Número 9 (març de 2012)
Elogi d'allò inútil: creació poètica i tecnologies digitals
Amalia Creus

L’art és inútil. No ho dic jo, ho va dir Oscar Wilde. També ho diria més tard Paul Auster, parlant de literatura: “Sens dubte, és una estranya manera de passar-se la vida: tancat en una habitació amb la ploma a la mà, hores i hores, dies i dies, anys i anys, esforçant-te per omplir unes quartilles de paraules amb l’objectiu de donar vida a allò que no existeix… excepte en la teva pròpia imaginació”.

  

 

Però, què té de dolent –pregunta Auster– la inutilitat? Per ventura no és aquesta necessitat de fer, de crear, d’inventar, aquest impuls humà fonamental mancat de tot sentit pràctic, el que ens diferencia i ens defineix, en l’essencial, com a éssers humans? Sí, l’art és inútil segons Auster, però és en aquesta inutilitat on resideix el seu principal valor.


El passat 21 de març va ser el dia internacional de la poesia. Una data dedicada a celebrar una cosa essencialment inútil té, segurament, un encant especial. Aquell dia vaig assistir a un dels molts recitals poètics que es van celebrar a Barcelona, on no solament vaig poder gaudir d’interpretacions diverses de clàssics com Hivern (Miquel Martí Pol) o Divisa (Maria-Mercè Marçal), sinó que també vaig tenir l’oportunitat de conèixer algunes propostes, com a mínim curioses, resultants de la barreja entre creació poètica i tecnologies digitals.


No és d’estranyar que la poesia, així com tantes altres formes d’expressió, s’adapti, canviï i es reinventi en connexió amb els recursos i les tecnologies de cada època. De fet, només calen alguns minuts a Google per adonar-se de la gran quantitat de treballs i debats que circulen avui a la xarxa sobre aquest tema. Poemes interactius, novel·les-núvol, poesia visual, poesia sonora, poesia transmedia, email art… A Internet la poètica va més enllà de les paraules, i n’hi ha de tots els gèneres i per a tots els gustos. Vegem-ne algunes propostes.


Una bona manera d’introduir-nos en aquest món és visitar la pagina web de Belén Gache i la seva antologia de treballs de poesia electrònica Word Toys. En aquesta col·lecció d’obres seleccionades, l’artista ens proposa una manera diferent d’aproximar-nos a la poesia, amb una combinació d’imatges, sons i textos que conviden a deixar-se portar. Val la pena explorar-la.

 

  Wordtoys- Belén Gache 

 

 




 

 

 

 

 

 

Si preferiu els clàssics (això sí, reinventats) podeu dedicar alguns minuts a navegar per Amor de Clarice, el poema hipermèdia de l’autor portuguès Rui Torres. Aquesta proposta de reescriptura electrònica d’Amor (poema de l'escriptora brasilera Clarice Linspector) combina fragments del text original amb locucions, fotografies i vídeo. El resultat és una estranya però suggeridora superposició de veus, colors, paraules i moviments.

   Amor de Clarice

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jugant a les fronteres de la genètica, les matemàtiques i la poètica visual, Bacterias Argentinas, del creador colombià Santiago Ortiz, és un motor generatiu que, basant-se en la combinació de l’esquema de relacions biològiques i la xarxa gramatical del llenguatge, genera narració. Sona complicat? Dediqueu dos minuts a escoltar-lo explicant la seva obra. Deliciosament inútil!

 



Com a últim exemple, ja en el terreny de la realitat augmentada, Between Page and Screen aporta un plus d’originalitat. Aquest obra, fruit de la col·laboració entre Amaranth Borsuk (autor dels textos) i el programador Brad Bouse, s’ha presentat també com a llibre virtual o desplegable digital (pop-up digital book). La novetat, en aquest cas, és el format: en lloc de text, el llibre es compon com un conjunt de codis de realitat augmentada que, quan són captats per una webcam, es converteixen en paraules i animacions a tall de poesia concreta.



 

Com mostren aquests exemples, més enllà del la paraula escrita, la interactivitat, l’hipertext i la convergència de formats obren nous camins per a la creació i el consum d’obres que expandeixen les fronteres de la creació poètica. No obstant això, com sol passar en la producció artística contemporània, parlar de poesia digital (també coneguda com ciberpoesia, hiperpoesia o poesia electrònica) suposa situar-nos entre territoris els límits dels quals es desdibuixen. En termes més generals podríem parlar de cibernarratives, on s’inclourien, per exemple, les narratives hipermèdia (narracions que utilitzen hipertext i multimèdia), els llibres enriquits (enhanced ebooks), o el transmedia storytelling. Recursos i territoris creatius on poetes i altres enamorats d’allò inútil troben nous espais d'experimentació.

 

cultura digital; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???