la pau i l'estabilitat a l'Àfrica.