Número 130 (març de 2023)

La cultura de la confiança com a nou culte mediàtic

Cristina Pujol

Hi ha un consens generalitzat sobre el fet que les dones tenim un problema de confiança en nosaltres mateixes i, des dels mitjans de comunicació, la publicitat i els manuals d’autoajuda, es van llançant missatges d’autoestima i imatges de dones empoderades per solucionar-ho.

Fa un mes que ballem/cantem/comentem/debatem les cançons de la ShakiraBZRP Music Sessions #53») i la Miley CyrusFlowers»), bàsicament perquè el xafardeig no deixa de ser una manera de parlar de si mateixa per mitjà de terceres persones: què faries tu en el seu lloc, què recomanaries a una amiga en un cas semblant, com vas superar una ruptura, quin nivell de gelosia i ressentiment ets capaç d’acumular, quines estratègies d’oblit-superació són més eficaces, amb quina cara et presentes a la feina amb unes banyes públiques i notòries…

 

Malgrat els seus contextos, històries i estils diferents, totes dues dones utilitzen la seva música i les seves lletres per expressar un despit amorós sense victimismes, fent bandera de l’autoestima i la confiança en si mateixes per mitjà de les lletres i la seva interpretació, repletes d’al·legats a l’autonomia personal, a no necessitar de l’altre, al valor personal, a la força física i econòmica, mirant amb desafiament directament a la càmera i sense abaixar el cap. La Gloria Gaynor en persona («I will survive») ha passat a la Cyrus el relleu com a cançó-himne de supervivència amorosa per la via de l’autoestima: «La teva nova cançó porta la torxa de l’empoderament i encoratja tots a trobar la força en si mateixos per perseverar i prosperar. Ben fet, Miley!».

 

Si bé l’art i la cultura popular han estat mitjans històrics de construcció d’estereotips i imaginaris de gènere –princeses, mestresses de casa, mares i madrastres, bruixes i donzelles, guerreres i màrtirs–, també són l’espai en el qual aquests es discuteixen i s’actualitzen. No obstant això, en el context en el qual el feminisme és un element central de l’agenda política i mediàtica i està en el centre de grans mobilitzacions i demandes socials, també n’estan a l’ordre del dia la mercantilització via femvertising i la creació d’un arquetip universal i inassolible de puresa feminista.

 

Empoderament i la cultura de la confiança

 

Molts d’aquests discursos i representacions de l’empoderament femení tenen en comú allò que Rosalind Gill (City University de Londres) i Shani Orgad (London School of Economics and Political Science) anomenen «la cultura de la confiança», un sistema de valors que té un paper clau en aquesta nova visibilitat i celebració del feminisme. Feia una dècada que les professores britàniques observaven que alguna cosa fallava en els missatges que des dels mitjans de comunicació i les xarxes es llançava a les dones i ho analitzen a Confidence Culture (Orgad i Gill, 2022).

 

El text de Gill i Orgad relaciona aquest auge de la confiança femenina en els moviments socials post-me too, però també en l’auge de la literatura de consells i l’autoajuda, una indústria creixent entorn de la felicitat que, com a utopia inassolible i en redefinició constant, posa el focus en els suposats dèficits personals que ens impedeixen conquerir-la.

 

Les autores proposen cinc àmbits concrets des dels quals estudiar la cultura de la confiança perquè són els que concentren la majoria de consells i necessitats adreçats a les dones: la confiança corporal (estima el teu cos, totes som diverses, canvia la manera en què et veus), el lloc de treball (com construir i gestionar una carrera, com ser més assertiva, habilitats i lideratge femení), les relacions íntimes (com complaure els homes, com complaure’s a si mateixa, la confiança és atractiva), la maternitat (la doble tasca de ser una mare segura i tenir la responsabilitat d’educar les filles en l’autoestima) i el desenvolupament internacional (com que el llibre està molt centrat en el context anglosaxó i europeu, aquest apartat se centra en l’extensió de la cultura de la confiança a les dones del sud global per mitjà dels discursos i accions de l’humanitarisme i el desenvolupament, l’ajuda humanitària, les ONG, el filantrocapitalisme).

 

Com que absolutament ningú no pot estar en contra de tenir autoestima i autoconfiança, les autores eviten tot judici moral per fer-se una sèrie de preguntes: com i d’on surt aquest nou sentit comú?, quins discursos, idees, imatges, pràctiques la configuren?, com són cridats a actuar els subjectes que interpel·la?

 

Tot i que ningú no s’escapa de la pressió neoliberal per la productivitat i l’autoexigència, els missatges van adreçats predominantment a dones i nenes cisgènere: «What is striking is not only the similarity of the discourses, programs, and interventions proposed across diverse domains of social life but also the way in which features of an unequal society are systematically (re)framed by the confidence cult(ure) as individual psychological problems, requiring us to change women, not the world» (Orgad i Gill, 2022, pàg. 5).

 

Per la nostra part, des del sector educatiu, creiem que és important parar esment en la manera en què s’ha entrat de ple en aquest marc que relaciona el desenvolupament de les dones amb els seus dèficits de confiança: des del 2015, la celebració el 8 de febrer del Dia Mundial de la Dona i la Ciència es basa en el fet que «la falta de confiança de les nenes arruïna les seves carreres científiques».

 

Siguin quins siguin els problemes o les injustícies que afronten les dones o les nenes, el diagnòstic implícit que s’ofereix és sovint el mateix: li falta confiança, per a la qual cosa la solució proposada és promoure l’autoconfiança femenina. Mentre que la confiança masculina es basa en termes de rendiment i d’assoliments, la pressió sobre les dones passa per un canvi psicològic intern, corregir un dèficit o una falla que exigeix treballar íntimament en si mateixa. Un treball etern i sens fi, perquè l’objectiu és tan difús com l’esperança

 

Per saber-ne més

ORGAD, Shani; GILL, Rosalind (2022). Confidence Culture. Durham: Duke University Press. DOI: https://doi.org/10.1215/9781478021834

 

Citació recomanada

PUJOL OZONAS, Cristina. «La cultura de la confiança com a nou culte mediàtic». COMeIN [en línia], març 2023, no. 130. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n130.2316

gènere;  música;  periodisme;  mitjans socials;