L'hipertext ha tornat per quedar-se (o hauria)

En els anys 90 de segle passat, quan es va popularitzar Internet, es parlava d'Internet com el gran hipertext. Una gran xarxa d'informació interconnectada que et permetria navegar i anar connectant diferents informacions perquè l'usuari d'Internet pogués tenir tot el coneixement al seu abast. Un text que contenia diferents enllaços i que li permetia el lector escollir entre diferents camins. Però, sobretot, una forma de lectura que transcendeix el lineal per aprofitar les connexions lògiques de la pensada (Joan Campàs, 2005).

La realitat ha anat en una altra direcció. Els llocs webs més populars són empreses comercials que basen els seus resultats en les mètriques. Les mètriques d'internet valoren el temps que les persones passen dins d'un website i la quantitat de continguts que consumeixen. Els llocs web de notícies particularment, s'enfoquen en el consum de material noticiable recent. Amb la qual cosa els dissenys, en comptes de contribuir al gran hipertext, s'esforcen perquè l'usuari no surti del seu lloc web i consumeixi sobretot les notícies més recents. Concretament, les notícies tenen pocs links a continguts que permetin aprofundir en els diferents temes d'interès (a excepció d'alguns enllaços interns pel mig) i gairebé mai no connecten amb les fonts d'informació, que és el que permetria en realitat crear el gran hipertext.

En els inicis d'Internet, inspirats en la idea l'hipertext, s'afavoria el disseny de pàgines curtes, amb diferents links per aprofundir segons els interessos de l'usuari. No obstant això, a partir del web 2.0 dels anys 2000, es va començar a passar a pàgines infinites, que van desplegant una successió de continguts a mesura que vas fent scroll. És a dir, que la forma d'interactuar va passar de la navegació a partir d'enllaços a l'scroll. I de l'elecció individual de continguts a partir de la navegació, al consum de continguts curats per un tercer. La curació la pot fer un expert, per exemple, quan visites el perfil d'un influencer a les xarxes socials, o quan consultes els mitjans de comunicació (Javier Guallar, 2015). Però també pot fer-la un algoritme que selecciona allò que considera que és rellevant per a cada individu segons el perfil sociomètric predit a les xarxes socials (per exemple, Alireza Souri et al., 2018).

Aquest afany per satisfer les mètriques d'Internet ha contribuït a reforçar les fake news. L'important són les notícies que empatitzen amb les idees preconcebudes dels usuaris per generar moltes visites i, si és possible, crear una certa sensació d'alarma amb la qual mantenir el públic captiu (Cass R. Sunstein, 2014).

Però també han aparegut una sèrie de superherois que es dediquen a caçar falses notícies o fake news. Maldita.es (Espanya), Snopes.com (EUA), Colombiacheck.com (Colòmbia), són alguns d'ells. Es basen en connectar les notícies amb la font d'informació per a comprovar la seva veracitat. Els nodes i els enllaços es converteixen en l'evidència necessària per donar compte d'aquesta font oficial.

The Trust Project planteja vuit indicadors que ofereixen al lector informació sobre qui i què està al darrere de les notícies, per contrarestar l'impacte de les fake news en la societat. Un d'aquests indicadors es refereix justament a la inclusió de citacions i referències a les peces periodístiques. Encara que més de 200 mitjans en el món, incloent-hi la BBC, The Washington Post i The Economist, han subscrit el seu compromís amb The Trust Project, en els seus articles les referències i les citacions brillen per la seva absència.

Alguns periodistes, principalment periodistes independents, sí que comencen a integrar l'evidència com a part de la seva peça periodística (per exemple, en Chequeado), la qual cosa dona més credibilitat al seu article. Encara que l'èxit d'aquesta croada depèn, en part, de comptar amb dades obertes i publicacions obertes per part de les administracions públiques i per part dels centres de recerca.

És a dir que una eina fonamental dels caçadors de fake news és, com no, l'hipertext. Així de fàcil. Tal com s'havia somiat que seria internet fa 30 anys.

Per a saber-ne més:

CAMPÀS, Joan (2005). L'hipertext. Editorial UOC.
GUALLAR, Javier (2014). «Content curation en periodismo (y en documentación periodística». Hipertext.net: Revista Académica sobre Documentación Digital y Comunicación Interactiva, 12.
SOURI, Alireza; HOSSEINPOUR, Shafigheh i MASSOUD, Amir (2018). «Personality classification based on profiles of social networks’ users and the five-factor model of personality. Human-Centric Computing and Information Sciences», 8(1). https://doi.org/10.1186/s13673-018-0147-4
SUNSTEIN, Cass R. (2014). On rumors, How falsehoods spread, why we believe them, and what can be done. Princeton University Press.

Citació recomanada

ROSALES, Andrea. «L'hipertext ha tornat per quedar-se (o hauria)». COMeIN, setembre 2021, no. 113. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n113.2155

periodisme; cultura digital;