Número 82 (novembre de 2018)
Geysha Gonzalez: ''Amb les notícies falses ocorre com amb el menjar escombraries; saps que et perjudica, però el consumeixes perquè et satisfà''
Ferran Lalueza

Dona, jove, llatina, interessada en política, fan de Beyoncé i seguidora del beisbol. Així és com les xarxes socials caracteritzen probablement la nord-americana Geysha Gonzalez a l'hora d'identificar perfils de microtargeting. Experta a combatre la desinformació i les notícies falses, és directora adjunta de l'Eurasia Center del think tank especialitzat en relacions internacionals Atlantic Council. Vam conversar-hi el proppassat octubre en una trobada coorganitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consolat dels Estats Units a Barcelona. 

 
 Geysha González es dirigeix als assistents durant la trobada celebrada a la seu barcelonina del Col·legi de Periodistes de Catalunya

 
Ferran Lalueza (FL): Vostè ha definit en alguna ocasió la disinformation (desinformació) com “una arma de guerra” que té per objectiu intentar convèncer-te, no que creguis en alguna cosa, sinó que no val la pena creure en res. En què es diferencia de la misinformation (informació incorrecta)?
 
Geysha Gonzalez (GG): Amb la misinformation no hi ha voluntat d'enganyar. Pot ser un rumor, una mentida, un vídeo real però que s’ubica en un altre context, fotos falses compartides a WhatsApp... Tot això difós per persones que no tenen la intenció de mentir i que pensen que és veritat. També es dóna en el periodisme. En aquests temps de tanta viralitat, estem tan pendents de l'última hora, del breaking news, que sense voler o volent de vegades es publica informació poc rigorosa.
 
FL: I en aquest escenari, on encaixen les fake news?
 
GG: Tot i que és una expressió molt popular, jo no parlo de fake news (notícies falsejades) perquè s'ha convertit en una frase utilitzada per desacreditar els periodistes quan divulguen alguna cosa amb què no estàs d'acord. Així, si et diuen “Dos més dos són quatre” i tu no hi estàs d'acord, respons “Fake news”. O si t'acusen de ser corrupte i vols negar-ho, contraataques dient-li al reporter “Fake News”. És per aquesta connotació que ha adquirit que jo prefereixo emprar els termes false news (notícies falses). 
 
FL: D'acord, anomenem aquest fenomen false news. Però per què està cada vegada més arrelat?

GG: La informació falsa és tan efectiva perquè incorpora una base de veritat i, sobretot, perquè se sustenta en les divisions que ja existeixen en la societat. A l'Índia, per exemple, la informació falsa sustentada en la divisió entre hindús i musulmans ha arribat fins i tot a provocar linxaments. Als Estats Units, la campanya russa per influir en les eleccions presidencials del 2016 també va jugar aquesta basa de la divisió. 
 
FL: Per exemple?
 
GG: Els russos van pagar anuncis i van crear grups per promocionar el moviment #BlackLivesMatter (en protesta per la brutalitat policial contra els afroamericans), però al mateix temps també van pagar anuncis a favor del moviment #BlueLivesMatter (en defensa de l'actuació policial). És un debat existent en la societat nord-americana, però aquesta divisió es va explotar per a altres finalitats. Jo estic seguint grups de #BlackLivesMatter, els atorgo credibilitat i, a poc a poc, van modificant el seu discurs fins a acabar dient que va ser Hillary Clinton qui va iniciar la brutalitat policial. Com aquest grup s'ha guanyat la meva confiança, jo no qüestiono críticament els seus continguts. D'aquí l'efectivitat d'aquestes estratègies de desinformació basades en falsedats.

FL: I tendim a mossegar l'ham?
 
GG: La informació falsa ens resulta atractiva perquè som curiosos. Ocorre com amb el menjar escombraries: saps que et perjudica, però el consumeixes perquè et satisfà.
 
FL: Però sempre n’ha circulat, d’informació falsa.
 
GG: Cert, però ara les xarxes socials com Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram i YouTube, o fins i tot cercadors com Google, fan que la informació es difongui molt més ràpid i que es pugui dirigir específicament a l'audiència més receptiva, a l'anomenat microtarget. És una cosa que va començar al servei de les empreses, però ara els partits polítics, els candidats, poden emprar aquesta informació per arribar a les persones més predisposades a creure en els seus missatges. Així es va fer en la campanya de Trump. Sovint el missatge no es proposa aconseguir que votis a favor de l'emissor, en té prou amb desanimar-te perquè no votis per l'opció contrària.
 
FL: Podem combatre-ho?
 
GG: La informació falsa és com el fum dels cigarrets: tu tens la llibertat de fumar si ho desitges, però no tens la llibertat d'obligar-me a estar exposada al fum. Per combatre la desinformació, ha d'implicar-se la societat civil i el govern. Tots hem de pressionar perquè es produeixin canvis. No sorgirà espontàniament ni serà ràpid. I mentre tractem de trobar solucions que funcionin en les nostres democràcies, les crisis s'accentuaran, les discussions elevaran el to i les divisions en la societat continuaran.
 
FL: Pot el periodisme contrarestar la desinformació?
 
GG: No t'agradarà la meva resposta. Les eines que existeixen ara són lentes. I els periodistes depenen dels clics, del nombre de persones que veuen els seus articles, perquè els ingressos publicitaris depenen d'això. A més, amb Twitter, el breaking news és cada minut i el periodista busca la primícia. Compaginar ser el primer amb ser rigorós és molt difícil. No vols contribuir a la desinformació? Doncs, primer, no usis Twitter com a font. Tenim líders que usen Twitter per explicar-se al món, però el periodista hauria de fer alguna cosa més que reproduir aquests missatges. Segon, no informes si no coneixes tots els fets. Oblida’t del “presumptament”. La viralització fa que el “presumptament” es quedi pel camí perquè els algorismes faran arribar aquesta informació a qui sigui procliu a considerar-la un fet. I la primera percepció després ja no es corregeix. I tercer, bona sort.
 
FL: Depenem de la sort?
 
GG: En aquest moment de la història, el periodisme està cridat a convertir-se en la millor arma per protegir la democràcia, encara que hi ha moltes forces que pretenen fer-lo callar. És necessari assenyalar, posar en evidència els falsaris que es belluguen per les xarxes socials i obrir espai al periodisme rigorós i verificat.
 
FL: Pot la formació ajudar a les noves generacions a detectar la desinformació i diferenciar-la de la informació verídica?
 
GG: Sí, però des del meu punt de vista no tant en termes de media literacy (alfabetització mediàtica) com de critical thinking (pensament crític), que és més transversal i fa que tothom se senti al•ludit. En un currículum de ciències, per exemple, pot costar veure la conveniència d'incloure alfabetització mediàtica, però la necessitat el pensament crític resulta indiscutible. 
 
FL: En els anys 70 del segle passat, als Estats Units el president Nixon va haver de dimitir en essència perquè havia mentit. En els 90, les mentides de Clinton sobre la seva “relació inapropiada” ja van trobar major permissivitat i no van generar conseqüències significatives. El president actual sembla viure instal·lat en la mentida i no passa res. Què ens ha passat com a societat per haver assolit aquest nivell de tolerància amb la mentida i fins i tot convertir-nos-en sovint en còmplices quan conscientment o inconscient contribuïm a difondre-la si encaixa amb la nostra cosmovisió?
 
GG: Jo també passo molt de temps pensant en com hem arribat fins a aquí; amb governs que poden mentir, canviar les narratives, i no els passa res. Penso que hi ha diversos factors. Primer, la crisi que va esclatar en el 2006-07 i que ens ha obligat a passar molt temps recuperant-nos i focalitzant-nos en temes com l'economia o l'ocupació. Als Estats Units, també el fet de tenir un president afroamericà ens va portar a amagar els problemes racials existents, a creure'ns que ja no hi ha racisme. A més, la globalització ha accentuat les diferències entre els més rics i els més pobres, que han quedat desatesos. I com en democràcia tot està exposat, es mostra el bo i el dolent, la qual cosa crea desil·lusió i desafecció. Però, per sobre de tot, la causa principal és que deixem que la mentida es converteixi en l'única narrativa que existeix. Si quan detectem mentides no diem “Això no és cert”, no fem sentir la nostra veu, no votem en contra de qui menteix, li estem donant peixet.
 
FL: Les xarxes socials intenten posicionar-se com a neutres. Ho són realment?
 
GG: Les xarxes socials no són neutres. Punt. Són negocis. Et diran que són neutres perquè estan assegudes sobre bilions de dòlars. El seu negoci són els teus ulls, la teva atenció. Amb la neutralitat no s'aconsegueix que passis tres hores en YouTube sense amb prou feines adonar-te’n. Tot està pensat perquè et quedis a la plataforma. Els algorismes fan que, a partir d'una cerca molt bàsica i molt neutra, et portin als continguts més radicals per aconseguir que t’hi quedis. Ara hi ha un grup molt interessant anomenat algotransparency.org, format per exanalistes de Google, que està investigant aquests algorismes. Més temps passat en la plataforma suposa majors ingressos publicitaris, i aquest és el seu negoci.
 
FL: Caldria regular més les xarxes socials?
 
GG: Les xarxes afirmen ser neutres precisament perquè no volen que els governs s'involucrin en el seu funcionament. No volen que els individus sàpiguen com estan usant les seves dades. Hem de començar a ajustar la percepció que tenim de les xarxes i a veure quines lleis existents se'ls poden aplicar. Als Estats Units, per exemple, en període electoral tu no pots difondre un anunci polític sense identificar d'on prové el seu finançament. Això aplica a la ràdio, la televisió i els diaris, però encara no aplica a les xarxes socials, on hi ha molt més missatge polític. Cal pressionar molt més als governs perquè es posin les piles en aquest tema. Les xarxes no ho faran motu proprio.
 
FL: Podria una de major regulació xocar amb la llibertat d'expressió?
 
GG: Sí, per això la regulació no hauria de centrar-se tant en els missatges falsos que circulen per les xarxes socials i que, al final, poden ser simples opinions, amb la dificultat que comporta legitimar algú per decidir què és veritat i què és fals. Més aviat haurien de centrar-se en les activitats no legítimes que es desenvolupen a les xarxes, com l'ús de determinat bots o els comptes falsos. Així no lleves la llibertat d'opinió a les persones, però ho poses difícil als actors que volen difondre missatges falsos de forma viral ampliant artificialment l'abast de missatges que no tenen una veritable base popular.
 
periodisme;  mitjans socials;  comunicació política; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???