Santi Caballé

Doctorand, investigador i professor propi de la UOC

«L’etapa d’estudiant va ser el començament d’un procés de superació personal que encara avui no ha acabat»

Ara fa deu anys, el Santi Caballé va entrar a formar part de la comunitat UOC. Per a ell ha estat una dècada molt intensa i que li ha permès conèixer l’entitat des de gairebé totes les facetes possibles: com a estudiant, consultor, becari, ajudant de recerca i professor propi. Ara, el 17 de setembre vinent, s’enfrontarà a un nou repte i defensarà la tesi doctoral, un pas més en un procés de superació personal que no dóna per acabat.

Setembre de 2008 / Per Laura Castillo

Ja fa força anys que vas entrar a la UOC; pràcticament has vist créixer la Universitat. Quina valoració en fas?

De fet, comptant les diferents etapes d’estudiant, consultor, becari, ajudant de recerca i professor propi, ara fa deu anys justos que sóc a la UOC, que són molts i han estat molt intensos!

Evidentment, en deu anys la UOC ha canviat molt, però en canvi manté exactament igual el model d’universitat que ha estat la clau de l’èxit en tot aquest temps. És a dir, l’ensenyament 100% a distància, l’avaluació contínua, la tutoria, la consultoria personalitzada, els materials i recursos didàctics, la flexibilitat en l’estudi i sobretot l’ús innovador de les TIC per a fer possible que gent amb fortes càrregues professionals i familiars pugui seguir una carrera universitària. A més, durant aquest temps la UOC ha millorat molt i sobretot ha superat la imatge d’universitat jove i immadura que tenia al començament.

Per què vas optar per aquesta universitat i no una altra?

Quan vaig començar els estudis jo tenia un perfil típicament uoquià: voltava els trenta anys, l’activitat professional m’ocupava tot el temps i tenia càrregues familiars. Per tant, la manca de temps m’impedia assistir a classes presencials i no hi havia gaires alternatives per a poder cursar una enginyeria tècnica d’informàtica a distància. A més, el model UOC proposava aprendre informàtica exclusivament per mitjà de la informàtica. La idea em va entusiasmar i m’hi vaig llançar de cap tan bon punt es van obrir els Estudis d’Informàtica al gran públic.

Quin és el millor record que conserves d’aquesta primera època d’estudiant?

Bé, la meva època d’estudiant és, de fet, molt recent. El 17 de setembre acabaré oficialment els estudis a la UOC quan defensi la tesi... i ningú no diu que no continuï estudiant algun màster o postgrau o comenci una altra carrera (a la UOC, és clar!). Aquesta és la meravella i alhora l’èxit de la UOC, que et permet continuar ampliant i actualitzant els coneixements i arribar a ser estudiant tota la vida.

Probablement el millor record que tinc d’estudiant és del començament de la carrera. Recordo la il·lusió que em feia quan vaig començar la meva etapa universitària però també l’angoixa que sentia pel fet de no saber si seria capaç de tirar-la endavant. Afortunadament, va anar tot molt més bé del que em pensava i, després de completar el primer cicle (2003), va seguir el segon amb l’Enginyeria d’Informàtica també a la UOC (2005) i aquest setembre de 2008 defensaré la tesi doctoral a la casa, de manera que completaré els tres cicles acadèmics enterament a la UOC en un període total de deu anys.

En deu anys deus acumular un munt d’experiències i records!

I tant! Sobretot tinc molt bons records del començament de la carrera. El contacte amb els companys de l’aula i de la tutoria, encara que fos virtual, recordo que era la cosa més agradable. Sobretot al principi jo era un estudiant molt actiu. Probablement algun company d’estudis o consultor que llegeixi aquestes ratlles encara em recordarà com un estudiant «plasta» pels meus llargs i nombrosos missatges als fòrums i altres espais compartits de l’aula, en què plantejava dubtes i proposava alternatives dels conceptes explicats al material, discutia les solucions dels problemes i activitats de l’aula, informava d’errades del material, etc.

Potser aquí ja apuntava el futur consultor...

Doncs sí. De fet, sempre hi havia companys que m’agraïen les llargues intervencions i al final del curs em confessaven que els havia ajudat a superar l’assignatura. Era molt reconfortant rebre aquests comentaris, i això probablement va fer que més endavant em decidís a començar la carrera de consultor a la UOC.

A la UOC has fet gairebé tots els papers possibles; has estat estudiant, consultor, becari i ara professor propi i investigador. Déu n’hi do!

Molts dels rols que esmentes s’han encavalcat en el temps. Per exemple, durant l’any 2004 i part del 2005 vaig ser estudiant a temps complet del segon cicle d’Informàtica; també portava dues consultories de primer cicle i era becari contractat per a tasques d’investigació... i tenia la meva feina principal. Ho recordo com una de les èpoques més intenses. També intensos han estat els dos darrers anys, quan he combinat las tasques de professor propi i investigador amb una consultoria de primer cicle d’Informàtica i estudiant de tercer cicle del programa de doctorat de la UOC.

Què et sembla que és el més difícil de cadascun d’aquests papers?

Cada rol i etapa té les seves particularitats. Probablement l’etapa d’estudiant durant els primers anys de carrera ha estat la millor i la que he gaudit més a la UOC, pel que he comentat abans de la interacció amb els companys i per ser el començament d’un procés de superació personal que encara avui considero que no ha acabat.

El rol de docent, sigui com a consultor o professor propi, també ha estat i continua essent altament satisfactori. Ajudar els estudiants en els dubtes que tenen i veure com les teves decisions influeixen positivament en el seu aprenentatge és molt reconfortant. Finalment, l’etapa de becari va significar descobrir la carrera d’investigador, el que vol dir generar codi i documentació tècnica, col·laborar en projectes de recerca, començar a publicar d’una manera contínua, assistir a conferències, fer viatges, etc. Amb el temps, aquesta fase va madurant paral·lelament a la progressió com a investigador més avançat que fa tasques de nivell més alt i de rellevància.

Quant a la dificultat de cada etapa és molt subjectiu, ja que té molt a veure amb el grau d’encavalcament dels diferents rols, la càrrega de feina total i la situació personal en què et trobes a cada moment. Tot i això, no hi ha dubte que els rols de recerca són sempre més exigents que els rols de docència, degut a la pròpia innovació inherent a la recerca i la falta de referents que guiïn el camí a seguir.

Quan és que et vas adonar que la investigació era la teva vocació?

La vocació d’investigador arriba per la curiositat personal de sempre voler saber més. És inevitable! Ja quan estudiava la carrera m’agradava llegir més per saber fins on s’havia arribat amb una idea o experiència que es presentava als materials didàctics i pensava com es podia estendre i aplicar. Sense saber-ho ja feia recerca. De fet, la meva entrada al món de la recerca va ser prematura pel fet de venir justament per la publicació en un congrés internacional del meu treball final de carrera de primer cicle, en què la curiositat em va portar força més lluny del que se’m demanava.

Per què recerca en informàtica i no en cap altra disciplina?

Bé, estic convençut que, si m’hagués agafat per la Medicina o un altre camp, també hauria sentit curiositat per algun tema i hauria acabat essent investigador igualment. La Informàtica, però, és aquell cuc que et pica de molt jove i ja no te’n pots desempallegar mai més.

Però, com totes les vocacions, el que és més important és mantenir-les, i això només ha estat possible gràcies als investigadors també vocacionals que m’han acompanyat en aquest viatge, dels quals ho he après i aprenc tot.

Actualment treballes en Computer-Supporter Collaborative Learning (CSCL). Ens podries explicar breument en què consisteix la teva investigació?

El CSCL és un camp de recerca molt actiu en l’e-learning que estudia com amb l’aplicació de les TIC es pot potenciar i millorar l’experiència de l’aprenentatge col·laboratiu en línia. És, de fet, un camp que interessa especialment a la UOC per la multitud d’aplicacions que té en el seu model d’aprenentatge a partir de l’ús del Campus Virtual com a plataforma tecnològica.

El CSCL com a paradigma és molt extens i té en compte multitud d’aspectes i, per tant, cal centrar-se, ja que no es pot abraçar tot. Un dels pilars que aguanten aquest paradigma, i amb el qual jo treballo més, és l’anàlisi de les interaccions en línia que ocorren durant l’activitat que es fa en grup. La idea central és extreure coneixement a partir de les interaccions dels estudiants amb l’entorn (per exemple, el Campus Virtual de la UOC) i presentar aquest coneixement als mateixos estudiants i també als consultors. D’aquesta manera els estudiants coneixen detalladament el que passa en el seu grup de treball i poden actuar en conseqüència; i els consultors poden fer un seguiment més complet de l’activitat en grup, cosa que els permet donar un suport més precís i en el moment adequat i avaluar més objectivament.

Haver estudiat en una universitat a distància va influir en el fet d’optar per investigar en aquest camp o sempre t’havia fascinat?

Sense dubte, després de molts anys estudiant intensivament per mitjà de sistemes telemàtics obtens un alt grau d’expertesa com a usuari. Et trobes amb moltes sorpreses agradables però també amb frustracions importants a causa del poc aprofitament que encara es fa avui dia de les TIC per a potenciar l’aprenentatge en línia. En la recerca que faig actualment, sobretot la de caire més empíric, aplico tota aquesta experiència per omplir els buits i mancances que vaig detectar durant la meva etapa d’estudiant a la UOC. Els estudiants ho celebren com a millores importants i molt esperades. I pel que fa a impacte en el seu procés d’aprenentatge els resultats són prou bons!

El teu currículum és força impactant: organització de conferències, tallers, publicacions de llibres, revistes, estades i projectes de recerca... D’on treus el temps per a treballar tant?

Bé, al meu departament ja se’m comença a conèixer per la meva pluriocupació! Molts dies em toca apagar els llums de l’edifici per ser el darrer de plegar al vespre. La veritat és que la feina m’agrada molt i em motiva a treballar a un ritme alt fins al punt de dedicar-hi més hores del compte. I, és clar, quan t’agrada el que fas el temps sempre passa volant!

Tot i que fer docència de qualitat demana el seu temps, les activitats de recerca que esmentes són les que demanen més dedicació. La recerca, a diferència de la docència, és per natura una activitat poc organitzada i extremament difícil de preveure i planificar. Davant d’una activitat de recerca saps quan comences però no quan acabes, i això es tradueix sempre a fer moltes més hores de les previstes. Al final s’acaba treballant a ritme de dates de tancament, que és l’única manera de poder progressar més o menys ordenadament.

Quina és la clau per a poder treballar a aquest ritme?

La clau és la paral·lelització de tasques, que m’ha donat sempre tan bons resultats. Es tracta de portar i fer progressar constantment moltes tasques alhora i anar avançant en conjunt com si es tractés d’una gran tasca. Amb el temps desenvolupes capacitats que et permeten passar contínuament d’una tasca a una altra de ben diferent sense perdre’n cap de les que deixes temporalment pendents. Portar totes les tasques de manera purament seqüencial seria inviable, almenys per a mi, i ben segur que el meu CV com a investigador seria molt més limitat.

Quins són els teus projectes més immediats un cop hagis defensat la tesi doctoral?

Un cop fet això, espero poder-me dedicar als temes de recerca que m’interessen més i desenvolupar-los més lliurement sense arrossegar el context formal i administratiu de la tesi doctoral.

Els objectius més immediats són continuar donant dimensió a la meva recerca amb la publicació de diversos llibres i l’organització d’un seguit d’esdeveniments internacionals. En concret, m’han proposat l’organització d’un congrés internacional a Barcelona per a l’any vinent que representa tot un repte!

Finalment, espero poder col·laborar en el nou campus virtual i incorporar-hi idees i experiències de la meva recerca en el camp del CSCL.

Enrere