Número 35 (juliol de 2014)

Tenen les persones públiques dret a la intimitat i a la pròpia imatge?

Antonio Fayos Gardó
Després de més de 30 anys de vigència de la Constitució (1978) i de la Llei Orgànica 1/82, normes que consagraven els drets a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, fins i tot crida l'atenció com n'és d'habitual escoltar la idea que les celebritats no gaudeixen dels drets a la intimitat i/o a la pròpia imatge. I no només es percep això al carrer, també es manté de vegades en els mitjans de comunicació i fins i tot s'al·lega per alguns juristes en determinats judicis.  
Com ni la Constitució ni la Llei citada van establir diferències substancials entre tipus de persones a l'hora d'aplicar els drets, és a dir, entre persones públiques i persones privades (excepte l'excepció legal que admet caricatures o imatges de persones públiques preses en llocs públics), caldria preguntar-se per què en la pràctica hem de diferenciar-les, si és que realment hem de fer-ho, o per què persisteix en l'opinió pública aquesta idea que no mereixen la protecció legal.
 
Realment en la pràctica es diferencia entre tipus de persones perquè els mitjans de comunicació busquen i apliquen aquesta diferència: hi ha un interès més o menys general a saber què fan, com es comporten o com vesteixen –o com són nus/es en ocasions, diguem-ho clarament– les persones famoses, els polítics, els actors, els artistes, etc. I aquest interès que generen no és equivalent al que generen les persones que no estan exposades contínuament a la llum pública. Però aquest interès general, perquè ens permeti acceptar una informació o una imatge, no ha de ser interès del públic sinó interès públic. No és un joc de paraules sense importància: el primer es fa equivaler a la tafaneria i no es pot al·legar per envair la vida privada d'una persona. 
 
L'interès públic és alguna cosa molt més seriosa i transcendental, i es refereix, segons la doctrina del Tribunal Constitucional (TC), a alguna cosa que és important o rellevant per a la formació de l'opinió pública o que afecta al conjunt dels ciutadans o a la vida econòmica o política del país. I així no constitueix interès públic relatar les relacions afectives d'una persona (Sentencia TC 83/2002, de 22 d'abril) o el mostrar el cos d'una actriu en top-less (Sentencies TC 19/2014, de 10 de febrer, cas Melani Olivares, o TS 518/2012, de 24 de juliol, cas Elsa Pataky), per posar dos exemples habituals.
 
Fins i tot en supòsits com aquests en els quals podria pensar-se que estan sota l'empara de l'excepció legal (persones públiques en llocs públics: art.8.2.a LO 1/82), es requereix no solament que les imatges hagin estat captades durant un acte públic o en llocs, oberts al públic, sinó que concorri un interès públic o general legitimador de la primacia de l'informat. 
 
L'interès públic és, doncs, el concepte bàsic per esbrinar si una informació mereix o no la protecció legal. No es nega aquí que les persones públiques estiguin més subjectes a escrutini sobre les seves vides i que hagin de suportar més en aquest sentit que la resta. Això es nota especialment pel que fa a un altre dret contemplat en la Llei del 82, el dret a l'honor, i per això la jurisprudència ens diu que aquí es reforça la prevalença de la llibertat d'expressió respecte a aquest dret en contextos de contesa política o suposats de tensió o conflicte laboral, sindical, esportiu, processal i uns altres similars (per exemple, STS 176/2012, de 3 d'abril).
 
Però el que les persones públiques, per les seves professions o aparicions públiques, hagin d'estar més disposades al fet que es publiqui sobre la seva vida que la resta de les persones no significa privar-los dels seus drets, perquè això suposaria un abús intolerable, tal com ens diu el TC en la recent sentència ja citada 19/2014, de 10 de febrer: 
 
“Procede declarar que si bien es aceptable que el concepto de interés noticiable sea aplicado a los programas de entretenimiento, dicho carácter del medio o de las imágenes publicadas no permite eludir ni rebajar la exigencia constitucional de relevancia pública de la información que se pretende divulgar al amparo de la libertad de información. De aceptarse ese razonamiento, la notoriedad pública de determinadas personas –que no siempre es buscada o deseada– otorgaría a los medios de comunicación un poder ilimitado sobre cualquier aspecto de su vida privada, reduciéndolas a la condición de meros objetos de la industria de entretenimiento”.
 
I els nostres tribunals segueixen en aquest sentit la molt nomenada (i leading case) sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 24 de juny de 2004, cas Von Hannover v. Alemanya, l'assumpte Carolina de Mònaco) que posa l'accent en la contribució de la publicació de fotografies o articles en la premsa al debat d'interès general, sense que la satisfacció de la curiositat d'una part del públic en relació amb detalls de la vida privada d'una persona pugui considerar-se contribució a aquest efecte malgrat la notorietat d'aquesta persona. 
 
Hi ha ja moltes resolucions sobre aquests temes, des de la ja clàssica sentència del cas “Paquirri” (STC 211/1988, de 2 de desembre), passant pels casos Tous-Montiel (STC 197/1991, de 17 d'octubre, sobre la protecció del dret dels menors, fills de persones públiques), fins al més conflictiu assumpte Preysler (STEDH 13 de maig de 2003). I més recentment (STS 793/2013, de 13 de desembre) la periodista María Teresa Campos ha estat condemnada pel Suprem a pagar 60.000 euros per danys morals a José María Aznar i Ana Botella per uns comentaris sobre la possible ruptura del seu matrimoni. 
 
Totes aquestes sentències són una mostra que les persones públiques generen realment aquest interès del públic i dels mitjans de comunicació. Però si aquest interès equival a curiositat aliena o tafaneria, encara que de vegades es pugui defensar com a útil per a determinades finalitats socials, no pot servir per legitimar la invasió en els drets a la vida privada de les persones. Ni ha de servir-hi: hem d'aspirar al fet que les informacions que publiquem sobre les vides dels famosos tinguin una altra finalitat, doncs, en suma, del que tracta és d'exercir un periodisme de qualitat.
 
Per saber més:
 
Fayos Gardo, A. (2000). Derecho a la intimidad y medios de comunicación. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
 
Fayos Gardo, A. (2007). “Los derechos a la intimidad y a la propia imagen: un análisis de la jurisprudencia española, británica y del Tribunal Europeo de Derechos Humanos”, a  InDret 4/2007. 
 
Salvador Coderch, P.; Ramos Gonzalez, S.; Luna Yerga, Á. (2003). “Preysler V: el final de la partida”, a  InDret 4/2003. 
 
Zimmerman, D. L. (1983). “Requiem for a Heavyweight: A Farewell to Warren and Brandeis’s Privacy Tort”, a 68 Cornell Law Rev., 291.  

 

Citació recomanada

FAYOS GARDÓ, Antonio. Tenen les persones públiques dret a la intimitat i a la pròpia imatge? COMeIN [en línia], juliol 2014, núm. 35. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n35.1448

periodisme;  règim jurídic de la comunicació; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???