En un món en canvi permanent, la necessitat d'orientar-se i de tenir la informació adequada esdevenen fets de màxima urgència. Hi ha nombroses fonts d'informació sobre les noves tecnologies, l'evolució de l'economia, el seguiment de les borses, etc. Com a humans potser no podem relegar el que ens és més valuós, és a dir, nosaltres mateixos i els altres. És ben trist que sapiguem més dels valors en borsa que de les nostres emocions o de com ens comuniquem. No es tracta d'oposar-se al progrés i a l'aportació de les noves tecnologies. Ans al contrari, es tracta de tenir en compte el seu impacte i de saber-les utilitzar per a un món més humà. Aquest article sobre el temps és el primer d'una sèrie en què s'analitza el concepte de temps, la seva evolució històrica i en què es fa una aproximació a l'impacte que produeix en la humanitat d'avui.
|
|
 |
| 1.
| Una societat en canvi permanent |
Parlar d'una societat en canvi permanent i de la velocitat d'aquests canvis és un tòpic. El cas és que cada vegada tenim més informació i disposem cada cop més de valuosos instruments per a ampliar els nostres coneixements. Amb els avenços en l'àmbit de la genètica i de la biotecnologia s'obren unes perspectives inaudites per a la humanitat. En un món cada vegada més petit no ens podem escapar de l'anomenada globalitat. Hi ha centenars d'anàlisis sobre l'impacte dels canvis que vivim en diferents àmbits, econòmic, productiu, polític, social, etc. Potser també caldrà que ens ocupem de l'impacte que aquests canvis representen en nosaltres, pobres éssers mortals. Que analitzem com ens afecta el que s'esdevé al nostre voltant i com afrontarem el futur que cada dia és més present.
[1]
Com podem plantar cara a un món canviant que cada vegada és més exigent i en certa mesura més cruel? Com puc acceptar ser un espectador de tot i un actor de res? Què hi pinto, jo, en un món on avui som 6.000 milions i en què es preveu que l'any 2015 serem 7.000 milions? Hi ha moltes preguntes i segurament poques respostes. Recorrent de nou a Sòcrates, només podem dir que "només sé que no sé res". Però potser, com en el cas de Sòcrates, el secret està en les preguntes.
Tal com afirma James Hillman, "hem de recuperar l'ànima". No es tracta de tornar a les beateries o de practicar l'espiritisme. Plató sabia moltes coses de l'ànima, i per desgràcia seva amb els anys s'ha deformat, encallat i gairebé matat el concepte que en tenia. John Keats, en una carta al seu germà George, li diu: "Si us plau, anomena el món la vall de fer ànima. Aleshores hi trobaràs la utilitat...".
|
| 2.
| Davant dels nous reptes cal obrir espais de reflexió |
Amb aquest esperit obrim aquest espai de reflexió i debat, sense cap més pretensió que recordar que som éssers humans i que la nostra responsabilitat és continuar essent-ho.
El nostre punt de partida és la psicologia (la paraula psicologia apareix a la història a mitjan segle XVI en unes lliçons donades per Melanchton (1497-1560), és a dir, coincidint amb la Reforma...); la psicologia recuperada de les mans de mercaders i manipuladors, la psicologia amb el significat etimològic grec de 'coneixement de l'ànima'. Però seria absurd i pretensiós voler elaborar una visió de l'ésser humà al segle XXI només des de la psicologia. Hi ha altres àmbits des dels quals es pot i cal parlar de l'home (en el sentit genèric) a partir dels quals es pot crear un espai intersticial que ens permeti fer-nos preguntes i potser trobar-hi respostes. Heràclit ens ho recorda: "No trobaràs els confins de la psyché per molt que viatgis cap a qualsevol direcció, atesa la profunditat del seu lógos".
Encara que se'n parla menys, hi ha un notable avenç en allò que podríem denominar ciències de l'home, bàsicament les relacionades amb la seva salut mental i física (si realment es poden separar), en el camp de la bioquímica, la psicobiologia, la neurologia, la genètica, etc. Está passant alguna cosa. La nostra intenció és seguir aquests avenços de prop. Ens preocupa el que és humà...
|
| 3.
| De pressa, de pressa! |
Un dels factors que avui dia ens afecta més és el temps. La majoria de canvis tecnològics ens ofereixen rapidesa (la velocitat dels ordinadors), els correus electrònics són pràcticament instantanis, els mòbils ens estalvien haver de desplaçar-nos a una cabina, els cotxes són cada vegada més ràpids, etc. (tot i que ens passem hores als embussos). Alhora la ciència intenta desesperadament allunyar-nos de la vellesa, poder viure més temps és un dels objectius prioritaris a molts laboratoris d'investigació. La majoria d'edat del mapa genètic de l'home ja ha llançat la seva consigna: viure més temps.
D'altra banda, la majoria de nosaltres vivim contra el temps, no tenim temps per a res... La malaltia de moda és l'estrès, el qual té molt a veure amb el temps. Les empreses ens fan fer cursos de time management una vegada i una altra. Comprem coses ràpides. No suportem haver d'esperar o fer cua. Som en una croada contra el temps.
El cas és que llegint a l'avió l'Herald Tribune, un article de primera plana m'impressiona:
| INSTANT EVERYTHING: Making the Fast Lane Faster. New products for People with no Time to Spare
|
Encara que l'article és un reflex de la societat americana, penso que és aplicable a la nostra. Es tracta d'un fenomen en què apareixen una sèrie de productes la missió dels quals és no fer-nos perdre temps.
Des d'un te que no cal fer bullir (es barreja directament amb glaç), una pasta de dents que combina diverses funcions, una màquina d'eixugar que ho fa tot en 30 minuts, un forn superràpid, un bronzejador que només necessita 30 minuts per a fer efecte, entrepans congelats, fins al fenomen que es produeix en certes gasolineres on no cal introduir la targeta de crèdit o la targeta moneder. Només se l'ha de fer passar per un escàner i l'operació es realitza en segons.
L'article cita Erik Gordon, director d'MBA de la University of Florida's Warrington College of Business, que afirma que no és que els americans no tinguin temps, sinó que "pensem que no tenim temps, estem condicionats a tot al moment. Abans els televisors tenien un tub catòdic que s'havia d'escalfar, els telèfons duien discos de dial; ara tenen números memoritzats. Al començament les pàgines web eren com un miracle, ara si triguen 10 segons a baixar les deixem de banda...".
És ben cert que un dels fenòmens que ens afecta més és l'ús del temps. Probablement és un dels factors que han marcat més la nostra conducta al llarg de les dues últimes dècades.
|
| 4.
| Una mica d'història |
Es fa difícil imaginar-se una època en què no hi havia calendaris i, per descomptat, no hi havia rellotges. Tampoc no hi havia un temps universal. Cada país tenia el seu propi temps, fins i tot dins dels països. Fins al 1912 no podem parlar d'un temps sincrònic mundial.
Els egipcis ja tenien una llarga trajectòria en l'observació dels astres i la confecció de calendaris. Seguint els moviments de la Lluna i el Sol van establir un any de dotze mesos de trenta dies, amb cinc dies suplementaris per a casar amb l'any solar.
No obstant això, va ser Juli César qui, recuperant la saviesa egípcia (va nomenar el matemàtic egipci Sosígenes conseller), va establir un calendari quaranta-sis anys abans de Jesucrist. Aquest calendari va ser la base de tots els següents. Aprofitant l'ocasió de la reforma del 1852, l'Església romana va establir de fet el calendari tal com el coneixem avui dia.
Avui dia poca gent pot seguir el calendari per les llunes i el Sol. I tampoc no pot dormir de sol a sol. La descoberta de l'electricitat i del transport, entre altres, han anat modificant la nostra percepció del temps. Nit i dia ja no són el que eren. Els espais after que es freqüenten a la nit després d'assistir a les discoteques en són una mostra. Hi ha ciutats com Nova York on es pot comprar tant de dia com de nit.
Seria llarg i prolix fer una història del "temps" i del seu impacte en l'home. Potser ens hi podria ajudar destacar una sèrie d'esdeveniments relacionats amb el temps que han contribuït al fet que siguem el que som actualment.
L'home arcaic vivia el temps segons la mitologia. Hi havia un passat ple de mites i d'històries que l'obligaven a una vida circular, és a dir, el futur no hi tenia gaire importància si no es relacionava amb el passat i els seus déus. Vivia de ple les estacions i les variacions climàtiques, la transmissió oral del saber i segons les seqüències que n'organitzaven la vida cultural i social. Tenia un ritme de vida rígid i lligat a les tradicions. La seva vida estava allunyada del temps orientat: passat, present i futur o el temps acumulatiu basat en l'experiència. De fet el passat era l'esdevenidor de l'home arcaic. Tot tenia un sentit a partir del passat.
Podem afirmar que al segle XV, amb el descobriment de la perspectiva, a la qual hem d'associar el naixement de l'humanisme, es desenvolupa un important canvi en la percepció de la realitat i consegüentment del temps.
Amb els grecs ja es va perfilant progressivament l'emancipació de l'home respecte de l'acceptació pura i simple del món tal com és. Comença a buscar les formes en les quals pot exercir la llibertat. Cronos, el déu del temps, apareix com una divinitat individual al costat de Zeus. La creació esdevé un producte del temps. Es passa del temps del mite al temps de la Història.
Amb la revelació monoteista, i sense que desapareguin els elements mítics, l'home comença a entendre la perspectiva del seu fi últim. Aquest home busca l'infinit no tant en l'espai com en el temps.
| Els profetes no parlen ni del temps originari mític ni del temps còsmic. Estan inspirats per la visió del temps futur. El futur, i no el passat ni el present, esdevenen la vertadera revelació de Déu.
L' École de Marbourg
,
Paris: Cerf, 1998 p. 197, RICOEUR, P. |
En el messianisme jueu aquesta aspiració del futur porta a una negació i una oposició a qualsevol forma de realitat present. Per al cristianisme, el temps és per a Déu el mitjà amb el qual revela l'acció de la seva gràcia. Jesucrist només pot assegurar que rebrem l'Esperit Sant a la fi dels temps. Al cristianisme primitiu s'arriba a considerar la sobirania de Déu sobre el temps una cosa tan forta que el càlcul de les hores i dels dies era entès com un sacrilegi.
Sant Agustí intenta conciliar el temps de la revelació amb el temps de l'home. Mira de mesurar el temps sabent que el passat ja no hi és i que el futur encara no és aquí. Per a sant Agustí només l'ànima i únicament l'ànima pot relligar les tres dimensions del temps. El present de l'ànima ve a ser una espera tensa cap a allò que encara no és aquí i que tampoc no és un record. Entre la ciutat terrestre i la Ciutat de Déu hi ha una tensió temporal. La tensió i la marxa cap a la Ciutat de Déu és per a sant Agustí el sentit profund de la història. Aquest pensament prevaldrà al llarg de l'edat mitjana fins al descobriment de la perspectiva al començament del Renaixement.
|
| 5.
| La perspectiva, un element clau |
El cas és que aquesta visió escatològica dóna poc marge a un desig de transformar el món o d'incentivar una potència productiva. El canvi es produeix amb el descobriment de la perspectiva que, tot i ser una tècnica arquitectònica, va esdevenir una forma simbòlica en la qual es van basar les idees decisives de profunditat, de projecte o d'espera. Aquesta etapa comença al Quattrocento i el Renaixement i culmina amb l'era de les llums, al segle XVII.
Al començament del segle XV un arquitecte italià genial, Brunelleschi, afirma que la construcció és per damunt de tot una qüestió del punt de vista i que la unitat de la construcció passa per la unitat del punt de vista. El concepte és una qüestió prèvia a la realització; el projecte, una condició de la construcció. És una manera de dir que la raó precedeix l'acció. Brunelleschi no solament feia teories sinó que les aplicava. La mostra n'és la construcció del duomo de Florència.
Sembla increïble que als humans els costés tant de temps adonar-se de l'existència de la profunditat on fins aleshores només hi havia hagut una percepció unidimensional. Ens trobem davant de la perspectiva, que es va convertir en una figura emblemàtica del Renaixement. En realitat, qui va destacar el valor d'aquest descobriment va ser Alberti el 1435 al seu tractat De Pictura. Segons ell, un quadre és una intersecció plana de la piràmide visual. Això permet trencar amb la visió aristotèlica d'un cosmos emmarcat dins del límit absolut del cel. El quadre esdevé història o, més ben dit, una finestra oberta sobre la història: "El meu primer acte, escriu, quan vull pintar una superfície és traçar un rectangle que esdevingui una mena de finestra a través de la qual pugui veure la història". Aquesta "història no solament té un valor pictòric sinó també un valor narratiu i moral".
El quadre que representa la Ciutat Ideal és una de les creacions fundadores més fortes del perspectivisme del quattrocento. Atribuït durant un cert temps a Piero della Francesca, posteriorment ha estat considerat d'autor anònim. Però el fet important és que es pren l'home com la mesura de totes les coses i que aquest home ja no existeix únicament per a contemplar, sinó per a dotar-se d'una perspectiva moral i racional. La perspectiva es converteix alhora en una tècnica i un enunciat, en una manera de fer i una manera d'ésser. Maquiavel i Leonardo da Vinci encara van més enllà, i Da Vinci ho fa d'una manera decisiva, elevant la perspectiva al rang de filosofia de la naturalesa.
|
| 6.
| Quan parlem, des d'on ho fem? |
Pascal a les seves Pensées es pregunta: "Quan parlem, des d'on ho fem?". Se sent fascinat per la tensió entre allò massa proper o allò massa distant. "Una cosa no té la mateixa identitat quan és presa com una part o com un tot més gran?". On ens hem de situar per a veure? Però és Descartes qui ens deixa el llegat de la idea de projecte, la seva filosofia com a projecte i la seva realització com a tasca. Qualsevol projecte passa per un punt de partida, per un projecte inicial, i estableix un trencament amb el passat, atès que amb el que és vell no es pot fer res nou. Tot i així, Descartes no es planteja la qüestió del temps. Per a Descartes la visió és pensament abans que qualsevol altra cosa i no solament sensorialitat. La visió està lligada als judicis, a les representacions i a les maneres d'ésser (potser el management modern va néixer de Descartes...).
Gràcies a la perspectiva tenim la capacitat d'alliberar-nos de l'espai i d'assolir una obertura a l'infinit. El món s'amplia. A més, la perspectiva esdevé el mitjà per a projectar-se en el temps i per a no limitar-nos a contemplar com passa. I encara més: la perspectiva inventa la noció del punt de vista adequat, del lloc des d'on s'ha d'observar el quadre (la història).
Les coses van anar encara més lluny. Després que la perspectiva hagué fet estralls, un filòsof italià, Joan Baptista Vico, va inventar la filosofia de la història. Història, quadre i punt de vista fan un equip. Bossuet va més enllà i denuncia la discordança creixent entre història profana i història santa o sagrada. Turgot, després, pensa que hi ha un punt de vista a partir del qual podem veure l'ordre darrere l'aparença de desordre. Per a passar de l'un a l'altre no n'hi ha prou amb el punt de vista de Déu, cal afegir-hi una variable essencial: la del progrés generalitzat. És el progrés qui permet fer entendre els estadis pels quals passa l'esperit humà. Condorcet no es queda curt i al seu Esquisse separa radicalment la idea de progrés de la de religió. Tot i així, encara no hem arribat a pensar el món com a projecte històric. La idea de temps s'esmuny cada cop més.
Al final del segle XVIII (entre 1770-1789) comença una vertadera transformació. Ricardo, Cuvier i Hegel, cadascú a la seva manera, contribueixen a fer que el temps no solament s'historiï, sinó que també esdevingui dinàmic, valorat i sobretot orientat vers l'avenir. El quadre ajudava a adonar-se de les coses, el projecte ajuda a actuar. Passem del quadre (on som) al projecte (on anem).
|
| 7.
| El projecte, gènesi d'un gran canvi de la humanitat |
El projecte està impregnat de perspectiva i està íntimament lligat a les nocions d'horitzó, intencionalitat i finalitat. Aquests tres conceptes convergeixen en un punt essencial: el de l'acció orientada dins d'un "sentit" que ha de ser inscrit forçosament en el temps.
Des de mitjan segle XIX fins al segle XX, el projecte es consolida i comporta la idea d'esperança en l'esforç de contrarestar les inquietuds humanes. La metafísica ja té competència. A partir d'ara el projecte formarà part de l'acció tant si és cultural com política, filosòfica o ètica, social o estètica.
El projecte comporta el concepte d'esdeveniment, que ja no significa només espectadors, sinó que progressivament els transforma al seu torn en actors. Seducció mútua d'actors i espectadors. Tots ells generen camps de coneixements comuns que al seu torn generen regles i passions. Neix el mercat. L'actor i l'espectador es necessiten mútuament. Ja no es podran allunyar l'un de l'altre. L'actor ha d'actuar tenint en compte el punt de vista de l'espectador.
Mentrestant, no podem oblidar Hegel, per a qui la Història s'identifica amb el temps. El temps en si mateix és esdevenidor, naixement i desaparició. El temps hegelià és el de l'home que treballa i experimenta. Un home que es pregunta no solament "qui sóc" sinó, fonamentalment, "on vaig". Les coses han canviat molt des de l'home arcaic, el temps ja no ve del passat sinó de l'avenir.
Pensar en la primacia del futur és pensar que el temps no té fi per a l'home; un canvi notable que Marx aprofita. La Història és revelar el present amb vista a fins determinats en el futur. S'ha de saber on anem i com. Utopia i ideologia van de bracet. Marx mor amb la caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989.
El cas és que al llarg de l'últim segle es consolida la idea que tan sols la gestió del temps permet als homes no sentir-se joguines del destí. Temps i política es converteixen en elements inseparables. Adam Smith conclou que la inscripció de l'acció de l'home en el temps el condemna a l'intercanvi, i amb això s'allunya més de l'animal, que és indiferent al temps. Per a Ortega i Gasset la realitat és per damunt de tot una perspectiva sobre el món.
El present deixa de ser una bretxa entre el passat i el futur. Adquireix la seva pròpia personalitat, esdevé autosuficient. Arrendé parla del present com d'un paral·lelogram de forces. Es mostra preocupada per la "fragilitat dels assumptes humans" que poden obligar l'home a allunyar-se de l'objectiu "de fer obra", de manera que caigui en la repetició i el consum. És el que podríem definir com la destemporalització de l'home.
|
| 8.
| El present, el nostre amo |
El present, en la seva emancipació, s'entossudeix a abolir el passat i vol anticipar el futur, controlar-lo, assimilar-lo. La contingència immediata és tan poderosa que no dóna peu a la intencionalitat; una exigència del que és immediat en la desesperada batalla de negar la mort: si aconsegueixo controlar el futur, si el puc negar convertint-lo en present, puc arribar a neutralitzar la mort.
Es tracta d'escurçar distàncies entre l'experiència i l'espera, entre intenció i acció, aquí i ara, anul·lar el temps. La consigna és temps zero. Comença la societat de la satisfacció immediata (Schulze).
En aquest present els nostres desigs condicionals hauran arrabassat els desigs categòrics, no solament perquè el sentiment de precarietat s'haurà generalitzat socialment, sinó bàsicament perquè la pèrdua de confiança en la nostra capacitat de "fer obra" ens condueix a un passeig vertiginós d'un instant a l'altre. (André Masson L'actualisation du Futur. París: Seuil, 2000.)
Ara res no serà com abans. Fukuyama s'atreveix a parlar de la fi de la Història. Segurament no és cert, però sí que ens trobem davant del final d'alguna cosa, del final de les utopies. Fugim del determinisme històric per a caure en el determinisme del mercat (amb les seves lleis mundials), en el determinisme del cos (amb els avenços en la genètica). Mercat i identitat es configuren com les dues coordenades de la vida social. L'espai públic entra en crisi. El mercat cada cop construeix més les nostres identitats. La identitat és pensada segons la forma de l'imaginari del mercat. Si a començament del segle XX havíem assistit al descobriment dels fenòmens de massa, a començament del XXI totes les formes del "nosaltres" poden ser qüestionades. Ja no parlem de transformació de la societat. D'ara endavant ja podrem transformar genèticament els individus, però renunciem a pensar en la transformació del seu lloc en la societat.
Ja no hi ha significats comuns. El segle XIX va donar a llum la previsió, el XX la prevenció, el XXI assimilarà el risc a la precaució. La societat que té per objectiu evitar els riscos es mostra incapaç de pensar com a totalitat social. Això segurament és a causa del fet que les nostres societats no volen pensar-se a partir de principis indiscutibles o transcendentals, del fet que l'objectiu no és la consecució del bé sinó la prevenció del pitjor. Giddens parla del final de la naturalesa. El canvi climàtic, la crisi de les vaques boges, la SIDA, les drogues, etc. s'inscriuen en la precaució, no en les causes i els fenòmens que els provoquen. Davant la manca de projecte cal instaurar la precaució.
D'una ciutadania basada en principis estables i compartits majoritàriament passem a una ciutadania utilitària, que és fruit d'una diferenciació més gran entre les situacions individuals, l'erosió de la lògica d'estatus, la creixent importància dels factors relacionals en la definició de les feines (jobs) i la individualització de les actuacions (performances).
|
| 9.
| Individus o mers consumidors? |
L'aliança de la tecnologia, de la genètica i del mercat empenyen cada vegada més cap a una individualització tant de situacions com de comportaments. En realitat, en gairebé tots els camps, la ciutadania es mesura pels valors d'ús, tant pel que fa a la seguretat com a la identitat. Tot això es tradueix fàcilment en l'expressió "poder de compra" (pouvoir d'achat). Aquesta ciutadania, més que orientar-se cap a objectius, es converteix en un simple moviment. El ciutadà esdevé dins d'un espai determinat un explorador del propi jo present, la interacció del qual amb els altres jo adquireix una forma temporal i intercanviable. (Charles Taylor La malaise de la modernité)
Ens trobem lluny de la noció de projecte, tal com va néixer al Segle de les Llums, que es basava en tres principis: arrencar l'home de la naturalesa i posar aquesta naturalesa al seu servei, engrandir la centralitat de l'home respecte a l'animal i dotar-se de noves formes de transcendència un cop allunyats de la tutela de la religió.
Per a Paul Ricoeur, la Història és una sèrie d'esdeveniments, uns de més rellevants que altres. Però aquests esdeveniments necessiten ser relatats, explicats. Cal tenir una narració amb la qual la societat es pugui reconèixer, descobrir d'on ve i cap a on va. Esdeveniment i narració (récit) són indispensables. Per a Ricoeur, la capacitat de les societats modernes d'"explicar-se històries", de pensar-se a partir dels esdeveniments fundadors està erosionada per un temps mundial on la trama no és la narració (récit) sinó la xarxa. " Tot oposa la xarxa a la narració".
El "temps mundial" és indiscutiblement portador d'una nova mesura del temps, la de la immediatesa, la instantaneïtat i la urgència. El temps mundial és el present únic que reemplaça el passat i el futur. La dinàmica del temps mundial no és altra que la de destruir el temps, comprimir-lo. La narració (récit) intentava vèncer l'aporia del temps "inventant una història". El temps mundial el vol vèncer destruint el temps.
Aferrats al present, només podem assegurar la supervivència si ens estenem a un nombre creixent de "nusos de connexió"; la xarxa es converteix en una metàfora viva de les societats que rebutgen la idea d'un final i, en conseqüència, la idea de la mort. Castells afirma que una xarxa és un conjunt de nusos interconnectats. Les borses i el tràfic de droga en són exemples. Dins de la xarxa la noció de bé comú desapareix i més aviat hi preval la idea de "càlcul" comú. L'home xarxa està agafat en un flux que no pot ni començar ni acabar. La xarxa vol confondre a qualsevol preu el passat amb el present i el present amb el futur jugant amb la compressió del temps i la instantaneïtat de les transmissions. És una manera d'aconseguir la immortalitat, ja que l'objectiu és fer que el present, el passat i el futur siguin equivalents.
|
| 10.
| Si eliminem la utopia, què ens queda? |
Thomas More i la seva Utopia del 1516 són ben lluny. Reprenent Plató i la seva República, Thomas More ens mostra la utopia com l'aspiració a una realitat diferent de la realitat existent, com una cerca d'un món millor. Per contra, l'adaptació cada vegada més forta a la realitat fa desaparèixer la utopia. La utopia d'avui dia no és la d'un món millor, sinó la d'un present etern. Abolir el temps. Hem privatitzat la utopia. El nou home és un home genèticament perfecte, sa i fort, que pugui arribar a viure al màxim possible. Ja no hi ha utopia a l'espai públic, se n'ha anat a la intimitat del cos.
Sense utopia a l'espai públic, el mercat és qui regna, un mercat que té els seus profetes i els seus apòstols, des d'Adam Smith a Hayek, per a qui el mercat és una institució que escapa a qualsevol avaluació moral i, per tant, a tota crítica dels efectes que té sobre els ciutadans en nom de la justícia. Paine no es queda curt quan afirma a Els drets de l'home de l'any 1791 que "a partir del moment en què el govern formal és abolit, la societat comença a funcionar".
La veu al desert és la veu de Hans Jonas en el Principi de la responsabilitat, que, reprenent Kant, ens diu: "Actua de manera que els efectes de les teves accions siguin compatibles amb la permanència d'una vida autènticament humana a la Terra".
Però el regne del present no seria poderós sense l'ajuda de la urgència. La nostra societat es fonamenta en el registre de la urgència. Enfront de la mort, la urgència arriba amb la voluntat boja d'anul·lar-la. La urgència és la violència del temps. Com que les coses van molt de pressa, es tracta d'actuar encara més de pressa. La urgència ho envaeix tot. És com una de les plagues d'Egipte. Res no se n'escapa. Ens anem convertint en el conillet d'Alícia en terra de meravelles, de Carroll, i només ens podem moure d'un costat a l'altre dient contínuament "no tinc temps", "tinc una urgència...".
Amb les noves tecnologies, amb l'aliança entre informàtica i telecomunicacions, som davant d'una revolució del temps real, assistim al naixement d'un espai de simultaneïtat planetària. Es tracta d'accelerar la circulació, de reduir els costos de transmissió de la informació i de facilitar la transferència de dades. Però reduïm paradoxalment cada vegada més la nostra capacitat de copsar i interpretar la informació i, al seu torn, l'acció pública esdevé reacció pública. L'actor públic ja no actua, només reacciona.
L'home s'ha convertit en immediat a si mateix, privat de la mediació del temps que l'ajudava a pensar i experimentar el món. És un home que ha perdut "el punt de vista", ja que està privat de la distància simbòlica entre el seu ésser i el món. Aquesta situació d'estranyament li provoca ansietat. Ja no se sent part del tot. No hi ha horitzons comuns. No hi ha perspectiva. La manca de reconeixement de ser "part" del projecte no fa més que augmentar-li el sentiment d'aïllament que alhora alimenta la seva "fòbia", les pors que el propulsen a una conducta compulsiva d'"evitar" riscos.
Aquest home sense "punt de vista" i, per tant, sense perspectiva és una presa ideal per al mercat d'Hayeck. La utopia es converteix en la consecució d'un món en què tothom vengui i tothom compri; on la immediatesa eviti la reflexió i on la instantaneïtat esborri el futur. Mort a la mort.
|
| 11.
| Després de l'orgia de la individualitat i la ressaca del gaudi instantani, potser som davant d'un nou "Renaixement" |
Pot semblar que som en un atzucac; però, si tenim en compte que l'impacte del temps en la història de l'home ha anat variant, la cosa més probable és que estiguem en una situació de pas. Sorgiran nous mecanismes de supervivència de l'home. En un món sense fronteres sorgirà un "punt de vista" mundial. En una societat més intel·ligent amb una difusió sense precedents dels coneixements es desenvoluparà una humanitat més solidària. L'home necessitarà un "projecte" en comú, cosa del tot impensable avui dia. Després de l'orgia de la individualitat i de la ressaca del gaudi instantani sorgirà un nou Renaixement que segurament podrà conciliar els interessos de l'individu i de la societat des de l'àmbit local al mundial.
Lluny de condemnar les noves tecnologies per haver accelerat el nostre món o d'atribuir-los els nostres disgustos, potser des de la perspectiva històrica veurem que han servit per a preparar-nos per a una nova era. Si es va haver d'esperar al segle XV que Brunelleschi descobrís la tècnica de la perspectiva, que va ser un motor de canvi individual i social, probablement les noves tecnologies i els avenços científics només són un punt de partida.
"El vertader destí de l'home és ser planetari, participant activament en la intel·ligència col·lectiva de la seva espècie", afirma Pierre Lévy a World Philosophie. Més endavant afegeix: "Fa falta que vegem el món d'avui amb els ulls del món del matí, no amb els del món d'ahir. I els ulls del matí són planetaris. Les fronteres són unes ruïnes encara dempeus d'un món regirat".
Sòfocles ens dóna un cop de mà amb Èdip rei. Quan Èdip surt il·lès d'un naufragi, el cor, al·ludint al destí que l'ha salvat diu: "El temps que té cura de totes les coses ha trobat la solució malgrat tu." Potser nosaltres, nàufrags, haurem de confiar que el temps "que té cura de totes les coses" ens rescati una vegada més de la tragèdia.
|
|
|
ELIAS, N. (1984). Du temps. Fayard Pocket.
|
|
LÉVY, P. (2000). World Philosophie. Éditions Odile Jacob.
|
|
LAÏDI, Z. (2000). Le sacre du présent. Flammarion.
|
|
L'Inactuel. Emplois du temps. Núm. 2. (1994). Calmann-Lévy.
|
|
HILLMAN, J. (1992). The Myth of Analysis. New York.
|
|
|
|
|
| [1]
L'autor es proposa una sèrie d'articles relacionats amb el comportament humà, l'impacte de la societat en la nostra conducta i l'abast de les noves tecnologies en la nostra vida. (El pròxim serà sobre les emocions). Si els temes tenen interès, l'objectiu és obrir un "observatori-fòrum" sobre l'home i la societat. Els comentaris i opinions seran útils per a estudiar la viabilitat d'aquest observatori.
|
|
|
[Data de publicació: maig de 2001]
|
| | |
