La comunicació es defineix en la seva relació entre el pensar i l’ésser. En general, es poden diferenciar tres modes comunicatius que preveiem en l’acció política associats a tres maneres de posicionar la comunicació en aquesta relació i que responen al que es coneix com a pensament conservador, progressista o pragmàtic. Aquest article està dedicat a la descripció de l’origen d’aquesta relació entre comunicació i acció política.
Mode teòric
La seqüència ÉSSER-PENSAR-COMUNICAR expressa el procés de comunicar el que s’ha pensat sobre el que ha estat o ha passat. Una comunicació a posteriori és una aproximació teòrica a la realitat. En la història de la filosofia política, Hegel (1770-1831) representa eminentment l’ús de la comunicació en una aproximació teòrica. Simbòlicament Hegel contemplava la filosofia com la figura de l’òliba de Minerva, que es desperta quan el dia ja ha passat.
L’impacte del pensament filosòfic de Hegel cal entendre’l per la seva vinculació amb el significat polític de la Revolució Francesa de 1789. Hegel, que definia la llibertat com el coneixement del que és necessari, va veure en l’expansió de Napoleó a Europa una fita en la realització de la llibertat en la història de la humanitat.
Per aquest motiu el concepte d’avanç imparable de la raó com a motor de la història marca el leitmotiv de la seva obra més coneguda, Fenomenologia de l’esperit (1807), i és encara avui dia l’expressió de la nostra visió teòrica del món actual.
La filosofia de l’estat de Hegel constitueix un referent ineludible per al fonament de les democràcies occidentals en general i d’Europa en particular. No existeix un sol filòsof polític que no hagi d’enfrontar-se, tard o d’hora, amb el model hegelià d’estat.
L’estat constitucional de ciutadans lliures, com a màquina burocràtica d’ordenació racional i funcional de recursos dirigit per una elit autoconscient –malgrat el que digui la correcció política–, recorda bastant el model polític actual d’Alemanya i apunta a una idea d’Europa com a culminació de la Il·lustració, passada pel filtre dels ideals de la Revolució Francesa.
El model d’estat hegelià es demostra un perfecte aliat per a una democràcia de mínims com a garant de benestar social, però, atenció, sempre que sigui considerat com una decisió lliure de la nació que el sustenta. L’estat hegelià es pot convertir en el perfecte enemic quan es confon amb elements supremacistes o ideològics, s’implementa per la força en altres països sense l’acceptació dels seus conciutadans, o s’exporta a països on la cultura provinciana de la cosa pública està associada a comportaments corruptes o basats en el llenguatge de l’engany o en tendències tiràniques.
Això porta a la conclusió que la seva extensió a altres països i la seva bona aplicació depenen de pensar en el mode racional, germànic. Pensar de manera racional està vinculat amb l’ètica protestant, segons la qual la comunicació és transparent. Exigeix primerament no enganyar-se a si mateix. Els països en què els ciutadans no se senten identificats amb la idea de l’estat com a garant de la llibertat i d’un compromís pel benestar social estan condemnats al fracàs si miren d’imposar en fals un estatisme a la manera hegeliana. A continuació veurem com el hegelianisme va derivar a un mode pràctic de la comunicació.
Mode pràctic
La seqüència que expressa la manera comunicativa pràctica es descriu com a PENSAR-COMUNICAR-ÉSSER. En aquest mode l’ésser deixa de ser el punt de partida per convertir-se en l’objectiu. El pensament a través de l’acció social comunicativa emprèn una revolució per canviar la realitat.
En la transició del mode teòric al mode pràctic de contemplar la comunicació en la història de la filosofia política, cal esmentar la figura del filòsof Eduard Gans (1797-1830). Gans sovint és reivindicat per les seves aportacions a la filosofia del dret que van contribuir a donar continuïtat a la idea d’Europa, com a expressió de l’avanç de l’esperit germànic, així com a mantenir viu el foc sagrat de la filosofia que havia d’il·luminar el nou món.
Va passar que, els últims anys de vida de Hegel, Gans s’havia convertit en el seu alumne més avantatjat. Ja feia classe a la Universitat de Berlín, de la qual Hegel era rector, i tenia més seguidors que el mateix Hegel, especialment entre els joves.
L’èxit de les lliçons de Gans, paradoxalment, provenia del fet que convidaven a revolucionar-se contra l’estat prussià conservador que Hegel defensava. Hegel pensava que l’estat prussià, malgrat les seves limitacions, era d’alguna manera portador de les idees alliberadores de la Revolució Francesa, que s’havien salvat del gir absolutista postrevolucionari.
És coneguda una anècdota d’aquest període. Quan les classes de Gans van ser prohibides, es va permetre el luxe d’aconsellar als seus estudiants –en un acte de gran presumpció –que seguissin les classes del vell mestre Hegel en substitució de les seves com la millor de les opcions.
Eduard Gans era especialment un defensor del republicanisme americà, contemplat com la realització dels ideals il·lustrats davant de la monarquia constitucional prussiana. Gans també veia a Amèrica l’exemple universalista de possibilitat d’integració de totes les identitats culturals, i especialment de la religió jueva, que era la que ell practicava.
Gans, malgrat no ser un revolucionari, era la veu del que succeïa mentrestant al món, la idea de progrés i la revolució industrial, i, a la vegada, anunciava el futur que estava arribant: el manifest comunista (1848) i la teoria del capital (1867) de Karl Marx.
La cèlebre tesi 11 sobre Feuerbach de Karl Marx (1845) va explicitar la manera pràctica de la comunicació i la potència revolucionària del pensament: «Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo».
Mode pragmàtic
La successió de daltabaixos de les revolucions (sigui francesa, comunista, la Primavera Àrab, el 15-M, fins a l’anomenada revolta catalana dels somriures) –que s’han basat en un mode pràctic de la comunicació– sembla indicar que hi ha alguna cosa que no s’ha entès sobre la connexió de la comunicació amb l’organització política de les societats.
Es dedueix que ni el mode pràctic i molt menys el teòric de la comunicació són viables com a fórmula d’èxit de l’acció política per al canvi social, cosa que ha portat a la definició d’un mode comunicatiu més sofisticat, que, a diferència dels anteriors, parteix de la comunicació com a motor de canvi. Es demostra que comunicar no pot ser un resultat final mort d’una realitat ja passada, ni un mitjà per guiar l’opinió de les persones segons un interès estratègic, pretenent que el pensament és patrimoni d’uns quants i els individus una tropa que segueix obedientment els líders.
A l’ecosistema humà, la democràcia és el sistema que confereix als individus la mateixa capacitat crítica de pensar i decidir, de manera que la comunicació com a pràctica dialògica té un caràcter fonamental. Els representants polítics en aquest context han d’abandonar el seu ego primitiu –en nombroses ocasions associat a comportaments de mascle alfa– i entendre que han estat triats amb altres per fer un servei a la societat. D’ells no es pretén res més, ni molt menys que ocupin la seva posició per a benefici propi.
La democràcia no es garanteix pel fet de proclamar-la. La democràcia és una actitud que exigeix un mode comunicatiu activista als ciutadans, una manera d’ésser que busca un exemple o una experiència en una aproximació pragmàtica a la vida i a la realitat. En un mode comunicatiu pragmàtic, que és el propi de les democràcies avançades, pensar o, més ben dit, fer pensar, prendre consciència de la necessitat de l’harmonia social, és l’objectiu que es persegueix mitjançant una acció exemplar.
Canviar el món mitjançant una acció suposa presentar resultats; no garantits per una autoritat sinó pel pensament, per una reflexió que s’encarrega d’avaluar a posteriori la seva validesa. COMUNICAR-ÉSSER-PENSAR defineix la seqüència de compartir una hipòtesi plantejada que s’experimenta i es duu a terme i es valida segons el resultat obtingut. La comunicació empeny l’acció a partir d’un acord i a la vegada que es realitza crea una consciència nova.
En la història de la filosofia, el vincle de Hegel amb l’americanisme il·lustrat que representa Eduard Gans ens porta a l’obra i figura de David Graeber, la sobtada mort del qual va ser anunciada el 2 de setembre de 2020.
Si Hegel va ser el teoricista de la raó, i Gans anunciava Marx com a practicista de la revolució –segons que es reconeix en la seva teoria sobre la necessitat de realització de l’ideal socialista per a la transformació del món–, Graeber va ser un pragmatista reivindicatiu d’allò humà i de les idees d’autoorganització, associació voluntària, ajuda mútua, mitjançant l’activisme i l’acció directa, i per això no va ser un simple analista meticulós del practicisme dels estats i de les grans corporacions, per l’ànim de ser-ho, sinó per convertir-se en un exemple en vida de resistència.
Per entendre el pensament de Graeber cal situar-se en la seva aproximació etnogràfica, antropològica i històrica que desemmascara l’astúcia de la raó, els paranys i l’exercici del poder a través de la violència estructural i de la desigualtat que exerceixen els estats, els no il·lustrats però especialment els il·lustrats. L’acció política quotidiana mitjançant l’exemple en societat és l’única rèplica que queda als ciutadans del carrer davant la política de fets consumats dels estats i les grans corporacions. La pragmàtica de les realitats multinacionals i supraestatals ha convertit els estats en administracions mecàniques de subministrament de serveis públics, de manera que els interessos veritables d’aquelles estan fora de perill de qualsevol govern que resulti d’unes eleccions.
Dos dies més tard de la mort de David Graeber, el dia 4 de setembre, es va anunciar la fusió de Bankia i CaixaBank. El dia 6 de setembre Vicent Partal ens recordava, al seu editorial, les paraules del visionari Pasqual Maragall, que, en un article del 27 de febrer de 2001 al diari El País, amb el títol «Madrid se va», definia Espanya com un conjunt de punts a distàncies diverses de Madrid.
Poc importa la comunicació teòrica a posteriori que lamenta el que ha passat, ni la comunicació mediadora com a altaveu que convida a la pràctica de preteses revolucions, la pragmàtica del mode comunicatiu d’una societat autoorganizada és l’única esperança d’una Europa humana davant les corporacions o els estats màquina que pretenen reduir la llibertat a l’esfera purament privada dels individus, monitorant, això sí, els seus hàbits de consum, moviments i opinions.
Citació recomanada
CAVALLER, Victor. Modes comunicatius i filosofia de l’acció política: d’Eduard Gans a David Graeber. COMeIN [en línia], novembre 2020, no. 104. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n104.2079
