Actualitat

[Crònica de Joan Esculies]

Les diferents anàlisis dels professionals i experts que van debatre la reforma laboral a l’edifici central de la UOC auguren un escenari d’incertesa en les relacions laborals arran de la reforma i un augment de la conflictivitat social a curt termini. En la Jornada va quedar palesa la perplexitat d’una part de la judicatura davant la reforma, el descontentament dels sindicats UGT i CCOO i la seva demanda d’un canvi de model productiu, la visió positiva i conciliadora de la patronal PIMEC, i les expectatives del Govern de la Generalitat que la reforma serveixi per a anar cap a una coresponsabilitat més gran dels agents socials a l’hora d’arribar a acords.

Joan Agustí va expressar «la perplexitat i els dubtes des de la funció judicial davant la reforma». El magistrat va expressar els dubtes que li suscitava afirmant que «la reforma parteix d’una visió economicista de l’acomiadament, considerant els dies que s’han de pagar al treballador acomiadat com un cost, en comptes de la visió juridicoconstitucional, que es fonamenta en el dret del treballador a no ser acomiadat si no és per una causa fonamentada i que, per tant, entén aquests dies com una compensació».

Agustí va voler destacar, també, que «la reforma canvia l’escenari, perquè desapareix el reconeixement de la improcedència de l’acomiadament, potencia les vies d’extinció del contracte laboral i disminueix la indemnització quant al nombre de dies que cal pagar».

El magistrat va emfatitzar, també, que un dels efectes immediats derivats de la reforma serà que «la judicatura haurà d’afrontar molts més expedients, perquè les posicions es radicalitzaran i s’arribarà a molts menys acords». També va advertir que l’anàlisi de la raonabilitat de les mesures que les empreses adoptin, especialment en els acomiadaments per causes objectives, és un element de contingut constitucional, que una llei no pot evitar.

Al seu torn, Miquel Àngel Purcalla va considerar que la reforma «és la més transversal que hi ha hagut fins ara i que genera una nova dinàmica entre l’empresa i el treballador». Entre les mesures positives va considerar el reconeixement al dret del treballador a la formació per a adaptar-se als canvis, tot i que considera que «el xec de formació es podria repensar i millorar».

Purcalla va assenyalar, també, que «s’enforteix el paper de les ETT com a empreses de col·locació» i va alertar que el contracte indefinit per a emprenedors «pot amagar una via per a extingir el contracte sense haver de pagar indemnització».

D’altra banda, va afirmar que el nou contracte indefinit per a emprenedors «obre vies perquè l’empresa cerqui treballadors a l’atur amb bases de cotització altes, perquè li surti més barata la contractació». Va tancar la taula Ignacio Beltran de Heredia, que va dir que la reforma «aboca a la judicialització de l’acomiadament» i va augurar que «el treballador viurà en una insatisfacció crònica, perquè ha d’acceptar sacrificar el dret del treball en pro de la millora de l’optimització i competitivitat de l’empresa o resignar-s’hi».

Per al professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, «la clau de la reforma rau en quin preu s’està disposat a pagar per a mantenir l’ocupació», i va concloure assenyalant que davant d’aquesta qüestió «hi ha en joc la pau social».

Els dos representants sindicals van coincidir a assenyalar que «s’ha comprovat amb les nombroses reformes anteriors que la reforma del dret del treball no té una conseqüència en la creació de feina». Samsó i Tapia també van afirmar que «la flexibilitat de què parla la reforma no és negociada i que només servirà per a passar de la feina a l’atur i de l’atur a la feina». Així mateix, van augurar que «en els casos en què no hi hagi un acord i l’empresari prengui una decisió unilateral, s’acabarà al jutjat».

Els representants sindicals també van advocar «per la necessitat d’un canvi de model productiu, en comptes d’una reforma laboral». Samsó, a més, va assenyalar que «immediatament després de l’aprovació de la Reforma, el nombre d’expedients de regulació d’empresa presentats s’ha triplicat».

La representant de PIMEC, al seu torn, va recordar que la petita i mitjana empresa representa el 99% del teixit empresarial català i va dir que «el marc ideal és arribar a un acord intern de flexibilitat negociada, però que quan aquest no es produeixi la nova reforma dóna eines a l’empresari per a decidir». Callís va augurar que «l’empresariat serà prou responsable per a saber què convé a cada empresa, tant per a assegurar-ne la viabilitat, com per a no generar un clima advers entre els treballadors».

En aquest sentit, va assegurar que, «si la reforma es fa servir sense pensar, anem directes al conflicte, però l’empresari ha de fer autocrítica i saber gestionar-ho, i des de la patronal fem pedagogia també en aquest sentit». Va cloure la taula la professora Motellón, que va expressar els seus dubtes sobre l’eficiència de la reforma, «quan els empresaris parlen de falta de demanda i de la incertesa en el futur com a motius per a no contractar nous treballadors i no pas pel cost de l’acomiadament, que és el que la reforma abarateix».

Motellón també va assenyalar que nombrosos estudis demostren que «una flexibilitat interna i externa molt grans no funcionen a l’hora de fer productiu el model».

El representant del Govern es va manifestar «convençut que la reforma era necessària, encara que no sé si serà útil». Bonastre va considerar, a més, que «la crisi a Catalunya l’afrontem a costa de la pèrdua de talent, i això s’ha d’evitar». Va assenyalar que aquest fet és una conseqüència directa «de les alegries en la contractació temporal quan el PIB augmenta, perquè el marc normatiu ho permet, però en canvi quan el PIB cau, la contractació disminueix i ho fa de manera molt superior al que passa en altres països».

El director general de Relacions Laborals de la Generalitat, però, es va mostrar optimista en destacar «la maduresa dels agents socials catalans», i esperançat que «la reforma derivarà en un canvi d’actituds de les parts, anant cap a un marc de corresponsabilitat dels agents laborals, com passa en països com Alemanya».

Bonastre no es va mostrar preocupat pel fet que la reforma impliqui la desaparició de la capacitat de l’Administració en l’autorització dels expedients de regulació d’ocupació. Bonastre ho va veure com un fet positiu, perquè «fins ara no s’anava a buscar la solució al tancament de l’empresa o de la unitat productiva, sinó només a pactar una indemnització».

En aquest sentit va assegurar que «el fet que l’Administració deixi de fer aquesta funció, no significa que no hi continuï havent una autoritat laboral; aquesta continuarà actuant». Bonastre va augurar que, després d’uns mesos inicials amb un augment de la conflictivitat social, «després de l’estiu l’escenari s’anirà reconduint».