Vinton Cerf:
"Internet al segle XXI: l'onada imparable"

El pare de Internet dóna les claus per a entendre el funcionament de la xarxa i planteja alguns dels nous reptes que cal resoldre a mesura que evoluciona.

Vinton Cerf és el creador del protocol TCP/IP, sense el qual Internet no hauria estat mai possible. El seu mèrit va consistir en fixar amb trenta anys d'antelació les bases d'un nou mon que està revolucionant les nostres vides. Actualment és President de la Internet Society i Vice-president de MCI WorldCom, però pel damunt de tot és un ferm defensor de l'accessibilitat i la democràcia a Internet.

En el marc de l'activitat del IN3 (Internet Interdisciplinary Institute), Vinton Cerf va estar a la UOC el 23 de maig de 2000 invitat per INISI (Institut de Dret i Societat de la Informació), i va pronunciar la següent conferència:

Internet al segle XXI: la gran onada

Començaré descrivint un dels problemes més importants que tenim avui dia a Internet i és el dels "pirates", la "pirateria". Sempre hi ha hagut els pirates, els vàndals, els huns, etc., i representaven i encara representen un gran problema. Fa poc, parlant amb l'alcalde de Tarragona, comentàvem que, ja que s'havia inaugurat un carrer amb el nom d'Internet a Tarragona, així mateix hauríem de batejar un passatge com el "passatge dels pirates", però aquest encara no el tenim.

El record de la Revolució Industrial i de quina manera va canviar el món en què vivim, ens pot ajudar a entendre la potència d'aquesta revolució de la informació. Podríem establir una analogia: hauríem de recordar que, en aquella època, s'anomenaven "tasques mecàniques" totes les feines sorgides de la indústria; recordin també que, per exemple, es buscava un riu i amb la força mecànica de l'aigua que feia moure un molí s'aconseguia de posar en marxa una sèrie de politges, que a la vegada feien diferents treballs, però, és clar, per a poder instal·lar fàbriques necessitàvem el riu.

Després vam avançar i vam inventar un motor de vapor, cosa que va fer possible de traslladar aquestes fàbriques i instal·lar-les a gairebé qualsevol lloc on es pogués crear energia de vapor, o sigui, que també necessitàvem aigua.

El nostre progrés continua i arribem a l'energia elèctrica i els motors elèctrics. I tot això representa una gran transformació perquè ara, allà on podem fer arribar energia elèctrica, podem instal·lar un motor elèctric, que farà una feina mecànica; i aquests motors poden ser molt grans i poden fer funcionar ascensors, o molt petits i fer funcionar un despertador. De fet, la majoria de vostès tenen petits motors a casa que funcionen tot el dia i amb prou feines se n'adonen: a la cuina, al cotxe, també a les neveres hi ha petits motors, que fan funcionar un petit compressor, que s'encarrega de mantenir la temperatura adequada. Però a la majoria de nosaltres no ens treu la son pensar que ens quedarem sense energia elèctrica, que no funcioni la nevera, que es faci malbé el menjar. Normalment tenim coll avall que tot funcionarà i la majoria de les vegades és així, però quan no és així ens enfadem molt; o tenim el cas del telèfon, que quan no funciona representa per a nosaltres una gran incomoditat, perquè depenem d'aquestes infraestructures. I, en definitiva, això és el mateix que passa amb Internet; cada vegada en depenem més i aquest fenomen anirà in crescendo. Per això crec que s'estableix una bona comparació entre allò que és Internet i el que representa el corrent elèctric per a tots nosaltres.

En el camp electrònic va tot per dins de cables i fa funcionar un motor; això no obstant, quan parlem d'Internet allò que es mou és la informació i accedim a aquesta informació per mitjà d'uns ordinadors i del programari, que és com el motor. Hi ha un programari que fa funcionar els ordinadors les vint-i-quatre hores del dia, mentrestant no ens n'hem de preocupar i podem fer altres coses; i això és el que ens permet de comparar-la amb els motors elèctrics, que d'alguna manera van multiplicar la capacitat mecànica i ens han permès de fer coses a nivell mecànic que nosaltres sols no podíem fer. I amb Internet allò que aconseguim són motors de coneixement, aconseguim moure informació que abans no podíem moure, i en això consisteix la nova revolució.

En anglès Internet s'anomena "l'Internet", com si fos la Xarxa, però en realitat es tracta de centenars de xarxes interconnectades en tot el món, i funcionen perquè fan servir els mateixos protocols de comunicació.

Els dos primers protocols que es van internacionalitzar s'anomenaven TCP, que és un protocol de control de transmissió, i IP, que és el d'Internet. Aquest segon és de les coses més senzilles que hi ha i sabem que pot funcionar en qualsevol sistema de transmissió subjacent. Al començament, no sabíem com evolucionarien les tecnologies de telecomunicacions, partíem d'aquesta premissa, no sabíem que s'inventaria l'RDSI, no coneixíem moltes de les coses que després han existit, però sí que sabíem que havíem de dissenyar alguna cosa que fos la base d'aquesta interconnexió i havia de ser tan senzilla com fos possible. L'única cosa que necessitàvem era un sistema subjacent de comunicació que pogués manipular bits i fer-los anar del punt A al punt B, amb probabilitat superior a zero, i és així com funciona el sistema subjacent. Com a resultat, hem aconseguit que aquesta Internet de protocol serveixi per a tots els sistemes de comunicació que s'han inventat en els últims vint-i-cinc anys.

Ara bé, de segur que la majoria de vostès saben com funciona Internet detalladament, però, si hem de parlar de lleis i de polítiques, és important que estiguem segurs que tot el món en coneix mínimament el funcionament, ja que, en el cas contrari, serà difícil d'aconseguir desenvolupar una legislació que de veritat es pugui aplicar a una societat com la que volem aconseguir.

Començaré recordant-los com funciona l'adreçament (adressing) a Internet, que és com els números de telèfon. A Internet es necessiten adreces de 32 bits; aquest és un espai que ens permet d'etiquetar quatre bilions de dispositius a la xarxa. L'estructura mitjançant la qual funcionen aquestes adreces i la manera com les descrivim actualment han anat evolucionant i s'han adaptat a les múltiples xarxes, les quals s'han anat interconnectant.

Fa uns quants anys pensàvem que amb 128 xarxes diferents en tindríem prou, perquè és una quantitat més gran que el nombre de països que hi ha al món, una per país; parlem de 1973 i allò que fèiem era un experiment, un programa d'investigació subvencionat pel Ministeri de Defensa dels Estats Units. Tampoc no podíem imaginar que se'n construïssin tantes, perquè a més era una cosa molt cara. Avui dia sabem que se'n necessiten moltes més de 128, i ja és possible de treballar amb més de quatre bilions, o sigui, quatre mil milions de dispositius.

Ens referim ara als "paquets" d'Internet i els compararem amb les targetes postals, perquè s'hi assemblen molt: hi ha una adreça de la persona a la qual s'envia, un emissor i la seva adreça, i aquestes adreces constitueixen una sèrie de números que van des del 0 fins al 155 i que representen bits d'informació. És una fórmula, unes multiplicacions que ens diuen quants bits d'informació hi ha en la nostra adreça i en la del destinatari, i aquest paquet ens informa sobre la versió de protocol que fa servir i, al mateix temps, ens dóna un contingut, per exemple: Hola!

Imaginem, doncs, que un paquet que viatja per Internet és una postal, ja que l'analogia és molt clara i, de la mateixa manera que amb el servei de correus, en tirar una postal a la bústia no tenim cap garantia que aquesta arribarà a la seva destinació, el mateix passa amb qualsevol paquet que viatja per Internet, no hi ha garantia que arribarà al lloc on l'enviem, no en va aquest sistema s'anomena best effort system, 'sistema del millor esforç possible'; i si enviem unes quantes postals a Barcelona el mateix dia i a la mateixa hora, no totes arribaran el mateix dia a la seva destinació. Això també passa a Internet, i per aquesta raó la xarxa fa còpies d'allò que envia i, a vegades, es pot donar el cas que arribin totes dues còpies, cosa que a correus no passarà mai.

Podem pensar que les xarxes que formen Internet són com les brigades dels bombers, que es passaven galledes d'aigua per tal d'apagar el foc. A Internet tenim uns ordinadors que són els encaminadors, i aquests encaminadors es van passant els paquets de l'un a l'altre fins que la "galleda" arriba al final del seu trajecte. Hi ha centenars de milers de brigades d'encaminadors, i cada un d'aquests representa una xarxa, que a la vegada està connectada a la gran xarxa que és Internet.

Tindríem raó si penséssim que tot això que ofereix tan poques garanties no ha de ser d'interès i utilitat per a ningú, i la resposta és que, per sobre d'aquest protocol tan senzill, s'ha creat una altra capa de procediments que tracta sobre la manera com s'han de manipular aquests paquets; i aquesta noció de les capes és molt important per a l'arquitectura d'Internet, un sistema amb molts procediments, que formen els diferents protocols de la xarxa.

El segon protocol més important és el TCP, que és un protocol de control de transmissió, que resol les debilitats de la capa que va per sota d’aquest i que és molt més senzilla.

Com treballa el TCP? Per exemple, jo envio un llibre a en Manel per Internet, suposem que ho faig per correu i repartit mitjançant una sèrie de postals; aleshores, hauríem de trobar una manera de crear un procediment que em permeti d’enviar aquest llibre per correu, postal per postal, per continuar amb l’analogia que hem fet servir anteriorment, i que aquest arribi a en Manel de manera que el pugui ordenar i llegir.

Ens adonem que no en totes les postals hi cap una pàgina, ni tenen un número de pàgina, atès que hi ha pàgines que ocupen més d’una postal, i jo vull que el meu amic pugui muntar el llibre quan li arribi, per això tindré un número seqüencial a cada una de les postals, que no és el mateix que el número de la pàgina.

Així, doncs, posem aquests números perquè el llibre es pugui muntar en l’ordre correcte. D’altra banda, també hem de tenir en compte que unes quantes postals es perdran, per la qual cosa he de fer còpies per a tornar-les a enviar si fos necessari. I encara ens falta comprovar si les postals han arribat a la seva destinació.

Amic Manel, per què no m’envies de tant en tant una postal dient-me que has rebut les meves postals, fins a la número 326, per exemple?

I el meu amic ho fa així, de manera que jo sé a què atenir-me.

Però, també hem de pensar en la possibilitat que la postal que m’envia en Manel no m’arribi, per la qual cosa també he de crear un sistema que em protegeixi d’alguna manera de totes aquestes eventualitats.

A Internet és exactament el mateix, però en lloc de postals, es tracta de paquets i la velocitat és infinitament superior a la de correus.

Continuem suposant, i imaginem que totes aquestes postals –poden ser unes dues-centes, per a completar una sèrie de pàgines del llibre– les portem juntes a una bústia, en una mena de bossa o motxilla, i continuem suposant que, a en Manel, li arriben totes el mateix dia. El més probable és que no li càpiguen a la bústia, que li caiguin a terra, que es desordenin, etc. El millor que podem fer és posar-nos d’acord amb en Manel perquè, cada vegada que li arribi un determinat nombre de postals, ell me n’enviï una altra a mi com a justificant de recepció i, fins que això no passi, jo no li enviaré res més. Així és com funciona el TCP/IP.

Més coses, per exemple, a la xarxa treballem amb etiquetes que tenen els diferents ordinadors de la xarxa, i que són com petits dominis: (.com), (.net), totes aquestes etiquetes els són familiars, segurament, i el que és important és que són dominis per a consum humà, per dir-ho d’alguna manera, però la xarxa no sap allò que volen dir ni on es troben aquests dominis, no sap on és la www.“el que sigui”, l’ha de mirar en un directori i l’ha de saber llegir, per la qual cosa cada domini s’ha de traduir en uns nombres determinats, i hi ha d’incloure els punts de l’adreça: 208, 234, etc. Perquè un paquet pugui viatjar per Internet s’ha de transformar en un número i per això hi ha un sistema molt elaborat, el “sistema dels dominis”, que tradueix els dominis en adreces, que de fet són números; és com una guia de telèfons, en la qual tu busques el nom i la guia et diu el número que s’ha de marcar.

Una altra qüestió important que s’ha de tractar és el de les marques registrades i els dominis, perquè ara que a Internet hi ha tanta activitat comercial, les marques s’estan convertint en dominis, i el que és pitjor, alguns dominis s’estan registrant com si fossin marques.

La llei que regula les marques i la propietat intel·lectual determina que aquestes poden ser propietat de més d’una organització. Per exemple, als Estats Units hi ha dues empreses que comparteixen la mateixa marca MCI; una és l’empresa en la qual jo treballo, una empresa de telecomunicacions, però n’hi ha una altra en un altre estat que fabrica autobusos i que també es diu MCI. No passa res, la llei ho permet, perquè en aquest cas l’ambigüitat que es dóna no genera confusió. Però a Internet no pot passar; a Internet hi ha un conflicte crucial pel que fa al concepte de propietat intel·lectual o marca registrada i domini, i Internet presenta com a requisit que cada domini sigui únic i singular. Com els números de les trucades gratuïtes, que també han de ser únics.

Ens trobem una mica com a l’època de la “febre d’or d’Internet”, i quan passa això, ho sabem per l’experiència de la història, no sempre van ser els que buscaven or els que el van trobar i es van fer rics, sinó que més aviat van ser els que venien l’utillatge als buscadors. Nosaltres, a MCI, ens guanyem la vida així: venent els “pics i les pales” que són l’equipament electrònic, i és un negoci que funciona molt bé; no en tinc cap queixa. Diguem que la gent que busca “or” a la xarxa és com la que buscava or a les mines. Hi ha un model de negoci força peculiar que consisteix a fundar una empresa i fer-la entrar a la borsa; a continuació els seus estocs augmenten molt el seu valor i s’integren en un joc nou que fa parlar els analistes d’Internet, els quals fan una valoració interessant sobre les empreses que es donen a conèixer per la xarxa, però afegeixen que encara seria més interessant si aquestes guanyessin més del que inverteixen, perquè una empresa no pot funcionar –com els ha passat a unes quantes– perdent diners durant molts anys; són anàlisis molt bones, fins i tot un enginyer està capacitat per a entendre aquest tipus de negoci.

Internet, com a empresa, és un negoci molt jove, no va ser fins al 1990 que es va permetre que hi hagués una activitat comercial a Internet i encara ara s’hi experimenta. Alguns dels negocis que es creen sembla que no tinguin sentit, però s’ha de pensar que són experiments. Hem d’esperar uns quants anys per a veure quin tipus de negoci és el que de veritat pot funcionar a Internet.

També m’agradaria parlar-los de les dimensions d’Internet i de la rapidesa amb què creix; dades dels darrers dos anys, des de mitjan 1997, diuen que hi havia 1,3 dominis de nivell 2, registrats amb (.com), més de 10 milions; fa dos anys i mig s’estimava que hi havia 22,5 ordinadors a la xarxa, però no parlo de portàtils o PC, sinó que parlo d’encaminadors, servidors, etc.; ara n’hi ha 72 milions, i diria que al gener de l’any 2001 ja podrem parlar de 100 milions. El nombre de països connectats a Internet era de 109, i ara és de 118.

És una xarxa que no té una presència uniforme en l’àmbit geogràfic, hi ha països on la presència és molt més intensa. El nombre d’usuaris era de 50 milions fa dos anys i mig, i al febrer de 2000 era de 276, o de 300 milions ja al maig. Però, amb quines perspectives parlem? Hi ha moltes terminals telefòniques, la xarxa de les quals creix a un ritme del 10%, no parlo ja de telèfons mòbils, que creixen a un 30% o 40%, Internet creix a un ritme del 80% o 100% des de 1998 i continua creixent al mateix ritme. Aquestes dades es van recollir ahir: a (doc. es) hi ha 18.000 registres i a (. com), 200.000. Això són estadístiques espanyoles, i són semblants a les estadístiques dels Estats Units, on és molt freqüent de fer servir el (. com) i poc freqüent de fer servir l’(. us), que vol dir ‘Estats Units’. Jo crec que això demostra que molts països i entitats que són presents a Internet volen projectar una imatge global sense que se les associï a un país concret, per això el (. com) s’ha convertit en un dels punts més habituals per a registrar una adreça. M’han comentat, no obstant això, que l’(.es) té una sèrie de restriccions que fan que sigui més difícil d’agafar una adreça aquí; potser més endavant en podrem tornar a parlar.

Parlem ara de la presència d’Internet a diferents zones del món. Actualment, menys de la meitat dels usuaris d’Internet són als Estats Units; fa cinc anys, era molt diferent –més de la meitat eren al Canadà o als Estats Units–, però ara 72 milions dels 275 són a Europa i és interessant, perquè la població europea d’usuaris d’Internet era de 54 milions fa pocs mesos, i ara pràcticament s’ha doblat; a l’Àsia hi havia gairebé 55 milions. Les xifres absolutes són un pèl decebedores, perquè la població en la zona del Pacífic és superior als 2.000 milions de persones: el Japó, l’Índia, la Xina, Indonèsia, Malàisia, són uns quants dels països més poblats del món, per la qual cosa aquests 56 milions, si pensem que n’hi ha 2.000 milions en termes absoluts, no és una xifra molt alta; hem de tenir en compte que la infraestructura en telecomunicacions en moltes parts del món encara és força dèbil, pensem en la Xina, per exemple.

A l’Amèrica Llatina la febre s’està despertant; fa sis mesos hi havia 6 milions d’usuaris, ara n’hi ha 8,8. A l’Àfrica s’ha doblat la població d’Internet en els darrers sis mesos, però continua essent només de 2,5 milions, molt baixa si tenim en compte que parlem d’una zona de més de 2.000 milions d’habitants. La majoria dels usuaris d’Internet a l’Àfrica són a Egipte, Sud-àfrica, el Marroc o Tunísia; la resta en té un nombre molt reduït a causa de les infraestructures dèbils de comunicació i a les economies també dèbils que tenen, i perquè Internet creixi es necessita una determinada potència econòmica.

Hi ha molts més usuaris ara que fa sis mesos a l’Orient Mitjà, la majoria són a Israel, tot i que les zones que l’envolten s’hi animen a poc a poc.

També hem d’esmentar aquells països que volen entrar a Internet, sigui com sigui. Ara baixaré de la xarxa una imatge interessant que m’agradaria de poder-vos mostrar, el problema és que és un arxiu de 14 megabytes, és un PowerPoint i és possible que trigui una estona. Es tracta d’una fotografia que em van donar dues persones d’Uganda, a l’Àfrica. Aquesta gent tenia un conversor de potència cel·lular, una antena per satèl·lit i un ordinador personal, un PC. Parlem d’un poble remot, on no hi havia ni llum, ni telèfon, però ells es volien connectar a Internet, i per això van treballar amb aquests estris i es van fer una foto a ells mateixos ajustant l’antena; i me la van enviar per correu electrònic. De fet, la vaig rebre fa uns mesos, i ens deien: “Ja som a la xarxa!”.

El que els vull dir amb tot això és que l’Àfrica ja és a la xarxa, hi ha molta gent que ha comprès que si es vol, es pot fer.

Crec que més enllà del 2010, més de la meitat de la població serà present a Internet, és una teoria que de seguida –en deu anys– podrem saber si és certa o no. Unes altres estimacions que he fet anteriorment mostren que els dispositius presents a la xarxa seran 900.000 milions l’any 2006. Això inclou no solament portàtils o PC, sinó un altre tipus de dispositius. És una estimació adequada, perquè vol dir que d’aquí a sis anys Internet tindrà una dimensió comparable a la de la infraestructura telefònica existent en el món. He parlat amb Nokia i Ericsson, i em van dir que les previsions que tenen són de 1.500 milions de telèfons mòbils capacitats per a Internet l’any 2006. Ara ja es parla que en aquell any hi haurà 2.500 milions de dispositius a la xarxa, i és una cosa que comença a preocupar, perquè el sistema actual d’Internet ens permet tractar amb 4.000 milions d’adreces, però, tot i que encara ens queda espai i temps, també sabem que hi ha molt d’espai perdut, i que, si podem arribar el 2006 a aquestes xifres, hi haurà una gran pressió per a desenvolupar un sistema nou d’adreces que ens permeti d’augmentar-les.

Bé, canviem de tema i parlem de la tecnologia que genera problemes en l’àmbit de les polítiques. Avui dia se’ns demana que a Internet puguem transportar vídeo, telefonia i altres formes d’informació; so, per exemple. Transportar so no és cap novetat. L’any 1975 jo feia experiments perquè la veu pogués viatjar per Internet, però en aquella època, naturalment, la velocitat de la xarxa principal del backbone era de 50.000 bits per segon, i això en la xarxa principal, és a dir, molt més lent de com ho fa qualsevol línia telefònica actual, però en aquella època era la capacitat màxima. Per tant, per a poder transportar so per la xarxa, calia digitalitzar la veu i comprimir-la, i ho vam aconseguir a 18.000 bits per segon, fent servir tècniques especials; només hi havia un petit problema: qualsevol persona que volgués parlar per mitjà d’aquest sistema de compressió sonava com algú que ha begut més del compte, i tenint en compte que ho feien servir els càrrecs de l’Exèrcit, no quedava gaire bé. Com a anècdota els diré que vam demanar a un dels investigadors noruecs que, fent ús de la fama que els precedeix de bons bevedors, parlés ell per la xarxa i nosaltres avisaríem tot el món que així és com sonaria la veu.

Han passat els anys, la xarxa té molta més capacitat i podem transmetre so d’una qualitat més bona, i avui dia hi ha unes 8.000 cadenes de ràdio que retransmeten per Internet. El so ja no viatja per l’aire, sinó per la xarxa, i això planteja un problema de negoci important, perquè en les ràdios normals les audiències radiofòniques les defineix la potència de transmissió, la potència d’ona i la distància a la qual arriben.

En canvi, per Internet es pot arribar a tot el món amb una puresa de so absoluta. Per tant, la definició de què és el mercat ja no serà una definició marcada per limitacions geogràfiques.

Pel que fa al vídeo, la situació és semblant; es necessiten 400 quilobits per segon per a poder transmetre la informació. Això és un problema, perquè aquesta quantitat és vuit vegades més ràpida del que ens ofereix una línia telefònica normal; per tant, per a poder transportar vídeo de bona qualitat per Internet necessitem línies d’accés d’alta velocitat i per això hi ha tecnologies noves; algunes d’aquestes són: bucles de subscripció digital, mòdems de cable i d’altres que treballen a milers de bits per segon. No obstant això, no tindrem accés a cap d’aquestes tecnologies alternatives llevat que les empreses de telefonia i les empreses de cable siguin capaces d’instal·lar les infraestructures necessàries.

Això ho veiem cada vegada més als Estats Units –no sé quin nivell d’activitat tenen les empreses telefòniques aquí, a l’Estat espanyol, respecte al fet d’implantar i desplegar aquestes tecnologies noves, però crec que no molt, també podem parlar d’això més tard. En tot cas, és possible de transportar imatges de vídeo per mitjà de la xarxa? Hi ha qui ho prova a velocitats inferiors a 400 quilobits per segon, però el resultat no és gaire bo, i cada vegada que ho intento espero que la meva pròpia pantalla m’enviï un missatge de felicitació per haver aconseguit que l’ordinador portàtil sembli una televisió.

Els problemes que tenim no estan relacionats amb l’amplada de banda, amb la capacitat, sinó que –recorden el concepte de la brigada de les galledes d’aigua?– la mateixa naturalesa d’Internet fa que es trigui un temps determinat entre el moment en què s’envia alguna cosa i el moment en què l’altre ho rep. Si parlem de bucles que funcionen per satèl·lit, hi ha un retard de mig segon, i per telèfon passa una cosa semblant; però, per Internet, aquest segon es fa molt i molt llarg, i durant aquest temps no puc evitar de tenir la sensació que la persona amb qui em comunico no està d’acord amb la meva idea i es pren un espai de silenci abans de dir-m’ho. Per tant, doncs, aquest és un efecte nou que apareix en les converses, a causa de la manera que té la veu de viatjar per Internet, per la qual cosa hauríem de saber prioritzar i redissenyar Internet per a poder respondre a aquestes situacions noves, solucionar-les i poder transmetre més ràpidament la veu, de la mateixa manera que transmetem altres formes d’informació.

Amb tot això vull dir que amb els mitjans tradicionals com la ràdio, la televisió, el telèfon, són presents a Internet, per on es transporten, i a més, aquests mitjans tradicionals, el satèl·lit, la ràdio, la retransmissió directa poden transportar paquets per Internet, així que podríem dir que la invasió d’Internet funciona en dues direccions: Internet és present en els mitjans antics i aquests són presents a Internet, per la qual cosa no hi ha tant una col·lisió entre els mitjans antics i els nous, sinó més aviat una confusió; i aquesta confusió genera a la vegada una confusió juridicolegal, ja que abans era possible diferenciar entre qui retransmetia per televisió, qui ho faria per cable, qui oferiria serveis de telefonia, etc.; ara que tot això existeix a Internet de manera uniforme, és molt més difícil de diferenciar i saber separar on comença una cosa i acaba una altra.

Recordin les estadístiques que hem esmentat abans, segons les quals, sense comptar els telèfons mòbils, hi haurà 2.500 milions de dispositius a Internet.

Dos graduats de Massachusetts van construir dos xips, un va fer els protocols TCP/IP, i l’altre xip era el que entregava els fitxers al servidor de la web, el típic HTML que tots hem vist. En aquella època, tot aquest servidor de web, de xarxa, tenia la mida aproximada de dues monedes de cent pessetes, com dues monedes de vint-i-cinc centaus; parlem, doncs, de dispositius molt petits, de maquinari, i el cost que tenen és baix, i cada dia baixa més; així que ara qualsevol llicenciat pot dissenyar dispositius per a Internet.

Ja hi ha gent que anuncia neveres capacitades per a Internet –els interessarà si casa seva és d’aquelles en les quals la comunicació es fa per mitjà de notes enganxades amb l’imant a la porta– que haurien de tenir una mena de pantalla, per mitjà de la qual podríem comunicar coses. Un altre exemple, un marc de fotos capacitat per a Internet, que és un producte que es va presentar fa poc en una fira per a productes de consum electrònic i la veritat és que vaig pensar que era tan útil com una forquilla elèctrica, és a dir, que no servia de gaire, però s’endolla el marc al telèfon, es connecta a Internet i baixa les imatges que s’hagin escollit. És força atractiu i a la gent li agrada perquè no s’ha de programar, no ens n’hem de preocupar. Si ets gran i no vols aprendre a navegar per Internet, però t’agrada veure fotos dels teus néts, pots adquirir aquest marc, el pots deixar connectat, i, si els pares dels nens tenen una pàgina web amb fotos, t’aniran arribant i les podràs veure al marc.

Tot aquest món nou de petits dispositius senzills cada vegada serà més gran. També tenim aquests ordinadors nous tan petits, els Palm Pilots, que de fet són telèfons mòbils amb un dispositiu que ens permet de connectar-nos a la xarxa, i enviar i rebre missatges. Els japonesos ara creen jocs amb capacitat per a Internet, no costa gens de connectar un micròfon i escoltar els que juguen amb tu, si és que no ens trobem a la mateixa habitació; la comunicació oral s’ha demostrat molt més útil i ofereix uns resultats més bons.

El món de l’empresa i el negoci adoptarà, tard o d’hora, aquesta tecnologia de videojoc, que és una tecnologia molt més cara que la de la videoconferència, però que també té més prestacions.

Tornem a l’exemple de la nevera. Aquest electrodomèstic podria portar un escàner que llegís els codis de barra i així sabríem què hi ha dins. Des de la xarxa es podria saber què es pot cuinar i segurament es podria arribar a saber també quants dies fa que hi ha els aliments a la nevera; aquesta els enviaria un correu electrònic a la seva oficina per avisar-los que han de cuinar un aliment determinat, perquè si no, es farà malbé.

Al Japó em van ensenyar una balança de pes capacitada per a Internet, de les que es tenen al bany, i que quan t’hi peses envia les dades al teu metge; però què passa si les dades sobre el teu pes són enviades a qualsevol altra persona que no t’interessa que les rebi?

També em va interessar molt un cotxe, un Mercedes, capacitat per a Internet, que porta en els seients del darrere dues pantalles LCD perquè els nens juguin i puguin navegar, també porta una pantalla per al conductor i un receptor GPS, de manera que sempre es pot saber on és el cotxe; i això vol dir que podria portar un programari que donés accés a bases de dades indexades geogràficament, en les quals es podria consultar la ubicació dels edificis més propers (hospitals, hotels), fer reserves, demanar les rutes més ràpides, etc.

Fa temps, per exemple, no em creava un problema d’intimitat el fet d’enviar un missatge mentre viatjava amb avió, perquè les pantalles eren tan dolentes que ningú no podia veure allò que escrivia, però ara són tan perfectes que fins i tot el que està assegut cinc files més endarrere pot llegir el meu missatge; i se’ns havia ocorregut, per a protegir el tema de la intimitat, de fabricar unes ulleres que projectessin la imatge directament en la retina; de fet, s’està treballant a l’MIT, però, al mateix temps, vaig començar a imaginar com se sentiria algú que estigués assegut al costat de qui portés aquest artefacte, que segurament mouria els braços de manera estranya per a assenyalar els punts en la pantalla de 3D, que els altres no veuen; crec, francament, que no seria gaire còmode per a ningú.

En la diapositiva següent es parla dels cables, que encara apareixen en les informacions i que ja no necessitarem per a viatjar per Internet; ara hi ha una iniciativa fortíssima per a donar suport a qualsevol proposta de dispositius sense cable. S’està desenvolupant molt aquest tipus de comunicació; hi ha una evolució que va dels dissenys GSM, que només ens donen 9,6 quilobits per segon, que està prou bé per a enviar un missatge, però no és gaire còmode per a navegar pel web; i amb el xip nou PRS tindrem una amplada de banda més bona, de 100 quilobits per segon; la generació següent de telèfon cel·lular segurament podrà treballar a dos milions de bits, i aquí sí que ens podrem començar a connectar còmodament a Internet. Ja hi ha molts aparells sense cable; especialment em cridà l’atenció a Ginebra una càmera de fotos digital que, automàticament, enviava les fotos que feia a una pàgina web, i, posats a imaginar, aquella pàgina web podia ser la que està comunicada amb el marc de fotos d’aquells avis que volen rebre les fotos dels seus néts.

La diapositiva següent ens mostra diferents tecnologies de comunicació per ràdio, satèl·lit, sistemes de distribució multimèdia; potencialment tots aquests sistemes poden treballar a centenars de milers de bits per segon, podrien entrar en el món del vídeo capacitat per a Internet –els anomenem blue tooth (‘dent blava’), és una nova tecnologia de ràdio que permet que dispositius que són a poca distància es puguin comunicar sense cable, com una petita xarxa de comunicació d’“estar per casa”. Hi ha qui diu que aquesta tecnologia la podríem portar al canell, una a cada mà, i així, finalment “la mà dreta podria saber què fa la mà esquerra”.

Si parlem de ràdio a Internet, no hem d’oblidar que necessitem una adreça, i l’ús de la ràdio comença a fer augmentar també l’ús de les adreces, per la qual cosa, consegüentment, haurem de començar a buscar estructures alternatives; una d’aquestes és el protocol IPV, versió 6, de 128 bits; fins ara teníem un protocol de 32 bits que és la versió IPV-4; la versió 5 és un experiment que no va funcionar, i després l’esmentada versió 6. Naturalment, amb 128 bits n’hi ha prou per a treballar amb dispositius de 10³⁸, és un número tan alt que permetria que qualsevol electró dels que hi ha en el nostre planeta tingués una pàgina web pròpia. Segons els nostres càlculs i tenint en compte que els humans ocupem el 30% del planeta i que l’hàbitat es desenvolupa a un quilòmetre d’alçada, dividim això per 10³⁸ i ens dóna un volum de 46.000 molècules. No sé si han sentit parlar de la nanotecnologia o dels nanomotors; els que hi treballen no ho fan amb quantitats més petites de 46.000 molècules. Així, avui dia ja podríem donar una adreça a cada nanomolècula del planeta.

Resumint, el protocol d’Internet serà present a tot arreu durant aquest segle i, cada vegada més, veurem demarcacions IP i la majoria serà de tecnologia sense cable.

En segon lloc, tot girarà al voltant dels protocols d’Internet: la televisió, la ràdio, la telefonia; amb això no vull dir que aquests mitjans desapareixeran, tot el contrari, augmentaran i es transportaran per Internet.

També hi haurà un creixement del valor dels serveis que ofereix Internet, serveis de valor afegit, ja que Internet es veurà com alguna cosa que ofereix productes de consum.

I, finalment, veurem un gran nivell de competència internacional, com a mínim en els mercats d’etiqueta. Com a exemple d’això ens serveix una oferta que em va arribar per correu electrònic, des de l’Índia, en la qual m’oferien de fer pàgines web, deu pàgines per 125 dòlars, i si no tenia un servidor per a poder treballar, m’oferien el lloguer d’un espai per 250 dòlars l’any (unes 40.000 pessetes). En tot cas, representen unes xifres força baixes si tenim en compte el que hi ha en els mercats, o el que s’ha de pagar normalment als Estats Units per aquest servei. Cada vegada hi haurà més exportació de treball, sense que s’hagi d’emigrar del país propi.

Tot això ens porta a la part més important de la nostra xerrada: a fi de preservar la intimitat de la gent, cal encriptar, és una manera d’exportar. És molt important de fer-ho també per a protegir les transaccions comercials, les marques registrades, la propietat intel·lectual; segurament tots vostès han escoltat música amb l’ordinador, cosa que es basa en l’MP3 de so digitalitzat, que permet de baixar música d’Internet, i segurament s’infligeix la llei quan es fa; per això són temes tan importants en el món actual, que tenen a veure amb la regulació i són complexos de resoldre pel fet de la nombrosa presència de mitjans a la xarxa.

Quan fem transaccions per mitjà de l’ordinador i hi ha un desacord, no se sap qui, on i com es resoldran aquests desacords; no ho sap ningú. S’hauran de prendre una sèrie de decisions un pèl superficials. També la qüestió dels impostos és complicada; n’hi hauria d’haver? Personalment, crec que no hi hauria d’haver diferència de tracte en una transacció de compravenda, no hi hauria d’influir el mitjà que es fa servir.

Una altra qüestió és la de la censura. En molts països del món hi ha la intenció de censurar els continguts presents a la xarxa, però, ho podem fer? Cap dels intents que s’ha fet fins ara no ha estat gaire eficaç.

I, finalment, haurem de tenir en compte la signatura electrònica. D’alguna manera hem d’arribar a tenir una signatura digital, la tecnologia ja existeix i el problema és que no tenim la infraestructura pública clau que permeti que això es faci servir globalment. Part dels reptes relacionats amb les polítiques d’Internet és que aquestes polítiques s’han d’implantar no solament en l’àmbit nacional, sinó en l’internacional perquè de veritat siguin eficaces, i això ens planteja moltes qüestions. Per exemple, com es pot arribar a aquests acords, com es poden crear les legislacions compatibles en tot el món, etc.

Hi ha molts problemes relacionats amb la propietat intel·lectual que sorgeixen contínuament, per exemple, si baixes el programari de la xarxa, de qui és aquest programari?, és teu?, què passa si aquest programari et fa malbé l’ordinador?, et pots queixar a algú?, són públics els continguts de les webs?, estan protegides?, què passa si et refereixes a dades de la pàgina web i les fas servir en un treball?, infringeixes cap copyright?, de qui és el resultat del treball que s’ha fet amb aquestes dades? Tot això no és gens clar.

Ara s’obre un torn de debat i si a algú l’interessen les meves diapositives, les pot baixar tranquil·lament de l’adreça que els facilitarem, perquè no estan protegides de cap manera.

TORN DE PARAULA

(assistent)

La primera pregunta que m’agradaria fer és si, avui dia, els mitjans de comunicació, pel que fa als pirates informàtics i la vulnerabilitat d’Internet en general, haurien de posar els seus negocis en un altre tipus de comunicació social. M’agradaria saber, per començar, què necessitem primer, potser cal una espècie de policies per a controlar els pirates informàtics, què caldria que féssim tots nosaltres, enginyers, advocats, etc., quines estratègies de seguretat caldria adoptar.

(Vinton Cerf)

Això no és un problema senzill ni de solució fàcil. En primer lloc, en el passat més recent, hi ha hagut molts atacs a la xarxa d’Internet, gran part dels servidors han estat sobrecarregats, s’ha enviat molta informació, i han estat uns atacs molt difícils de defensar, perquè són difícils de distingir. En una de les discussions que vam mantenir amb el president Clinton es va dir que disposar d’una policia cibernètica potser no era tan bona idea com la dels bombers cibernètics. Un altre punt que voldria esmentar és que no és tan senzill el fet de regular l’assumpte de les policies i les vigilàncies, no se sap gaire bé què és il·legal i fins a quin punt ho és, i què no ho és.

M’agradaria portar la discussió per aquest camí. Suposem que a l’Estat espanyol es decideix que entrar a la web d’algú és il·legal, es crea una llei sobre això i, un cop s’ha fet, com podem fer que aquesta llei s’apliqui? Com podem fer que es compleixi?

Podem imaginar, també, que una de les pàgines web espanyoles s’ha sobrecarregat a causa de l’atac d’un hacker de fora del nostre país, dels Estats Units, per exemple. Ara hem de parlar sobre aquesta interessant qüestió d’aplicació i interpretació de la llei, dels dominis, d’allò que podem fer per a obligar a complir la llei a algú que no és espanyol i que ha actuat des d’un ordinador fora del nostre país.

Crec que es pot veure amb claredat la dificultat que hi ha en el fet de decidir d’uniformar una cosa així, i que s’apliqui una llei a alguna cosa que succeeixi de manera universal. Això em fa pensar que hauríem de fer lleis que la policia cibernètica fes complir amb un considerable grau d’uniformitat, perquè, a tot el món i per a tot el món, fossin il·legals els mateixos actes.

Caldria que en parléssim i també m’agradaria respondre a la qüestió tècnica de l’Amadeu. Crec que podem fer alguna cosa per a evitar els atacs dels virus, els atacs externs, etc. Tenim noves tecnologies per a crear mitjans de resistència als atacs i poder-los identificar, però si acaba la incursió abans que posem en marxa la protecció, aquesta protecció no ens servirà de res.

Pel que fa als virus, el problema no és a la xarxa, sinó en els ordinadors com aquest (assenyala el que té davant), que estan a la xarxa. Aquestes màquines es construeixen normalment amb la idea de ser utilitzades per un usuari únic, sense gaire protecció contra aquest mateix, lògicament, ja que es dóna per entès que el mateix usuari no atacarà el seu ordinador. Però el problema és que un ordinador connectat a la xarxa és accessible per a molta gent i la seva arquitectura implica que qui fa servir programari –us podeu imaginar fonts de programari públiques– cal que procuri de tenir un programari més segur; per tant, el problema és dels que construeixen aquest programari. M’agradaria haver contestat la pregunta de l’Amadeu, perquè no estic segur que es pugui garantir l’acompliment de qualsevol llei; s’hauria de decidir què és il·legal i on ho és, i fer les lleis compatibles entre països.

(moderador)

–La meva obligació com a moderador d’aquesta conferència és posar algunes regles, malgrat que la política policíaca no sigui el nostre fort. Ens queda un quart d’hora, més o menys, i el que podríem fer és obrir un torn de paraula en què pugueu fer les preguntes que tingueu al nostre invitat, jo les moderaré, i el que us voldria demanar és que no sigueu gaire extensos, que us presenteu únicament al principi i que tingueu en compte que l’audiència que hi ha aquí és força més àmplia que la que tenim dins la nostra universitat. També farem circular un micròfon que facilitarà les intervencions.

(assistent)

–Sóc Imma Rodríguez, professora del Departament d’Economia i Empresarials de la Universitat Oberta de Catalunya, i en primer lloc m’agradaria felicitar-lo per rebre el doctorat honorari, pels desenvolupaments que ha portat a terme a Internet i, al mateix temps, m’agradaria agrair-li aquesta presentació interessant que ha fet avui aquí, a la nostra universitat, i subratllar el significat especial que té per a tots nosaltres.

Aprofitaré aquesta oportunitat per a plantejar-li dues preguntes: els problemes de seguretat, han estat considerats com un dels factors principals per al desenvolupament del comerç electrònic, però, malgrat tot, no creu que la comercialització, especialment de productes tangibles, també posa barreres molt importants al desenvolupament del comerç electrònic, atès que els usuaris no estan acostumats a aquest sistema de compravenda, sinó que estan més acostumats a la distribució física d’aquests productes?

En segon lloc, molts comentaristes consideren que Internet es dirigeix cap a una reducció d’intermediaris, perquè amb Internet el productor té l’oportunitat de comunicar directament amb el consumidor final, però, no creu que intermediaris com els distribuïdors quedaran fora només si no són capaços d’integrar-se en aquest sistema, i que Internet provocarà l’aparició dels altres intermediaris molt més especialitzats a proporcionar informació? Moltes gràcies.

(Vinton Cerf)

–Moltes gràcies per aquestes preguntes.

Pel que fa als abusos comesos a la xarxa, es tracta d’una àrea en què la legislació no és clara i m’agradaria suggerir que avui dia tenim lleis en molts països –encara que no en tots–, que diuen que l’ús d’aquesta infraestructura amb l’objectiu de cometre frau és il·legal, per exemple, els Estats Units és un d’aquests casos on constitueix un delicte federal fer servir aquesta infraestructura amb aquest fi. No sé si passa el mateix aquí, a l’Estat espanyol, però, per mi, té sentit el fet que Internet és una infraestructura que hauria d’estar subjecta a un mateix tipus de llei, que caldria dictar que aquests usos fraudulents han de ser penalitzats. Si la persona que comet aquest delicte no està en un lloc on hi ha una llei així, si es decideix de cometre un delicte, tant a l’Estat espanyol com a les illes Caiman, les organitzacions internacionals, com l’Organització de la Propietat Intel·lectual o l’Organització Mundial del Comerç haurien de fer servir els mitjans que tenen a l’abast per a crear algun tipus de comunitat, compatibilitat i cooperació entre països, que els permeti de poder perseguir aquests criminals. Jo no conec cap mecanisme tècnic que impedeixi que la gent pugui cometre un delicte.

Pel que fa a la segona pregunta, crec que és un sistema fascinant. Internet s’ha creat per a aproximar les empreses al client, però això deixa fora els intermediaris, hi ha una “desintermediació”. D’altra banda, al mateix temps que passa això, Internet crea una oportunitat, que m’agradaria denominar “remediació”, amb la fi d’afegir valor a les transaccions econòmiques que tenen lloc a la xarxa.

Suposem que en Manel i jo creem una relació comercial. Ell em vol vendre una cosa i jo la vull comprar, però no hi ha confiança entre nosaltres, ja que jo no sé si de veritat ell me la lliurarà, i ell no sap si jo el pagaré. Així que, mentre portem a cap aquesta transacció i ens posem d’acord mitjançant el nostre ordinador personal, elaborem un document, que ha d’estar encriptat i en el qual s’especifiquen totes les característiques d’aquesta transacció. Suposem també que l’Amadeu crea un programari que permet d’interpretar la transcripció d’aquesta transacció, i suposem que, tant en Manel com jo, mirem la nostra pàgina web, on posa, a més de quedar reflectida la nostra compravenda, que volem que quedi assegurada d’alguna manera aquesta transacció; el programari creat per l’Amadeu s’activa i permet que els nostres programaris registrin l’assegurament, tant de la compra com de la venda. A més, podem pensar que moltes altres persones ens poden donar aquesta seguretat. Així que en Manel i jo mirem aquest sistema de seguretat i en fem publicitat a la web. A quantes empreses els agradaria pagar per a tenir aquesta seguretat! Així, apostem pel programari de l’Amadeu, perquè és la proposta més bona; li pagaré una petita quantitat per aquesta transacció, per aquest programari, i tots dos esperem que l’altre compleixi el tracte; és així com es completa aquest tipus de transacció.

A més, el seu programari adquireix un valor afegit i, malgrat que és un exemple molt bàsic i un model de negoci que no és exactament el que normalment es fa servir a la xarxa, el fet important és que el programari es pot fer servir amb un valor afegit en les transaccions existents; i aquest constitueix un exemple de “remediació”, perquè s’introdueixen noves oportunitats de negoci a la xarxa.

Per exemple, l’oportunitat perquè els negocis de viatge es beneficiïn extremadament, ja que a la xarxa descobrim llocs i gent que ens agradaria conèixer, també podem comprar els bitllets per a viatjar amb avió directament a la xarxa. Si bé és veritat que molta gent encara necessita molta comprensió i explicacions per a saber on li agradaria anar i com ho ha de fer, i això no està disponible a la xarxa, aquest servei representa una oportunitat de “remediació” i crea un valor afegit.

(moderador)

Passem a altres preguntes, ja que em temo que no quedarà gaire temps.

(assistent)

–Moltes gràcies. En primer lloc felicitats per la presentació; treballo a Tarragona, em dic Manel Matés i sóc professor d’ESADE.

Recordem que fa cinc anys la gent parlava sobre com es podia arribar ràpidament a la massa de gent; actualment, com ja heu comentat en la vostra presentació, hi ha molts dispositius electrònics i tecnologies que ens permeten d’arribar a aquesta massa de gent de manera molt ràpida, però, si som realistes, avui dia l’usuari final no sol accedir a Internet de manera ràpida, i es pregunta si serà un problema del seu ordinador, del seu servidor, de l’empresa a l’Estat espanyol; i quan truca el seu servidor a l’Estat espanyol li diuen que el problema és a la xarxa principal, al backbone, així que la seva pregunta, quan ja sembla que s’ha solucionat el problema principal, és què caldria fer?, és un problema d’MCI?, de Telefònica?, si deixem de banda les infraestructures tradicionals i ens centrem en les noves infraestructures liderades pel Govern, no caldria que aquest fes el màxim esforç possible per a permetre a l’usuari un ràpid accés a Internet?, no creieu que les noves tecnologies s’haurien d’apropar a l’usuari de manera més ràpida?

(Vinton Cerf)

–Crec que la millor manera d’aconseguir amplada de banda més ràpidament seria crear una estructura reguladora en telecomunicacions, al més ràpidament possible. Nosaltres hem comprovat que, de fet, no hi ha competència suficient per a aconseguir amplada de banda a tot arreu; les empreses de cable, als Estats Units, per exemple, tenen pràcticament un monopoli pel que fa als drets de distribució i això fa que no hi hagi tanta competència com ens agradaria. Hi ha tecnologies alternatives, com els bucles de subscripció digital, els enllaços de ràdio punt a punt i altres solucions, però, depenent d’on estiguis, no pots elegir entre els tres sistemes, perquè hi ha limitacions físiques; potser l’enllaç de ràdio no funciona, potser et trobes massa lluny d’una oficina central per a tenir un bucle de subscripció digital, etc. Per tant, la solució que proposaria –que, per cert, no és necessàriament la que ha posat en pràctica la nostra oficina de comunicació dels Estats Units– és aconseguir que “tercers” tinguin accés al cable a un preu raonable, i hauria de passar el mateix si parlem d’enllaços de ràdio que són alternatives al cable; per exemple, si tenim un twisted pair, ‘parell entrellaçat’, als Estats Units ja s’han aconseguit sistemes que, encara que no han estat efectius un 100%, han funcionat; a vegades ha estat el mateix proveïdor en l’àmbit local qui no ha col·laborat gaire a oferir accés als seus bucles locals, malgrat que legalment hi estan obligats.

L’empresa on treballo, Worldcom, té un compromís important, que és obrir els enllaços de ràdio MMDS a la competència, perquè aquesta també pugui accedir directament al client. Naturalment, esperem rebre una quantitat raonable com a compensació, a canvi d’oferir aquest accés, ja que som nosaltres els que fem funcionar aquest enllaç de ràdio; sols així veig una possibilitat vertadera de crear una diversitat d’alternatives i, al mateix temps, que hi hagi incentius competitius, perquè els incentius per a competir són els més importants.

(assistent)

–Sols cal afegir un comentari: Internet és global i els seus serveis també ho són, sols hi ha una cosa típicament local, els cables. Quan parlem d’Internet sense cables hem d’admetre que aquest sistema no té una velocitat acceptable. Encara tenim aquest problema, que caldria que se solucionés de manera local. A més d’això, no hem abandonat el bucle local i no tenim un accés competitiu en el servei de telefonia que és bàsic per a la connexió a Internet. Fa unes setmanes va sortir un anunci que deia que se solucionaria en els pròxims mesos, però sabem que es tornarà a retardar. Es podria aconseguir un accés competitiu, però els monopolis locals fan molta pressió, hi ha unes taxes de connexió molt baixes que no permeten que això se solucioni, i, a més, perdem milions i milions de pessetes amb aquest mercat per a no fomentar la competència local; i això també succeeix amb les trucades internacionals, les de mòbils, etc.

Finalment, necessitem unes alternatives de telefonia de tercera generació. Es parla que això estigui disponible l’any vinent i és molt interessant, perquè totes les grans empreses ja tenen la llicència per a aquesta telefonia d’alta velocitat, però ningú no s’ha fixat en el fet que les llicències per a la telefonia mòbil per ràdio són justament les que podrien acabar amb el monopoli local i que s’han concedit a les empreses més petites, que no tenen prou capacitat financera per a competir amb Telefònica; sembla una estratègia per a endarrerir aquests serveis, perquè Telefònica inverteix a l’Amèrica Llatina i se suposa que nosaltres hem de pagar aquesta inversió.

(moderador)

Farem les dues preguntes següents consecutivament i el Sr. Vinton Cerf les respondrà a la vegada. Gràcies.

(assistent)

Bon dia, sóc Joaquim Ríos i, entre altres coses, sóc consultor de la Universitat Oberta de Catalunya. La primera pregunta que m’agradaria fer està relacionada amb el tema de les transicions, de passar d’un element a un altre. Hem tingut l’efecte 2000, quan es podrà fer la transició de la versió 4 d’IP a la versió 6 i com es podrà fer? I la segona pregunta que volia fer és quina és la seva opinió sobre la utilització per part dels governs, per exemple l’espanyol o el nord-americà, de la problemàtica dels atacs d’Internet per a obtenir un control sobre la xarxa? Jo crec que la xarxa actualment està prou ben preparada per a afrontar aquest tipus de problemes: hi ha empreses d’antivirus, sistemes de comunicació entre internautes, per a protegir-se de tot això, i, per exemple, tots ens hem obligat a tenir una còpia del que fa el nostre ordinador per si passa alguna cosa d’aquest estil. Fins a quin punt els governs fan servir aquesta excusa per a interferir en el control d’Internet? I, finalment, he llegit molts comentaris seus sobre la democratització d’Internet, i també n’he sentit parlar al president Clinton, i no creu que aquesta democratització és d’alguna manera difícil de relacionar amb la importància i l’interès de les grans empreses en el desenvolupament de la xarxa? D’alguna manera no estic d’acord amb l’última intervenció. No creu que els polítics haurien d’estar més presents a la xarxa? De totes maneres, suposo que caldria que fossin les grans empreses les que lideressin aquesta democratització.

(Vinton Cerf)

En el projecte IP versió 4 i 6, hi ha un equip d’enginyers que fa anys que desenvolupen i milloren la versió 6 i els he encarregat que implementin les estratègies de transició. Abans que acabi l’any, quan aquestes tècniques de transició siguin suficients, no podrem fer una transició fàcil –fer un canvi i ja està–, sinó que caldrà canviar els motors per a no equivocar-nos, alguns dispositius denominats de transició a la xarxa interfereixen entre diversos punts d’aquesta mateixa xarxa.

Aquests dispositius de traducció a la xarxa, que tan poc ens agraden, segurament seran la base que ens permetrà de passar de la versió 4 a la versió 6. Durant molt de temps, la versió 4 encara estarà en el nucli de la xarxa i traduirà de la versió 6, que funcionarà en els límits exteriors, a la versió 4, que estarà a la part més consolidada de la xarxa; treballarem amb molts d’aquests dispositius de la versió 6, començarem a tenir adreces d’aquesta versió, que segurament seran les que farem servir en els telèfons mòbils, o sigui, és un repte que no serà fàcil; d’altra banda, no és per mitjà de la màgia com s’aconseguirà aquesta transició, sinó que és un problema d’enginyeria.

Pel que fa al possible ús dels atacs informàtics com a excusa per a tenir més control sobre la xarxa, en primer lloc considero que la responsabilitat la té la indústria, que ha de ser capaç de desenvolupar les eines i els mitjans necessaris per a això, com en l’exemple dels bombers, que són els que ens haurien d’ensenyar a protegir-nos del foc, quina classe de roba cal portar, quina classe de casa hem de construir perquè siguin més ignífugues, etc. Això no vol dir que no necessitem algun tipus de policia, perseguir delinqüents, i evitar els abusos a la xarxa, però l’assumpte del lideratge en el sector de fabricants és un aspecte molt important que cal tenir en compte. Si cal desenvolupar una legislació perquè hi hagi aquest control, crec que no serà fàcil que funcioni a causa del problema que hem comentat abans de la manca d’uniformitat, però també hi ha un altre problema, i és que aquesta tecnologia evoluciona tan ràpidament que en el temps que es triga a desenvolupar una legislació i que sigui aprovada al Parlament, es corre el risc que aquesta legislació hagi quedat obsoleta respecte al que passa actualment.

Pel que fa a la democratització, crec que és poc probable que les grans empreses arribin a dominar la xarxa i la seva evolució, com a mínim des d’un punt de vista polític, i la raó és que continua essent el megàfon més gran del món, és a dir, és un sistema que ens permet d’escoltar veus que d’una altra manera mai no arribaríem a sentir. És com dir que al final la veritat triomfarà a la xarxa; perquè la veritat és que hi ha molta informació a la xarxa, però també hi ha molta desinformació, i la resposta a aquesta desinformació o a la informació no adequada és sempre més informació. Per tant, qualsevol empresa o govern que cregui que pugui dominar la xarxa de segur que s’emportarà una bona sorpresa en comprovar que no ho pot fer, ja que Internet desafia el concepte de les fronteres nacionals, i que justament ha estat dissenyada per a superar aquestes barreres. Recordeu que Internet, en el seu origen, era un instrument de l’Exèrcit nord-americà i que l’objectiu de la seva creació va ser que pogués funcionar en qualsevol país en l’àmbit de les comunicacions, fet pel qual es converteix en el gran enemic de les fronteres nacionals, i tot aquell que es vulgui comunicar per Internet, sempre ho podrà fer. Crec que la millor descripció que he llegit del que és Internet i la censura la va fer John Guilmore, que es l’empleat número 5 de Sun Microsystems, i va dir: “Internet interpreta que la censura és un dany potencial i el que fa és evitar-lo creant un bucle al voltant seu”.

Crec que és una bona definició i que hem d’aconseguir més control a la xarxa, encara que potser no sigui exactament aquesta la paraula adequada; però al mateix temps, a la xarxa ningú no podrà impedir que es parli lliurement; evidentment, els governs intentaran fer el possible perquè no ens arribi tota aquesta informació, provarem de crear els filtres necessaris, però, en definitiva, sempre hi haurà llibertat per a parlar a la xarxa i si alguna cosa es pot limitar, potser és la llibertat per a escoltar.

(moderador)

– Vull agrair en nom de la UOC l’assistència de Vinton Cerf. Ha estat una gran oportunitat per a tots nosaltres el fet de tenir-lo aquí. Moltes gràcies a tots per l’assistència, al conferenciant i a les persones que han organitzat aquest acte.