Número 88 (maig de 2019)
Control de la informació i del 'tempus' polític
Víctor Cavaller

Un cop coneguts els resultats de les darreres eleccions generals espanyoles celebrades el 28 d'abril de 2019 i a la vista de l’adveniment immediat de les eleccions locals i europees, és un bon moment per obrir una reflexió no tant sobre els resultats obtinguts per les diferents formacions polítiques com sobre de quina manera el control de la informació actua com a clau de volta en la qualitat democràtica d’un país. Prenem com a exemple la gestió política del canvi climàtic i la transició energètica.

Des de l’any 2011, Siemens té desenvolupada una tecnologia pionera per a produir hidrogen amb energia renovable, amb el nom de Silyzer. L’hidrogen, obtingut a partir d’aigua, com a font d’energia és un model null-emission i va més enllà dels models híbrids, la qual cosa permet la substitució definitiva de l’ús de combustibles fòssils en la indústria en general i en l’automòbil en particular. Estem parlant d’un model energètic completament net per al medi ambient. Una notícia esperançadora. Tanmateix, fins i tot per a un gegant com Siemens, tot i tenir els partits ecologistes i la comunitat científica a favor, la resistència de la comunitat europea i del govern dels EUA poden representar un obstacle.  

Sabut això, ara podríem començar aquest article amb la següent hipòtesi o pregunta adreçada als lectors per convidar a la reflexió:
 
Imagina que fos coneguda –i avalada científicament– una tecnologia energètica que garantís –un cop implementada– que la majoria del ciutadans guanyés el major grau possible de qualitat de vida. Penses que els mitjans de comunicació de massa (mass media) en parlarien per informar del gran impacte que representaria? Interessaria a les grans corporacions i als lobbies corresponents del sector? Els principals partits polítics, un cop en el govern, el podrien / els interessaria / el voldrien aplicar? Els ciutadans podrien avaluar i decidir en una votació sobre la necessitat de la seva implementació essent informats de la seva complexitat i davant d’altres alternatives?
 
Desconeixem la resposta que Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea; Miguel Arias Cañete, actual comissari europeu d’Acció pel Clima i Energia, ambdós membres del Partit Popular Europeu, o Donald Trump, fundador de l'empresa Trump Entertainment Resorts i actual 45è president dels EUA, donarien a aquesta pregunta.
 
A efectes de continuar amb aquest article, podem apuntar que la resposta a aquestes qüestions, malauradament és: “provisionalment, NO”. Tractarem d’explicar el per què aquest paradoxal estatus del no interessa de moment l’òptim, que es pot llegir també com retardar la solució, funciona avui dia en les democràcies occidentals i especialment en la dels països d’economies més precàries com l’espanyola.
L’exercici de la democràcia ha de salvar vàries restriccions que neixen de la naturalesa condicionada de qualsevol acció de govern, de l’interès econòmic de les grans corporacions i de la fragilitat d’una opinió pública exposada als mitjans de comunicació. El control de la informació, el seu flux, contingut i tempus, opera com a mecanisme comú i principal que possibilita la continuïtat, actualització i constància d’aquestes restriccions.
 
El control financer dels grans mitjans d’informació acaba esdevenint un control sobre la informació que aquests difonen. 
 
La immediatesa, com a mode comunicatiu, amb la qual treballen els mitjans de comunicació i la naturalesa curt-terminista de la vida dels polítics obliga tant a la generació de titulars com d’eslògans. Atreure l’atenció mediàtica i guanyar el vot comparteixen mecanismes de psicologia comunicativa. Una àmplia oferta garanteix la preservació del consumidor/elector i la concentració del poder.
 
El finançament dels grans grups de comunicació estan en mans de corporacions que a la vegada financen diferents opcions polítiques per garantir que, sigui quina sigui l’opció que guanyi, disposaran d’instruments per reconduir les decisions que els governs guanyadors en prenguin. 
 
Vàries dades: Atresmedia, Prisa i Mediaset, que cotitzen en borsa, “controlen el 58% del mercat dels mitjans de comunicació, el 60% de l’audiència i el 87% de la publicitat”. 
 
Segons un estudi, “58 anteriors ministres i alts funcionaris de partits a Espanya van ser directors d'empreses de l'Íbex 35 com Endesa o Gas Natural. El sector energètic és el més representat en aquesta llista, amb 26 directors, més de la meitat”.
 
L’opacitat informativa en la pressió exercida pels lobbies de les grans corporacions sobre els programes electorals i acció de govern dels partits polítics tracta d’amagar que el que està en joc no apunta a un interès general sinó a l’interès econòmic d’aquestes. 
 
"La indústria fòssil té un interès enorme en retardar l'acció pel clima, i la porta giratòria entre política i els lobbies és un cas seriós d'alarma”, opina Max Anderson, membre del Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea del Parlament Europeu.
 
Per altra banda, l’ocultament de la informació sobre els cicles i/o circuits financers i/o cercles viciosos que alimenten l’endeutament de les administracions públiques, per urgència o negligència, es troba moltes vegades en la mateixa línia d’interès que ocupa el benefici que obtenen  les corporacions bancàries amb l’existència d’un dèficit públic. 
 
Conseqüentment, per acció o per omissió, els marges de llibertat en l’acció política al davant d’una administració endeutada són molt reduïts. 
 
El corporativisme de la classe política explica perquè la corrupció, la impunitat i l’ús polític de la justícia és un mal endèmic que han de vèncer les democràcies i perquè aquest fenomen es facilitat per la manca de transparència informativa.
 
Per exemple, no és fàcil obtenir dades exactes, o almenys fidedignes, sobre els casos de corrupció política que s'han investigat durant la democràcia espanyola, període que ocupen els darrers 45 anys, de 1975 a 2019, amb el detall de número d'acusats, imputats, condemnats, indultats o amb penes commutades. Aquesta dificultat ja és un indicador avançat del fenomen de la corrupció política a Espanya. De l'anàlisi de les dades disponibles, publicades a diferents mitjans, tot podria evidenciar: (1) que el número de causes obertes i d'imputats és creixent, (2) que el número d’imputats i condemnats depèn de la formació política que governa, (3) que el número de condemnats creix en conjunt lleugerament però en la mateixa ratio que el número d'indultats o de penes commutades per multes, i (4) que estadísticament el número de condemnats no creix en la mateixa proporció que el número de causes obertes. En conseqüència, malgrat les aparences de persecució judicial, (5) la impunitat creix progressivament.
 
És evident que el dèficit econòmic de les administracions acaba derivant en un dèficit educacional, la qual cosa reverteix en una escassa consciència social. Sense entrar en el debat sobre les causes de les elevades taxes d’ocupació laboral precària i de les taxes de desocupació juvenil, un exemple clar de la manca del dèficit educacional i de consciència social és la diferent sensibilitat davant la corrupció dels votants dels diferents partits polítics.
 
Un dels fenòmens més interessants en anàlisi política és la diferent sensibilitat dels votants de grans partits polítics segons sigui la seva ideologia i en relació a la dels votants dels petits, a l’hora de jutjar l’exercici del poder. D’una banda, els votants del partits conservadors són més permissius que els votants de partits progressistes, i d’altra els votants dels grans partits són generalment conscients de la dimensió de la batalla. 
 
En diferent grau, els votants de partits conservadors a Espanya entenen que la corrupció és intrínseca a l’exercici del poder, per la qual cosa perdonen i sovint premien els comportaments espavilats i les justificacions amb estil del seu líder. 
 
Ara fa 9 anys, el 23 d’abril de l’any 2010, el llavors president de la Generalitat catalana, José Montilla, en unes declaracions memorables a TV3 assenyalava en relació als magistrats conservadors del Tribunal Constitucional (TC), escollits a proposta del PP, que “els conservadors són més fidels, ho tenen molt clar, són més obedients a la formació que els ha proposat”.
 
I arribem així al tancament del cicle. El control del tempus i dels tòpics polítics.  Una de les estratègies complementàries en la gestió del tempus i l'agenda política consisteix en generar debats ficticis o insubstancials que facin molt de soroll mentre qui té el control de la caixa va fent feina. 
 
En un article del 30 de maig de l’any passat publicat al diari El País, l’autora Anna Pérez Català recollia les denúncies de la ONG Corporate Accountability, entre altres organitzacions, sobre “com les grans empreses de petroli, gas i carbó tenen accés a les negociacions gràcies a organitzacions com la Cambra de Comerç dels Estats Units o l'associació Business Europe. Això els porta a influenciar decisions, que semblen més verdes, el que es coneix com greenwashing o promoure falses solucions”.
 
Tornant al cas espanyol, no és estrany que Santiago Niño-Becerra, catedrátic d’Estructura Econòmica de la IQS School of Management de Barcelona, critiqués en una recent entrevista l’absència de propostes econòmiques en els discursos polítics dels debats de les passades eleccions espanyoles.
 
Certament, el que va centrar els debats no va ser la corrupció política o l’endeutament, o les últimes previsions del Fons Monetari Internacional que apunten a que la tendència per al 2024 és d’un empitjorament del dèficit en Espanya, sinó que va ser la qüestió catalana. 
 
I acabo aquest article, com l’he començat, llençant una altra pregunta al lector: a qui interessa, i per què, generar cortines de fum?
 
Vilanova i la Geltrú, 5 de maig del 2019
 
 
Citació recomanada: CAVALLER, Víctor. Control de la informació i del 'tempus' polític. COMeIN [en línia], maig 2019, no. 88. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n88.1933.
 
comunicació política;  lobbisme;  periodisme; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???