Número 6 (desembre de 2011)
Feta la llei, feta la trampa
Candela Ollé

No hi ha resposta més ambigua que un sí i un no junts. Aquesta és també l’opinió que donen els experts en legislació a l’hora d’analitzar la Llei de la Ciència espanyola: confusa i difícil d’interpretar. Part de la Llei acaba d’entrar en vigor a inicis del mes de desembre, la resta fa uns mesos, però ara ens centrarem només en l’article sobre l’accés obert i mirarem què ens diuen cadascun dels punts en què es divideix.

Ens remuntem al 12 de maig passat, quan es va aprovar la Ley 14/2011 de la Ciencia, la Tecnología y la Innovación, elaborada –entre d’altres– a partir de les aportacions de les comunitats autònomes, les universitats i els experts. Potser aquí, els especialistes que l’han analitzat amb detall (com per exemple Malcolm Bain) poden detectar un primer element que fa grinyolar el resultat final, perquè aconseguir consensuar i donar cohesió a les aportacions sembla a priori una feina feixuga i gens fàcil. El Ministerio de Ciencia e Innovación sintetitza la llei així:

 

“La Ley de la Ciencia, la Tecnología y la Innovación deroga la Ley de Investigación Científica y Tecnológica de 1986, estableciendo un marco general para el fomento y la coordinación de la investigación científica y técnica con el fin de contribuir al desarrollo sostenible y al bienestar social mediante la generación y difusión del conocimiento y la innovación”.

 

L’estructura del text també denota un segon aspecte inusitat, ja que té quatre títols i un de preliminar, més un reguitzell infinit de disposicions. Gairebé té les mateixes pàgines dedicades a les disposicions que als títols i als capítols. Per si hi voleu aprofundir,aquí teniu el text complet. Com us anunciàvem en la presentació, la intenció no és analitzar-la tota ni molt menys. Poden ser d’interès per a vosaltres el títol II, que se centra en els recursos humans dedicats a la recerca, i el títol III ,que pretén impulsar la investigació científica i tècnica, i dins del qual hi ha l’article 37, dedicat a la difusió de l’accés obert; una novetat en relació a l’anterior llei.

 

Dels sis punts que conté l’article 37 de “Difusió en accés obert”, el primer parla del desenvolupament, per part dels agents públics, de dipòsits d’accés obert –ja siguin propis o compartits– a les publicacions del personal docent i investigador (PDI). Són moltes les universitats i institucions que han creat dipòsits i estan traçant línies i polítiques perquè el PDI incorpori a aquests els seus recursos docents, articles, etc. Tot i això, és un camp que encara està força verd.

 

El segon punt se centra en el finançament de l’activitat de recerca, i, quan aquesta sigui feta amb fons dels pressupostos generals de l’Estat, l’investigador haurà de fer pública una versió digital de la versió final acceptada per una publicació no més tard de dotze mesos després de la data oficial de publicació. La primera part de la frase sembla força raonable ja que, si la recerca s’ha realitzat amb finançament públic, es bo que es retorni a la societat el coneixement assolit. Ara bé, i aquells investigadors i professors que no confien en l’accés obert? I aquelles revistes que posen entrebancs a publicar en obert els mateixos continguts que a les seves pàgines o pantalles? S’haurà de recórrer a la popular dita de “feta la llei feta la trampa” i publicar els preprints al repositori i la versió final a la revista?

 

En tercer terme, l’article 37 indica que el repositori on es dipositi la versió electrònica haurà de ser del camp de coneixement en el qual s’ha desenvolupat la investigació o en dipòsits institucionals d’accés obert. Res a dir d’aquest punt, torna a ser força lògic.

 

Seguim una mica més. El punt 4 diu que la versió electrònica podrà ser utilitzada per les administracions públiques en els processos d’avaluació. Fem un parèntesi. A vegades sembla inversemblant que quan el PDI es presenta a un procés d’avaluació se li requereixi presentar tanta paperassa i informació detalladíssima de les seves publicacions. Potser servirà per dedicar menys temps a la burocràcia? Què us sembla? Ja ho veurem amb el pas del temps.

 

El darrer punt, el 6, és un “sí i no” a tot l’anterior. Us preguntareu: i com s’entén això? La lletra petita, en aquest cas el punt 6, anul·la tot l’esmentat:

 

“Lo anterior se entiende sin perjuicio de los acuerdos en virtud de los cuales se hayan podido atribuir o transferir a terceros los derechos sobre las publicaciones, y no será de aplicación cuando los derechos sobre los resultados de la actividad de investigación, desarrollo e innovación sean susceptibles de protección”.

 

Si “susceptibles de protección” ho interpretem com sinònim de drets d’autor, l’article 37 perd el seu sentit. És comparable a la lletra petita dels documents que ens fan firmar els bancs o les empreses de telefonia mòbil quan establim un contracte amb ells. Al final de tot, amb unes breus frases ens anul·len o canvien tot el dit fins llavors.

 

Malgrat això, els grans grups editorials seguiran el seu camí amb o sense la Llei, les universitats també han començat ja a recórrer el seu, mitjançant la creació dels mandats institucionals i dipòsits, i tinc la sensació que la Ley de la Ciencia i l’article 37 es quedarà a mitges tintes.

 

documentació;  gestió de la informació;  polítiques comunicatives; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???