«Que et posin a parir és part de la professió»

 

El Movistar Centre de la plaça de Catalunya acollia la ponència inaugural de la VI Jornada de Periodisme Mòbil (MoJoBCN UOC-EFE), organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya i l'Agència EFE. Entre els ponents, Victoria Martín destacava pel fet de ser l'única dona còmica de la sala. Sí, dona i còmica. Dues realitats que no han tingut cabuda a Espanya. Però això ha canviat, perquè amb el pòdcast Estirando el chicle, Martín i la seva companya de batalles, Carolina Iglesias, van obrir camí.

El que va començar essent un projecte entre amigues a YouTube es va convertir, dos anys després, en el pòdcast més escoltat d'Espanya. Amb dos premis Ondas a l'esquena i amb l'orgull d'esgotar en menys de 72 hores les 12.000 entrades del seu xou al WiZink Center de Madrid, aquestes dues còmiques no s'aturaran. I, com va explicar Martín per a UOC News, "la intenció és continuar fins que el que reivindiquem no tingui cap sentit perquè tot està normalitzat".

 

El Movistar Centre de la plaça de Catalunya acollia la ponència inaugural de la VI Jornada de Periodisme Mòbil (MoJoBCN UOC-EFE), organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya i l'Agència EFE. Entre els ponents, Victoria Martín destacava pel fet de ser l'única dona còmica de la sala. Sí, dona i còmica. Dues realitats que no han tingut cabuda a Espanya. Però això ha canviat, perquè amb el pòdcast Estirando el chicle, Martín i la seva companya de batalles, Carolina Iglesias, van obrir camí.

El que va començar essent un projecte entre amigues a YouTube es va convertir, dos anys després, en el pòdcast més escoltat d'Espanya. Amb dos premis Ondas a l'esquena i amb l'orgull d'esgotar en menys de 72 hores les 12.000 entrades del seu xou al WiZink Center de Madrid, aquestes dues còmiques no s'aturaran. I, com va explicar Martín per a UOC News, "la intenció és continuar fins que el que reivindiquem no tingui cap sentit perquè tot està normalitzat".

No, em cau malament (riures).

Ens vam conèixer a la ràdio, al programa Yu, no te pierdas nada, ja fa força temps. De fet, ni recordo la vida sense la Carolina (riures).

Treballàvem les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, braç a braç. Jo era nova al món de la ràdio i em sentia molt còmoda quan ella presentava, de manera que la relació professional va forjar l'amistat. Em sap llegir molt bé i això és vital per fer comèdia. Mira Estirando el chicle.

Ella és el Buenafuente i jo el Berto. Al cap i a la fi, ella és la més famosa.

Tant de bo. A mi és el que m'interessa més. M'agrada escriure. I si és ficció, més. Aquest és el meu objectiu, però la indústria és dura. Hi ha quatre directors i guionistes fent les mateixes pel·lícules una vegada i una altra...

En absolut. Però és com tot: el cinema i les sèries són els formats en què cal invertir més diners. I amb grans pressupostos no hi ha aposta, no hi ha risc. Amb tot, jo confio que arribarà, que s'obrirà als nous creadors i creadores. Abril Zamora, amb la seva sèrie a HBO, ja és un precedent. Espero que a poc a poc es vagi obrint i canviïn les coses.

Ara ja no importa si et cancel·len, perquè ja saps que aquest odi ve d'uns perfils determinats. Però sí, quan comences és dur i a poc a poc et crees una cuirassa. Lluny de ser un pedaç, no crec que sigui la solució definitiva. No obstant això, també s'ha d'entendre que el fet que et posin a parir és part de la professió. De fet, a mi em preocupa més la cancel·lació per l'altra banda.

Per exemple, que diguis alguna cosa que pugui ofendre algun col·lectiu o moviment. Això em sembla una gestió més difícil. Em crearia més ansietat això que el fet que un directiu de no sé quina cadena es molestés per un dels meus comentaris.

A Chelo García-Cortés ens va costar portar-la. Vam lluitar molt per aconseguir-ho: va ser gairebé un any de persecució. També va costar força portar Lola Herrera i Mónica Naranjo. Al final, el fenomen dels pòdcasts és molt conegut entre les generacions més joves, però arribar a aquestes artistes que sempre han estat en mitjans més tradicionals costa més. Elles tenen l'agenda molt ocupada i no pensen "va, doncs vaig a un pòdcast".

El programa s'ha hagut de fer un lloc dins el panorama mediàtic, perquè al principi els sonava estrany, com una cosa que s'emet per internet i no acaba de ser ràdio (riures). Això sí, s'ha de reconèixer que, un cop amb nosaltres, totes se n'han anat encantades.

El problema és que sempre ho ha estat, però ningú l'hi havia reconegut.

Amb ningú. Bé, amb un, però seria per menjar-me'l, a manera de supervivència, per si no hi ha res per caçar.

No, i tampoc a Kiko Matamoros, que això pot ser un residu tòxic. Canvio de personatge. Me n'aniria amb la Dulceida, que almenys sap passar-s'ho bé.

Descansar i viure tranquil·les (riures). Acabarem la gira, al WiZink Center, i ens agafarem uns mesos abans de la nova temporada. No obstant això, la intenció és continuar fins que el que reivindiquem no tingui cap sentit perquè tot està normalitzat.