Sens dubte. Aquest comentari el va fer el crític Daniel Giralt-Miracle, perquè veu una actitud similar en els dos projectes. Gaudí va crear un nou llenguatge per a dialogar amb la ciutat a partir del tema de l'habitatge. Ara, en l'era digital, la façana del Media-TIC parla a la ciutat, però el nostre tema és l'energia. Gaudí treballava amb els artesans del moment, que eren ceramistes, vidriers i fusters, i nosaltres utilitzem els artesans d'avui, que són programadors de programari i enginyers d'energia.

Exacte, m'agrada recordar unes paraules de Jorge Wagensberg. Ell diu que si mires la naturalesa és bella, però no està en equilibri. La naturalesa és pur caos, atzar, indeterminació, i tot acaba esdevenint-se per una mena de màgia. Però també és veritat que la naturalesa performa. Aquí hi ha la fotosíntesi. Un arbre és una fàbrica d'aliments, de medicaments, s'orienta segons el vent, busca l'aigua a la capa freàtica, és una màquina de fer energia; i nosaltres, que som arquitectes de l'energia, mirem la naturalesa no com el modernisme, que ho feia per les formes i les geometries, sinó per la línia científica, de partícules, de moviments físics.

Hem dissenyat unes plaques fotovoltaiques a la coberta que produeixen el 15% de l'energia que consumeix, a més té una pell d'ETFE (etilè/tetrafluoroetilè) que redueix l'ús de l'aire condicionat en un 60% i disposem de sistemes de sensors dins de l'edifici que fan que el consum baixi un 20%. Això ens fa estar en un 90-92% d'estalvi d'emissions de CO2, el que els americans anomenarien un netbuilding. Només hi ha dos o tres edificis a Europa d'aquestes característiques.

N'hem monitorat l'activitat. L'arquitecte ara ha de certificar resultats; no és com abans, quan lliurava la clau i desapareixia. Amb les primeres factures, hem comprovat que consumeix molt poc.

L'ETFE apareix gràcies a l'encreuament de dos materials. La indústria dels polímers busca que el polímer sigui resistent com el vidre, i la del vidre, que el vidre sigui intel·ligent com els polímers. El polímer cristal·litzat és el tefló, un polímer que actua com un vidre: és lleuger, fàcil de manipular, estalvies en transport, no es crema, no desprèn fum, s'autoextingeix. A més, performa molt, és un filtre solar natural. De moment, només hi ha tres edificis amb ETFE a tot el món: l'Eden Project als afores de Londres, el Water Cube de Pequín i l'estadi Arena de Munic.

Sí, perquè el fem servir per primera vegada com a membrana energètica. L'hem convertit en una pell performativa amb ordinador, sensors i moviment, perquè reaccioni al clima, i hem patentat aquests processos. La innovació s'ha basat en elements existents que no s'havien combinat mai així.

Miri, la sostenibilitat és una ciència en procés. La primera fase era la dels gurus: Al Gore o Jeremy Rifkin. Ara som a la segona fase, la radical, en què la sostenibilitat estableix un dogma, uns certificats energètics, un codi tècnic, la llei, l'eficiència energètica... Encara discutim què és sostenible i què no. És com el feminisme: cal passar aquesta fase radical, encara que la situació ara ens demana ser radicals.

Ens hi obligava el codi tècnic de la construcció, que exigeix un nombre de places per metre quadrat construït, i és un nombre altíssim. En realitat, la meitat del pàrquing quedarà buit, perquè la relació persona-cotxe ha baixat molt, afortunadament.

A partir del 15 de gener, s'hi començaran a fer exposicions, show rooms, esdeveniments, intervencions. No és que sigui buit, és que és un espai públic, però dins de l'edifici. Probablement l'alcalde, Jordi Hereu, hi pronunciarà el seu discurs de principis d'any i aquest serà el punt de partida de l'ús de l'espai.

No, l'espai ha de ser diàfan i flexible com un sistema operatiu. Té llum artificial, sensors, terra, sostre, clima, aire, il·luminació, ho té tot perquè la gent s'hi instal·li, és una plataforma per a aterrar.

El nostre model de negoci es basa en la innovació. Un equip de gent fa recerca i d'aquí en surten prototips que després es poden convertir en patents. A llarg termini aquestes patents s'aplicaran en projectes. La innovació es mesura per patents. Però no patents per a protegir-nos del fet que ens copiïn, sinó patents compartides que introdueixes en el sistema. Són obertes, com el programari lliure.