Per a explicar amb claredat què és la liberalització dels serveis públics i els problemes que planteja, és necessari conèixer les forces que originen aquest procés. La nostra societat industrial va pel camí de convertir-se en una societat de la informació, amb una població que es dedicarà bàsicament al sector dels serveis i la informació, entesos en un sentit ampli de la paraula, i amb una marca de benestar que serà, en comptes de la propietat, l'accés a aquests serveis i informació. En aquest context es planteja la necessitat de privatitzar els serveis públics, amb l'objectiu que la societat no depengui exclusivament de l'Estat.
Marcant clares diferències entre liberalització –afavorir que hi hagi competència–, privatització –una empresa pública es converteix en privada– i mercantilisme –canvi conceptual de l'àmbit públic a l'àmbit privat–, s'exposen diferents exemples de liberalitzacions, entre les quals destaquen les companyies elèctriques i telefòniques.
Finalment, hi ha dos criteris vàlids per a dur a terme una privatització i una liberalització: en el cas de la telefonia i del sector energètic, l'organització del mercat en xarxes comunes ja existents per a garantir una competència real; d'altra banda, el fet de mantenir el concepte de servei públic i no basar–se en criteris merament empresarials.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Bon dia a tothom. És un luxe que et truqui un amic i que t'ofereixi fer una conferència a Madrid sobre el tema que vulguis. Això s'agraeix extraordinàriament. Ahir vaig decidir que us parlaria d'un assumpte que no pot ser més actual, com és la discussió que hi va haver ahir, i que s'allarga fins aquest matí, a la Cimera de Barcelona sobre la liberalització del sector de l'energia.
En aquesta discussió es barregen moltes coses i es donen missatges molt confusos, perquè es confonen debats ideològics amb interessos molt concrets, posicions polítiques amb aliances, en altres coses. Per tant, el que vull és plantejar, en termes una mica conceptuals, què és la liberalització dels serveis públics, quins problemes crea i per què no podem aplicar d'una manera senzilla alguns principis econòmics que s'han aplicat en altres àrees –perquè quan parlem de serveis públics hem de tenir una certa prudència.
|
| 2.
| De la societat industrial a la societat del coneixement |
|
|
Diferents forces originen aquest procés de liberalització, però, sense cap mena de dubte, no podem oblidar que anem entrant de manera accelerada en una societat de serveis. La ràpida història que fem a vegades de les societats humanes civilitzades ens porta a dir que en una determinada etapa –deixant de banda les societats més primitives– el model social predominant a Europa era el de la societat agrària, fins al segle XVI. A partir dels segles XVII i XVIII va canviar el model social de les societats agràries, en alguns països més de pressa que en uns altres, mentre que en algunes zones encara no ha canviat. De la societat agrària es va passar a la societat industrial com a model social. Ara es va transformant acceleradament en una societat de serveis. Després aprofundiré en el tema.
Per tant, no té res d'estrany que, en aquests moments, es plantegin problemes seriosos de com s'organitzen aquests serveis, ja que aquesta preocupació respon a una realitat. Les xifres que presento es refereixen a Catalunya, perquè són les que conec millor, però es poden aplicar a qualsevol país europeu. A Catalunya, a la fi dels anys seixanta, començament dels setanta, entre un 10% i un 12% de la població activa pertanyia al sector primari, a l'agricultura, ramaderia i pesca. És a dir, aproximadament un 12% de la població activa es dedicava a proveir l'alimentació suficient a la resta. Gairebé un 60% de la població activa, en aquella època, es dedicava al sector industrial, a fabricar coses de tota mena, a transformar la matèria i produir objectes materials. I l'altre 30% es dedicava al sector de serveis, que era un calaix de sastre amb moltes coses diferents.
|
|
|
Moltes vegades em pregunten, més a Catalunya que en altres llocs, com serà la societat catalana del 2015, d'aquí a deu o dotze anys.
Tinc molt clar que menys del 5% de la població activa continuarà produint aliments. I produirà tants aliments o més que actualment. La productivitat agrícola fa molts segles que va augmentant sense parar i continua augmentant extraordinàriament. Per tant, es redueix la població activa que treballa en l'agricultura, però això no significa que hi hagi una disminució del producte agrícola.
Menys del 15% de la població activa serà al sector industrial, però es continuaran produint tants productes industrials com ara o més. Des del punt de vista de l'ocupació, el sector industrial començarà a ser un sector residual. Això ho podem aplicar a qualsevol altre país europeu, amb diferències i ritmes diferents i en anys diferents. No sé si passarà el 2012 o el 2016, però ja comença a passar. Per tant, si un 5% de la població activa pertany al sector primari i un 15% a l'industrial, què farà l'altre 80%?
|
|
| 3.
| La societat del coneixement |
|
|
Fa uns quants anys, els qui ja ho començaven a veure van respondre erròniament que hi hauria desocupació. S'han escrit llibres molt seriosos sobre la fi del treball. Això no passarà. L'altre 80% de la població activa se situarà al sector dels serveis; però amb un 80% no n'hi ha prou de parlar només de serveis. Què entenem pel sector dels serveis? Jo diria que d'aquest 80%, un 40% –la meitat, aproximadament– desenvoluparà activitats relacionades amb el maneig, la creació, la distribució, la utilització d'informació i coneixement, d'aquests elements immaterials als quals d'una manera general anomenem informació o coneixement. És a dir, hi haurà un sector d'un 40% de l'activitat anomenat sector de la informació. Per això, aquesta societat ja no s'anomenarà societat de serveis, sinó que cada vegada més ja l'anomenem societat de la informació –alguns pensem que seria millor dir–ne societat del coneixement. Per què? Perquè així com en les societats agràries el sector majoritari era el sector de producció d'aliments, encara que ja hi hagués una petita activitat industrial en forma d'artesans, i en les societats industrials el sector més important era, i encara és en alguns casos, el sector industrial, en aquestes societats del futur el sector més important serà el de la informació i del coneixement.
A la paraula informació hi dono un sentit molt extens. Amb això no vull dir que el 40% dels ciutadans siguin periodistes, locutors de ràdio o presentadors de televisió, ni de bon tros. Vull dir que la seva feina serà manejar informació. Per exemple, avui en dia, què fa en la seva jornada laboral un treballador de banca? Manejar informació. L'objecte de la seva activitat, els diners, avui en dia no és res més que informació. Els diners ja no existeixen. És a dir, encara hi ha residus, però els diners de veritat són simple informació.
Abans sempre deia una cosa que ara ja no puc dir: durant els últims tres anys a Europa només hem tingut una moneda que no existia físicament, l'euro. Nosaltres comptàvem en pessetes, com alguns compten en rals o en duros, que no són més que una part alíquota de la moneda. La pesseta no era res més que una part alíquota de l'euro, que resulta força complicada, perquè un euro són 166,386 pessetes. Durant tres anys, a tot Europa hem viscut amb una moneda que no existia. Les transaccions consisteixen simplement a moure informació. Quan vull saber si sóc ric o no, no aixeco la rajola, tal com se suposa que fèiem els catalans fa anys.
Què fem? Premem un botó, surt un paper: si surt vermell, anem malament. Amb la qual cosa, cada vegada més, duem a terme una gran quantitat d'activitats consistents a manejar informació d'aquest tipus. Alguns cops he preguntat què fa durant la jornada de treball un funcionari, i quan una vegada algú va respondre que res, es va formar un bon sarau. Anècdotes a banda, un funcionari simplement maneja informació, perquè no hi ha cap altra cosa.
I l'altre 40%? L'altre 40% de la població es dedicarà a activitats relacionades amb l'atenció directa a les persones, l'atenció personal, allò que avui en dia anomenem serveis de proximitat, serveis socials, atenció directa a les persones.
|
|
|
Què vull dir amb això? Quan es parla de la societat del futur, també es parla de la nova economia, i jo sempre adverteixo que la nova economia és Internet, però també les residències de gent gran. Tan important serà una cosa com l'altra. La nova economia és el multimèdia i evolucionarà molt; ara bé, els serveis turístics, per exemple, tindran la mateixa importància des del punt de vista d'ocupació de les persones.
En la transició d'una societat agrària a una societat industrial, i ara d'una societat industrial a una societat de serveis, es produeix, des d'un punt de vista de model sociològic, un doble procés. D'una banda, quan canvia el sector majoritari d'ocupació econòmica, bategem la societat d'acord amb allò a què es dediquen la major part dels seus membres. De l'altra, el tipus de societat canvia la base del benestar.
En una societat agrícola, en què no hi ha tots els aliments que es necessiten, la base del benestar és tenir aliments. Uns viuen i d'altres es moren de gana. Per tant, la disponibilitat d'aliments és l'element central que marca els nivells de benestar. En una societat industrial, com en la que més o menys encara vivim, la base del benestar és la possessió d'elements materials que ens donen benestar. Per això mesurem els nostres nivells de benestar amb una sèrie d'indicadors: el nombre de cotxes per persona, el nombre de telèfons per persona, el nombre de quilos de clor que es consumeix, el nombre de tones de ferro. És a dir, la producció d'elements materials marca el nivell de benestar. En la societat a què arribarem, la base del benestar no serà ni la disponibilitat d'aliments ni la disponibilitat de recursos materials, sinó l'accés als serveis. I per això els serveis adquiriran tanta importància en tots els àmbits, i s'han d'estudiar seriosament.
En les etapes més primitives, tota persona o família resolia les seves necessitats de forma endògena. És a dir, la família, el clan o la tribu primitiva resolien les seves necessitats internament, fins al punt que conreaven la terra. L'autoconsum intern era la base fonamental de l'època agrícola. En l'època industrial incipient, la mateixa família filava els teixits o coïa la ceràmica. És a dir, hi havia una producció interna. A poc a poc, la humanitat ha progressat i hem aconseguit que la major part d'aquests elements materials ja no es generin internament, sinó que es comerciïn i es comprin. El mercat ha resolt una mica l'intercanvi. En part, amb una mica de retard, es produeix el mateix fenomen amb els serveis. La persona, i sobretot la família, ha resolt històricament molts dels serveis que necessita. Som davant un procés en què aquests serveis ja no els resol la família internament, sinó que s'adquireixen externament en forma de comerç o en forma de servei públic. Em referiré a aquest problema més endavant.
|
|
|
Tanmateix, no ens hem adonat que una societat que té com a base del benestar el consum de productes materials no pot estar organitzada sota les mateixes bases econòmiques que una societat que organitza cada vegada més el benestar basant–se en els serveis.
Ho il·lustraré amb un exemple molt clar. A casa, tots tenim dotzenes de discos compactes, i els de la meva edat tenim, a més, dotzenes de discos on hi havia música emmagatzemada. Als discos compactes no hi ha música emmagatzemada, només hi ha números. Es creu que hi ha música perquè quan s'introdueix en el reproductor unes instruccions numèriques generen música, però la música és una vibració i la vibració estava emmagatzemada de veritat als discos antics. De tota manera, la codificació digital en permet millorar la qualitat.
Per què tenim a casa dotzenes i dotzenes de discos compactes? Perquè trobem un gran plaer a escoltar música i a escoltar a cada moment la música que volem, no la que posen a la ràdio. Estic convençut que d'aquí a quinze anys, en aquest horitzó de què parlo, ningú no tindrà a casa ni un sol disc compacte, ni res que l'hagi succeït tecnològicament. En canvi, sempre es podrà escoltar la música que ens plagui, perquè estarem abonats a un servei en què es podrà triar a la carta la novena de Dvorak, i sonarà la novena de Dvorak. O si es vol escoltar So what de Miles Davis, sonarà la trompeta de Miles Davis. En el nivell tecnològic de la societat industrial, per a resoldre aquesta necessitat –en el fons, una necessitat que és un plaer– no hem pogut fer altra cosa que organitzar a casa un magatzem de material de música. Quan la finalitat, que no és tenir els discos compactes desordenats, sinó escoltar música, es resolgui mitjançant un servei, s'haurà acabat el suport material.
Posaré un exemple molt més simple. Espero que d'aquí a deu anys ningú no porti rellotge i sàpiga quina hora és –perquè ara hi ha gent que no el porta però no sap l'hora. Ara, si volem saber l'hora, l'única solució consisteix a dur a sobre una màquina de mesurar el temps. Això és molt típic d'una societat industrial que fabrica màquines; fins i tot tenim disset rellotges més als calaixos de casa. Però si l'hora se sap, per a què necessites la màquina? Alguns continuaran duent rellotge, però aturat. Hi ha molts rellotges que valen la pena per altres raons, i no per a saber l'hora. Poden ser una joia bonica que es continuï portant, però aturats. Sense anar gaire lluny, la immensa majoria de persones té telèfon mòbil i, per tant, no hauria de portar rellotge. Estan duplicant l'hora, perquè al telèfon mòbil ja hi és indicada.
Algú em podria dir que jo també tinc mòbil i continuo portant rellotge. La meva teoria és que el telèfon mòbil s'ha de portar més temps apagat que encès, i així ho faig, amb la qual cosa, si cada vegada que vull saber l'hora l'he de posar en marxa i introduir–hi el PIN, és horrorós. Per tant, el continuo portant. Però el dia en què el telèfon mòbil estigui sempre encès, no hi haurà cap necessitat de portar rellotge.
|
|
|
Aquesta desmaterialització progressiva en la resolució de les nostres necessitats és un fet claríssim. Les bases econòmiques que marquen la relació entre les persones i els recursos –la matèria d'estudi de l'economia– no són les mateixes quan parlem d'objectes materials que d'immaterials. Els objectes materials, sigui un rellotge, una taula, un micròfon, un vehicle, una casa, són, en primer lloc, limitats, escassos. En segon lloc, no es poden compartir llevat d'excepcions. Per tant, l'organització de l'accés als objectes materials ha de partir d'aquestes dues bases: no n'hi ha per a tots i, a més, no poden ser de tots. D'aquí ve l'enorme importància de saber de qui són. Per això, totes les nostres societats tenen com a únic element bàsic el dret de propietat.
El dret de propietat és la conseqüència del dret de propietat de la terra, que és fonamental en una societat agrícola. D'on prové? Com que la terra és limitada i no n'hi ha per a tots, és fonamental saber de qui és, perquè qui l'explota augmenta el seu benestar. Aquest dret de propietat es pot extrapolar a altres productes.
Per tant, les societats industrials, igual que les agràries, estan basades en el dret de propietat, i la transacció econòmica fonamental en una societat industrial és la compravenda, és a dir, el canvi de propietat.
Una societat basada en els serveis funciona d'una altra manera. Per exemple, si una persona no tingués rellotge, me'l demana i l'hi dono, i a partir de llavors, ell tindria rellotge i jo no. Una altra cosa és que l'hi hagi cobrat o no. Puc ser generós i fer–ho gratuïtament o fer–ho de manera onerosa. La transacció és la mateixa, hi ha un canvi de propietat. Si aquesta persona no sap l'hora i jo sí, me la demana i la hi dic, i ara la sabem tots dos. L'organització conceptual és molt més difícil en aquest cas. Amb això no vull dir que en la societat de serveis tot sigui xauxa, perquè jo podia no haver–li dit l'hora.
És a dir, en el primer cas discutim la propietat; en el segon, l'accés. Puc no donar accés a un coneixement o informació que tinc. I aquest dret d'accés es convertirà en la clau de moltíssimes bases econòmiques de les nostres societats, i adquirirà a poc a poc la mateixa importància que el dret de propietat al llarg d'aquests últims vint o trenta anys a Europa. L'organització del dret de propietat és el que ha permès un funcionament més o menys adequat dels nostres estats europeus i de tots els que han imitat el nostre model.
En canvi, a poc a poc, hem de suplir aquest dret de propietat amb una cosa nova, que és el dret d'accés. Ens equivoquem de voler fer servir els principis del dret de propietat. El cas més clar és la propietat intel·lectual. No s'és propietari de la mateixa manera d'un rellotge que d'un coneixement. El coneixement no és apropiable i, per tant, la transposició del dret de propietat als elements intel·lectuals mai no sortirà bé. Per això sorgeixen tants problemes en aquest camp i cada vegada que comprem una fotocopiadora ens fan pagar un cànon per a la Societat d'Autors. Està molt clar que aquest sistema no funciona.
|
|
| 4.
| Revisió del concepte de servei com a bé públic |
En aquest punt, arribem a la convergència de dos conceptes, que són, d'una banda, la desmaterialització progressiva del nostre consum –perquè el nostre nivell de benestar no depèn de la possessió de béns materials, sinó de l'accés a serveis– i, de l'altra, la importància de la funció dels serveis en la nostra vida social.
Quines conseqüències comporta això? Des de fa molt temps, partim de la base que els béns materials no són un bé públic, sinó un bé privat. El comerç i el mercat ha anat organitzant la distribució dels béns. Al món dels serveis, en canvi, quan aquests eren més minoritaris en la societat, es consideraven un servei públic. Ara ens trobem davant una societat que veu que els serveis públics són cada vegada més importants en la seva vida i que per això es replanteja i revisa aquest concepte. El que és evident és que les societats europees no poden pretendre que la gran majoria d'activitats d'una persona consisteixin a tenir accés a un servei públic. A més, per raons històriques, aquest servei públic normalment ha estat gestionat per una empresa pública o per una administració pública, amb tots els problemes d'ineficiència que això implica de vegades.
|
|
En aquesta revisió es confonen tres conceptes fonamentals, que moltes vegades es barregen i que en l'àmbit europeu produeixen un caos que costarà de resoldre.
Avancem en tres camins diferents, que són la liberalització, la privatització i la mercantilització, tres termes que de vegades es confonen i que són perfectament diferents.
Què és la liberalització? La liberalització consisteix a passar d'un mercat en què hi ha un sol subministrador a un mercat en què hi ha diversos subministradors que competeixen entre ells. La liberalització és passar del monopoli a la competència, i no té res a veure amb la propietat del que subministra el servei.
Què és privatitzar? És el més fàcil: l'empresa que prestava un servei era pública i es converteix en privada, amb una extraordinària repercussió, ja que per principi l'obligació d'una empresa pública és prestar un servei, i l'obligació d'una empresa privada és guanyar diners. Per tant, aquest simple canvi de propietat, que es fa amb l'objectiu de millorar, cosa que passa moltes vegades, implica un canvi en la naturalesa de l'empresa. Mentre que l'empresa pública pot guanyar diners o no, l'empresa privada té l'obligació de guanyar–los, perquè, si no, va cap a la ruïna.
El tercer concepte, per a mi el més important i al qual es dóna menys transcendència, és la mercantilització. La mercantilització, independentment de qui siguin els actors, de quants siguin o de si són públics o privats, significa passar del concepte de servei públic al privat, cosa que comporta una profunda divergència de criteris. Posaré tres exemples que il·lustren moltes d'aquestes coses.
|
|
|
Primer exemple. Si hi ha un sistema de prestació d'un servei públic, nosaltres, els usuaris, esperem que aquest servei públic tingui la major qualitat i el menor cost possible. Aquesta és la diferència: un bon servei públic és el que té més qualitat i menys preu. En teoria hi ha dues maneres d'assegurar la major qualitat i el menor preu. Una és el mercat. Si aquest servei el presten diverses empreses alhora i l'usuari pot fer–ne la tria, les empreses ja s'encarregaran d'oferir el millor servei al menor preu. Si se'm tallen les trucades al mòbil i no ho sento bé, em passaré a una altra empresa. En aquest moment a Espanya hi ha tres empreses que ofereixen serveis de mòbils i cada una té les seves tarifes i qualitats.
El cas de la telefonia mòbil va ser un exemple claríssim a Brussel·les de com es podia prestar un servei amb més qualitat i menys preu en forma de règim de competència, que no de monopoli. Així, doncs, es va impedir, l'any 1992, que les telefòniques de tots els països europeus posessin en marxa un servei de mòbils en règim de monopoli. Estic molt satisfet que això sigui així a tot Europa. En aquest cas hem creat un mercat en competència, hem eliminat un monopoli que no havia arribat a existir –va ser un monopoli frustrat, que s'estava preparant. A més, en prestar–se el servei en competència, no hi havia cap raó perquè aquestes empreses fossin públiques. Per tant, es va plantejar que fos un servei liberalitzat i en règim d'empresa privada.
Segon exemple. M'agradaria deixar ben clar un concepte que de vegades no s'entén del tot: la diferència entre privatització i mercantilització. Sóc partidari que alguns serveis públics probablement els presti el sector públic. Però hi ha moltíssims serveis públics que els pot prestar o gestionar una empresa privada.
A Barcelona aquesta nit, encara que guanyi el Reial Madrid, que espero que no, passaran a recollir les escombraries a la nit per casa meva. No és l'Ajuntament qui recull les escombraries, és una empresa privada que s'anomena Fomento de Construcciones y Contratas, que té la concessió delegada. És una empresa privada que gestiona, espero que bé, un servei públic. I això què significa? Que aquesta empresa privada no pot deixar de passar cada nit per carrers que són més lluny, on viu poca gent i on fer arribar el camió resulta més costós. Malgrat la lògica econòmica, no ho pot deixar de fer perquè compleix un servei públic que té unes bases.
Les empreses privades que posen cables al nostre país poden argumentar que als pobles on viu poca gent, el nombre de persones que es connectaran al cable no són suficients perquè sigui rendible i poden decidir no instal·lar–ho. No gestionen un servei públic, sinó que s'ha mercantilitzat el concepte d'aquest servei públic de distribució de la informació. Aquesta és la gran diferència que hi ha entre un cas i l'altre. Jo sóc partidari de la privatització, però no de la mercantilització, en el sentit que el servei d'accés a la informació deixi de ser un servei públic i es converteixi en un simple tema de mercat amb què es comerciï.
Tercer exemple. Hi ha una inquietud a tot Espanya, molt especialment a Catalunya, amb l'electricitat. En aquests últims anys el nivell de qualitat del subministrament elèctric a Barcelona ha baixat molt, tenim més talls, hi ha problemes i en algunes zones de Catalunya els talls són constants.
Què ha fet el Govern espanyol en el sector elèctric? Ha privatitzat, ha dit que liberalitzava, però no ha liberalitzat, perquè l'única forma de liberalitzar és introduir la competència. Hi ha sectors que per la seva essència fan impossible la competència. A Catalunya hi ha una sola xarxa de distribució d'energia elèctrica, propietat d'Endesa, lògicament. Això ha estat sempre així. Quan jo era ministre, Endesa depenia de mi, per tant és un tema que conec i sé fins a quin punt el Ministeri fixava a Endesa les regles del joc. Fixava les tarifes, els nivells de qualitat, i l'obligava a fer inversions. Hi havia unes regles que marcaven els nivells de qualitat i els preus. En un sistema de monopoli són les regles les que asseguren la qualitat.
En un sistema de privatització, les coses canvien. Si ens imaginem que sóc el president d'Endesa, el meu amic Rodolfo Martín Villa, i que tinc 30.000 milions de pessetes per a invertir aquest any, puc fer dues coses. La primera, millorar la xarxa de distribució a Catalunya –parlo de Catalunya perquè és el que conec– i, per tant, invertir molts d'aquests 30.000 milions a millorar la xarxa. O puc fer una altra cosa, invertir aquests 30.000 milions per a estendre la xarxa a Xile, on fa uns quants anys va entrar l'empresa –té una part important de mercat–, i a còpia de més xarxa aconseguir captar moltíssims més clients. Si inverteixo aquests 30.000 milions a Xile, l'any que ve tindré més clients, facturaré més i tindré més beneficis. Si els inverteixo a Catalunya, el client estarà més content, però probablement no gastarà ni un quilowatt més. I si no els inverteixo, estarà més descontent, però s'haurà d'aguantar, perquè no té cap altre possible subministrador. Amb la qual cosa, actuant com a president d'una empresa privatitzada, que cotitza en borsa, l'obligació de la qual davant els seus accionistes és el compte d'explotació, on invertiré els 30.000 milions? I el Govern espanyol i el de la Generalitat li diuen que fa malament? No! Fa el que cal perquè està organitzat així. No és culpa d'Endesa que vagi d'aquesta manera. És culpa d'haver privatitzat mantenint el monopoli. Per tant, ha desaparegut la regulació i no ha aparegut la competència, i per això les coses continuaran així. Llavors, el Govern els decideix posar una multa de 1.000 milions, però els és més beneficiós pagar una multa de 1.000 milions cada dos anys i continuar invertint a Sud–amèrica, on els beneficis són superiors a aquesta quantitat.
Precisament avui, alguns governs europeus discuteixen sobre aquest tema i diuen que estan disposats a acceptar la liberalització sempre que es mantingui el concepte de servei públic. És a dir, una cosa és que hi hagi diverses empreses i que les empreses siguin privades, i l'altra que no es controlin els nivells de qualitat i els preus, cosa que no s'aconsegueix en aquest cas mitjançant simple competència, perquè és un mercat en què no hi ha competència.
|
|
|
He dit que estava molt satisfet de com es va privatitzar i es va liberalitzar la telefonia mòbil. Estic absolutament en contra de com es va privatitzar l'energia, ho acabo d'expressar. Estic parcialment en contra de com es va privatitzar la telefonia fixa, que és un altre servei públic que s'ha convertit en mercat. En els serveis públics com la telefonia fixa, a diferència de la mòbil, la inversió per a construir la xarxa de distribució és extraordinàriament important. Quina és la diferència entre la telefonia mòbil, la telefonia fixa i l'energia? És impensable que repetim per tot Espanya cables elèctrics l'un al costat de l'altre de totes les empreses distribuïdores; és impensable que hi hagi dues xarxes elèctriques que transmetin energia. En canvi, ha estat relativament fàcil construir dues xarxes de mòbils. Telefónica Movistar té la seva xarxa de repetidors i Airtel i Amena, les seves. La inversió era perfectament factible perquè cada subministrador tingués la seva pròpia xarxa i, per tant, estigués en condicions de competir.
En el camp energètic això no és possible i en la telefonia fixa tampoc no és factible. Es pot repetir la xarxa que anomenen troncal, però és caríssim que a tots nosaltres ens arribin diversos cables a casa. Hem privatitzat i liberalitzat la telefonia fixa de la mateixa manera que vam fer amb la mòbil, sense entendre –és clar que ho entenen, però no ho accepten– que mai no hi haurà diverses xarxes en paral·lel de telefonia fixa. Per tant, sempre hi haurà un subministrador que és un operador, que té una xarxa, perquè ja la tenia, i altres operadors que per a fer–li la competència han de passar per la seva xarxa. Ens podem abonar a d'altres subministradors, però de moment s'ha de passar per la xarxa que ja hi havia.
Segons el meu parer, hi ha una alternativa que vaig defensar a fons i que evidentment va perdre, però que continuo defensant. A Europa, en el moment de liberalitzar i privatitzar les companyies telefòniques, s'havia d'haver dividit el servei de la xarxa de les antigues telefòniques i organitzar un mercat de manera que hi hagués una única xarxa, però que no fos propietat de cap dels operadors. Que tots poguessin fer servir la xarxa comuna, de la mateixa manera que tots fem servir les mateixes carreteres i hi ha moltes empreses de transport, sense que cap no construeixi la seva carretera. Llavors hi ha competència real, perquè tots els camions poden passar per la mateixa carretera.
Evidentment, hi ha moltes pressions, interessos i una certa beneiteria ideològica. Recordo una discussió que vaig tenir amb uns professors de la London School of Economics l'any 1994 o 1995, la tesi dels quals era que l'única forma de competència real era que hi hagués diverses xarxes, que cada operador tingués la seva xarxa. En aquest camp, això és impossible. Al final, Brussel·les va decidir que els governs fessin el que volguessin, i el principi de desintegració vertical, que és el que jo defensava, no es va imposar.
Com a última confidència personal, em semblen bé les discussions de la Cimera de Barcelona. En aquest moment em sento francès, no em sento en absolut espanyol, perquè el que defensa el Govern espanyol ho he atacat en la conferència. En canvi, els francesos i els alemanys tenen una posició similar a la meva, que és la privatització i la liberalització, però amb el manteniment del concepte de servei públic, amb les seves múltiples conseqüències. En canvi, tant Aznar com Blair o Berlusconi defensen l'altra posició. Encara que això sigui una simplificació, en aquests moments em sento francoalemany i no hispanobritànic.
Una altra confidència és que després de l'èxit del GSM ha aparegut la tercera generació, que és l'UMTS. Tots els països d'Europa han fet uns concursos per a donar les llicències d'UMTS, que havien d'estar en funcionament des de fa no sé quants mesos i que encara no ho han començat a fer. No han començat perquè els operadors telefònics veuen que construir la xarxa és massa car, i demanen al Govern alemany, anglès i espanyol que els deixin fer una sola xarxa per a tots, a la qual cosa els governs responen que les companyies es van comprometre a invertir milers de milions en equipaments i que amb una única xarxa només en faran la tercera o quarta part. Les pobres empreses que fabriquen els equipaments, com Ericsson, Nokia i Siemens, han de fer fora molta gent, perquè s'havien compromès a vendre milers i milers de repetidors a cada país amb quatre xarxes, i al final han vist que no pot ser.
Així, doncs, tinc l'esperança que, mitjançant el fracàs inicial de la tercera generació de mòbils, es replantejaran alguns principis bàsics i potser vindrem a la raó, si el que jo dic és la raó, que no ho pretenc, però que almenys és la clara opinió que tinc i que espero haver exposat amb certa senzillesa.
Gràcies.
|
|
Torn de preguntes
|
|
Moderador:
Moltes gràcies. No sé si algú vol fer cap pregunta, les que considereu. Molt bé, aquí hi ha un parell de preguntes.
|
 |
Pregunta:
Bon dia, em dic Ángel Enrique. Us voldria comentar, tan sols, a manera de reflexió, després dels esdeveniments de l'11 de setembre, com es manejaria el concepte de seguretat? També és un bé i en l'àmbit mundial crec que tots hi estem molt preocupats, o una mica preocupats, almenys. Gràcies.
|
|
Joan Majó:
A banda del tema de què he parlat, que m'apassiona i en el qual estic molt implicat, en aquests moments a Brussel·les hi ha una cosa que va molt per davant en les nostres preocupacions, que és com podem mantenir a Europa unes societats més o menys lliures però segures. Us en posaré algun exemple.
La seguretat a Internet passa per evitar que hi hagi uns determinats tipus de continguts, de la mateixa manera que evitem que als diaris hi hagi uns determinats tipus de continguts. Sigui per raons de seguretat, per raons d'honor o per raons de pornografia infantil, pel que sigui, hi ha un seguit de límits que totes les nostres societats tenen establerts, que tots acceptem i que s'han de complir. Hi ha coses legals i il·legals.
Hi ha un principi que cada vegada s'admet més, encara que va costar un quant temps que s'entengués. Allò que és legal al carrer ha de ser legal a Internet. I allò que és il·legal al carrer ha de ser il·legal a Internet. Internet no és un món a part del nostre món. Es va trigar un quant temps a entendre–ho, perquè per exemple, els mateixos americans, durant molts anys, van defensar que el comerç electrònic no tingués IVA. Compro un llibre aquí i pago l'IVA, i el compro per Internet i no pago l'IVA, què és això? Que potser som en un altre món?
Internet és un espai més del nostre món que ha d'estar subjecte als mateixos drets i limitacions. La gran diferència és que a Internet és molt més fàcil introduir informació. Editar un diari no és tan fàcil com introduir informació a Internet, amb la qual cosa els fanàtics de la seguretat van començar a defensar la necessitat d'una censura a Internet, que s'hi prohibissin coses. Jo estic en contra d'aquest principi. De la mateixa manera que estic en contra de la censura a la premsa, estic en contra de la censura a Internet. Però l'única manera d'estar en contra de la censura a Internet és que l'usuari d'Internet faci servir la llibertat de forma responsable; no hi pot haver llibertat sense responsabilitat.
Perquè es pugui exercir la responsabilitat el que no hi pot haver a Internet és anonimat. L'anonimat impedeix de fer complir la responsabilitat. Una de les coses que a la gent li agrada d'Internet és precisament l'anonimat, i això desapareixerà absolutament, amb la qual cosa la il·lusió de llibertat que tenim ara a Internet serà una il·lusió passatgera. Una societat, perquè sigui segura, no ha d'imposar la legalitat a priori, que seria la societat dictatorial, però ha de ser capaç d'exigir la responsabilitat a posteriori, el que els americans anomenen traceability ('traçabilitat'), que deixis rastre. Tot el que facis a Internet haurà de ser conegut perquè et puguin demanar exigències. Si algú accepta l'anonimat, hi ha d'haver un responsable. De la mateixa manera que si en un diari es publica alguna cosa sense signatura i el director no vol dir qui ho ha signat i, per tant, ell n'esdevé el responsable, a Internet serà responsable el servidor que hi deixi entrar una informació sense signatura o anònima. És a dir, cal trobar una manera de poder exercir la responsabilitat. Amb aquest primer exemple volia indicar el conflicte entre seguretat i llibertat.
Segon exemple. Tal com deia, la segona generació de mòbils ha estat un èxit i la tercera de moment és un fracàs, perquè no ha començat encara i trigarà a fer–ho. Una de les coses que no estava prevista en l'UMTS, i que penso que quan arribi finalment s'hi haurà afegit, és un sistema GPS de localització via satèl·lit.
Què vull dir amb això? Que el dia que et perdis a la muntanya, no tan sols hauràs de dir que t'has perdut, sinó que sabran on ets amb dos metres d'error. El GPS avui en dia implica dos metres d'error. Aquests avenços ens causen sentiments contradictoris, perquè signifiquen que cada vegada que facis servir el mòbil sabran on ets, tant a la muntanya perdut com en un lloc que no vols que ningú no sàpiga. I això no és tan sorprenent, perquè actualment cada vegada que utilitzem el mòbil estem localitzables, no amb dos metres d'error, sinó amb dos–cents, aproximadament. El nostre mòbil està connectat a un repetidor, i quan ens movem pel carrer va canviant de repetidor. El repetidor té un abast, segons l'orografia, de dos–cents, tres–cents metres o un quilòmetre, amb la qual cosa també estem perfectament localitzats. Aleshores hi haurà molta més precisió.
Això planteja problemes seriosos. Fins a quin punt una societat amb tots aquests avenços continua essent una societat en què hi ha privadesa? La localització serà permanent i, si d'aquí a uns quants anys el que ara anomenem mòbil esdevé una cosa que durem permanentment connectada, estarem en una societat gairebé transparent.
Jo tinc por que aquesta societat nova tingui moltes reticències psicològiques, polítiques i ciutadanes, amb la qual cosa torno al que deia en la conferència: no entenem que la societat que ve s'ha de basar en altres regles, no tan sols econòmiques, sinó també polítiques, de tot tipus. Ningú no pretén que una societat com la nostra pugui seguir les mateixes regles de l'edat mitjana. La diferència és que des de l'edat mitjana fins al nostre temps hem tingut cinc segles per a fer els canvis, però ara tenim trenta anys.
Costa canviar les regles bàsiques de l'economia, de la política, de la relació del ciutadà amb els poders públics. Sabeu que en aquest moment, des de l'11 de setembre, al Regne Unit hi ha 450.000 càmeres de televisió als carrers que vigilen la gent?
Jo n'estic encantat, però potser algun dia em fastigueja. La relació entre privadesa, llibertat i seguretat serà en l'àmbit polític un dels elements clau de discussió a Europa durant els propers deu anys. Ja hi havia una certa tendència cap a la seguretat i, és clar, allò de l'11 de setembre els ha anat de primera. L'11 de setembre, des d'aquest punt de vista, ha servit d'excusa per a tot. Ahir parlava amb una persona important del Ministeri de l'Interior espanyol i em deia que l'11 de setembre era l'excusa, que la preocupació real era ETA. Si quan els europeus vénen a Espanya posem tantes mesures de seguretat per ETA, quedem molt malament, mentre que ara ho fem per l'11 de setembre.
Penso que fas molt bé de preguntar per aquest tema, perquè estic convençut que serà un dels elements clau de la discussió política europea sobre el model de societat europeu, sobre com viurem col·lectivament.
|
|
Moderador:
Ens queden molt pocs minuts. Hi havia una pregunta més. Només aquesta pregunta i acabarem aquí.
|
|
Pregunta:
Bon dia, sóc Enrique Torres, estudiant d'Enginyeria de Sistemes. Us volia fer una pregunta sobre la liberalització del mercat energètic. Veig que el problema pot ser el mateix que en la telefonia fixa, perquè les conduccions, evidentment, comporten els mateixos problemes i la producció d'energia també és considerada pels particulars en la possibilitat de connexions a xarxes. En aquest sentit, també volia saber la vostra opinió sobre si la tendència és eliminar aquesta duplicitat de xarxes. Què opineu de la nova proposta de GPS europeu? Com s'intenta implantar? Ja n'hi ha una?
|
|
Joan Majó:
Seré simple i repetiré el mateix concepte. Accepto la liberalització i la privatització del sector elèctric amb la condició d'aplicar el mateix principi que he dit per a la telefonia. És a dir, que hi hagi una única xarxa, que hi hagi molts productors d'energia, que aquests productors d'energia tinguin les seves eficiències pròpies i, per tant, que puguin oferir unes tarifes, que produeixin amb un combustible o amb un altre en el moment en el qual hi ha molta energia. És a dir, hi ha molts elements, però tot s'ha de distribuir per una sola xarxa, i aquesta xarxa no ha de ser la d'un dels productors, com passa avui en dia.
La proposta que jo he fet en l'àmbit de la Comissió és que hi hauria d'haver una sola xarxa europea de transmissió d'electricitat. Llavors, podries comprar l'electricitat a un productor alemany. De moment, això seria vàlid per a grans empreses que tenen grans consums i que, per tant, ho farien immediatament. Arribarà un dia en què ho podrem fer nosaltres amb els nostres quilowatts de casa? Potser sí, però primer s'ha de posar en marxa, perquè no és fàcil des d'un punt de vista tècnic en l'àmbit de tots els productors o consumidors.
Per tant, crec que la liberalització passa pel mateix principi que, de moment, no han volgut aprovar, que és la separació de la xarxa de la funció de productor d'energia.
|
|
Moderador:
Moltes gràcies, senyor Joan Majó; i a la resta us desitgem un bon semestre que, com sabeu, va començar ahir.
|
|
[Data de publicació: maig de 2002]
|
| | |
