Número 6 (desembre de 2011)
L'horror a casa
Jordi Sánchez-Navarro

Malgrat que el terror ha tingut tradicionalment certes dificultats per consolidar-se en les graelles de la programació televisiva, en els últims mesos han irromput amb força en les pantalles domèstiques alguns productes que fan de l'horror sense concessions el seu principal atractiu. És aquest auge del terror una moda efímera o, per contra, és la constatació que la producció d'entreteniment televisiu acaba sempre sent el reflex de profunds símptomes culturals?

Els estudiosos del tema o els simplement interessats pels intricats designis de la programació televisiva sempre han donat per bona una regla no escrita: el terror no sol funcionar en prime time i en obert. Encara que poden rastrejar-se al llarg de la història de l'entreteniment televisiu certes fites de demostrarien que als públics els agrada passar por, resulta evident que la televisió contemporània ha allunyat l'horror de les seves graelles, relegant-ho a hores intempestives o a canals de pagament, assumint que el públic interessat faria l'esforç de localitzar-lo i consumir-lo sabent-se integrant d'una minoria especial. Aquesta regla no escrita ve a dir que, encara que el terror és un gènere que gaudeix de gran èxit en les pantalles cinematogràfiques i, fins a dates relativament recents, en el consum de DVD, el públic no accepta la seva irrupció en la pantalla de casa a hores no previstes. Per dir-ho d'una altra manera, el públic estaria disposat a anar a buscar el terror, però no estaria interessat a trobar-se el terror a casa quan menys s’ho espera.


Posem un exemple proper que permetria il·lustrar clarament aquesta idea. En el període 2006-2007, Telecinco va produir la sèrie de tv movies Películas para no dormir, que reunia a un grup de directors espanyols cèlebres per haver realitzat propostes cinematogràfiques properes als gèneres populars (entre ells el terror), per rendir tribut a una fita en la història de la televisió espanyola: la mítica Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, qui va arribar a realitzar un dels nous lliuraments. La producció de la sèrie es va completar, almenys en el que podríem anomenar la seva primera temporada, però mai es va programar de la forma inicialment anunciada. Només dos de les sis pel·lícules van ser emeses per la cadena en les dates previstes, gener de 2007, mentre que la resta es va comercialitzar en DVD a la fi d’aquell mateix any, i només va poder veure's en televisió, en aquest cas al canal especialitzat Factoría de Ficción, dos anys després.


No obstant això, en els últims mesos hem assistint a un revival de l'horror en televisió. Sèries com True Blood, The Gates o The Vampire Diaries ens han familiaritzat amb la figura prototípica del vampir, mentre que d’altres, com Supernatural, Medium o True Calling, han fet que es colin a les nostres cases fantasmes i altres éssers sobrenaturals. Podria argumentar-se que les sèries citades no són horror en sentit estricte, sinó drames amb components de fantasia fosca, però sens dubte podria considerar-se que han aplanat el camí perquè dues sèries que sí són inequívocament de terror hagin arribat per pertorbar la nostra vida quotidiana. Aquestes sèries són The Walking Dead i American Horror Story.


The Walking Dead és una adaptació de la sèrie de comics de Robert Kirkman publicada al nostre país amb el títol de Los muertos vivientes. Seguint l'esquema canònic del gènere, la sèrie narra els esforços per sobreviure d'un grup de resistents en el marc d'una epidèmia zombi global. En el seu relat de les lluites diàries i els drames personals d'un grup de persones en un entorn post apocalíptic en el qual l'amenaça per a la vida és constant, la sèrie reflecteix de manera molt precisa l'immens horror latent en la insuportable idea del zombi, el mort (que podria ser qualsevol membre de la nostra família, o el nostre millor amic, o el nostre cap) que torna a la vida convertit en depredador perfecte.


D'altra banda, American Horror Story és un al·lucinat relat gòtic contemporani sobre una casa encantada que serveix d'escenari a la descomposició total d'una exemplar família americana. Al llarg del seu tortuós desenvolupament, la sèrie apel·la a tota la història del terror audiovisual i utilitza tots els recursos formals i temàtics del gènere, per no donar treva a un espectador irremissiblement atrapat a la seva delirant xarxa de significats. Perfecta traducció audiovisual de la lògica del malson, American Horror Story representa un punt àlgid en el tractament de l'horror en televisió, almenys tal com ho hem conegut en els últims vint anys.


L'èxit de les sèries esmentades obre una porta a la reflexió a partir d'una pregunta òbvia: què ha canviat en la societat perquè, de nou, deixem entrar el terror a casa?


Una de les aproximacions més productives en l'estudi de la producció cultural basada en l'horror ha estat connectar-la amb pors socials més àmplies. En períodes de crisis, d'identitats agredides i dificultats socials, l'ansietat cultural es tradueix i canalitza en relats d'horror. L'estudi de Sigfrid Kracauer De Caligari a Hitler, clàssic entre els clàssics, o el més recent The Monster Show de David J. Skal, són exemples d'aquesta necessitat d'emmarcar l'emergència de l'horror (en les seves formes més variades) en el si d'una aproximació històrica de la cultura.


Tornant al moment actual, cabria preguntar-se: ¿Connectaran els futurs historiadors de la cultura popular l'èxit de The Walking Dead i American Horror Story amb la interminable i cruel crisi financera actual? ¿Entendran la invasió zombi de 2011 com una profecia de la nova societat que estava per venir? ¿S'estudiarà la haunted house d'American Horror Story com un correlat perfecte de l'esclat de la bombolla immobiliària? Respondre avui afirmativament a les tres preguntes és, ens temem, una aposta segura.
 

cinema;  entreteniment;  televisió; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???