Número 91 (setembre de 2019)
Sense pacte: 10 raons per al desacord (I)
Ferran Lalueza

El resultat de les eleccions generals celebrades el passat 28 d'abril no va atorgar a cap partit la capacitat de formar govern sense comptar amb suports substancials d'altres formacions. Es requerien pactes. Els cinc mesos transcorreguts des de llavors només han servit per evidenciar la flagrant incapacitat dels líders polítics a l'hora d'aconseguir acords desbloquejadors, la qual cosa ens aboca a uns nous comicis: els quarts en quatre anys. Per què?

En teoria, ningú volia repetir eleccions. El cost d'una nova cita electoral (estimat en uns 140 milions d'euros), la inoperància que comporta tenir el país movent-se al ralentí amb un govern en funcions i la desafecció generada en un electorat cada vegada més conscient de la descoratjadora inutilitat del seu vot, per tant, haurien d'haver servit d'esperó als polítics de torn per desbloquejar la situació amb acords que permetessin engegar la legislatura i passar pantalla. Però no va anar així.
 
Vençuts tots els terminis que marca la normativa i ja fulminades fins i tot les esperances més recalcitrants posades en un acord in extremis, l'escenari d'unes noves eleccions va acabar materialitzant-se. Els analistes, els mitjans de comunicació, les xarxes socials i, de fet, la ciutadania en general ens vam apressar a retreure als polítics la seva ineptitud per al pacte.
 
No obstant això, i sense descartar en absolut que la ineptitud tingués cert pes en el clamorós fracàs negociador, d’una anàlisi més profunda i assossegada s’extreuen almenys deu motius pels quals aquest malaurat desacord resultava totalment previsible. En aquest primer lliurament de l'article, n’abordarem dos.
El primer obstacle per a la consecució d'un pacte és que la desafecció que tant lamenten els polítics en el seu discurs públic sovint és acceptada o fins i tot buscada pels seus estrategues de màrqueting electoral. Quan el ciutadà veu que el joc que ha repartit amb el seu vot no genera un determinat escenari polític –el que sigui–, sinó que els partits decideixen en un moment donat estripar la baralla i reclamar que se'ls lliurin cartes noves, la sensació que votar no serveix de gaire és inevitable. I, d'aquí a l'abstenció, amb prou feines hi ha un pas.
 
En conseqüència, la voluntat d'evitar la desafecció podria ser un factor propiciador de pactes si no fos perquè els partits sovint consideren que el descoratjament del votant pot beneficiar-los. En un context de molta polarització i grans dificultats per obtenir majories clares, moltes vegades l'estratègia ja no passa per aconseguir que qui vota l'adversari ara em voti a mi (la qual cosa amb freqüència resulta impensable), sinó que es focalitza a aconseguir que l’afartament envaeixi el votant no afí fins al punt de mantenir-lo allunyat de les urnes.
 
Aquesta va ser justament l'estratègia emprada pels spin doctors de Donald Trump en les últimes eleccions presidencials estatunidenques. Conscients de l’insalvable rebuig que provocava el candidat republicà en molts sectors de l'electorat, van jugar a desmobilitzar el potencial votant de Hillary Clinton més que a intentar conquistar-lo per a la seva causa. I va funcionar.
 
En contra del que es desprèn de les seves proclames, doncs, la desafecció preocupa poc als partits polítics, almenys en el curt termini més tactista. Confien que la campanya electoral els permetrà mobilitzar una vegada més el seu electorat i maximitzar així els vots obtinguts. En canvi, pel que fa a l'electorat radicalment oposat (el que mai no els serà afí), haver provocat el seu descoratjament pot ser vist fins i tot com una victòria.
 
La segona trava que ha contribuït a impedir un desenllaç feliç en la negociació entre partits és que la responsabilitat del fracàs que suposa no haver aconseguit un acord és una responsabilitat difusa. La no consecució d'un pacte sens dubte ha provocat empipament i rebuig en bona part de l'electorat, però no és tan clar que aquest emprenyament s’acabi concentrant específicament en una formació política a l'hora de passar factura.
 
Per definició, un pacte sempre implica almenys dues parts. En conseqüència, quan no s'arriba a cap acord, sempre existeix un dubte raonable sobre quina de les parts ha fet tot el possible per fer-ho factible i quina ha aplicat en canvi una estratègia obstruccionista.
 
No resulta sorprenent, doncs, que els partits polítics evidenciessin molt més interès a dominar el relat sobre com n’eren d’ardus els seus esforços per propiciar un pacte que a fer realitat aquest quimèric pacte. L'extemporània oferta que va fer Ciutadans al Partit Socialista ja en temps de descompte (l'abstenció en una eventual investidura a canvi del compliment de tres condicions), per exemple, només pot interpretar-se en aquesta clau.
 
L'important no és que hi hagi un acord; el que és realment essencial és que no sembli que, si no n’hi ha, hagi estat per culpa d'un. Tant en la negociació directa com, sobretot, en les propostes llançades des de qualsevol tribuna pública pels portaveus de cada formació, va haver-hi molt més d'escenificació que de voluntat real d'apropar posicions. En un moment que probablement requeria gestos heroics (el que s'ha anomenat sentit d'Estat), els protagonistes es van conformar amb no semblar el dolent de la pel·lícula.
 
En el proper lliurament d'aquest article, abordarem altres factors que han propiciat que el propvinent 10 de novembre tornem a estar convocats a les urnes.
 
 
Citació recomanada 
 
LALUEZA, Ferran. Sense pacte: 10 raons per al desacord (I) COMeIN [en línia], setembre 2019, no. 91. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n91.1961
 
comunicació política; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???