Jo vaig començar el maig del 1994. Vam entrar a l'edifici de Tibidabo en Gabriel Ferraté, el gerent Xavier Aragay i jo... i aquí hi havia ja en Carlos Gallardo, que estava a càrrec d'aquest edifici. Un cop s'havia emparaulat l'edifici per part de la Generalitat, ho havíem de començar tot de zero: canviar coses d'una habitació a l'altra, pagar deutes de la gent que hi havia abans... Em tocava anar a Aigües de Barcelona o a FECSA a assabentar-me de què es devia, fer els canvis de nom o anar a pagar rebuts. Érem quatre persones aquí i els sous els cobràvem a través de la UPC.

Al principi per aquí et perdies: amb moltes escales, soterranis, sense ascensors. Hi havia molta feina per fer. Després va començar a entrar més gent, com en Francesc Noguera o l'Encarna Silva. Em recordo del primer sopar de Nadal, que hi érem tots els treballadors de la UOC aplegats: quinze persones. És clar que han passat quinze anys i ha estat un canvi increïble; em creuo amb molta gent que em saluda, però també n'hi ha molta altra que no conec.

Estava sempre tot a mitges i fins i tot un dia vam haver de canviar un despatx de lloc només per a una reunió. En Josep Maria Oliveras —cap del Gabinet de Rectorat—, el Gallardo i jo vam desmuntar el despatx sencer del doctor Ferraté, el vam traslladar tot sense ascensor a la primera planta, on ara hi ha la sala Jordi Pujol, el vam tornar a muntar allà, es va fer la reunió i després el vam tornar a desmuntar per tornar-lo al seu lloc.

No recordo si el doctor Ferraté no conduïa o conduïa molt malament. I es va proposar que l'Albert fos el xofer. Des d'aleshores he estat el conductor, primer del rector i després de la rectora. De fàcil no ho és; sempre has d'anar ràpid perquè arribem tard a un lloc, sortim justos, hem d'anar a un altre, en cinc minuts canvien les coses... És un moviment constant i sempre has d'estar alerta i has d'anar amunt i avall constantment. Un dia sortíem d'un dinar i anàvem pel passeig de la Reina Elisenda i l'Oliveras va dir «Gira per aquí que anirem més ràpid», i hi havia línia contínua. Ens va aturar una moto de la Guàrdia Urbana i, quan li vam dir que era un cotxe oficial, l'agent va reaccionar amb por i va dir que no ens preocupéssim, que no posaria que la infracció era greu, i així vam poder continuar.

Abans viatjàvem força amb el cotxe a qualsevol lloc —Castelló, Alacant...—, anar i tornar el mateix dia. Passàvem moltes hores al cotxe i, per descomptat, l'amistat era la cosa principal. És molt important, ja que t'han de tenir molta confiança perquè, evidentment, sents moltes converses que no pots dir, has de conèixer la persona que portes, ja saps si està de bon o mal humor, has de saber què dir-li. Com que veus la persona cada dia i la portes a casa l'acabes coneixent molt bé.

La cosa és molt diferent d'abans, però no tant. Si ho mires amb perspectiva, la Universitat ha fet un canvi molt radical, tot i que des de dins no es veu tant el canvi com des de fora, però si fas memòria sí. Hi ha força bon ambient entre els treballadors a la UOC, veient el que passa a altres universitats i segons el que t'expliquen els altres xofers. L'ambient ha canviat molt poquet en aquests anys; hi ha hagut molts canvis en el que és la Universitat, però entre la gent més propera no ha canviat pas gaire.

Vam tenir primer un Seat Toledo, que corria molt però gastava benzina a dojo i no anava gens malament; després un Nissan Primera, que també gastava molt i era tan ample que el rector s'hi estirava a dormir i tot. El Passat actual és molt bon cotxe i gasta molt poc.