Número 113 (setembre de 2021)

Cap a un nou Tractat d’Utrecht o el valor de la inèrcia en la comunicació científica

Alexandre López-Borrull

Tot i el record funest que aquest històric tractat representa per als catalans, se’m fa difícil no emprar el joc de paraules en relació al que ha succeït a la Universitat d’Utrecht, i com pot  afectar a l’ecosistema científic. I de retruc, a la ciència (o no). Per aquells que no ho recordin, aquest tractat del 1713 són de fet (em corregeix la Viquipèdia) tot un seguit de tractats de pau bilaterals que es van signar entre els diferents contendents de la Guerra de Successió espanyola. Un tractat pot entendre’s com una negociació entre dues visions o nacions enfrontades que acorden un equilibri per a continuar les seves missions.

 Quelcom semblant podria tenir lloc a la comunicació científica. En aquest cas, recordem que, encara ara, el poder (de l’avaluació científica) resta en el factor d’impacte. Així com la guerra de successió va tenir lloc per a evitar que França acumulés encara més poder a la geopolítica europea d’inicis del segle XVIII, en aquest cas el dilema rau en quin és el poder que es vol seguir donant al factor d’impacte a l’hora de l’avaluació de la recerca i els recercaires, per descomptat.

 
Així doncs, què ha fet la Universitat d’Utrecht i, sobretot, què implica el que ha decidit? Tal com es recull en aquest article publicat a Nature a finals de juny, la Universitat d’Utrecht ha fet una passa endavant en la seva reconversió cap a una plena ciència oberta i a partir d’ara el factor d’impacte de les revistes on han publicat els autors no serà el principal element per a avaluar el seu personal acadèmic ni les noves contractacions. Tan fàcil de dir, tan difícil de fer. El somni de molts investigadors i universitats. On és, doncs, el problema i la discussió? Per a fer-ho tindrem en compte diversos aspectes:
 
1. El factor d’impacte és senzill d’entendre i encara més senzill de fer anar.
 
Tinguem-ho en compte, perquè ha estat sempre el principal motiu per a emprar-lo; el dòlar del món acadèmic. Creat com a sistema per a poder comparar les revistes a l’hora de fer adquisicions per part de les biblioteques, el Science Citation Index d’Eugene Garfield partia d’una premissa bàsica. Com més citacions té una revista, més impacte té. Això segueix tenint una gran lògica i, per tant, té sentit. El problema rau quan es fa servir un zoom massa ampli per a comparar investigadors, grups de recerca, universitats, nacions i continents. I s’empra tot i els biaixos i les crítiques conegudes, estudiades (i molt citades!) perquè qualsevol altra sistema en paper era inabordable abans d’Internet des d'un punt de vista tecnològic i  econòmic. Fa anys que l'àmbit tecnològic està resolt, només cal veure com s’actualitzen les citacions dels perfils de Google Scholar Citations, tan ràpid com l’article és publicat.
 
Per què avaluem, doncs, dades de revistes per a comparar articles concrets i la seva autoria? Aquest és el gran problema des del meu punt de vista, perquè les mètriques diferenciades per disciplines i altres criteris semblen més senzilles de normalitzar. Però emprar un número mitjà on poden haver-hi articles molt citats i d’altres sense cap citació sembla esbiaixar la teva posició. Sempre és més rendible publicar un article no citat en una "bona" revista que un de molt citat en una revista "mitjana". I en moments en els quals tots busquem en bases de dades cada vegada més exhaustives (ara ISI ja inclou els articles d’ESCI al paquet del Web of Science dins les cerques, per exemple) i tenim grans paquets editorials, tots els articles surten en igualtat de condicions a la línia de sortida. I més encara quan tots estiguin en accés obert, i no depenguin del filtre de les institucions a l’hora d’adquirir-lo.
 
2. Cal ser agosarat per resoldre problemes enquistats, però tenint en compte a tothom. 
 
El moviment de la Universitat d’Utrecht és valent. Sobretot perquè canvia les regles de joc internament, però també externament, com també diu la carta oberta signada per més d’un centenar d’investigadors en contra de la decisió. Perquè, com en moltes altres coses més que independents, els sistemes són interdependents, i el que decideixi una universitat afecta un estat i les seves mètriques. Però sobretot és valent perquè algú l’ha de fer. 
 
Portem massa anys criticant el sistema actual i, tot i haver-hi diverses opcions sobre la taula, mai no sembla ser el millor moment per a fer la transició. Perquè sí, cal reconèixer que en aquesta reconversió acadèmica, hi haurà un cost. I alguns esperen que el cost sigui mínim, però el temps no sembla una variable que el faci mínim, perquè sempre hi haurà uns beneficiats i uns perjudicats. Des del moment en què es pren aquest decisió (i es manté en el temps, sobretot) hi haurà una generació que va créixer amb unes regles de joc i una altra que comença a créixer sabent les regles de joc noves. I possiblement competiran per les mateixes places i durant un temps hi haurà uns de perjudicats. I s'entén que aquests es puguin revoltar, i caldrà avaluar també com es compensen (com qui compensa el tancament d’una mina).
 
3. Qualsevol moviment imparable generarà una reacció contrària.
  
Tal com vam veure en el cas del Pla S, sovint els acadèmics no volen grans canvis ni noves polítiques d’informació sinó rutines que no burocratitzin la seva recerca. Així, sempre hem vist que cada nou moviment agosarat de les institucions europees genera cartes de científics que expressen dubtes sobre la seva conveniència. No els falten raons i cal saber llegir què diu cada carta més enllà del literal. Sovint expressen, crec, reticències que són resistències, on es ressalten els lògics punts febles de les decisions oblidant sovint els greus problemes del sistema actual.
 
Encara que puguis trampejar una realitat esbiaixada no la fa més justa, sinó que estàs millor adaptat. I fa por no estar adaptat a la nova situació. Darwin podria haver fet els seus estudis mirant l’actual ecosistema de la comunicació científica. El que també cal tenir en compte i hem d’assumir, també a casa (la UOC n’és un dels signants), és que signar DORA implica fer canvis, no només signar el teu suport teòric, també cal descriure com s’aplica en la pràctica. Si no, passa a ser un mirall on ens volem veure millor reflectits del que som.
 
4. On som els professionals de la informació en aquest escenari?
 
Sempre he interpretat i defensat que, en termes de propietat intel·lectual, els professionals de la informació restem al mig entre els creadors de continguts i els usuaris que volen accedir al màxim nombre de continguts de la forma més gratuïta possible. En el cas de la ciència oberta, crec que hi ha d’haver una defensa clara del nou paradigma pels avantatges que comporten per a l’intercanvi lliure i gratuït de la informació científica, però que també cal ser conscients dels canvis en els ecosistemes. Defensar la ciència oberta no es pot cenyir a una lluita contra les grans editorials, perquè les editorials potser sempre hi seran al final del camí, amb productes compatibles amb la ciència oberta de gran qualitat i que emprarem mentre no tinguem alternatives públiques de veritat i qualitat (i d’aquí plora la criatura). Cal entendre, doncs, el conjunt dels nostres usuaris, i sobretot saber eliminar les resistències i guanyar-se el col·lectiu acadèmic per tal que saltin amb nosaltres a un nou espai. Sortir de la zona de confort és molt difícil per a investigadors que sovint han suat sang i patiment per a assolir les seves places en entorns hipercompetitius i en forma d’embut.
 
5. Per què caldria un nou tractat d’Utrecht?
 
El camí engegat per la Universitat d’Utrecht no pot ser un camí només per a economies que s’ho poden pagar sinó que han de formar part d’un pla ambiciós i constant, que pivoti sobre les noves generacions i els seus valors però que no deixi fora aquells que han consolidat els ecosistemes en els darrers anys. Ells han crescut amb unes regles de joc i són els usuaris que han consolidat les revistes publicant-hi, citant i generant aquella vella premissa d’en Garfield. Com a conclusió, mentre no tinguem un consens clar entre les diverses velocitats per implantar la ciència oberta, ens tocarà estar en dos camins. A més a més, amb la dificultat afegida de definir allò que és impacte. Garfield va fer una resposta senzilla i això la va fer tan guanyadora. Mentre no tinguem aquesta definició, ens sentirem com el poeta Bécquer, que ens preguntaria què és impacte i de moment només podríem respondre així: "I tu em preguntes què és impacte? Impacte ets tu".
 

Citació recomanada

LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. «Cap a un nou Tractat d’Utrecht o el valor de la inèrcia en la comunicació científica». COMeIN [en línia], setembre 2021, no. 113. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n113.2158

comunicació científica;  gestió del coneixement;