Actualitat

«L'objectiu de la recerca és entendre per què arreu del món, d'una manera gairebé coordinada, la videovigilància s'ha convertit en una de les grans apostes polítiques per a assegurar els espais urbans», declara Galdon. Amb aquest plantejament de partida, l'autora investiga quins són els processos tecnològics, les dinàmiques socials i les polítiques urbanes que intervenen en l'adopció de les càmeres com a instrument de les polítiques públiques.

La situació de la videovigilància a l'Estat espanyol forma part del nucli empíric del treball mentre que la immersió en els estudis internacionals d'aquest àmbit, des de diferents disciplines acadèmiques (estudis de ciència, tecnologia i vigilància; sociologia urbana i sociologia del dret i la criminologia), correspon a l'enfocament més teòric de la recerca.

El caràcter local de la videovigilància a l'Estat espanyol

En l'enfocament empíric de la tesi, Galdon analitza el desplegament de la videovigilància a l'Estat espanyol, Catalunya i Barcelona. A diferència d'altres països més representats en els estudis sobre seguretat i vigilància –com el Regne Unit i el Canadà–, l'Estat espanyol recull una sèrie de condicionants històrics, legals i socials que són significativament diferents en l'aposta per les càmeres.

«La iniciativa d'instal·lar càmeres de vigilància com a eina de les polítiques públiques per a encarar els problemes de desordre urbà té una arrel clarament local», segons Galdon. «Encara que el desplegament de les càmeres és desigual en el territori, el cas espanyol sembla confirmar una tendència al creixent protagonisme dels representants polítics locals en la definició de l'agenda política supralocal i també la de seguretat», afegeix la investigadora.

A més de l'emergència de la ciutat com un espai de relativa autonomia i amb capacitat de lideratge polític, l'estudi constata «l'existència d'un reforç mutu entre l'àmbit local i les dinàmiques globals». Segons la directora del màster de Polítiques de seguretat, «la possibilitat d'establir relacions de tu a tu entre municipis en l'àmbit global permet que els ens locals no solament ignorin l'espai supralocal, sinó que també evitin l'aplicació de limitacions legals de base estatal, emparant-se en la suposada legitimitat o èxit d'experiències alienes».

En la tesi, la investigadora confirma l'ús de la videovigilància a l'Estat espanyol per a cobrir principalment actes incívics i episodis de baixa intensitat o agressions,mentre que, a la majoria dels països occidentals, l'aposta per les càmeres es relaciona predominantment amb segrestos, assassinats i terrorisme. «Aquestes associacions provoquen un impacte clar sobre el relat que es construeix entorn de la videovigilància i uns riscos que es privilegien en l'imaginari col·lectiu», apunta l'autora.

El cas de Catalunya: municipis que senten la necessitat

En el cas de Catalunya, l'estudi fa un «retrat del municipi 'tipus' amb més possibilitats de sentir la necessitat d'augmentar la seguretat ciutadana amb les càmeres»:
 

• Té dimensions mitjanes (en un 73,6% de les poblacions de menys de 100.000 habitants).

 

• Té una renda baixa (inferior a 14.000 euros en un 63,9% dels casos).

 

• Disposa d'una quantitat raonable de policia (entre un i dos agents a la meitat dels municipis amb videovigilància).

 

• No depèn del turisme com a activitat econòmica principal (en un 72,2% dels caos, amb menys de 25 places d'hotel per cada 1.000 habitants).

 

• Acull una quantitat significativa d'immigrants (més d'un 12% de la població en un 45,9% dels casos).

Per contra, la recerca detecta que els municipis petits de renda alta i poc percentatge d'immigració són els menys susceptibles de recórrer a l'ull electrònic per als espais públics.