A tota ciència hi són inherents unes arrels històriques que en configuren la definició. Malgrat tot, i atesa l'ambigüitat dels temps que vivim, la riquesa de la psicologia i l'ampli marc d'actuació que inclou, seria ingenu pensar en una única definició vàlida. Els fonaments de la situació actual, el desenvolupament de les diferents teories i orientacions i la creixent diversitat de la realitat defineixen present i futur de la psicologia. Així, atesa la necessitat d'interdisciplinarietat, i nodrint-nos-en, caldrà que repensem els àmbits d'actuació actuals i pròxims.
|
|
 |
| 1.
| Presentació |
M'he permès modificar el títol oficial de la conferència ("de la psicologia" en lloc de "del psicòleg") per intentar defugir els usos i abusos dels gèneres lingüístics. Però, ni tan sols així, el títol de la conferència no em satisfà ni, honestament, presenta el contingut del que s'hi tracta. Tal com s'ofereix, el títol pressuposa dues coses que em veig obligat a aclarir d'entrada que no comparteixo: d'una banda, que la psicologia té un paper; de l'altra, que vivim en -o ens adrecem cap a- una societat del coneixement. De la primera qüestió en tractaré amb deteniment més endavant: la deixaré en suspens, de moment. Però, com que la segona no és, suposo, objecte d'aquesta conferència, probablement no mereix més que un petit aclariment inicial.
La denominació societat del coneixement em resulta més pròpia dels socialistes utòpics del segle passat o de qualsevol polític en campanya electoral que de qualsevol persona sensata que s'ocupi de persones i de les relacions entre persones. L'expressió pretén caracteritzar, de manera grandiloqüent i positiva, una societat en la qual la sofisticació tecnològica, pel que fa a la transmissió de la informació, ateny cotes inusitades. Perquè sabem bé que aquesta mateixa societat de la informació global té les seves disfuncions, que s'hi amaguen bosses de desinformació, forats negres d'analfabetisme funcional o, com diria Saramago, cavernes d'ignorància sens fi. I també sabem bé que algunes d'aquestes disfuncions, els residus de tant de consum de coneixement, correspondran als psicòlegs i ens veiem obligats a tractar aquests problemes, els problemes de les persones empatxades de coneixement, els problemes de les persones amb fam de coneixement, etc. Perquè, si aquesta societat del coneixement no genera problemes a les persones, llavors, què faríem els psicòlegs?
Encara que, abans de començar a tractar de què faríem els psicòlegs, o sigui, de quin fóra el nostre paper, penso que és important reflexionar sobre què hem fet i què fem. No fos cas que ens despertéssim massa cansats per l'esforç d'anar a algun lloc llunyà en somnis o, dit d'una altra manera, per no saber no solament cap a on volem anar, sinó també si agafem el bon camí.
|
| 2.
| La terra promesa |
Des que la meva memòria arriba a recordar, quan estudiava psicologia a la segona meitat dels setanta, hi ha dues idees que gairebé no s'han modificat pel que fa a la concepció de la psicologia i que, personalment, em resulten apassionants des d'una perspectiva històrica.
L'una es resumeix fàcilment en la frase tòpica de definició oficial de la psicologia. Ja fa 25 anys es deia a les aules universitàries (aules físiques, car llavors no n'hi havia d'altres) que la psicologia és la "ciència que vol explicar, predir i controlar el comportament humà". La perplexitat esdevé esbalaïment en comprovar que encara avui es continuen repetint les mateixes paraules amb impunitat. Perquè si alguna cosa queda demostrada amb la història de la psicologia és que escasseja en explicació, que, de predicció, val més no parlar-ne i que la qüestió del control mereix una consideració especial. Com és que una disciplina que vol controlar el comportament no ha aconseguit controlar-se i controlar el seu entorn per a fer-se un forat de reconeixement social? Tinc el sentiment que la frase de Groucho Marx que mai no pertanyeria a un club que tingués un soci com ell és força escaient.
Què ha fet la psicologia per ella mateixa en els darrers 30 anys? Doncs sembla que força poca cosa. Vull dir que som tan obtusos que continuem amb la mateixa idea que la psicologia ha d'explicar, predir i controlar el comportament, i això és absurd des de tots els punts de vista.
Absurd perquè és evident que ni s'ha aconseguit, ni és possible aconseguir-ho ni fóra adequat aconseguir-ho encara que fos possible. Amb prou feines sabem algunes coses de com les persones fan el que fan, pensen com pensen, parlen com parlen i senten com senten. Cal remarcar que dic persones i no subjectes, que dic fer i no conducta, etc., perquè sempre he pensat que no perquè emprem uns altres termes diem més ni diem millor; que la qüestió de saber no és una qüestió de terminologia sinó conceptual, i en aquest sentit són molt més valuosos els conceptes de persona, de fer, de pensar, de parlar i de sentir. En tot cas, el més important no és tant quant sabem sobre les persones i les seves relacions com quant hi podem fer. Perquè, en aquesta definició antiga i encarcarada de la psicologia, la cosa més tràgica és que suposa que és possible aconseguir-ho, que algun dia serà possible editar el receptari de les prediccions i dels controls. Perquè aquest és el substrat de la definició, un receptari, com si es tractés de cuina. I, lamentablement, encara podem veure que algunes persones aborden la formació de psicologia amb aquest pressupòsit: que aprendran el llibre que els obrirà les portes del coneixement de les persones i les seves relacions, el llibre de les revelacions, la Bíblia de la ciència humana. La cosa més trista no és pas reconèixer l'absurditat de la idea, sinó que es tracta d'una aspiració molt pobra sobre el que és humà; les persones i les seves relacions són molt més riques i apassionants que el que pugui contenir un receptari.
Aquesta idea és absurda igualment perquè, a més d'afrontar els fets amb una contradicció sistemàtica que fa gairebé un segle que dura, tampoc no ha aconseguit convèncer les persones que ho poden aconseguir. M'explico. Tot indica que els únics que ens creiem la idea som els psicòlegs. Fa uns quants anys que la divulguem i no sembla que es cotitzi gaire a l'alça, darrerament. Per exemple, quan els economistes fan profecies, moltes persones els creuen i actuen en conseqüència: inverteixen o deixen de fer-ho, compren un pis o estalvien, etc. Quan els meteoròlegs mediàtics fan previsions, moltes persones no els creuen, diuen que mai no l'encerten, però actuen en conseqüència agafant el paraigua si el mapa isobàric indica "xàfecs a la zona mediterrània". En canvi, quan els psicòlegs parlen, em temo que poques persones els creuen, i que també molt poques actuen en conseqüència. En resum, el que vull dir és que la credibilitat de la psicologia està força qüestionada i que, tal vegada, podríem viure de la història d'un llibre que no tenim, però les persones no ho volen sentir; i no solament és qüestió que no existeixi (penseu en els meteoròlegs mediàtics), sinó que tal vegada no els agrada la història. Deixaré aquí els absurds de l'explicació, la predicció i el control i hi tornaré més endavant.
La segona idea que pràcticament no s'ha modificat en aquests darrers trenta anys és que, en algun lloc, hi ha la terra promesa del poble psicològic. Certament no es manifesta així institucionalment, és a dir, no s'expressa d'aquesta manera en llibres, articles, classes, etc. Però la idea és aquesta: hi ha un espai d'actuació professional, un espai que és propi, que en molts casos és ocupat per pobles que no han estat ungits com el nostre. Perquè en algunes d'aquestes terres hi habiten pobles poderosos com els psiquiatres, que viuen els escabrosos àmbits de la personalitat, el diagnòstic i la patologia, i en d'altres hi habiten també poderosos economistes i advocats, en terres sempre bel·ligerants però negociadores de les organitzacions i els recursos humans. Els advocats, a més, no ens deixen ni adobar adequadament les terres jurídiques que, com tothom sap, necessiten el genuí adob de la psicologia perquè hi pugui créixer sanament l'aliment de les lleis i de llur compliment per part de les persones. Hi ha altres pobles menys poderosos que aquests que també ocupen les nostres terres; és a dir, els pedagogs i els psicopedagogs, que s'han assentat a les terres de l'educació; també els sociòlegs i els antropòlegs volen disposar de les terres de les institucions. I he sentit a dir que no és estrany trobar-hi algun filòleg, i fins i tot s'hi han vist filòsofs conreant-les.
No pretenc suggerir que mantinguem una situació conflictiva per se amb altres formacions, sinó que des de fa molt de temps s'està plantejant la qüestió dels "àmbits del psicòleg" com una qüestió de reivindicació. El títol d'aquesta conferència, d'alguna manera (i d'aquí ve la meva segona reserva), pressuposa que el psicòleg té un paper, que aquest paper ja és escrit en un guió i que, si no som els actors d'aquesta pel·lícula, és perquè alguna cosa s'ha distorsionat en la seqüència de triar l'actor idoni per a la pel·lícula. Voldria desglossar breument aquesta idea perquè la considero una de les fonts clau de la panoràmica de la formació i la inserció professional dels psicòlegs.
La idea de l'espai professional propi que ens hauria d'estar esperant quan obtindrem el títol es pot expressar en set etapes:
|
|
0. Hi ha un espai natural en el qual el psicòleg desenvoluparà l'activitat professional.
1. Aquest espai natural té un reconeixement institucional escàs.
2. La manca de reglamentació professional produeix situacions de lliure competència.
3. Com a conseqüència de la lliure competència del mercat, altres professionals, sense la preparació adequada, ocupen parts d'aquest espai.
4. Els resultats de l'activitat d'altres professionals que no estan preparats adequadament per a fer el que ens és naturalment propi són clarament insatisfactoris.
5. La insatisfacció social pels resultats d'altres professionals incideix negativament en el reconeixement social que obtenim dels psicòlegs.
6. L'escàs reconeixement social produeix una demanda de professionals de la psicologia inferior a la necessària.
7. I, com a conclusió: "al món li fa falta molta més psicologia, de la de veritat, de la dels psicòlegs, però no se n'adona, no ens la deixen practicar, i per això l'hem de reivindicar" (amb la qual cosa tornem a l'etapa 1).
|
|
És possible que la caricatura resulti una mica excessiva per a descriure el que anomenem intrusisme, encara que no penso que sigui forçada ni distorsionadora. En tot cas, il·lustra el cercle viciós i endogàmic amb el qual, des de fa molts anys, ens nodrim i consolem; un cercle que personalment considero erroni, que mena a situacions en què no solament la professió es pot veure devastada per la nostra època, sinó que també, com ha passat en gran manera a França, pot fer que la disciplina de la psicologia es vegi fortament malmesa; un cercle que, com el que és, no mena enlloc, i, a més, en darrera instància, que resulta terriblement avorrit.
Fins ara he agafat dues idees per intentar mostrar que arrosseguem des de fa molt de temps la pregunta sobre el paper del psicòleg, i ara voldria tractar algunes formes en les quals aquestes idees es plasmen en la situació actual i com en certa manera som nosaltres mateixos qui ens posem bastons a les rodes.
|
| 3.
| L'agonia dels conreus |
Reconec que he deixat deliberadament fins aquest moment dues coses capitals en les històries dels psicòlegs sobre el seu passat, el seu present i el seu futur:
|
|
1. La guerra de les teories i les orientacions.
2. La realitat del treball dels psicòlegs.
|
|
La guerra de les teories i les orientacions és tan antiga que es remunta a l'origen dels temps i, moltes vegades, és viscuda amb una intensitat que mereixeria un interès seriós per part dels sociòlegs de la ciència i els etnògrafs dels sabers.
Quina orientació, quina perspectiva, quin credo, en definitiva, és el de la veritat suprema no arriben a cotes de comportament formal equiparables a les dels fans d'equips de futbol, però s'hi assemblen en la substància. I, com s'esdevé en el futbol, els uns veuen penals allí on els altres no observen res de punible, i així uns xiularien una teràpia conductual i uns altres una de psicoanalítica, si és que no n'apareixia un que criticava el caràcter socialment construït de la teràpia i la seva funció en el manteniment de l'ordre social, a més de la seva contribució a l'encariment del preu del barril de petroli.
És possible que hi hagi gent que pensi que em burlo de coses que són molt serioses, però el que realment em sembla seriós, de reflexió, és que la història, la nostra pròpia història, ens mostra el que l'afer té de graciós i, en comptes de riure, ens enfadem.
Alguna vegada he descrit la història teòrica de la psicologia com un conreu de roses. La psicologia dominant a començament de segle, amb l'únic objectiu d'assolir un estatus que depassés el llistó del científic, fonamentà el seu desenvolupament en la utilització de la metodologia experimental de laboratori i, com a conseqüència, s'orientà a l'estudi d'alguns fenòmens d'aprenentatge. Que els fenòmens investigats i les seves explicacions no fossin complementaris, ni, molt menys, acumulatius, tenia poca importància, i en té poca. El que feien Paulov, Guthrie, Tolman, Hall, etc., tenia molt poc en comú en l'objecte i menys en l'explicació, però solidificaren els fonaments d'una psicologia dominant perquè aconseguiren desterrar els qui no professaven la puresa de fe metodològica. Era l'època en què les persones es concebien com a realitzadores de coses, com a realitzadores de coses exclusivament motrius perquè no hi entrava, ni en la puresa metodològica, ni en els animals amb els quals s'investigava el comportament humà, la possibilitat d'altres tasques.
Degueren ser un cert tedi i una certa insatisfacció provocats, en certa manera, pels fanfarroneries skinnerians de meitat de segle els que conduïren a una situació de cert desencantament en els setanta. A més, en altres disciplines com la biologia, havia començat des de feia temps una revolució que dinamitaria el piramidal edifici de les ciències: la revolució de les ciències de la informació.
I fou com si als psicòlegs se'ls presentés una aparició amb un nou manament: les persones pensen. Les conseqüències d'aquest nou testament es poden resumir en tres: 1) que res ni ningú no qüestionaria la solidesa dels fonaments metodològics experimentals; 2) que a partir d'aquest moment s'oblidaria que les persones fan coses motrius, objecte de recerca dels psicòlegs de l'aprenentatge, i 3) que, per tant, a partir d'aquest moment les persones pensaven i només pensaven. Havia triomfat la psicologia cognitiva, i la cognició seria des de llavors el principi i la fi del pensament i el coneixement de les persones.
Aquesta situació, en què la psicologia cognitiva, envigorida amb les addicions adventícies del conductisme tardà, manté una hegemonia considerable, encara dura actualment. Però, per descomptat, m'he descuidat de les altres psicologies: de les minoritàries, que són moltes més, de les psicologies que no han aconseguit instaurar un domini feudal sobre institucions i publicacions, per bé que puguin tenir certs impactes locals. I hi ha dos aspectes que em semblen interessants d'aquestes minories (ho dic en sentit eminentment normatiu): un, que les psicologies majoritàries, primer l'una i després l'altra, considerin que ho són per la major capacitat científica, per la condició de ser millors explicadores, predictores i controladores del comportament i, dos, que les psicologies minoritàries, des de la psicoanàlisi a començament de segle fins als corrents més crítics de l'actualitat, en el deler per fornir una comprensió de les persones i les seves relacions, no han mostrat cap més interès ni assoliment que l'intent d'enderrocar i heretar la posició majoritària.
És ben cert que la guerra de les teories i les orientacions, que ha estat durant anys una guerra simbòlicament sagnant, avui està un xic més apaivagada. Per bé que, com qualsevol guerra no resolta, si és que alguna guerra té solució, els seus efectes es mantenen. Per exemple, els efectes de la memòria col·lectiva d'aquesta guerra es continuen manifestant. Fa poc preguntava als meus alumnes de la UAB si es manté la idea que la psicologia en aquesta universitat és conductista, cosa que sí que té força fonament històric, però que actualment és molt dubtós. Per a ells, més del 80% de l'orientació teòrica que havien rebut tenia perspectiva conductista. Que no s'hagin format en aquesta orientació de manera dominant, que no hagin viscut aquesta època, no impedeix que la memòria difusa del col·lectiu estengui les seves xarxes i els atrapi, per a fer-los comprendre, així, el món de la formació que reben.
Perquè aquest món, el de la formació que es rep a les universitats i que després s'extrapola a l'exercici professional, avui continua per uns altres camins que han convertit el terreny de la guerra de les teories en una terra agònica.
Em refereixo al món de les especialitats professionals i al món de les àrees de coneixement universitàries. Abans d'entrar a considerar què fan els psicòlegs actualment, em deturaré un instant en el món de la formació.
Ministerialment, la psicologia es divideix en sis àrees de coneixement: bàsica, psicobiologia, educació, metodologia de les ciències del comportament, personalitat, avaluació i tractament i social. A les universitats públiques, aquestes àrees tenen tres funcions bàsiques, que per ordre d'importància són: regular i controlar amb autonomia l'accés a les places de professorat, desenvolupar la recerca i concretar i impartir les matèries docents en continguts d'assignatures, almenys de les assignatures troncals, les matèries de les quals són establertes pel Ministeri d'Educació.
I hi ha dos fenòmens interessants que coincideixen a potenciar un mateix efecte en aquesta situació. D'una banda, el fet que, amb relació a la formació impartida, és a dir, a les assignatures, als itineraris, etc., aquest esquema ministerial es reprodueix fins a les darreres conseqüències, a voltes lamentablement irrisòries. En la formació no solament cobreix l'espai de la troncalitat ministerial, sinó que s'estén a l'obligatorietat prescrita per cada universitat i fins i tot a l'optativitat i la seva possible organització en itineraris. No ignoro que el ministeri prescriu que tota assignatura ha de tenir alguna àrea de coneixement adscrita, el que vull emfasitzar és que aquesta consigna gairebé sempre s'interpreta com una àrea i només una àrea, que l'esquema ministerial es reprodueix i travessa tot l'espai de la docència i la formació. És, en definitiva, com si, quan compréssim un producte, ens el venguessin per parts ben diferenciades segons el departament que ha participat en la seva producció: dient-nos que això és compres, que allò d'allí és vendes, que una cosa és producció i l'altra màrqueting, però que, per damunt de tot, no ens confonguéssim quan l'utilitzéssim. Absurd només de pensar-ho, oi que sí?
Tampoc no ignoro que aquest fenomen es produeix, més, en universitats grans que en universitats petites. Tot i que m'afiguro que, si la magnitud és menor a les petites, és més per manca de possibilitats pràctiques que per la intenció conscient dels seus integrants.
Però encara hi ha un segon fenomen. És el fenomen de l'especialització. Sí, en el terreny de la recerca potser podria tenir sentit, en el de la formació de segon cicle no en té gens, i cada dia menys. Però les universitats, les que poden, s'embranquen a proporcionar-nos itineraris homòlegs a algunes àrees de coneixement, sobretot a les que, tenint més càrrega d'optativitat, també tenen més presència en el segon cicle. Molt racionalment, aquestes àrees se solen considerar les més aplicades.
Penso que es plantegen, com a mínim, dues qüestions respecte a això:
|
|
1. Per què, per a què i amb quins efectes s'escampa allò que no hauria de deixar de ser un esquema d'estructura interna de l'organització en un model de planificació de la formació?
2. Quina relació manté aquest esquema amb la inserció professional?
|
|
De la primera qüestió desconec per què i per a què, encara que no dubto que bona part dels efectes, lluny de potenciar la capacitat reflexiva de l'alumnat mitjançant l'assimilació de diferents perspectives de la psicologia, el que fa és contribuir a incrementar una polinèsia de continguts que, conjugada amb la memòria de la guerra de les teories, deu produir algun tipus particular de patologia que fóra bo que els psicòlegs estudiessin.
Tanmateix, res de tot això no seria problemàtic si, després, la demanda social reproduís l'esquema universitari, perquè es confirmaria que les universitats s'adapten, en la formació, al que la societat necessita i demana. Vegem-ho.
Segons el Col·legi Oficial de Psicòlegs estatal, al qual pertanyen federadament tots els col·legis de les comunitats excepte el de Catalunya, i que, pel que sé, és l'únic organisme que es dedica a treballar i divulgar els seus resultats sobre els perfils professionals del psicòleg, es poden diferenciar vuit perfils professionals:
|
 |
Psicologia de l'activitat física i de l'esport
|
|
|
|
Psicologia clínica i de la salut
|
|
|
|
Psicologia de les drogodependències
|
|
|
|
Psicologia de l'educació
|
|
|
|
Psicologia de la intervenció social
|
|
|
|
Psicologia jurídica
|
|
|
|
Psicologia del treball i de les organitzacions
|
|
|
|
Psicologia del trànsit i de la seguretat
|
|
Ens agradi més o menys, aquests són els perfils amb què s'autodefineixen els prop de 27.787 psicòlegs col·legiats de l'Estat espanyol, exceptuant els que ho estan al Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, i per descomptat té poca relació amb la classificació de les sis àrees de coneixement.
No obstant això, la cosa més sorprenent és la relació d'aquests perfils amb les dades d'inserció professional per especialitats dels psicòlegs de l'Estat, perquè llavors és quan el desconcert esdevé absolut.
Les dades més recents són les ofertes per José Ramón Fernández, que és membre de la Junta del COP i que, el desembre del 2000, publicà dos articles en què recull els resultats de l'enquesta d'activitat professional que el COP ha anat fent en els darrers tres anys.
Primera dada curiosa: dels 27.787 afiliats l'any 2000 contesten l'enquesta 6.765 persones, és a dir, una quarta part. Per a aquestes persones, les especialitats professionals són:
|
|
Taula 1 Especialitat dels psicòlegs segons el COP. Extret de José Ramón Fernández (2000)
|
La primera sorpresa és que quatre de les anomenades especialitats abracen més del 96% dels perfils. A més, apareixen dues noves especialitats no previstes en els perfils, que són l'acadèmica i la militar. O, dit d'una altra manera, a un perfil com el de psicologia jurídica s'hi autoadscriuen 78 persones de 30.000, encara que no hi fa res, continua essent un perfil. Un xic menys de la meitat són professors universitaris, però això, òbviament, no és un perfil professional.
Continuem amb les dades, cosa que ens permet recuperar la guerra de les teories de què parlàvem abans i que, evidentment, encara cueja, perquè es pregunta sobre això als col·legiats.
|
|
Taula 2 Orientació teòrica dels psicòlegs segons el COP. Extret de José Ramón Fernández (2000)
|
Bé, almenys aquesta taula mostra que les coses eren i són al mateix lloc, que la majoria és majoria i que els altres no s'entenen ni entre ells.
Però, novament, la sorpresa ens assalta quan s'ofereixen les dades del tipus de centre en què treballen els psicòlegs.
|
|
Taula 3. Tipus de centre en què treballen els psicòlegs segons el COP. Tret de José Ramón Fernández (2000)
|
I no hi ha una sorpresa sinó unes quantes. La primera és que l'autor de l'article ens avisa que aquesta pregunta no l'han resposta el 22% de les persones que han contestat l'enquesta, cosa que l'autor atribueix al fet que estan "a l'atur, fonamentalment". Atribució de situació que l'autor no explica més.
La segona sorpresa és que la diversitat de la tipificació i fins i tot el caràcter sui generis de la tipologia no té cap interès, perquè no es pot establir cap relació ni amb perfils ni menys encara amb especialitats de formació. No obstant això, l'autor ho fa i, alguna vegada, les conclusions s'acosten al ridícul, perquè resulta que, dels 78 psicòlegs que treballen en l'especialitat de seguretat vial, 71 ho fan en centres de reconeixement de conductors. És a dir, una especialitat que és representada en l'enquesta per menys d'un 0,3% dels 30.000 col·legiats, i que gairebé tots treballen en un tipus de centre, constitueix un perfil professional per al COP i l'autor de l'article no té cap inconvenient a afirmar, en el primer paràgraf de l'article, "la forta implantació de la psicologia en l'àmbit de la seguretat vial".
Per acabar el ball desenfrenat de dades, tornem als perfils. En la presentació, el degà del COP ens indica que "Espanya té 31.000 psicòlegs col·legiats, i aproximadament 56.000 alumnes fan la llicenciatura de Psicologia actualment". I el que és curiós de les xifres és que, tenint en compte que en aquestes dades s'inclou Catalunya, on podem situar l'èxit de titulats sobre nous ingressos en Psicologia al voltant del 70%, això implica que un any de llicenciats és equivalent a una tercera part de tots els col·legiats de l'Estat espanyol des dels setanta. Perquè només a Catalunya es llicencien cada any al voltant de 1.000 persones, i amb l'entrada de la UOC, amb la vostra entrada, la xifra es pot incrementar considerablement. Aleshores, on són aquests llicenciats perduts dels col·legis? Treballen? Té res a veure amb la psicologia, el que fan?
No tinc informació sòlida per a respondre a aquestes preguntes, tot i que m'agradaria apuntar cinc idees:
|
|
1. Que ja comença a ser hora que formadors, alumnes, institucions de formació i col·legis professionals ens les fem seriosament i ens preocupem de respondre-les.
2. Que l'escassa informació disponible de mitjan anys noranta indica que l'ocupació inicial majoritària dels psicòlegs era la d'administratiu.
3. Que un tímid intent frustrat de respondre-les amb els exalumnes de la UAB suggeria intuïtivament que la desocupació és menor del que es pot suposar i que més persones de les que imaginem treballen en una ocupació per a la qual la formació pot haver servit.
4. Que, sigui com sigui, la quantitat d'alumnes que estudien psicologia és excessiva i insostenible en la situació actual.
5. Que es fa necessari un canvi de rumb important en la concepció de les formacions i les insercions professionals, atès que, a més, la mitjana d'edat dels psicòlegs espanyols no deu depassar gaire els 30 anys.
|
|
Amb el propòsit de donar cos a aquestes idees, i encara que no tingui més valor que el de pensar si poden ser pensades, per concloure em permetré algunes línies sobre el darrer aspecte, el del canvi de rumb en les formacions i les insercions, amb alguns suggeriments.
|
| 4.
| Navegant sense horitzó |
He començat aquesta conferència recordant la terra promesa dels psicòlegs. Per molts motius em sembla que ja comença a ser hora que abandonem aquesta idea. Un primer motiu és que és una idea equivocada. No hi ha un espai professional del psicòleg, ni un ni molts. La societat i els temps ens han mostrat que ens l'hem de guanyar, que hem de lluitar per espais d'inserció, i tant és que els pensem propis com que no. A més, aquests espais propis, que jo m'estimaria més anomenar clàssics, deuen estar tan farcits de psicòlegs que ni hi deu cabre ni una agulla.
Per tant, per què, en lloc de navegar pensant que tenim un horitzó, no assumim que, efectivament, navegar sense rumb pot ser més productiu, que ens pot permetre la descoberta de nous espais, de diferents insercions? Per què no comencem a treballar de manera que sigui el vent dels temps el que ens meni a camins no fressats, el que ens faci admetre finalment que ens ocupem de les persones i de les seves relacions i que aquests són els meravellosos espais de l'infinit?
Pensar que això desnaturalitza la psicologia, que la pot conduir a oceans de diversitat tan vastos que acabin desmembrant-la i esquarterant-la, crec que és equivocat. Que força més desmembra i esquartera una concepció de la formació ajustada a unes àrees de coneixement que tenen valor estructural a la universitat però que tenen una eficàcia formativa força dubtosa. Igualment, és il·lusori reivindicar perfils que no representen res quan ignorem què passa amb la majoria de titulats.
D'altra banda, navegar sense rumb significa abandonar les velles i absurdes discussions teòriques i començar a reconèixer que paraules amb tan bona intenció com interdisciplinarietat, etc. no són més que això, ja que no som gaire incapaços d'establir diàlegs sobre com ens hem d'aproximar a les persones i les seves relacions, sobre què ha de ser característic i genuí com a forma d'aproximació, més que no pas com a sistema d'explicació o model de concepció.
I en aquest navegar sense rumb, penso a aprofitar-nos i adaptar-nos als nous temps sense que amb això haguem de perdre res ni renunciar a res. Penso, concretament, a iniciar tres pistes.
|
|
1. No hi ha res que impedeixi que continuï existint, desenvolupant-se, enfortint-se una psicologia de la intervenció. És un vent que ha bufat i que continuarà bufant. Però aquesta psicologia de la intervenció, que s'ocuparia de les actuacions orientades a tractar de les disfuncions de les persones i les seves relacions, no té sentit que sigui dividida en coses com clínica, social, educativa, etc., si després s'arriba a la conclusió que els problemes són complexos i multifactorials. És que la intervenció en escoles no és una intervenció social que, de vegades, necessita coneixements clínics, com si aquests àmbits fossin separables simplement pels espais físics a què es remeten? Em sembla cada dia més evident que el psicòleg de la intervenció ha d'estar preparat no per a proporcionar solucions recepta de l'àmbit que s'autoatribueix, sinó armat d'estratègies per a poder actuar en diferents àmbits de problemes de persones i les seves relacions, sigui a les organitzacions o als centres de toxicomanies provincials.
2. Em resulta curiós com els psicòlegs hem ignorat gairebé totalment el valor de la denúncia, i no em refereixo a la denúncia legal, sinó a la denúncia humana. Altres professionals, com els periodistes, han fet de la denúncia bandera i llança i ho fan a més amb una ètica molt qüestionable, de vegades. Una psicologia de la denúncia podria i hauria de constituir-se entorn de la reflexió, de l'estudi, de la recerca de tot el que és humanament denunciable. De la mateixa manera que el moviment ecologista es preocupa per les balenes o els residus, és estrany que els psicòlegs no ens haguem adonat de la possibilitat d'una ecologia humana, d'una psicologia que critiqui i denunciï la inhumanitat de les persones i les seves relacions. No em refereixo aquí ni a una línia d'intervenció ni a esperar que els mitjans de comunicació ens indiquin què és humanament alarmant. Al contrari. Em refereixo a avançar-nos als mitjans en la recerca seriosa i honesta del que és humanament denunciable.
3. En tercer lloc, una psicologia de la innovació: una psicologia exploradora i aventurera, que miri cap al futur, sense la necessitat imperiosa de reproduir pensant en el passat. No sé gaire bé cap a on es pot adreçar, però en tot cas fóra l'antítesi de la continuïtat d'altres formes. M'explico. He revisat les ponències i comunicacions dels dos congressos nacionals sobre Internet i psicologia i el que m'ha sorprès ha estat que, majoritàriament, s'hi troba la mateixa psicologia amb el suport formal afegit d'Internet. Ponències com "Efectes psicològics de les noves tecnologies" o "Dificultats tècniques per al desenvolupament de la teràpia virtual" hi són predominants, és a dir, continuïtat. I no em refereixo al fet que aquestes qüestions no puguin ser interessants, però afegeixen molt poca innovació al que Internet significa en la vida de les persones i les seves relacions, perquè aquesta vida i aquestes relacions són concebudes com a alterades per una cosa externa i formal. I probablement no es tracta d'això, per bé que en aquest camp sou més experts vosaltres i teniu més experiència que altres psicòlegs.
|
|
|
|
|
DÍAZ, R.; QUINTANILLA, L. (1992). "La identidad profesional del psicólogo en el Estado español". Papeles del Psicólogo, núm. 52, pàg. 22-74.
|
|
HERNÁNDEZ, A. (1982a). "La situación laboral de los psicólogos" (1). Papeles del Colegio, núm. 6, pàg. 31-48.
|
|
HERNÁNDEZ, A. (1982b). "La situación laboral de los psicólogos" (2). Papeles del Colegio, núm. 6, pàg. 43-49.
|
|
FERNÁNDEZ, J.R. (2000). La psicología profesional en España (I). Algunos datos actuales. [En línia]. RECOL, 7/12/2000.
<http://www.recol.es/articulos2.asp?idCmdad=13&nombCmdad=Psicología&id=1137>
|
|
FERNÁNDEZ, J.R. (2000). La psicología profesional en España (I). Algunos datos sobre los distintos campos de aplicación. [En línia]. RECOL, 22/12/2000.
<http://www.recol.es/articulos2.asp?idCmdad=13&nombCmdad=Psicología&home=1&id=1194>
|
|
QUINTANILLA, I.; BERENGUER, G. (1994). "La imagen del psicólogo en el Estado español". Papeles del Psicólogo, núm. 58.
|
|
 | La Red de los Profesionales |
| http://www.recol.es |
| Dades actuals, articles, notícies, enllaços, congressos, recursos, etc. |
|
|
| FERNÁNDEZ, J.R. (2000). La psicología profesional en España (I). Algunos datos actuales. [En línia]. RECOL, 7/12/2000 |
| http://www.recol.es/articulos2.asp?idCmdad=13&nombCmdad=Psicología&id=1137 |
|
|
| FERNÁNDEZ, J.R. (2000). La psicología profesional en España (I). Algunos datos sobre los distintos campos de aplicación. [En línia]. RECOL, 22/12/2000. |
| http://www.recol.es/articulos2.asp?idCmdad=13&nombCmdad=Psicología&home=1&id=1194 |
|
|
| International Centre on Technical and Vocational Education and Training (UNEVOC) |
| http://www.unevoc.de |
| Recull informació sobre el desenvolupament i la millora tècnica i vocacional de l'educació i l'ensenyament dels estats membres de la UNESCO. Se centra en l'intercanvi d'informació, el treball en xarxa i la cooperació internacional. |
|
|
| Colegio Oficial de Psicólogos de España. Perfiles profesionales del psicólogo |
| http://www.cop.es/perfiles |
| Els nous reptes professionals. Procés d'especialització i implantació en el món social dels diferents àmbits de la psicologia. |
|
|
| Suplemento Informativo de Papeles del Psicólogo |
| http://www.cop.es/infocop/infocop76 |
| Diversos recursos (articles, enllaços, etc.). |
|
|
| European Federation of Professional Psychologists' Associations |
| http://www.efppa.org |
| Dades actuals, articles, notícies, enllaços, congressos, recursos, etc. d'àmbit europeu. |
|
|
|
[Data de publicació: maig de 2001]
|
| | |
