Moderador (Xavier Cubeles): Moltes gràcies. Acabades aquestes intervencions inicials, proposaria als dos ponents de fer algun comentari, pregunta o observació entre ells. No sé si voleu afegir alguna cosa més. Abusaré de la meva condició de moderador per dir-vos que he detectat possibles contradiccions.

A l'inici de la intervenció, Santiago de Torres deia que hi ha moltes incerteses i potser aquestes observacions serveixen per a il·lustrar-les. D'una banda, he sentit que el problema actual de moltes empreses que hi ha a la Xarxa és que necessiten obtenir un rendiment, uns ingressos, perquè han de poder pagar els sous de tota la gent que hi treballa. Al mateix temps, els últims exemples que apuntava Santiago de Torres il·lustren que sempre hi pot haver algú a la Xarxa disposat a competir pels mateixos serveis de franc. Com resolem aquest problema? Com generen ingressos les empreses que hi ha a la Xarxa?

En segon lloc, també he observat una altra contradicció. Internet pot permetre's suprimir intermediacions entre els productors i els consumidors, però en un altre exemple, Santiago de Torres deia que hi ha tantes webs amb tants noms estranys que als consumidors ens costa molt trobar coses a la Xarxa. Pensava en les paraules d'un economista, que deia que en situacions de superabundància d'informació els problemes són d'atenció: les empreses d'ara, han d'invertir fortament per captar l'atenció de la gent. Si no hi ha d'haver mediació, com captem l'atenció?

Santiago de Torres: Començo pel final. Internet és una superabundància d'informació, informació que es converteix gairebé en nul·la. Quan n'hi ha tanta, una informació anul·la l'altra. Quan va començar el fenomen d'Internet, van aparèixer primer una espècie de cercadors que t'ajudaven a trobar coses. La recerca era tan immensa, i es tardava tant a trobar alguna cosa, que el pas següent ha estat la creació de portals, que són com Internets locals o petites Internets. Entro a AOL, a MSN, a Yahoo! o a Terra i l'empresa en qüestió m'organitza la informació, amb la qual puc estar d'acord o no: "Aquí, el temps; aquí, l'economia". Aquesta empresa decideix què posa en primer lloc; és com un diari, al final. El drama és que, a causa del creixement d'Internet, aquests portals també són immensos.

Avui dia el debat que hi ha als Estats Units és aconseguir que tothom tingui més velocitat, que és el problema d'Internet, perquè si tens poca velocitat, no tens multimèdia, ni tens vídeos, ni tens àudio, ni tens res. Si tothom tingués més velocitat, amb el cable o el que fos, aleshores es podria navegar molt més ràpid, i no caldria tenir una pàgina inicial amb 180 ítems per llegir. És com una primera pàgina d'un diari que fos inacabable. Les últimes webs que es fan als Estats Units tenen quatre botons. Com que tenen molta velocitat, compensen la velocitat amb la recerca. En els botons hi diu: "Els meus serveis", "Banc" i "La meva família" –per a veure en vídeo el col·legi on va el nen. Com que tens velocitat, obres ràpidament l'arbre de navegació. A Espanya, com que la velocitat és lenta, les webs són unes pàgines inacabables, esgotadores de llegir, perquè no saps exactament on trobaràs el que busques. Internet, any rere any, evoluciona amb l'avenç de la tecnologia.

L'altre tema és que Internet és una marca. Com es fa gratuïtament una cosa que algú fa cobrant? Som a Barcelona i Barcelona és una marca molt ben situada al món i molt mal utilitzada a la ciutat. Després dels Jocs Olímpics de 1992, la reconeix moltíssima gent al món. La ubiquen geogràficament, saben més o menys què vol dir Barcelona, saben que hi ha un arquitecte que es diu Gaudí i que hi va haver uns Jocs Olímpics. En canvi, no hem estat capaços –en general tots, perquè és un tema de tothom– de fer de la marca Barcelona una marca que es vengui solta, un lloc de continguts, de cultura, de disseny, d'e-learning, de qualitat, a Internet. Perquè us en feu una idea, per situar la marca Terra en el món –no Lycos en aquest cas– es va fer una despesa aproximada de 250.000 milions de pessetes. Per Barcelona no cal pagar un duro, ja és una marca. Sobre aquesta marca es podien haver fet els museus virtuals, la biblioteca virtual, el disseny virtual, però s'ha estat a la defensiva, mirant qui gestionava els continguts, vigilant l'apropiació de dominis i posant-s'hi en contra, vigilant que no es fes el web del museu Picasso, desconfiant de qui feia la de Gaudí, etc. D'haver-ho fet al revés, a partir del 1992 s'hauria pogut muntar una empresa mixta a Barcelona, i tot el que fos marca Barcelona es podria haver posat a "Barcelona Digital" i vendre-hi imatges, contingut, disseny, gestió d'un port, etc. sota una marca que tothom reconeix en el món. Però això ha estat impossible de fer. Ara, tecleges "Barcelona" i hi ha moltíssimes coses: el web de l'Ajuntament (www.bcn.es), molt del municipi, amb les línies d'autobusos i altres coses. Ja em sembla bé, però és informació per als de Barcelona, no informació sobre Barcelona per a la gent del món. S'hi podien haver posat escoles de disseny, imatges de museus, la fira del teatre virtual, amb la venda d'entrades de totes les obres de teatre que es fan al món, en comptes de la fira de Tàrrega, que també es farà, però virtual. Tot això es podia haver fet si les institucions haguessin vist el futur, però com que era difícil preveure'l, van estar a la defensiva, i quan ha arribat el moment, no s'ha tret profit d'aquesta marca.