La decisió de dedicar-me professionalment a la pau, però també una sèrie de vivències. Una d'elles va ser la meva estada a Irlanda del Nord, on vaig entrar en contacte amb persones properes al conflicte que es viu allà.

Sí, encara que penso que més aviat va ser el detonador per a buscar formació universitària en aquest àmbit: si m'hi havia de dedicar professionalment [a la resolució de conflictes], volia formar-me millor. Va ser llavors, fa vuit anys, que vaig conèixer els programes de la UOC sobre conflictologia, camp d'estudi que acabava de començar al nostre país.

Els conflictes són com l'aire: gairebé res no s'escapa del seu contacte. La conflictologia és present en governs, tractats, relacions internacionals, universitats, col·legis, empreses... És oberta, transversal i interdisciplinària. És una cosa així com una disciplina de disciplines. Des de l'Àrea de Cooperació Humanitària, Pau i Sostenibilitat de la UOC s'ofereix formació en conflictes armats, gestió de crisi i mediació familiar, educativa, política i social.

Com que ja coneixia el Campus Virtual, el canvi no em va ser complicat. Va ser suau, sense aspreses. El vaig emprendre amb il·lusió.

Afavoreix la comunicació directa i personal amb els estudiants. La interacció que ofereix fa inevitable el contacte directe amb el consultor. Aquest consultor, juntament amb els materials [didàctics], possibilita un intercanvi real amb l'alumne. A les classes presencials la comunicació de tu a tu amb els estudiants sol ser nul·la. El professor parla, exposa, resol i motiva, però sempre al grup.

Amb moltes ganes. I serà un repte continu, ja que a l'octubre començarà un màster internacional en anglès, amb professors de diferents universitats del món. Aquell mateix mes també hi ha prevista la creació de l'Associació Internacional de Conflictòlegs, que coincidirà amb el III Congrés de Conflictes, Conflictologia i Pau. M'omple de satisfacció contribuir a difondre una veritable cultura de pau.

Malgrat els seus problemes personals i familiars, venien cada dia amb un somriure i moltes ganes de treballar. D'altra banda, un dels millors regals de la meva vida me'l van fer allà. Un dels nois, a qui vaig ensenyar a escriure el seu nom, també va escriure el meu en un paper.

Em va permetre constatar que el maltractament no distingeix colors ni nacionalitats, que el penediment existeix, que el perdó de vegades s'atorga per por i que l'acceptació d'haver fet alguna cosa és més difícil que no pas la negació.

Més que amagar-se, ens ensenyen les dificultats que els nouvinguts passen al seu país d'origen. L'empatia ajuda a entendre què empeny una persona a arriscar la seva vida per a buscar una cosa millor. Què pot incitar una mare o un pare a posar el seu fill en una pastera o en un cayuco? La seva perspectiva de futur no són els diners: a determinades parts del planeta aquest anhel es redueix a la supervivència, i no a les possessions materials. Per això tantes persones s'embarquen en aquest viatge. Igual que faria jo si fos al seu lloc.

La llei no resol el conflicte: només l'apedaça. Aquesta és la quarta reforma, i ja hauríem d'haver arribat a una solució bona. No obstant això, no penso que els fluxos d'immigració es puguin reduir ni conduir mitjançant lleis. Per exemple, cap text no va aturar els espaldas mojadas, les persones que salten els murs, les que arriben com a turistes i es queden, les que arriben a la costa en pasteres. La crisi probablement reduirà aquests fluxos, encara que només momentàniament, fins que es produeixi la recuperació econòmica. Pel que fa a les condicions dels sense papers, què els diem? Benvinguts a la crisi del primer món?

Això no passaria si els conflictes tinguessin lloc a prop de casa nostra, al nostre país o a Europa, territoris en els quals ja no entenem –ni acceptem– resoldre els problemes mitjançant atacs armats. Sembla que la nostra societat ja en té prou tirant endavant en el seu primer món en crisi, exposat a la informació contínua de guerres, atemptats, pobresa, canvi climàtic... S'hauria de reflexionar sobre els nostres valors.

Voldria pensar que sí. Tanmateix, agafi un infant, eduqui'l odiant, i animi'l també a educar els seus en l'odi, encoratjat per la societat, la família, l'entorn... Pensa que una cosa així es guareix amb plans de desarmament o amb una firma? Jo penso que no. L'odi està tan arrelat, tan endins de les persones, que és difícil trobar-ne una que no hagi conegut el dolor per aquest conflicte, un dolor que s'atenua amb un altre dolor, una espiral que fa molt temps de temps que infecta l'illa i la seva gent. Els que ara estan cara a cara poden deposar les armes. Ara bé: qui assegura que els seus fills i filles no les tornaran a empunyar?

No: l'únic que és extrapolable des del meu punt de vista és el dolor. I aquest és sempre igual, tant si és irlandès com anglès o basc. Com a màxim, caldria considerar que el procés de pau a l'Ulster és precisament això: un procés, és a dir, una cosa que no s'ha detingut; com al País Basc. És cert que el desenvolupament d'ambdós conflictes pot presentar línies semblants –maneres d'atemptar, exigències, finançament...–, però en aquest cas no parlem del procés de pau, sinó del procés del conflicte. I, òbviament, ambdues situacions no són comparables.

Com a mínim, ajudaria a fer una transició pacífica al nou model d'ensenyament [riures]. Els estudis de conflictologia no exerceixen un paper especial en el Tractat de Bolonya. Simplement s'adequaran al nou marc europeu.

Les TIC són màquines: per elles mateixes no poden contribuir a unes relacions internacionals més justes. De fet, els països més pobres no tenen xarxes de comunicacions. Només podem continuar parlant de divisòries digitals i buscar maneres d'ultrapassar-les. Només el 20% de la població mundial té accés a la xarxa, i a l'Àfrica aquest percentatge es redueix al 6%. Abans d'adoptar les TIC, s'haurien de tenir en compte altres prioritats: menjar, aigua potable, educació, sanitat, pau...

Perdi la seva identitat i guanyi'n una de nova, que englobi tots els éssers humans. No sigui cordovès, andalús, espanyol o europeu. Sigui del món.