Com una persona que vol ser activa en la vida després de dedicar-se molts anys de manera intensa a la vida professional.

Diré una redundància, però viure. Sentir interès per les coses, tenir ganes de conèixer, de fer més. És important no perdre la vitalitat, que jo considero que he tingut sempre.

La Guerra Civil va ser la causa que els meus pares es traslladessin a Catalunya. Jo era molt petit i, per tant, la meva cultura i la meva mentalitat són absolutament catalanes. Sóc un català no solament «parlant, sinó també pensant». Els meus pares tenien poques possibilitats econòmiques, però jo vaig fer el batxillerat gràcies al seu esforç. Tot i que volia ser metge, vaig decidir fer la carrera d'Enginyeria per un acte de vanitat, perquè em van dir que era la més difícil.

Sí, però, un cop dins de la carrera, em vaig adonar que allò anava amb mi. No n'estic gens penedit, encara que la meva vocació era l'àmbit de les lletres.

Jo sempre he tingut una inquietud per les humanitats. Durant el batxillerat ja havia llegit molts clàssics. Jo sóc dels qui dic que he llegit el Quixot dues vegades i és veritat. Però la meva vida professional, que he tingut la sort que m'ha permès viatjar i conèixer món, no em permetia continuar llegint tant i en jubilar-me vaig recuperar la meva llibertat de temps. Els últims anys de la meva carrera professional els vaig passar a Xile com a president de la companyia Aguas Andinas, una de les deu empreses més importants del país, i en fer seixanta-vuit anys vaig decidir que m'havia de retirar i tornar a Barcelona. Un cop aquí, em vaig proposar no continuar amb cap negoci, però volia fer alguna activitat. Una exsecretària meva em va parlar de la UOC, i aquí em teniu.

Jo no m'hi sento pas, però, si el fet de ser de ciències i que t'agradin les lletres es considera una raresa, aleshores sí que ho sóc. M'agrada molt la cultura, anar a veure exposicions, la música, sóc abonat del Liceu, etc., però, si em pregunten per què t'has posat a estudiar ara, els dic: perquè és la UOC. Per dues raons: la primera perquè després de tants anys he recuperat la meva llibertat de temps i no la vull perdre. Per exemple, vaig anar de viatge amb la meva filla al Japó, vint-i-un dies, i em connectava a la UOC des d'allà. La segona és perquè a la universitat presencial seria la rara avis i no ho vull ser. Quan tenia cinquanta anys vaig fer un curs d'anglès a ESADE amb joves de disset a vint anys i ells no posaven el mateix interès que jo per una qüestió d'edat.

Ha superat les meves expectatives. La meva intenció no és fer un afalac a la UOC, sinó que parlo partint de la meva experiència. Està ben organitzat, hi ha un bon ambient, he tingut un tutor magnífic, amb el qual ens veiem una vegada a l'any, i he fet amistat amb algun company i tot, tot i no veure'ns les cares.

En conjunt hi dono una nota alta. A vegades els crèdits no es corresponen amb la feina, hi ha assignatures de les quals els mòduls estan desfasats…, però això són coses minúscules. No tinc una crítica, perquè, si no, no hi seria.

Quan es va començar a estendre l'ús dels ordinadors i d'internet jo rondava ja els seixanta anys i era el director general d'Aigües de Barcelona. En aquella època m'havia promès que em jubilaria sense saber fer anar un ordinador, tot i que vaig ser un dels instigadors de la compra de companyies de noves tecnologies per part del grup AGBAR. Però la pressió general de l'entorn va fer que finalment m'animés a provar-ho. Sens dubte a la UOC n'he acabat d'aprendre, tot i que encara de tant en tant me'n passa alguna. Dues vegades he perdut treballs acabats i a punt de lliurar i no m'ha tocat més remei que tornar-los a escriure.

Del tot no ho crec, però penso que la virtual té totes les de guanyar. Jo he reflexionat i teoritzat sobre aquesta qüestió i la conclusió que en trec és que el treball cada vegada més es deslocalitzarà gràcies a les noves tecnologies. També hi ha estudis que apunten que això pot comportar més estrès perquè mancarà la comunicació personal, tan necessària per a l'ésser humà. Però, en tot cas, això és imparable. En el cas de la universitat, la virtual et permet compaginar treball i feina, i, si t'hi dediques, t'obre unes portes molt més grans que la presencial.

Per descomptat. Ara les carreres van deixant de ser un camí per a trobar una feina per a ser una formació que permeti després buscar-ne una. Jo he donat molta feina a molta gent i no he demanat mai a ningú cap nota, encara que he valorat el fet de tenir un títol universitari per l'esforç que representa. Però, si he contractat un enginyer, un advocat o un economista, m'ha interessat sempre abans el factor humà. De què serveixen les bones notes en una matèria si després la indústria va per davant del món acadèmic? A mi m'interessa que una persona tingui una formació perquè si té un problema sàpiga com l'ha de resoldre, però no perquè em porti la recepta.

No puc fer aquesta valoració perquè no el conec a fons. Només he estat interessat en el producte, no en la fàbrica.

El producte que em dóna aquesta fàbrica que es diu UOC és molt satisfactori per a mi, i per això el compro.

Sí que m'interessen, però aquest llibre en concret el llegeixo per a l'assignatura Llengua espanyola II. Se n'havia de triar un d'una llista i jo vaig optar per aquest. Tot i que penso en català, la meva formació és en castellà i, per tant, a la UOC escric en castellà i no he tingut mai cap problema. Si no escric en català és perquè no ho faig amb la mínima correcció que m'exigeixo a mi mateix.

No me n'he marcat cap, a part de continuar vivint en el sentit anímic. Fins i tot em sap greu acabar; de fet, he perllongat el temps d'estudi tant com he pogut, però s'ha de ser pragmàtic. Jo quan em vaig jubilar ho vaig fer com a acte de consciència, no perquè m'ho diguessin. I estic satisfet que fos així. Les decisions s'han de prendre quan encara tens el cap prou clar.