Werner Herzog: el cinema com a missió

Werner Herzog és una de les figures més fascinants de la història del cinema de les últimes dècades del segle XX i les primeres del XXI. La seva capacitat per generar debat sobre les formes en què realitat i representació es contaminen en el cinema modern, sobre en què consisteix la creació i sobre els límits de l’obstinació de fer cinema alimenta el pensament sobre el mitjà cinematogràfic des de ja fa dècades. La seva vigència com a creador i pensador en imatges no mostra signes de deterioració, de la mateixa manera que no decau la seva presència com a icona per als joves que s’acosten al cinema des de l’interès pel compromís d’autor.

Herzog i les sèries

Malgrat que Herzog no ha realitzat cap sèrie de ficció, el Serielizados Fest va decidir programar una masterclass seva entre les activitats del festival. La decisió no hauria pogut ser més encertada. Una figura com la del director d’Aguirre, la còlera de Déu, L’enigma de Gaspar Hauser o Nosferatu, vampir de la nit no necessita més justificació per estar present en un esdeveniment que celebra la creació i la cultura audiovisual, però és que, a més, la seva presència puntual en breus papers o simplement cameos (de vegades, només de veu) en algunes sèries tan celebrades, com Parks & Recreation, Rick and Morty, American Dad o The Mandalorian, l’ha convertit en un referent per a aquesta nova formulació de la cinefília que són els amants de les sèries contemporànies.

Herzog a Serializados Fest

En el Serielizados Fest, Herzog va parlar sobretot del procés creatiu, de com, en el seu cas, cinema i vida es barregen en una sola cosa i de com la creació cinematogràfica ha de partir d’un profund compromís amb allò que es vol explicar i com s’ha d’explicar. La xerrada del cineasta alemany va ser moderada pel documentalista britànic establert a Barcelona Justin Webster, director de sèries de no ficció com Mort a Lleó i El fiscal, la presidenta i l’espia, i documentals com La fi d’ETA, Gabo i Seré assassinat. Potser per això, la masterclass va començar amb una proclama: «Els fets no constitueixen la veritat». Per a Herzog, la veritat en el documental no es construeix a partir d’exposar una suma de fets certs, sinó que emergeix de l’actitud del documentalista enfront del mitjà mateix. Hi ha una veritat cinematogràfica que no té a veure amb el fet que allò que es relata sigui cert. De la mateixa manera que es pot mentir exposant fets certs, es pot dir la veritat explicant mentides. En això, Herzog coincideix amb Jean Luc Godard, qui, en una de les seves frases més citades, va dir: «Si vols fer un documental, hauries d’acudir automàticament a la ficció, i si vols nodrir la teva ficció, has de tornar a la realitat». Per a Herzog, el problema del cinema, sia documental o de ficció, consisteix fonamentalment a trobar les imatges. De fet, això no és un problema del cinema, sinó que és un problema de la civilització mateix, que, en aquest moment, manca d’imatges adequades per explicar-se. En aquestes circumstàncies, el cineasta ha de partir en una missió: aconseguir les imatges precises. Perquè Herzog veu el cinema com una missió, com va deixar ben clar en la seva masterclass: «Soc un soldat del cinema i només aspiro a continuar-ho essent. Però, no en un sentit militar, sinó en el sentit de tenir una missió, un sentit del deure. Mai no em retiraré. Em trauran d’un rodatge amb els peus per davant».

La missió del cineasta

La missió del cineasta ha de tenir uns límits autoimposats: «Si ets cineasta, no rodis més del necessari i roda ràpid. Cada presa podria ser l’última que pots fer». Aquesta urgència de Herzog per captar la imatge precisa de la manera més ràpida possible s’entén perquè el seu cinema neix del risc: «Totes i cadascuna de les meves pel·lícules podrien haver significat la fi de la meva existència burgesa. En totes, he arriscat els meus propis recursos». D’altra banda, Herzog aposta per rodar ràpid perquè el que vol trobar no són imatges polides o boniques, sinó que busca imatges vives: «Fuig del perfeccionisme i de la pulcritud. Detesto les pel·lícules que semblen anuncis. Fixa’t en la trilogia d’Apu de Satyajit Ray: no hi ha res que sigui polit, tot és vida». Els límits, però, no tenen res a veure amb el que es pot explicar. Enfront de la idea estesa que els i les cineastes han de fer cinema sobre allò que coneixen i dominen, Herzog adopta una posició bel·ligerant en sentit contrari, i rebutja la idea que només es pot fer pel·lícules sobre un tema si aquest t’afecta, o sobre un col·lectiu si en formes part. «Jo puc fer pel·lícules sobre dones, i espero que totes les cineastes dones emergents no facin només pel·lícules sobre dones. Espero que les facin sobre homes».

La classe magistral de Herzog

En el torn d’intervenció lliure del públic, una de les persones assistents va preguntar a Herzog com manejar els dubtes que tot creador o creadora té enfront de les possibilitats de la creació artística i com gestionar les pors derivades de la seva idea del cinema com a risc. L’autor de Fitzcarraldo va ser taxatiu sobre aquest tema: «Dubte i por no són paraules que estiguin en el meu vocabulari. No tinc una trajectòria, mai no he planejat res. Tinc un sentit del deure sobre les coses que haig d’explicar i tinc molt clar com explicar-ho». La classe magistral de Werner Herzog va ser una apel·lació constant a aquest sentit de la responsabilitat i del deure del cineasta per explicar la veritat amb imatges de la manera més precisa possible, tot i que també hi va haver espai per als consells pràctics –com aquesta regla d’or per a cineastes: «No facis mai una pel·lícula per anar a festivals. Fes-la, envia-la i si no l’accepten, munta el teu propi festival»– o per a la provocació: «Em pregunto si Twitter no és l’espai contemporani de l’haiku i si Donald Trump no ha estat un dels grans poetes del nostre temps».

Citació recomanada

SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. Werner Herzog: el cinema com a missió. COMeIN [en línia], novembre 2021, no. 115. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n115.2174