Número 6 (desembre de 2011)
El ciberassetjament
Maria Àngels Viladot i Presas

No sembla gens exagerat afirmar que en el segle XXI tot gira entorn d'Internet. Tant és així que als nens i nenes, als adolescents i joves d'aquest segle actual se'ls anomena la generació digital per la quantitat de temps que inverteixen en l'ús de les tecnologies de la comunicació electrònica, com ara la missatgeria, les xarxes socials i els correus electrònics. Els avantatges d'Internet són múltiples, i aquells que, en general, millor els coneixen i més se'n beneficien són els adolescents i els joves, però aquesta eina també implica tota una sèrie de riscos i perills que s'han de conèixer per poder actuar-hi en conseqüència.

L'assetjament és un problema social omnipresent i estès que pot aparèixer en relacions socials dintre de grups al llarg de tota la vida. L'assetjament es manifesta a través d'un ampli ventall de formes per atemorir i dominar la persona assetjada durant tant de temps com es pugui. L'assetjament és, per definició, un procés coactiu. Els assetjadors coaccionen les seves víctimes perquè facin coses que no volen fer i, sovint, persuadeixen els altres perquè s'uneixin a la conducta d'assetjament. Sovint comença al parc, continua a l'escola i, després, a la feina, i inclou les relacions de parella i la vida familiar. Pot impedir que una persona arribi a ser membre igual i acceptat d'un o més grups i comunitats socials en les quals vol integrar-se per necessitat o no. Aflora, doncs, en diferents contextos socials i, avui en dia, en els contextos on line.


L'aspecte més destacable del ciberassetjament és que les ciberamenaces poden ser anònimes: l'ús de pseudònims, l'alteració del llenguatge i els canvis en la identificació de l'ordinador fan pràcticament impossible descobrir els assetjants. Els adolescents són molt sensibles a les valoracions socials negatives. De manera que és més fàcil que puguin sentir amenaçada la seva identitat, tant la social com la personal. En una investigació escandinava es va donar l'oportunitat als participants de descriure els motius pels quals consideraven que el ciberassetjament era més perjudicial que l'assetjament tradicional ( a l’escola, per exemple). La resposta més general va ser la gran incertesa que produeix la comunicació mediatitzada per ordinador. Per tant, és raonable inferir que l'augment de la incertesa (atesa la naturalesa de la comunicació a través de l'ordinador pròpia del ciberassetjament) provoca una gran ansietat entre els joves si tenim en compte la por que senten davant la seva sobrevalorada amenaça de rebuig social.


En una enquesta neerlandesa realitzada a 1.211 estudiants de primària i secundària l'any 2008, es va descobrir que el 34% de les víctimes no sabia qui l’estava assetjant. D'això se'n desprèn que el fet que les víctimes no puguin saber qui dels seus companys és l'agressor i, per tant, no sàpiguen en qui poden i en qui no poden confiar, ja que l'assetjament que pateixen implica que l'atacant pugui ser algú que la víctima considera un bon amic seu, condueix a la disminució de la confiança en els companys d'escola i pot arribar a crear un ambient hostil entre ells. Un altre tret característic del ciberassetjament és que la comunicació a través de l'ordinador té un extraordinari potencial de difusió que òbviament no tenen els canals interpersonals cara a cara. Sovint utilitzem Internet per comunicar-nos individualment, un a un, però és l'únic mitjà en què un usuari ordinari també es pot comunicar amb molts altres usuaris alhora, i no només una vegada sinó tants cops com vulgui. Dit això, i tenint en compte la possibilitat que els missatges electrònics es poden enviar a un conjunt de persones, és impossible saber qui ha vist la informació en línia, la qual cosa augmenta la incertesa. A més a més, com que la comunicació mediatitzada per ordinador permet arxivar la informació, els nois i les noies víctimes de ciberassetjament no poden saber fins quan l'ultratge contra ells estarà disponible al ciberespai, ni fins a quin punt això pot perjudicar les seves vides en un futur. Malauradament, les víctimes de ciberassetjament comparteixen aquestes preocupacions. Per exemple, mentre fan amics al col·legi algú pot estar difonent un vídeo compromès que es va propagar pel ciberespai uns anys abans. D'aquesta manera, aquests nois i noies probablement mantindran la incertesa de durant quant temps hauran d'arrossegar les conseqüències d'haver estat l'ase dels cops, i és probable que aquest fet augmenti encara més la seva ansietat.


No hi ha dubte de la importància de proporcionar als professors les pautes necessàries per saber gestionar el ciberassetjament; cal prioritzar la seva formació respecte d'això perquè sàpiguen com donar suport social als nens i nenes, als adolescents i joves que pateixen ciberassetjament escolar, i també cal explicar-los quines accions han d'emprendre per posar barreres de protecció. Tal com s'ha dit, la majoria de les víctimes de ciberassetjament no expliquen els penosos incidents en què es veuen immersos; per tant, és molt important que els pares coneguin l'activitat en línia dels seus fills, i que siguin conscients i comprenguin què és el ciberassetjament. És imprescindible que encoratgin els seus fills a comunicar obertament les confrontacions cibernètiques que els fan mal i els causen ansietat, i és igualment vital que els animin a donar a conèixer el joc brut dels qui els volen assetjar, ja que només així podran proporcionar-los suport social i tranquil·litat.


No tenim més remei que observar amb interès científic la cultura i l'entorn dels nens i nenes en desenvolupament; seguir el seu canvi per comprendre'l, i proporcionar-los els millors navilis i cartes de navegació. Hauríem de tenir molt present que els mitjans de comunicació, juntament amb l'escola, han passat a ser en les societats "avançades" els dos fets culturals als quals els nens i nenes dediquen la major part del seu temps de vigília.

 

Per saber-ne més:


KINNEY, Terry A.; PÖRHÖLA, Maili (Editors). Anti and Pro-Social Communication. Theories, Methods, and Applications. Nova York: Peter Lang, 2009.


KINNEY, Terry A.; PÖRHÖLA, Maili. L'assetjament. Contextos, conseqüències i control. Barcelona: Aresta/UOC, 2010.


VILADOT, Maria Àngels. Comunicación intergrupal e intercultural. Barcelona: UOC, 2012.
 

comunicació i educació;  cultura digital;  mitjans socials; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???