Número 19 (febrer de 2013)
Les comunitats de pràctica són tendència
Sandra Sanz Martos

Ja hem comentat en anteriors articles les suposades novetats que porten amb si l'anomenada web 2.0 i les xarxes socials virtuals en general. Nous perfils professionals, com el community manager o el content curator, i noves maneres de treballar i aprendre com el treball col·laboratiu en xarxa, recolzats pel crowdsourcing i el crowdfunding, i l'aprenentatge col·laboratiu basat en comunitats (termes que hem hagut d'adquirir amb urgència i que no sempre hem acabat d'entendre). Sobre aquestes últimes, potser menys noves però des del meu punt de vista encara no prou consolidades, m'agradaria escriure avui.

En una entrada de Dolors Reig al seu bloc El Caparazón del passat 11 de novembre, explicava que les comunitats on s'aprèn, es comparteix coneixement o experiències professionals o es solucionen problemes col·laborativament són tendència 2013. Si realment són tendència (i penso que sí, que veritablement ho són) hauríem de conèixer una mica més en profunditat de què estem parlant.


Per començar hauríem d’aclarir què entenem per comunitat i en què es distingeix de la xarxa social. Aquests dos termes s'utilitzen massa sovint com a sinònims i no ho són en absolut. Les comunitats virtuals són grups reduïts que comparteixen interessos comuns i que tenen un elevat factor de cohesió i un fort compromís mutu. Les xarxes socials virtuals són molt més nombroses, amb interessos més amplis i variats. Dins d'una xarxa social pot haver-hi diverses comunitats.


Comunitats n'hi ha de molts tipus, tants com interessos poden tenir els seus membres. Però no en totes s'aprèn col·laborativament ni es comparteix coneixement. Aquí ens centrarem en aquelles on sí es produeix aquest fenomen. Són les anomenades comunitats de valor, i n'hi ha de tres tipus: comunitat d'aprenentatge, comunitat d'interès i comunitat de pràctica.


Comencem descrivint les comunitats d'aprenentatge. Les comunitats d'aprenentatge (CA) són contextos en què els alumnes aprenen gràcies a la seva participació i implicació, en col·laboració amb altres alumnes, amb el professor i amb altres adults, en processos genuïns d'investigació i construcció col·lectiva del coneixement sobre qüestions personal i socialment rellevants (Onrubia, 2004). Però les comunitats d'aprenentatge no queden circumscrites únicament a les aules de l'ensenyament i l'educació, sinó que són clarament exportables a contextos organitzacionals. Per exemple, es podria donar el cas que, en una empresa, sorgís una comunitat d'aprenentatge entorn a una nova eina informàtica. I que entre uns quants companys decidissin ajudar per aprendre més ràpid el seu funcionament. La comunitat d'aprenentatge finalitzarà quan tots els membres sàpiguen utilitzar la nova eina.


Passem ara a descriure les comunitats d'interès. Així com les comunitats d'aprenentatge estan en gran mesura lligades a l'e-learning, les comunitats d'interès formen part del cor d'Internet. Van ser els científics els primers a utilitzar Internet per a compartir dades, cooperar en investigacions i intercanviar informació. Però a partir de la segona meitat de la dècada dels 90 del segle passat, l'ús es va anar fent extensiu a altres interessos. Segurament, sense anar més lluny, el fenomen fan n'ha estat també un dels majors impulsors: seguidors de grups musicals, cinèfils, lectors addictes, entre d'altres. En l'actualitat, les casuístiques són infinites. Des dels malalts de càncer que comparteixen com fer front als efectes de la quimioteràpia (des de l'Hospital Clínic de Barcelona, s'està duent a terme una iniciativa tan brillant com valuosa en aquest sentit), fins a grups de mares que comparteixen tècniques de lactància i de preparació al part o informació sobre llars d'infants i escoles (com passa, per exemple, en el fòrum d'aquest lloc web), a més de poder efectuar compra en línia de productes de puericultura, lactància, etc. Són grups molt amplis de diversos centenars o més i en els quals la gran majoria no es coneixen entre si. Aquestes comunitats solen tenir una llarguíssima vida basada en el relleu dels seus membres.


Finalment, descriurem les comunitats de pràctica (CP). Una comunitat de pràctica és un grup de persones que exerceix la mateixa activitat o responsabilitat professional i que, preocupat per un problema comú o mogut per un interès comú, aprofundeix en el seu coneixement i perícia en aquest assumpte a través d'una interacció continuada. Perquè una comunitat de pràctica funcioni com a tal, és important que els seus membres exerceixin la mateixa activitat o responsabilitat professional; si no és així, els seus membres no podran compartir les seves experiències ni aprofundir en la praxi diària. En altres paraules, no estarem davant d'una comunitat de pràctica sinó que, més probablement, parlarem d'una comunitat d'interès o d'aprenentatge. Exemples molt coneguts de comunitats de pràctica són el cas dels reparadors de fotocopiadores de Xerox, o el dels tramitadors de sol·licituds mèdiques de companyies d'assegurances, o el dels empleats de "la Caixa" a través de la plataforma Virtaula.


Les comunitats de pràctica tenen una estructura molt simple i no necessiten de moltes figures per intervenir i garantir el seu funcionament diari, encara que no tots els autors estan d'acord en això. Per Wenger, McDermott i Snyder (2001), només hi ha tres figures diferents o tres rols diferents a desenvolupar en el si de la comunitat: el moderador, els líders i els membres de la CP. Els moderadors o també anomenats dinamitzadors tenen un paper fonamentar per garantir-ne el bon funcionament. Els líders juguen un paper influent i clau per atreure la participació i legitimar la CP. I finalment els membres pròpiament dits de la CP, amb una participació més o menys activa, són el cos central de la comunitat.


  L'interval de mida òptima per garantir-ne el bon funcionament i, per tant, l'eficiència d'una CP hauria d'estar entre 50 i 80 membres. Al nostre parer, un grup inferior a 30 membres tindria una activitat molt pobra i superior a 100 posaria en risc la bona gestió de la comunitat, que segurament acabaria dividint-se en comunitats més petites. Per tant, creiem que l'interval entre 50 i 80 garanteix la salut de la comunitat i la seva estabilitat grupal. La CP durarà mentre duri l'interès dels seus membres.


Les similituds i diferències entre les comunitats d'aprenentatge i comunitats de pràctica, encara que petites, són clares. La frontera entre les comunitats de pràctica i les comunitats d'aprenentatge és difusa però considerem que hi ha un factor que les distingeix clarament. I és que les primeres sorgeixen i s'entenen en el context de les organitzacions o de les professions. És a dir, pertanyen a l'àmbit del treball diari, a la pràctica professional diària. D'aquí el nom de comunitat de pràctica. En canvi, les comunitats d'aprenentatge estan circumscrites a l'àmbit docent i al procés d'assimilar conceptes i matèries. Però hi ha alguns trets més que ens ajuden a distingir-les. Així, per exemple, la diferència en el nombre d'integrants, que en les CA és menor que en les CP. I, a més, a diferència de les de pràctica, les comunitats d'aprenentatge s'acaben quan ja s'han adquirit els coneixements objecte de l'aprenentatge. D'altra banda, coincideixen plenament en la possibilitat d'una virtualitat total en cas que es prefereixi a la presencialitat i en la necessitat de l'existència de la figura d'un moderador/dinamitzador. Aquesta figura, igual que en el cas de les CP, és de vital importància per garantir el funcionament de les comunitats d'aprenentatge.


Si comparem les comunitats d'interès i comunitats de pràctica, en les comunitats d'interès es comparteix informació i experiències, i aquestes poden o no tenir a veure amb la praxi professional. I aquest tipus de comunitats només existeixen virtualment, a diferència de les comunitats d'aprenentatge i les de pràctica, on els seus membres sí es coneixen entre ells de manera prèvia al naixement de la comunitat.


Dit tot això, cal considerar que no sempre trobem comunitats pures. I que aquestes, com els seus membres, evolucionen o poden travessar diferents fases al llarg de la seva vida. Una comunitat pot néixer sent d'interès i un grup d'aquesta pot, amb el temps, constituir una comunitat de pràctica. Però és important distingir i conèixer les seves diferències. Són conceptes que porten més d'una dècada convivint amb nosaltres d'una manera més o menys natural i és hora, doncs, que els utilitzem correctament si és que –com diu Reig– aquest 2013 serà el seu any.

 

Per saber-ne més:


Sanz Martos, Sandra (2012). Comunidades de práctica: el valor de aprender de los pares. Barcelona, EdiUOC.


Sanz Martos, Sandra (2012). Comunidades de práctica. Cómo compartir conocimiento y experiencias profesionales. Barcelona, EdiUOC

 

comunicació i educació;  gestió del coneixement;  mitjans socials; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???