UOC R&I talk amb la investigadora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Quina és la teva trajectòria acadèmica?
Soc llicenciada i doctora en Ciències de la Informació i de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de fer un postdoctorat de Geografia Humana, vaig començar a impartir classes sobre teories de la comunicació i de seguida vaig poder sumar-me a l’equip de la UOC. Des del punt de vista docent, m’he especialitzat en l’àmbit de la teoria de la comunicació, i des del de la recerca, en realitats urbanes, mitjans de comunicació comunitaris i desigualtats socials. Actualment, estic en un projecte sobre joventut i participació política.
En què consisteix l’EURYKA, un dels teus principals projectes de recerca?
L’EURYKA és un projecte europeu, amb la participació d’institucions de nou països, centrat en l’anàlisi de com el jovent d’avui dia té accés a l’esfera pública, com a participants i actors polítics, i la forma en què les desigualtats socials poden impedir o fomentar aquesta participació. En el cas específic del paquet de treball que liderem des de la UOC, observem de quina manera l’ús de les xarxes socials pot oferir aquests espais d’apoderament o de limitació de la participació dels joves.
Quin és l’objectiu del projecte?
Engloba tant l’anàlisi de com s’expressen aquests joves políticament com el paper de les institucions i de les polítiques de foment d’aquesta participació, dins del que és l’Administració. L’objectiu final d’aquest projecte seria elaborar un diagnòstic de com estem en aquests diferents països. Si hi ha desigualtat entre territoris, per exemple, del nord d’Europa respecte al sud. També volem establir quina és la dinàmica en cada país per a fer una proposta de possibles accions que es puguin dur a terme per part dels governs perquè els joves puguin participar en termes d’igualtat.
Només s’analitza la participació en línia?
No s’intenta establir quina diferència hi ha entre la participació en línia i fora de línia, perquè es parteix del supòsit que quan estàs en xarxa, o en accions en les quals potser et comuniques amb tecnologia, a l’hora d’organitzar-te ho fas com en una assemblea presencial. El cara a cara i la presència física en els carrers són importants. Sí que hi ha diferents tipus d’accions i campanyes; algunes només són en línia i d’altres, fora de línia. Hem de veure si els joves participen més en una modalitat que en l’altra, però m’allunyaria d’intentar generalitzar i d’intentar evitar pensar que els nadius digitals només es mobilitzen individualment en una campanya en línia. Hi ha prou mostres de mobilització als carrers de manera molt contundent i amb força ressò pel que fa a l’opinió pública. Hem d’explorar de quina manera aquestes noves tecnologies i els dispositius mòbils poden donar peu a una expansió d’aquest treball en xarxa, però no limitar-lo al dispositiu en si.
L’augment de la participació dels joves és un fenomen global?
És un fenomen global, però va més enllà. És històric que els joves siguin actors polítics. L’edat de maduresa en la qual una persona es pot expressar políticament o pot emprendre alguna acció per al bé comú pot variar. És un debat interessant: a quina edat es pensa que ens considerem aptes, per exemple, per a votar. Pot variar entre països, no és global. És més una qüestió històrica i no és tan recent. Sempre ha passat. Les persones, des que tenen ús de raó i responsabilitats, disposen de capacitat per a pensar en termes polítics.
Ens recomanes un llibre del teu àmbit?
He triat Precariado: la nueva clase social, de Guy Standing, que he llegit fa poc i que m’ha agradat perquè, en el marc del projecte EURYKA, he estat revisant literatura sobre el jovent i molts estudis s’emmarquen en el fet que la crisi econòmica està produint una generació de persones que no tenen les mateixes oportunitats ni de participar en l’esfera pública, ni d’accedir a un lloc de treball, ni d’accedir a l’autonomia personal i social que les generacions anteriors. Estudis que posen el dit a la llaga en relació que s’està creant una nova generació apàtica respecte al canvi de l’statu quo, ja que no té recursos, se n’ha vist desposseïda. Hi ha estudis més crítics que afirmen que el jovent sí que té recursos per a anar més enllà d’aquesta anomia amb la qual se’ls identifica. M’interessa molt aquesta altra línia. I Standing parteix de la reivindicació del precariat com a classe social, que no només afecta els joves, sinó molta altra gent a la nostra societat, que es veu abocada a quedar-se relegada en segon terme en un món competitiu neoliberal. Standing defensa que aquest grup d’expulsats del sistema productiu poden pensar maneres alternatives d’estructurar la societat al voltant no només de l’accés al món laboral, sinó de la capacitat de dinamitzar el món d’una altra manera. L’autor analitza altres maneres de pensar les relacions laborals i el paper d’aquesta força de treball en la societat, i és revulsiu en afirmar que tot ens ve donat per aquest patró neoliberal de funcionament, pel qual, si no t’integres, ets expulsat o et precaritzes. Es tracta de pensar la manera que la precarització et doni ales per a anar més enllà.
Està prou valorada la recerca en ciències socials?
El problema és la falta de finançament. Quan hi ha retallades a la recerca, els primers a patir-les som els de les ciències socials i humanes. Sobre la percepció social de l’activitat, si quan et pregunten «què fas?» només aclareixes que ets investigadora, no s’entén. En canvi, si afegeixes que ets professora, sí. Quan dius «soc investigadora social o faig recerca en l’àmbit de les ciències socials», has d’explicar molt bé què vol dir i quines conseqüències té. O sigui, quina utilitat té i per a què serveix. Podrà servir perquè el govern de torn canviï la manera de fer polítiques per a millorar una situació concreta? De vegades no. A les ciències socials també hi ha moltes maneres de fer recerca. D’una banda, hi ha la recerca de complir amb la papereta segons la qual et toca fer aquest projecte, l’acabes, redactes l’informe, fas les publicacions pertinents i s’acaba la feina. I de l’altra, la recerca sobre els temes relacionats amb les teves inquietuds, que a mi m’agrada pensar que és en la qual estic participant, en què s’analitza com s’aborda la part més intensa, que per a mi és la més interessant: el treball de camp.
No penso tant que sigui una qüestió de consciència de la gent, sinó de prioritats de finançament dels governs de torn. El fet que les ciències socials sempre hagin estat menys finançades respecte a les altres és històric. És un peix que es mossega la cua, perquè si es donen més recursos a un altre tipus de recerca, implica que la social sigui menys notòria. Aquesta és la realitat, no pas que la gent del carrer no ens reconegui la feina. Quan fas treball de camp notes que hi ha reconeixement, perquè en el fons parles del que viu la gent en el dia a dia.