Aprendre a aprendre, i aprendre a viure plegats és un dels reptes més importants que ens planteja la societat de la informació. La psicologia, com a disciplina que mira d'explicar l'ésser humà, ha d'analitzar i mirar de comprendre quins són els procesos d'individualització i de socialització que s'estan produint, promoure l'optimitizació dels recursos psicològics per a tothom, i ha de ser, en definitiva, una eina per a construir una societat en la qual les persones siguin més felices.
|
|
 |
| Presentació del ponent |
(a càrrec de Carles Sigalés, director dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació)
Benvinguts a aquest acte d'inauguració de la llicenciatura de psicologia, que, com tots i totes sabeu, avui s'estrena en aquesta trobada presencial. Abans de res, deixeu-me que agraeixi al rector de la Universitat, el doctor Gabriel Ferrater, que ens vulgui acompanyar en aquest acte, la qual cosa em sembla que li acaba de donar la categoria que es mereix.
En segon lloc, voldria presentar-vos el que serà l'activitat central de l'acte, que és la conferència que pronunciarà el doctor Ignasi Vila sobre els reptes de la psicologia davant la societat de la informació. El doctor Ignasi Vila és catedràtic de psicologia evolutiva i de l'educació i, en aquests moments, degà de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Girona. Està especialitzat en llenguatge, en un sentit ampli, i ha estat present en tot el procés de normalització lingüística que s'ha produït en l'àmbit educatiu a Catalunya. Ha fet molts treballs sobre el bilingüisme, ha estat coordinador, també, del projecte educatiu de ciutat que, aquests últims anys, ha impulsat la ciutat de Barcelona i, sobretot, diríem que en aquests moments està interessat en els aspectes de la psicologia que tenen a veure amb la construcció de significats al voltant dels contextos socials i culturals.
És per això que li hem demanat que ens faci aquesta aportació inicial, perquè ens expliqui una mica a tots plegats quines creu que són les perspectives de la psicologia en aquesta societat que sembla que ens ve al damunt, la societat de la informació, en aquest context de globalització en què, de ben segur, tots i totes haureu d'exercir la professió o, en tot cas, podreu utilitzar els coneixements que hagueu adquirit en la Llicenciatura de Psicologia un cop l'hagueu acabada.
Abans de començar, però, deixeu-me dir un parell de coses respecte d'aquesta nova llicenciatura. Segurament heu rebut informació dels vostres tutors i dels consultors sobre el pla d'estudis, però voldria insistir només un parell de minuts en algunes de les característiques que ens agradaria que tinguessin els nostres estudis i, per tant, que poguéssiu adquirir com a habilitats i com a coneixements en la mesura que us formeu en psicologia a la UOC.
Entenem que els professionals de la psicologia d'avui i del futur proper han de ser professionals que comprenguin el comportament humà, però que el comprenguin en el context o en els contextos concrets en què ens toca viure i que els sàpiguen interpretar de manera que puguin intervenir amb criteri i sentit en tots els àmbits, que sabeu que són molts, en què avui dia és present la psicologia. Per aquest motiu voldríem que el nostre pla d'estudis, a més a més de formar-vos en les disciplines i en les àrees pròpies de la psicologia, us aportés dos elements que per a nosaltres són molt importants. El primer és aquesta visió holística, global, dels contextos socials en què haureu d'intervenir. L'altre és aquest coneixement més a fons —ens sembla que la nostra universitat permet dur-lo a terme, i probablement aquest és i haurà de ser un dels segells de distinció de la llicenciatura— del que és i del que serà la societat de la informació, del que són les noves tecnologies i del que serà el seu impacte en la vida quotidiana i en els diversos àmbits socials en què es desenvolupen les diverses esferes de la vida, en les quals segurament, com a psicòlegs, acabareu intervenint. Ens agradaria molt que el pas per la universitat, a banda d'aportar-vos, insisteixo, aquesta formació general, us deixés també aquest segell, que per a nosaltres és molt important.
Finalment també voldria dir que tot l'equip de professorat i de consultors i tutors que des d'avui teniu a l'abast per poder seguir els estudis, i també l'equip professional que dóna suport a tot aquest operatiu que fa possible que a la UOC es pugui estudiar d'acord amb la metodologia que tenim, estem molt il·lusionats amb aquesta nova carrera. I esperem que acabeu notant aquesta il·lusió en la nostra intervenció i en l'ajuda que us podem proporcionar, i també que ens disculpeu si en algun moment, en els inicis, hi ha alguna cosa que potser no s'ha acabat d'ajustar al cent per cent, que entengueu que en qualsevol cas estem a la vostra disposició des d'avui per facilitar-vos al màxim l'estudi.
I dit això, passem la paraula al doctor Ignasi Vila.
|
| Psicologia i societat de la informació |
Moltes gràcies. Quan, fa pocs dies, em van oferir fer aquesta xerrada, tenia dubtes sobre si començar parlant de la societat de la informació i després parlar de la psicologia o si començar parlant de la psicologia i, després, de la societat de la informació. Al final, he triat una manera en la qual intentaré justificar per què és important que els psicòlegs reflexionem sobre la societat de la informació.
La psicologia és una disciplina que actua, com deia fa un moment el director dels Estudis, en un context social i cultural determinat, i la societat de la informació, des del meu punt de vista, com explicaré després, és una autèntica revolució que fa que la societat en què estem vivint —i ja no dic la societat en què viurem d'aquí a molt pocs anys— sigui completament diferent de la societat en què nosaltres vam néixer i ens van construir com a persones adultes. I per què és important que la psicologia parli d'aquestes coses? Doncs perquè la psicologia fonamentalment té a veure amb l'existència humana.
Normalment aquestes coses no s'acostumen a dir i s'entén més la psicologia com una disciplina que arreplega un conjunt de tècniques que serveixen en l'àmbit de la salut, o que arreplega un conjunt de tècniques que serveixen per seleccionar personal en les empreses. Crec que la psicologia també és aquestes coses, però si la psicologia existeix des de fa més de cent anys, és perquè fonamentalment tracta amb l'existència humana. I què vol dir això? Vol dir que la psicologia és un intent d'explicar l'ésser humà, i va ser així des del seu començament com a disciplina científica.
|
 |
| 1.
| Els intents de la psicologia per explicar l'ésser humà |
|
|
Al famós laboratori de Leipzig, creat al final del segle XIX, amb Wundt al cap, els psicòlegs intentaven estudiar i explicar la consciència, perquè entenien que, en definitiva, el que regeix la nostra conducta, la conducta humana, és quelcom de diferent del que regeix la conducta a la resta del món animal. Això els obligava a fer hipòtesis sobre algun principi explicatiu en l'àmbit de l'ésser humà que donés compte de la seva conducta, la qual es proclamava com a qualitativament diferent de la resta de conductes que es donaven en l'àmbit de la natura. Aquesta posició de Wundt va aportar poques coses a la psicologia, pràcticament cap, a causa de la metodologia emprada, si bé el seu triomf va ser col·locar la psicologia en l'àmbit de les disciplines científiques. No obstant aquest fracàs, els plantejaments inicials del que havia de ser la psicologia s'han mantingut fins avui dia.
És cert que, al llarg dels anys, la manera en què la psicologia ha abordat l'explicació de l'ésser humà ha estat controvertida, complicada i, pràcticament sempre, s'ha fet d'una manera bastant reduccionista. Com sabeu les persones que esteu escoltant i que heu tingut un cert contacte amb la psicologia, una de les dimensions o dels eixos més importants que ja des del començament del segle XX i fins avui ha utilitzat la psicologia per explicar l'ésser humà, ha estat l'aprenentatge de la mà d'allò que s'anomena el conductisme. O, dit d'una altra manera, la idea que, en definitiva, podem reduir la nostra conducta a conductes apreses. I, per tant, el que ha de fer la psicologia per explicar l'ésser humà és explicar com s'aprèn o, en altres paraules, els processos psicològics que estan per sota del fet d'aprendre. Així, si els psicòlegs eren capaços de conèixer aquest tipus de processos psicològics, podien explicar l'aprenentatge, i explicant l'aprenentatge explicaven la conducta humana i, per tant, l'ésser humà.
Doncs bé, com sabeu, això té un munt de problemes. El primer i el més important té a veure amb l'afirmació que no hi ha diferència entre el món animal i el món humà o, dit d'una altra manera, la consideració que entre el món animal i el món humà hi ha continuïtat psicològica en l'àmbit de la conducta, de tal manera que els principis que expliquen la manera en què aprèn un animal o en què aprenem nosaltres són exactament els mateixos. I, per tant, aquesta explicació de l'ésser humà el que feia era, utilitzant les famoses capses de Skinner, intentar descobrir com aprenien unes rates d'una raça determinada i, a partir del coneixement adquirit sobre l'aprenentatge de les rates o els coloms, especificar com aprèn qualsevol ésser, animal o humà. O, dit d'una altra manera, reduïen l'existència humana, l'ésser humà, a la rata, i a la manera en què aquestes aprenien.
|
|
|
Com podeu imaginar-vos, aquest tipus de plantejament com a explicació de l'ésser humà deixa molt a desitjar i, per tant, ja als anys setanta, es va plantejar o es va col·locar en primer pla que era inadequat. Podia servir per determinades coses relatives a l'aprenentatge d'algunes conductes, però des d'aquest plantejament no es podia explicar l'ésser humà. I, per tant, explicar l'ésser humà volia dir recuperar aquella idea de Wundt segons la qual no hi havia continuïtat entre el regne animal i el món humà. O, dit d'una altra manera, es donava una discontinuïtat en el món de la conducta entre el que eren els animals i els éssers humans. Calia fer l'explicació de l'ésser humà a partir de principis explicatius en l'àmbit dels mateixos humans i no a partir de mecanismes generals que es donessin en qualsevol àmbit de la natura. Això va ser la psicologia cognitiva, que va estar directament en relació amb el desenvolupament de tot el que es va anomenar el processament de la informació.
En aquest plantejament es donava per descomptat que l'ésser humà processava informació i, per tant, es podia simular la manera de fer-ho mitjançant màquines que, en definitiva, feien exactament el mateix que fem nosaltres. Fixeu-vos que si, en el conductisme, el reduccionisme havia estat de l'ésser humà a la rata, en el cas de la psicologia cognitiva, lligada al processament de la informació i a tot el que avui dia s'anomena la ciència cognitiva, el reduccionisme implica fer de la ment humana un ordinador. És a dir, poder simular la ment humana des de l'ordinador de tal manera que hi hauria un maquinari que faria referència a tot el sistema nerviós, que donaria suport material a la possibilitat de processar la informació, i hi hauria un programari que, en definitiva, permetrien percebre, raonar, memoritzar, solucionar problemes, atendre, etc. I per tant, el programari que feia fer coses a un ordinador que nosaltres també fem, es pressuposava que simulava tots els passos psicològics que fem en l'àmbit de la nostra ment quan estem processant una informació determinada.
Bé, fixeu-vos que aquest tipus de plantejament, en l'àmbit del que és la ciència cognitiva, o el processament de la informació, que avui dia en psicologia té molta importància, torno a dir que també té un problema important, que és intentar simular l'existència humana a través de l'ordinador. I a més a més planteja un munt de problemes en relació amb el que plantejava a l'inici d'aquesta xerrada sobre la consciència: fins a quin punt podem invocar ment i consciència en els ordinadors? Si intentem explicar la consciència i la ment humana i ho fem mitjançant l'ordinador podem pensar o, com a mínim, podem suposar o treballar, des del punt de vista de la simulació, que les màquines també poden tenir ment i, en conseqüència, poden pensar. Evidentment, això no significa que tinguin consciència, la qual cosa afegeix un nou problema a l'explicació de l'ésser humà.
|
|
|
Deixant de banda aquesta qüestió, hi ha un altre tipus de plantejament que ha estat present també al llarg de tota la història de la psicologia, juntament amb aquests dos grans eixos en els quals avui dia es mou la psicologia (el model estímul-resposta i la psicologia cognitiva). Al costat d'aquestes dues maneres de veure les persones sempre hi ha hagut una reflexió psicològica sobre l'existència social i cultural de l'ésser humà. Dit d'una altra manera, qualsevol tipus de reduccionisme per intentar trobar quin és l'únic factor o el principi explicatiu de l'ésser humà, simulant-lo a partir del món animal o a partir de l'ordinador, des del meu punt de vista condueix directament al fracàs.
Al començament del segle, va haver-hi un personatge, que suposo que treballareu bastant al llarg de la carrera, que es deia Lev S. Vigotski —malauradament va morir molt jove i no va ser conegut fins als anys setanta en el món occidental—, que plantejava que, en últim terme, la consciència era un producte social. És veritat que Vigotski, quan feia aquest plantejament, ho feia directament de la mà del marxisme, en el sentit de considerar, com Marx, que la consciència era un producte social, però, com veureu quan ho estudieu, té poc a veure amb el marxisme clàssic i, en canvi, és probablement una de les fonts d'hipòtesis i de treballs més importants que avui en dia existeix per entendre com ens construïm els humans.
Quina és una de les tesis centrals que planteja Vigotski? Vigotski planteja que els humans som éssers lingüístics o, dit d'una altra manera, el que caracteritza la nostra existència és el significat. I, per tant, explicar l'ésser humà vol dir explicar com som capaços de construir significats que són arbitraris i convencionals, que formen part d'un context social i cultural i, a la vegada, explicar com aquests significats són negociats i compartits per una comunitat determinada, de manera que es crea un univers de significats compartits d'origen cultural que fa, en definitiva, que existeixi un grup social on cada persona, cada individu, construeix la seva existència formant part d'aquesta comunitat, que és social i cultural.
|
|
|
Bé, fixeu-vos que Jerome Bruner, probablement el psicòleg viu més important que existeix actualment, ha recuperat aquest tipus de plantejament present en Vigotski. Recentment ha tret dos llibres meravellosos, un que es diu Actes de significat i un altre que es diu L'educació, porta de la cultura.
Jerome Bruner recupera aquesta tesi vigotskiana i intenta defensar, des del seu protagonisme, que la revolució cognitiva que es va produir als anys setanta com a rebuig del conductisme tenia en origen el desig d'explicar com som capaços de construir significats, de dotar de sentit un món social i cultural, de sentir-nos identificats i tenir una identitat lligada amb una comunitat determinada, com, en definitiva, això és compartit i com, en conseqüència, la individualització no es pot fer al marge de la socialització. Socialitzar-nos i individualitzar-nos, és a dir, formar part d'una comunitat i a la vegada tenir una personalitat pròpia individual, són dos processos que estan íntimament entrellaçats, íntimament lligats, i no es poden separar l'un de l'altre. I per tant, el que, d'una banda, és important per poder explicar l'ésser humà —ho torno a dir— és explicar la construcció de significats, i donat que la psicologia té a veure amb l'existència humana, des del punt de vista de la intervenció allò que és important remet a com aconseguir una existència més feliç, una millor qualitat de vida. És a dir, hi ha tot un conjunt d'aspectes que estan directament relacionats amb la psicologia, amb la seva pràctica, que tenen a veure fonamentalment amb el benestar de les persones i, per tant, amb la transformació social. No hi ha una psicologia al servei de la felicitat de les persones que, en definitiva, no tingui al darrere una reflexió sobre el tipus de societat en què estem vivint, sobre les condicions socials i culturals de l'existència, i, per tant, que vagi més enllà del treball individual i exclusiu amb les persones, que també s'ha de fer des de la psicologia. Cal reflexionar i pensar com organitzar socialment la societat perquè, en definitiva, les persones siguin felices.
|
|
|
Fixeu-vos que, des d'aquest punt de vista, tota la reflexió sobre el tema que fa referència a la societat de la informació és absolutament rellevant per a un psicòleg. I per què? Per una qüestió. D'entrada, el somni de la psicologia de voler explicar l'ésser humà no deixa de ser un somni. O, dit d'una altra manera, juntament amb aquest somni hi ha altres disciplines que també tenen un somni semblant: l'antropologia, la sociologia, la filosofia, la lingüística en un cert sentit. Per tant, l'explicació de l'ésser humà no es pot fer únicament des de la psicologia, sinó que calen altres ciències, de tal manera que totes juntes puguin aportar coneixements per aproximar-nos a aquesta explicació i descripció. Per això la psicologia ha de treballar de manera interdisciplinària amb disciplines científiques com la sociologia, la lingüística o l'antropologia i ha de tenir en compte les reflexions filosòfiques; és a dir, un munt de coses que totes —ho torno a dir— tenen a veure amb el que és, en definitiva, l'objectiu de la psicologia: tractar amb l'existència humana.
Per això parlar de la societat de la informació no és parlar de la societat de la informació des de la psicologia, sinó que és parlar de la societat de la informació des de l'economia, des de la sociologia, des de la filosofia, és a dir, des de totes les disciplines, en l'àmbit del que són les ciències socials i humanes, que treballen i que intenten explicar-nos què és el que està passant en aquest món. La psicologia, a partir del coneixement que aquestes ciències ens aporten, podrà desplegar i comprendre millor quins significats s'estan construint avui dia, què és el que es comparteix, què és el que no es comparteix, i com abordar, des del punt de vista de la intervenció, allò que deia fa un moment, que és el benestar de les persones.
|
|
|
| 2.
| La societat de la informació: una revolució real |
Fixeu-vos, doncs, que des d'aquest punt de vista la societat de la informació pressuposa una autèntica revolució. I quan dic que és una autèntica revolució ho dic en el sentit ple de la paraula. Moltes vegades les revolucions no es veuen materialment, però el que està passant en la nostra societat és una revolució que té unes arrels i que canvia radicalment i absolutament la societat tal com l'hem coneguda i, en definitiva, tal com la veurem. Què vull dir amb això?
Vull dir que la societat industrial, que és en la que nosaltres hem viscut, la que hem conegut, la que estava organitzada de manera jeràrquica, on la política ocupava un paper, on cadascú sabia on estava col·locat en aquesta jerarquia, on l'educació era una font de promoció social, tot aquest tipus de coses, totes, absolutament totes han desaparegut. La societat industrial ja no existeix. O, dit d'una altra manera, si mirem les dades des del punt de vista econòmic podem observar que disminueixen dràsticament les persones que treballen en la indústria manufacturera i que augmenten les que treballen en la producció i la gestió del coneixement o en els serveis. Això ja es reflecteix en els índexs borsaris on la nova economia ocupa un paper rellevant. Cada vegada més el que mou l'economia són les empreses que produeixen i gestionen coneixements.
Fa deu o quinze anys, quan va començar tot aquest procés, el pronòstic era meravellós. Alguns sociòlegs que treballaven sobre aquesta qüestió i feien prediccions sobre el futur de la societat eren optimistes sobre les possibilitats de la nova societat. Venien a dir que si la informació i el coneixement es constituïen en l'eix central de la societat, allò volia dir també un canvi radical en l'organització social en el sentit d'una democratització més gran. Produir coneixement vol dir creativitat, vol dir un clima de treball simpàtic, agradable, on la burocràcia no existeixi, etc. L'organització de les empreses ja no podia ser vertical, sinó que calien organitzacions horitzontals, grups de cooperació... O, dit d'una altra manera, el que venien a plantejar és que els canvis que es donaven en això que anomenem la societat de la informació comportarien una democratització molt més gran de la societat des del punt de vista de la seva organització i, a la vegada, s'aconseguirien més graus d'igualtat. Si la informació passava a ser allò que era rellevant, amb el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació, aquesta informació estaria a disposició de qualsevol persona en un temps real independentment del lloc que ocupés en l'escala social i, per tant, a diferència de la societat industrial, tothom podria disposar de qualsevol informació.
|
|
Bé, aquest tipus de prediccions tan optimistes, en el sentit que la societat de la informació reduiria la desigualtat i que, a més a més, aprofundiria els aspectes democràtics de la societat, no sembla que hagin estat així. Les últimes dades del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial plantegen que en els últims deu anys Àfrica és un 25% més pobra que fa deu anys. Les diferències nord i sud que existien fa quinze o vint anys han crescut molt més i estan més aprofundides, de manera que hi ha gent que planteja que tot el continent africà ja està exclòs de la societat de la informació i la globalització, i que hi ha una part important de països de Llatinoamèrica i Àsia que ho tenen molt malament i el seu futur més probable és l'exclusió. És a dir, la desigualtat, al planeta Terra, ha augmentat de manera important i no sembla, a més a més, que aquest fet es redueixi, sinó tot el contrari.
Això comporta un fenomen amb unes importants conseqüències socials i culturals: les migracions. No sé quantes persones van morir al mur de Berlín. Moltes, malauradament. Doncs al mur que tenim a Gibraltar i el que vindrà amb els nous sistemes de detecció mitjançant el radar (la impermeabilització de les fronteres) està relacionat amb aquest fenomen. Si algú ha visitat l'Àfrica veurà que, evidentment, la sortida per a moltíssims dels seus habitants és Europa occidental. I en conseqüència, en els propers anys, la presència de pateres augmentarà més i més.
Les pateres no tenen res a veure amb "l'efecte reclam" de la llei d'estrangeria (ja modificada pel Govern actual), sinó amb el fet que les desigualtats fan present, a un munt de persones joves de les societats africanes i d'altres, que el seu futur és a Europa occidental. Simplement hi ha dotze quilòmetres de mar entre la misèria i la possibilitat de viure dignament. És absolutament normal que busquin el seu futur en societats com la nostra i, per tant, tindrem pateres durant molts i molts anys i, probablement, força més de les que tenim ara, la qual cosa configura també una societat molt diferent, com explicaré després, de la que hem viscut.
Però el fenomen de la desigualtat no queda únicament delimitat al tema del nord i el sud, sinó que el sud també és present en les nostres societats, i hi és present en dades sorprenents que tenen efectes molt importants des del punt de vista d'allò dels significats que deia al començament. A la ciutat de Barcelona, el 1999, un 22% de les persones responsables d'una família que estaven en el límit de la pobresa tenien el BUP o l'FP, i prop d'un 8% tenien una titulació superior.
L'exclusió social no afecta únicament els pobres. És evident que en els pobres els seus efectes són més importants, però independentment d'això en aquest moment el fet de quedar exclòs o inclòs en la societat té a veure amb la distància respecte al centre en el qual s'estan produint i gestionant els coneixements.
I què vull dir amb això? Vull dir una cosa molt important. En el futur, la qüestió no serà tenir o no tenir informació. El fet de tenir o no tenir informació podia ser rellevant fa uns anys, en què, a més a més, l'educació era la dipositària de la informació, de tal manera que les persones que s'escolaritzaven i que arribaven a nivells educatius més elevats disposaven de més informació, tenien més possibilitats socials, etc. Avui dia tot això és discutible.
A la carrera d'Enginyeria de Telecomunicacions de la Universitat Politècnica de Catalunya, que té molt de prestigi i és excel·lent, expliquen moltes coses que ràpidament queden obsoletes i, donada la velocitat dels canvis en aquest camp, no hi ha temps per adequar els plans d'estudi. El desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació fa absolutament impossible que els sistemes educatius vagin incorporant tots els coneixements. Abans, en tres generacions es modificaven determinats tipus de coneixements que tenien transcendència en l'àmbit de la producció. Avui dia no és així, en una mateixa generació podem veure canvis espectaculars.
|
|
|
De manera que el problema no és la informació, sinó que la qüestió se centra en les capacitats cognitives de les persones, en les seves capacitats per aprendre a aprendre i a poder transformar la informació en coneixement. Així, en el futur immediat no serà rellevant —en un cert sentit ja no ho és— tenir o no tenir informació; allò que serà rellevant serà, en el maremàgnum de la informació, en la sobreabundància de la informació, saber buscar-la, poder seleccionar-la, poder ordenar-la, poder classificar-la i, en definitiva, això que deia fa un moment, poder transformar-la en coneixement, ja que, com és obvi, tenir informació no implica tenir coneixement.
El problema important des del punt de vista de les capacitats que es requereixen en el futur per estar inclòs en la nostra societat és la construcció de capacitats relatives a allò que diem aprendre a aprendre. La formació permanent serà cada dia més important. En aquest moment ja hi ha propostes sobre la taula que estan plantejant que els títols universitaris tinguin caducitat —caducitat com els iogurts!—, és a dir, que un títol de metge o d'enginyer serveixi fins a una data determinada, de manera que si les persones titulades durant els anys següents no demostren una formació en els nous coneixements, se'ls traurà el títol. Per això, tot el que fa referència a aprendre a aprendre i, per tant, a la construcció d'unes capacitats determinades per poder reciclar-se, aprendre de nou, autoformar-se, etc., resultarà determinant.
I la segona qüestió, lligada amb l'anterior, val la pena explicar-la amb un exemple. A França, la gent del Front Nacional, molts d'ells notaris, metges, advocats, etc., tenen, sens dubte, capacitats relatives a aprendre a aprendre. Però en canvi crec que els manca una cosa molt important, que, a més a més, en el futur encara serà més important: la virtut en sentit aristotèlic, els valors i les actituds implicades en el fet de viure i conviure junts des de la diferència. Allò que s'anomena aprendre a viure junts. Intentaré explicar què vull dir amb això.
Fixeu-vos que tot el que fa referència al tema de la globalització, societat de la informació, comporta un altre aspecte que cada vegada té més importància: la reivindicació de poder viure des de la diferència. I per què poder viure des de la diferència? Pel fet que l'heterogeneïtat a la nostra societat cada vegada és més important. Heterogeneïtat d'edats, de religions, de llengües, d'ètnies, d'identitats, etc. El tema de la identitat està de moda amb raó, cada vegada es parla més i es fa més referència a la crisi de l'estat-nació que hem conegut. La globalització significa el flux permanent dels capitals i, per tant, la creació d'entitats supranacionals com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o la Comunitat Econòmica Europea per regular l'activitat econòmica. Les elits que estan situades en aquestes entitats normalment no es preocupen gaire del destí dels exclosos de la globalització. Així, aquests tendeixen a recloure's en les comunitats locals. I, per tant, refermats en la seva identitat, i tancats respecte a l'altra. D'aquí sorgeixen fenòmens com ara la xenofòbia o el racisme en sectors importants de la població.
La globalització significa també la cerca de refugi en la pròpia comunitat i el rebuig de l'altre. Per això, és tan important aprendre a viure junts i la necessitat de desenvolupar identitats multipolars. Les identitats unidireccionals i úniques són la base dels enfrontaments i la violència, i són font d'actituds antisolidàries. Pensar globalment i actuar localment o també pensar localment i actuar globalment. Certament, una cosa no va sense l'altra, però les tensions implícites entre allò que és global i allò que és local tindran cada dia més importància i formaran part del fet d'aprendre a viure junts. La societat serà cada vegada més heterogènia i, per tant, aquesta constatació obliga a acceptar que, en el futur, caldrà construir projectes col·lectius que mantinguin la cohesió social.
Això únicament serà possible si la ciutadania, independentment de la seva heterogeneïtat i diversitat, comparteix un conjunt de valors i actituds que els permeti viure junts i construir, també junts, un futur d'esperança i benestar basat en la igualtat i la cohesió social. Aprendre a viure junts vol dir tolerància i respecte a l'altre per poder negociar i construir conjuntament un sistema de valors i d'actituds col·lectives, un univers de significats acceptats, una cultura compartida que, en definitiva, serveixi per construir i promoure autèntiques comunitats. I si això esdevé en un grau més gran d'homogeneïtat, doncs, des del meu punt de vista, que l'homogeneïtat sigui benvinguda.
Què vull dir amb això? Vull dir que, com veieu, quan parlem de la societat de la informació, i estem parlant del desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació, el problema no és aprendre a utilitzar el correu electrònic, poder participar en xats, ser capaços de fer coses amb el CD-rom o utilitzar una màquina de fotos digital en comptes de la Nikon o la Rolly clàssica. No va d'això. Evidentment que la possibilitat de formar part d'aquest tipus de societat està directament relacionada amb el domini de tots els instruments que tenen a veure amb les tecnologies de la informació i la comunicació, però el que és important pensar des de la psicologia, amb altres ciències, és quin àmbit de significats esdevé d'aquestes tecnologies, d'aquesta societat, quin és l'univers cultural que s'està configurant i, per tant, quins són els processos d'individualització i socialització que s'estan donant actualment. Fixeu-vos que, en el llenguatge, apareixen noves paraules que no existien anteriorment o paraules antigues amb nous significats. Ja en el "paisatge" on som donem per bons i entenem perfectament termes com virtualitat, xarxa, treball telemàtic, globalització...
La societat de la informació suposa canvis socials de tanta importància que repercuteixen en l'organització social i en les seves institucions (família, treball, escola...) i probablement especifica maneres diferents d'individualització i socialització. La contraposició entre la família extensa de la societat agrícola i la família nuclear de la societat industrial n'és un exemple. És evident que els processos de socialització i individualització en la família extensa i en la família nuclear són bastant diferents. En el futur hem de pensar que apareixeran noves maneres d'organització social que també comportaran canvis en aquests processos. No obstant això, la psicologia continuarà sent psicologia i, per tant, interessada en l'explicació de l'ésser humà.
|
|
|
El repte se situa a saber incorporar coneixements molt diversos i encarar les dificultats que ens ofereix la societat d'aquest futur imminent que és la societat de la informació. I, en aquest sentit, difícilment la psicologia podrà continuar utilitzant exclusivament l'univers de conceptes i tècniques emprades al llarg del segle XX. Certament, no som capaços —i jo encara menys— de comprendre amb profunditat tots els canvis que es produiran i les noves necessitats que apareixeran, però sí que crec que per a l'horitzó més pròxim podem fer alguna hipòtesi.
En l'àmbit de la psicologia clínica apareixen nous trastorns, per exemple l'anorèxia i la bulímia, que no es poden entendre exclusivament com a trastorns d'aprenentatge sinó que tenen a veure amb el tipus de societat en què estem vivint, amb el tipus d'expectatives que tenen els adolescents i amb les seves creences. Per això, la psicologia no es pot limitar a una intervenció individual amb les persones que pateixen aquests trastorns, sinó que també ha de participar en els programes per prevenir-los, la qual cosa obliga a adoptar una perspectiva comunitària.
La psicologia comunitària, aquella que planteja que l'important és l'optimització dels recursos psicològics d'una comunitat de manera que estiguin a disposició de totes les persones que en formen part, cada dia té més força. Se'n podrien posar molts exemples.
Des de la psicologia clínica a la psicologia de l'educació, sense oblidar la psicologia de les organitzacions, totes les "psicologies" amb voluntat aplicada entenen cada vegada més que allò que és individual i allò que és social formen una unitat de manera que no es poden entendre aïlladament. En aquest sentit, també cal una psicologia, diguem-ne bàsica, que ens permeti comprendre els significats que s'estan construint, com són compartits, quins tipus de sentits ens trobem a nivell social, i en conseqüència, com els reconeix la comunitat, de manera que, des de la psicologia, puguem fer possible allò que deia abans: projectes col·lectius en què, des de la diversitat, negociem i compartim significats per viure junts i puguem plantejar cap al futur una societat més feliç, on les persones tinguin més benestar i on la psicologia sigui una disciplina no exclusivament en l'àmbit de la teoria i de l'explicació de determinats tipus de fenòmens, sinó una eina justament per construir una societat on les persones siguin més felices.
|
|
|
|
|
[
Data de publicació
: març de 2001]
|
| | |
