«Que et posin a parir és part de la professió»

 Victoria Martín

Victoria Martín a les Jornades del Mojo. (Foto: UOC News)

28/07/2022
Núria Meseguer

A la VI Jornada de Periodisme Mòbil (MoJoBCN UOC-EFE), Victoria Martín va debatre, juntament amb altres companys de professió, sobre la transformació del periodisme i el fenomen dels pòdcasts


Carolina Iglesias i Victoria Martín són les dues còmiques que posen veu a aquest reeixit projecte, que va néixer arran del confinament

Victoria Martín, d''Estirando el chicle'

 

El Movistar Centre de la plaça de Catalunya acollia la ponència inaugural de la VI Jornada de Periodisme Mòbil (MoJoBCN UOC-EFE), organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya i l'Agència EFE. Entre els ponents, Victoria Martín destacava pel fet de ser l'única dona còmica de la sala. Sí, dona i còmica. Dues realitats que no han tingut cabuda a Espanya. Però això ha canviat, perquè amb el pòdcast Estirando el chicle, Martín i la seva companya de batalles, Carolina Iglesias, van obrir camí.

El que va començar essent un projecte entre amigues a YouTube es va convertir, dos anys després, en el pòdcast més escoltat d'Espanya. Amb dos premis Ondas a l'esquena i amb l'orgull d'esgotar en menys de 72 hores les 12.000 entrades del seu xou al WiZink Center de Madrid, aquestes dues còmiques no s'aturaran. I, com va explicar Martín per a UOC News, "la intenció és continuar fins que el que reivindiquem no tingui cap sentit perquè tot està normalitzat".

Et cau bé Carolina Iglesias? O, simplement, tot és una tapadora?

No, em cau malament (riures).

Com us vau conèixer?

Ens vam conèixer a la ràdio, al programa Yu, no te pierdas nada, ja fa força temps. De fet, ni recordo la vida sense la Carolina (riures).

Així que la ràdio us va unir…

Treballàvem les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, braç a braç. Jo era nova al món de la ràdio i em sentia molt còmoda quan ella presentava, de manera que la relació professional va forjar l'amistat. Em sap llegir molt bé i això és vital per fer comèdia. Mira Estirando el chicle.

Parlant del pòdcast, qui és el Buenafuente i qui és el Berto al vostre programa?

Ella és el Buenafuente i jo el Berto. Al cap i a la fi, ella és la més famosa.

Vau començar amb Válidas, una sèrie escrita per vosaltres i que es pot veure a YouTube. Cap projecte audiovisual a l'horitzó?

Tant de bo. A mi és el que m'interessa més. M'agrada escriure. I si és ficció, més. Aquest és el meu objectiu, però la indústria és dura. Hi ha quatre directors i guionistes fent les mateixes pel·lícules una vegada i una altra...

Em pensava que Netflix havia agilitzat una mica aquesta esperada democratització audiovisual.

En absolut. Però és com tot: el cinema i les sèries són els formats en què cal invertir més diners. I amb grans pressupostos no hi ha aposta, no hi ha risc. Amb tot, jo confio que arribarà, que s'obrirà als nous creadors i creadores. Abril Zamora, amb la seva sèrie a HBO, ja és un precedent. Espero que a poc a poc es vagi obrint i canviïn les coses.

El programa Estirando el chicle va començar sense cap mena de filtre i amb un discurs feminista contundent. Anys després, continua igual. No obstant això, al començament no teníeu por que us cancel·lessin?

Ara ja no importa si et cancel·len, perquè ja saps que aquest odi ve d'uns perfils determinats. Però sí, quan comences és dur i a poc a poc et crees una cuirassa. Lluny de ser un pedaç, no crec que sigui la solució definitiva. No obstant això, també s'ha d'entendre que el fet que et posin a parir és part de la professió. De fet, a mi em preocupa més la cancel·lació per l'altra banda.

En quin sentit?

Per exemple, que diguis alguna cosa que pugui ofendre algun col·lectiu o moviment. Això em sembla una gestió més difícil. Em crearia més ansietat això que el fet que un directiu de no sé quina cadena es molestés per un dels meus comentaris.

Quin personatge d'Estirando el chicle us ha costat més de portar al programa?

A Chelo García-Cortés ens va costar portar-la. Vam lluitar molt per aconseguir-ho: va ser gairebé un any de persecució. També va costar força portar Lola Herrera i Mónica Naranjo. Al final, el fenomen dels pòdcasts és molt conegut entre les generacions més joves, però arribar a aquestes artistes que sempre han estat en mitjans més tradicionals costa més. Elles tenen l'agenda molt ocupada i no pensen "va, doncs vaig a un pòdcast".

I com ho vau aconseguir?

El programa s'ha hagut de fer un lloc dins el panorama mediàtic, perquè al principi els sonava estrany, com una cosa que s'emet per internet i no acaba de ser ràdio (riures). Això sí, s'ha de reconèixer que, un cop amb nosaltres, totes se n'han anat encantades.

El programa de la Chelo va ser tot un èxit. Ara és una icona LGTBIQ+ per a les generacions més joves.

El problema és que sempre ho ha estat, però ningú l'hi havia reconegut.

Al teu compte d'Instagram, Living Postureo, critiques molts influencers. Amb qui de tots els personatges que comentes te n'aniries a una illa deserta?

Amb ningú. Bé, amb un, però seria per menjar-me'l, a manera de supervivència, per si no hi ha res per caçar.

Et refereixes a Kiko Rivera?

No, i tampoc a Kiko Matamoros, que això pot ser un residu tòxic. Canvio de personatge. Me n'aniria amb la Dulceida, que almenys sap passar-s'ho bé.

Què us queda per fer?

Descansar i viure tranquil·les (riures). Acabarem la gira, al WiZink Center, i ens agafarem uns mesos abans de la nova temporada. No obstant això, la intenció és continuar fins que el que reivindiquem no tingui cap sentit perquè tot està normalitzat.