«Les ciutats no han pres gaires iniciatives contra la pandèmia»

 Pedro Gullón

Foto: Cristina Cancel

27/05/2021
Juan Vila
Pedro Gullón, epidemiòleg social i metge especialista en medicina preventiva i salut pública

 

Pedro Gullón és epidemiòleg social i metge especialista en medicina preventiva i salut pública. Gran part de la seva tasca com a investigador l'ha dedicada a estudiar la interrelació entre la ciutat, la desigualtat i la salut.

Juntament amb Javier Padilla ha publicat Epidemiocracia, llibre en què aborden els diferents contextos socials i polítics en què sorgeixen les epidèmies, amb especial atenció a la de la COVID, i com la desigualtat hi ha influït.

Ha cursat l'especialitat de Política Urbana i Dret a la Ciutat, dins del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la UOC.

Una persona amb alts ingressos té les mateixes possibilitats de contagiar-se de COVID que algú de classe més humil?

No. Al principi de la pandèmia es va dir molt que el virus no entén de classes socials, i tenia sentit perquè volia dir que totes les persones som vulnerables, la qual cosa és certa. Però ja hi ha múltiples estudis que demostren que la possibilitat de contagi és més elevada entre classes socials més baixes.

Per què?

Hi influeixen molts factors, entre els quals hi ha el tipus de feina que desenvolupen: més presencial, més exposada, vinculada amb les cures, l'hostaleria, etc.

El pronòstic i l'evolució de la malaltia també són diferents en funció de la classe social?

Tampoc no és igual, i aquest és el segon nivell de desigualtat. La COVID es pot complicar quan hi ha malalties cardiovasculars prèvies, MPOC, diabetis, alguns tipus de càncer, etc. Totes aquestes patologies també són molt més freqüents en classes socials més desfavorides.

Passa el mateix si, en lloc de parlar de classes socials, parlem de barris, regions o països pobres respecte de rics?

Quan canvies d'escala geogràfica, les relacions estadístiques no cal que siguin iguals. A escala de barri, sí que es produeix aquest fenomen, i els més desfavorits tenen més prevalença d'anticossos, més incidència, més mortalitat i més letalitat pel que fa a la COVID. Però no en altres escales. Les províncies més riques, com les del País Basc o Madrid, són les que més incidència han tingut. Això passa perquè la COVID va entrar per les zones més interconnectades.

I entre països?

S'assembla més a l'escala provincial. Encara que quan tinguem una perspectiva total de la pandèmia, i no sols del que ha passat fins ara, potser veurem canvis, perquè els països occidentals estan vacunant molt més ràpid, mentre que els països més humils no s'ho poden permetre, cosa que ja hem vist en el cas de l'Índia o el Brasil.

La situació, en aquest sentit, és molt diferent respecte a anteriors pandèmies de la història?

Aquesta desigualtat no és nova. La veiem ja en escrits sobre la pesta, la grip de 1918 o quan Engels al segle XIX estudiava la mortalitat que patia la classe obrera. Aquest patró social es repeteix sempre, i no tan sols en les malalties infeccioses, també en les cròniques i respecte a l'esperança de vida. Però és difícil valorar els canvis perquè disposem de dades molt diferents i la desigualtat també és molt diferent.

No podem establir cap paral·lelisme?

Es pot comparar aquesta pandèmia amb la del VIH. Han passat trenta o quaranta anys i veiem que no hem evolucionat tant. El VIH afectava més col·lectius vulnerables i marginats, però hi havia una culpabilització similar dels qui es contagien i la creença que no s'havien comportat bé o que alguna cosa devien haver fet. També es va crear aquesta idea d'un Altre com a responsable de l'epidèmia. A més, té paral·lelisme pels debats sobre patents de fàrmacs i vacunes.

On sí que sembla que hi ha igualtat és en el repartiment de vacunes de la Unió Europea, tant entre països com dins de les seves fronteres.

La Unió Europea ha considerat que calia establir uns criteris clars per al repartiment. En els primers documents del Ministeri de Sanitat es parlava de buscar l'equitat social, i no sempre ha estat així, perquè alguns col·lectius vulnerables es van quedar fora dels primers grups de vacunació, com ara les caixeres de supermercat o cuidadors sense un contracte formal. Però aquesta intervenció no ha estat especialment generadora de desigualtats si la comparem amb què hauria passat deixant-ho en mans del mercat.

I fora de la Unió Europea?

No hi ha hagut uns criteris de justícia global. Ha estat el mercat qui ha regulat l'accés a les vacunes. A mi m'hauria agradat que es donés prioritat a països que no poden donar una altra resposta a la malaltia. Penso, per exemple, en Mèxic, que té una gran dependència de l'economia informal, la qual cosa impedeix establir un confinament dur i oferir ajudes a les persones que no poden treballar. A Espanya, en canvi, tenim els ERTO. Potser aquests països haurien d'haver estat prioritaris, perquè tenen una estructura més vulnerable.

Ara sembla que aquesta sensibilitat està canviant i hi ha por de la possibilitat que sorgeixin noves variants si no es vacuna a tots els països.

Es plantegen fins i tot idees com l'eliminació de les patents per augmentar la producció de vacunes. Però no ha estat fins que els països rics hem tingut una distribució assegurada. També cal dir que, ara com ara, no ha sorgit cap variant que s'escapi de la vacuna.

Un altre aspecte són les conseqüències socials de la pandèmia.

Una enquesta de l'Ajuntament de Madrid posava de manifest que els qui més salari han perdut són les persones de classe social més baixa. Els qui menys tenen són els qui més perden, i això tindrà conseqüències en la salut física i mental. Estem començant a albirar el que serà la tònica dels pròxims anys. Veurem quines polítiques redistributives es fan i com afecten la població.

Sol parlar de "crisi matrioixca". A què es refereix exactament?

En el llibre Epidemiocracia, Javier Padilla i jo agafem la imatge de les nines russes que es van ficant les unes dins de les altres per explicar que estem en una crisi sanitària causada per la COVID, però que aquesta és la nina més petita i que està ficada en una altra de més gran, que és la crisi econòmica que vivim des de 2008. Tot això, al seu torn, està immers en una altra crisi més important, la crisi ecològica i el canvi climàtic, que és el que canviarà més la nostra manera de viure en els pròxims anys.

Hi ha un vincle directe, clar i demostrat científicament entre la COVID i el canvi climàtic?

Plantejar-ho així és extremadament difícil. El que sí que podem saber és que les causes del canvi climàtic, com la invasió d'ecosistemes, augmenten el risc que sorgeixin brots epidèmics, perquè es produeix una interacció entre l'ésser humà i la naturalesa que abans no es donava, de manera que és més fàcil que un virus d'algun animal muti i faci el salt a l'ésser humà.

Hi ha hagut altres casos similars?

Al segle XXI hem tingut el SARS, el MERS, la grip A, l'ebola... Tots tenen un origen relativament clar en animals i estan molt relacionats amb la invasió d'ecosistemes i el canvi climàtic. Des dels anys vuitanta estan augmentant els brots epidèmics i la varietat de brots.

Va fer l'especialitat de Política Urbana i Dret a la Ciutat, dins del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la UOC. Ens convindria repensar les ciutats de cara a futures pandèmies?

Les ciutats han tingut un pes decisiu en l'expansió del virus i en la nostra capacitat de contenir-lo. Llocs hiperconnectats, com Madrid o Barcelona, van ser els punts d'entrada i nodes d'expansió molt importants. També hi han influït molt les condicions de vida en ciutats altament segregades, amb grans desigualtats i grans nuclis de població convivint en espais molt petits. Aquí s'han produït els grans brots. Hem de repensar el dret a la ciutat, el dret a l'habitatge i les nostres condicions de vida per prevenir futures pandèmies.

Quines mesures concretes i amb una previsió de deu anys podríem prendre?

Des del punt de vista de la prevenció, caldria pensar ciutats que requereixin menys mobilitat extrema entre unes zones i unes altres, i que impliquin menys massificació en alguns llocs. Entre les possibles mesures, hi podria haver no construir zones d'ocupació en llocs gaire allunyats i intentar distribuir els llocs de treball per diferents àrees.

I si sorgeix una altra pandèmia en aquest mateix termini de temps, què podrien fer millor les ciutats?

Quant a l'adaptació a la pandèmia, les ciutats no han pres gaires iniciatives. Es va parlar de fer servir els hotels per aïllar els positius, però després amb prou feines es va posar en pràctica. Potser d'aquí a cinc anys no podem transformar el mercat de l'habitatge, però sí que podem oferir una alternativa habitacional perquè algú contagiat no hagi de tornar a casa amb la seva família o altres persones.