Jo era catedràtic d'institut des de l'any 1982 i també col·laborava amb l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona en la creació de materials pedagògics. Va ser a través d'aquí que em va arribar la demanda d'uns materials de ciències socials per als exàmens d'accés a la UOC per als estudiants de més de vint-i-cinc anys. No havia sentit mai, abans, parlar de la UOC i, quan vaig arribar a l'edifici de Tibidabo per lliurar la feina, em vaig quedar meravellat del seu luxe asiàtic.

Això era a primers de l'any 1995. Aleshores em vaig assabentar que es buscava algú per al departament de Didàctica i Desenvolupament Metodològic i m'hi vaig presentar. Al juny començava a treballar amb l'Albert Sangrà, que era el meu cap, i em va dir que al setembre començaven dues carreres, Empresarials i Psicopedagogia, amb cent estudiants cadascuna, i que s'havia d'elaborar i dissenyar tot el material.

Em van començar a ploure carpetes dels materials que elaboraven els professors que s'havien de revisar i editar a corre-cuita. Jo no havia fet mai aquesta feina abans i, per altra banda, els professors tampoc no sabien ben bé què se'ls demanava. Alguns professors ens havien arribat a enviar gràfics fets a mà i tot! A l'assignatura de Multimèdia no vam poder explicar com s'adjuntava un fitxer perquè els informàtics encara no ho havien desenvolupat; per tant, els estudiants no podien saber com es lliurava la feina que se'ls encarregava.

En primer lloc els estudiants sabien que eren un grup pilot. Però, malgrat això, tenien molta il·lusió i moltes ganes de formar part d'un nou projecte diferent i engrescador. Fins i tot col·laboraven perquè tot sortís bé i eren molt agraïts i tolerants. Per altra banda, va ser clau la visió del rector, en Gabriel Ferraté, de començar només amb dues carreres i amb un total de dos-cents estudiants.

En aquell moment el PSOE rebia el suport de CiU a Madrid però la relació va començar a esquerdar-se, i per això en Gabriel Ferraté va decidir començar com més aviat millor, perquè, segons deia, mai no s'havia tancat una universitat amb estudiants.

Era molt familiar i ens coneixíem tots. Recordo la primera trobada presencial a Mataró, en què ens sabíem els noms i cognoms de tots els estudiants. I el primer sopar de Nadal el vam fer en un entresolat d'un restaurant de l'Eixample i vam fer l'amic invisible!

Jo tenia nocions d'informàtica, però d'uns programes que ara consideraríem que són del paleolític, com el Framework i el WordPerfect. Quan vaig arribar aquí em vaig trobar amb un ordinador amb Windows, que no l'havia utilitzat mai. Poca gent tenia habilitats amb l'ordinador; per això vam elaborar un CD on explicàvem, entre altres coses, com funcionava un ratolí amb unes animacions.

Si, i ho improvisàvem tot. Fèiem reunions amb l'equip rectoral per definir conceptes com tutor, professor, avaluació, biblioteca virtual, etc. Jo prenia apunts i després elaborava un document que tornava a l'equip del rector i era discutit. Venia gent de l'Open University a veure'ns perquè començaven a veure coses noves que ells no feien. Recordo una anècdota que ens va fer prendre consciència de la imatge que projectàvem. El Mikimoto, que va ser alumne d'Humanitats, en el seu programa de TV3 va treure sobreimpressionat a la pantalla: UOC=Pompeu Fabra+Game Boy. Això volia dir que ens havíem guanyat el prestigi de la UPF, al qual afegíem el valor de les noves tecnologies.

No, no ho érem. Fèiem els codis de les assignatures només amb tres xifres i en Gabriel Ferraté ens va dir que n'hi havíem de posar 7 o 8, que en un futur hi hauria moltes més assignatures. En aquell moment em vaig adonar de la magnitud de tot plegat. El que passava era que estàvem tan pendents del dia a dia que no ens paràvem a pensar en l'abast que podia arribar a adquirir el projecte UOC.

Per una banda, el col·lectiu de gent amb ganes de participar en una cosa nova i, per l'altra, el fet d'haver nascut l'any 1995, just quan començava tot el fenomen d'internet. Al principi la idea era fer una versió catalana de la UNED i que els professors passessin a dependre de la Generalitat en lloc de l'Estat, però no ho van voler i per això es va inventar una cosa diferent. És cert que es van copiar algunes coses de la UNED, però en Gabriel Ferraté, que venia del món de la robòtica, va tenir molt clar que s'havia d'apostar per internet. Aquest va ser l'element clau que ens va diferenciar de la resta.

La pregunta que em vaig fer és: Què pot aportar la UOC de diferent als estudis d'Art i Humanitats respecte a les altres universitats? Hi havia un camp inexplorat que era el de la intersecció de les tecnologies digitals i la creació, de manera que em vaig posar a treballar en això.

Encara avui els nostres estudiants es matriculen a la UOC pels avantatges pràctics, però a mi m'agradaria que ho fessin per l'oferta pedagògica i l'enfocament diferent dels estudis d'Art i Humanitats.

Hi ha una correlació molt íntima entre la manera de pensar i el suport amb què l'expressem. Les tauletes d'argila pràcticament només permetien escriure números; amb el papir ja es va fer un salt, però pel fet de no tenir paginació no permetia el metadiscurs, i això no va ser possible fins a l'arribada del llibre. I ara observem que també es transformen els processos intel·lectuals a partir de maneres de viure, veure i treballar en xarxa. L'element clau del canvi és que abans l'art era fet per a ser vist i ara permet interactuar-hi: és el que es coneix com a art en xarxa (net.art). L'acció dóna sentit a l'art actual; per tant, és un art que està en contra del que vol el sistema actual, que és la desmobilització.

Això és discutible. Per a mi allò democràtic és l'Asereje, i per desgràcia l'art en xarxa encara no arriba a tothom. No s'ha introduït com a disciplina a Belles Arts, i a Història de l'Art encara no existeix com a assignatura.

És la mirada del present que ens ha de fer reflexionar sobre el passat i no al revés. Al Louvre de París només hi veiem nu femení i d'infants, és a dir, pornografia i pederàstia. Ho veiem així, ara, perquè la lluita feminista ens ha fet reflexionar sobre el passat i no al revés. Ara ens hem de preguntar: per a què servia l'art que et feia només mirar i no actuar? L'art avui són les cançons que escolten els nostres fills, el disseny de cotxes, la publicitat, etc., però la gent encara continua pensant que l'art és el que es veu als museus o se sent al Palau de la Música. Precisament una de les conseqüències de l'art actual és la desaparició de l'alta i la baixa cultura, una barrera que posaven els que volien diferenciar mitjançant l'art les classes socials.

De moment no es pot comprar una obra d'art en xarxa perquè, a partir del moment que és en un servidor, tothom hi té accés. Per tant, l'art ja no és només per a uns pocs que el poden pagar.