«Ser esportista d'alt nivell et dona eines que són transferibles al món laboral i acadèmic»

 

Zoya Naumov (Bellaterra, Sant Cugat, 1995) és una de les atletes d'alt nivell que han estat estudiants de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Especialista en 800 metres d'atletisme, ha estat campiona d'Espanya i actualment es prepara per aconseguir una plaça a la cita olímpica de París el 2024. Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i màster universitari en Formació del Professorat d'Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d'Idiomes per la UOC, Naumov explica en aquesta entrevista com combina la professió d'esportista amb la de psicòloga i com ha hagut d'anar superant obstacles per arribar fins on és ara, especialment en l'àmbit de la salut.

 

Zoya Naumov (Bellaterra, Sant Cugat, 1995) és una de les atletes d'alt nivell que han estat estudiants de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Especialista en 800 metres d'atletisme, ha estat campiona d'Espanya i actualment es prepara per aconseguir una plaça a la cita olímpica de París el 2024. Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i màster universitari en Formació del Professorat d'Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d'Idiomes per la UOC, Naumov explica en aquesta entrevista com combina la professió d'esportista amb la de psicòloga i com ha hagut d'anar superant obstacles per arribar fins on és ara, especialment en l'àmbit de la salut.

Vaig començar a entrenar amb nou anys, i amb disset vaig començar a fer-ho com a esportista d'alt rendiment. Amb disset anys vaig participar en el primer campionat internacional (l'europeu júnior), i poc després vaig guanyar el Campionat d'Espanya Sub 23. Després de passar un any als Estats Units amb una beca, vaig decidir dedicar-me professionalment a l'atletisme, tot compaginant-ho amb els estudis de Psicologia. El 2018 vaig ser campiona d'Espanya —ja en l'àmbit absolut— i vaig aconseguir un contracte de patrocini amb New Balance l'any següent.

Feia força temps que tenia problemes intestinals; el meu sistema immunitari no funcionava prou bé, i a tot això s'hi van afegir lesions físiques i una cirurgia. Just abans dels Jocs Olímpics de Tòquio (2020) vaig decidir parar per veure si el meu cos es recuperava amb un descans. Després de veure molts professionals, vaig començar a treballar amb un osteòpata i un especialista en medicina oriental. Em van prescriure una dieta molt restrictiva (sense lactosa, gluten, fructosa ni sorbitol durant setze mesos) i també em van detectar que els metalls d'amalgama per tractar les càries em podien estar impactant des del punt de vista inflamatori. A poc a poc, vaig anar tornant a fer esport i a la competició.

La veritat és que psicològicament ha estat tot un repte transitar per aquesta etapa, sumant-hi moments personals complicats. El gener d'aquest any vaig tenir un episodi d'ansietat força significatiu, i em va costar compaginar l'esport amb els estudis. En vull parlar perquè, per fi, la salut mental s'està començant a visibilitzar, i sobretot l'efecte que té sobre el nostre benestar global. Vaig tirar endavant gràcies a l'ajuda de professionals especialitzades (dues psicòlogues) i a la xarxa de suport que m'envoltava (amistats, família i entrenador).

"Vaig tenir un episodi d'ansietat força significatiu, i em va costar compaginar l'esport amb els estudis"

Els esportistes d'alt nivell tenim dues vides. Quan se'ns acaba la vida d'esportista professional (en la meva prova és al voltant dels 30-35 anys), vivim un procés de dol. Tenir estudis t'ajuda a tirar endavant. És crucial tenir formació, perquè és un altre pilar per recolzar-te quan se t'acaba la "primera vida". Actualment, la filosofia dels entrenadors és prioritzar la formació contínua. De fet, el meu treball de final de grau de Psicologia es va enfocar en com afecta el benestar dels atletes el fet de seguir una carrera dual (esport i estudis).

"És crucial tenir formació, perquè és un altre pilar per recolzar-te quan se t'acaba la 'primera vida'"

He de fer malabars. A vegades faig dos entrenaments al dia, però són moltes més hores que això: hem de descansar, fer fisioteràpia, controlar l'alimentació… Ser esportista és una feina de 24 hores al dia. A més, contínuament participem en competicions. Tot plegat demana un gran nombre d'hores. No és fàcil combinar-ho.

Després de fer el màster de la UOC, em vaig especialitzar en orientació educativa i he treballat en diferents àmbits: educació sexual, trastorns de la conducta alimentària, assetjament escolar, prevenció de consum de drogues… També he orientat altres esportistes. Com a màxim, puc treballar a mitja jornada, perquè l'esport absorbeix molt de temps. Durant la carrera esportiva és difícil trobar projectes professionals que es puguin adaptar a la teva situació.

Els esportistes d'alt nivell tenim horaris atapeïts, viatgem molt… Poder estudiar en línia ens dona molta flexibilitat, perquè ens permet evitar desplaçaments i poder descansar més. Amb la pandèmia hem vist més que mai els avantatges d'estudiar en línia.

Sens dubte. Als Estats Units vaig veure que allà l'esportista és més reconegut, es valora molt la seva feina. Al nostre país, el futbol ho difumina tot. Els esportistes d'elit som un grup reduït, i no sempre se'ns donen facilitats. Hi ha hagut casos en què institucions escolars o universitàries no vinculades a l'esport s'han oposat a fer canvi de dates per fer els exàmens. Per sort, sembla que, a poc a poc, això va canviant. Ser esportista d'alt nivell et dona eines com la capacitat de superació, l'adaptabilitat, la disciplina o la passió, que després són transferibles al món laboral i acadèmic. S'ha de donar més visibilitat al valor que podem aportar a la societat. Afortunadament, s'està vivint un boom de l'exercici físic i l'esport, i els seus beneficis són cada dia més presents en la societat.

Fa poc he començat una nova etapa a Madrid, al Centre d'Alt Rendiment, i estic molt contenta amb el canvi. Tinc unes facilitats que no havia pogut aconseguir anteriorment per qüestions burocràtiques. A curt termini, vull agafar continuïtat en la meva carrera esportiva i poder continuar bé de salut. Voldria millorar la quarta posició als campionats d'Espanya i revalidar el meu títol. I, a partir d'aquí, treballar per arribar als Jocs Olímpics de París, que són d'aquí a dos anys. Alhora, vull continuar compaginant la carrera esportiva amb la de psicòloga, ja que m'agrada molt la meva feina.

No soc la persona més indicada per opinar d'un conflicte d'aquestes magnituds, perquè em falta informació, com a la majoria de la població. Això sí, puc dir que una guerra no és mai benvinguda; estic molt en contra del que està passant. També és cert que hi ha una gran desinformació sobre tot plegat. La gent d'ambdós bàndols està patint (la població ucraïnesa, sobretot, i la russa, de rebot). A parer meu, no és una guerra entre dos territoris, sinó que hi ha conflictes geopolítics i econòmics internacionals en joc. El resultat? La gent del carrer patint-ne les conseqüències, com companys esportistes exiliats o fins i tot participant en la guerra (a Ucraïna i Rússia, els esportistes d'alt nivell formen part de l'exèrcit). Des d'una visió sistèmica, el mal que s'està fent entre aquests pobles perdurarà entre generacions, i això és el més terrible: l'odi. Tot plegat és trist, i espero de tot cor que s'acabi com més aviat millor.

"A Ucraïna i Rússia, els esportistes d'alt nivell formen part de l'exèrcit"