Número 9 (març de 2012)
‘Trending’ tòpics: la gent està fatal! I altres qüestions sobre com construïm les nostres opinions a través dels mitjans
Antoni Roig

Fa alguns dies vaig topar-me amb un article en què es presentava un recull de l’opinió de diferents ciutadans valencians a propòsit de la per a mi ignominiosa actuació policial del proppassat mes de febrer durant les protestes estudiantils originades al voltant de la situació de l’IES Lluís Vives. Sota l’epígraf “La opinión de los valencianos”, totes elles eren profundament crítiques amb els poders públics i solidàries amb l’actitud dels estudiants i dels manifestants. Jo em sentia emocionat i encantat de la vida llegint-ho perquè, al cap i la fi, estaven dient el que jo volia sentir. Llavors vaig recordar que s’acostava el dia de preparar un article que volia dedicar a com construïm les nostres opinions a partir del que llegim, escoltem i veiem en els mitjans i l’he escollit com a punt de partida.

''Només crec en estadístiques que hagi manipulat personalment'' (frase atribuïda a Winston Churchill)

Més enllà de l’anècdota concreta, el que em sembla fascinant és com arribem a donar per fet grans veritats, a partir de dosis parcials. Els experts en enquestes d’opinió aprofitarien l’ocasió per posar sobre la taula les bondats del seu treball estadístic, la precisió de l’organització de les seves mostres, els seus mínims marges d’error... La veritat és, doncs, estadística, probablement. Però a mi sempre em sorgeixen dubtes, com el fet que diferents estudis arribin a diferents resultats en funció del mètode emprat o, simplement, segons qui encarrega l’estudi. La cita destacada, popularment atribuïda a Winston Churchill, no està acreditada. De fet, hi ha qui la considera obra ni més ni menys que del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels amb l’objectiu de presentar a qui en aquell moment era primer ministre britànic com a una persona poc de fiar. De ser cert, ens trobaríem amb una ironia dins d’una altra ironia (com a mínim).


I després està l’ús que se’n fa de les estadístiques: quantes vegades es converteixen en eines d’enfrontament dialèctic en tertúlies i entrevistes als mitjans de comunicació en funció de quines dades i creuaments de dades es seleccionen i, per descomptat, des de quin punt de vista s’interpreten. I finalment, un fet menys esmentat, però no per això menys important: no tot el coneixement sobre el que ens rodeja és igual d’apte per a l’anàlisi estadística.


La qual cosa em porta a l’extrem del nostre coneixement metonímic. Als casos particulars, altament impactants, que aparentment permeten extreure conclusions sobre col·lectius sencers. En la seva versió més dramàtica ens trobem amb els prejudicis racials, xenòfobs o sexistes arrel d’episodis luctuosos. Però no és la meva intenció posar-me tan seriós. Em vull centrar en àrees de la nostra vida més superficials però que funcionen d’idèntica manera: les opinions desafortunades amplificades en els mitjans (els famosos solen ser l’objectiu principal d’aquests paparazzis verbals), o les entrevistes a peu de carrer sobre temes de cultura general o d’actualitat on els entrevistats donen respostes erràtiques o clarament incorrectes, passant pels reportatges sensacionalistes que ens mostren què fan suposadament els nostres joves quan no els controlem. “Que qui era Franco? Doncs un ministre d’alguna cosa, em sembla, de fa uns anys...”. “Que què és l’Antic Testament? Doncs... la vida de Jesús abans de Crist...”. “Que què he fet aquest cap de setmana? Doncs no me’n recordo, ja, ja, ja...”. Ens fascinen les ficades de pota, les recollim en llibres en forma d’anecdotari escolar o de respostes catastròfiques en exàmens, les convertim en seccions d’espais d’humor o magazines. I la conclusió és clara: “la gent està fatal!”. I ho diem a les converses de cafè, sí, però també a les tertúlies d’alt nivell intel·lectual, sobretot si permeten poder qüestionar la formació i la vàlua de les hedonistes noves generacions. Els que no llegeixen, no estudien, no treballen, no tenen esperit crític, no fan més que mirar la televisió (privada), jugar a videojocs, estar enganxats al Facebook, descarregar continguts il·legals i coses pitjors.


A banda de que això suposi abandonar qualsevol justificació d’arrel ja no estadística sinó mínimament rigorosa i sistemàtica (perquè qui és “la gent”, al cap i la fi?), estem passant diverses qüestions per alt. Com quines? En primer lloc, que aquestes errades es solen presentar fora de context sociodemogràfic, psicològic, geogràfic i històric; que una entrevista per a televisió a peu de carrer és inevitablement intrusiva; que el to desenfadat de l’aproximació a l’entrevistat (que habitualment no veiem) pot influir en el de la resposta sobre el terreny; que l’entrevistat tendirà a valorar el contingut com a poc transcendent (el que li fa gràcia és possiblement sortir per la tele); que l’objectiu d’aquest tipus d’entrevistes és precisament copsar les respostes més sorprenents, amb la qual cosa no podem ignorar que hi ha un procés de càsting de qui pot ser potencialment un entrevistat que doni més joc (normalment intuïtiu, tot i que alguna cadena de televisió opti per posar-hi directament figurants amb frase), i, per descomptat, que hi haurà un posterior procés de selecció de les respostes que més ens faran cargolar de riure. I, punt a on volia arribar: que en la nostra cultura encara donem màxima importància a la capacitat d’articulació racional del coneixement o, dit d’una altra manera, només es dóna valor a allò que som capaços d’explicar ordenadament.


Aquest és un problema amb el qual han d’enfrontar-se els estudiosos del comportament de les audiències reals (no les imaginades, les suposades, les agregades estadísticament): la dificultat que tenen aquests consumidors culturals, sobretot els més dedicats, d’expressar en paraules quin és el seu vincle amb un producte cultural. En una cultura tan altament mediatitzada i on el component de vincle afectiu és tan important, resulta sovint difícil expressar de forma clara i precisa perquè ens interessa, emociona o entusiasma una pel·lícula, una sèrie de televisió, un llibre, un joc, un disc o fins i tot una celebritat. I aquest tipus de coneixement de component més emocional és difícilment recollit tant a través de qüestionaris tancats com a través d’entrevistes de ritme televisiu, on probablement el subjecte respondrà amb vaguetats i indecisió. De fet, és la pròpia dificultat d’expressió racional el que ens empeny a buscar el contacte d’aquells que sabem comparteixen idèntics sentiments a través de comunitats d’interès o les xarxes socials, sovint davant la indiferència de destacats representants de generacions que han crescut amb la consideració que l’adquisició de coneixement enciclopèdic és la culminació dels processos d’aprenentatge.


Qualsevol mètode pot ser vàlid per tal de contribuir a generar opinió sobre allò que ens rodeja; el problema és convertir l’anècdota en cas general, ignorar que no tot allò que no es pot expressar racionalment és signe d’incultura i que tota via per accedir al coneixement és imperfecta i, per tant, inevitablement discutible i debatible. Que, en definitiva, res és estable ni immutable. Que hi ha gent que està fatal? D’acord! Però res ens permet afirmar que “la gent” està fatal. Si no, ens podríem acabar convertint en els subjectes d’una altra famosa cita, de nou no clarament atribuïble a Churchill: “un fanàtic és aquell que no pot canviar d’opinió, ni tampoc vol canviar de tema”.

 

Per a saber més:


Barker, M.; Mathijs, E. (eds.) (2008). Watching the Lord of the Rings: Tolkien’s world audiences. New York: Peter Lang.
 

mitjans socials;  periodisme;  televisió; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???