Hi ha una tendència creixent a fer ús de tècniques de desinformació en xarxes socials per fomentar el descrèdit tant de dones amb activitat pública com del moviment feminista. Aquestes pressions, que es produeixen de manera paral·lela a l’increment de la violència en línia, estan provocant l’allunyament de les dones de l’esfera pública i impedeixen l’avanç en la lluita pels drets i la igualtat. És imperatiu l’aprofundiment en el seu estudi i la presa de mesures específiques per pal·liar els seus efectes en les democràcies.
El 4 de desembre de 2016, un home jove armat amb un rifle d’assalt va irrompre a la pizzeria Comet Ping Pong a la ciutat de Washington DC. Edgar Maddison Welch va viatjar des de Carolina del Nord per alliberar els nens i nenes que, suposadament, estaven tancats contra la seva voluntat al soterrani de la pizzeria, objectes d’una trama de tràfic infantil de la qual formava part Hillary Clinton i personal de la seva confiança del Partit Demòcrata.
No cal fer un gran esforç per entendre que la implicació de Hillary Clinton en un assumpte de tràfic de persones és un cas de desinformació. Convertit en la teoria de la conspiració del Pizzagate, la discussió sobre aquesta qüestió va obtenir més d’1,4 milions de hashtags en 250.000 comptes de xarxes socials entre l’octubre de 2016 i el dia de desembre en què Welch va decidir no esperar ni un minut més i alliberar aquelles persones captives del jou demòcrata.
Aquest cas de desinformació, investigat com a part de l’activitat procedent de Rússia durant el període electoral que va portar Donald Trump a la presidència, constitueix només un dels molts atacs soferts per la candidata demòcrata amb l’únic objectiu de desacreditar la seva persona. I no és l’únic tampoc entre dones que es dediquen a la política. El mateix octubre de 2016, la Unió Interparlamentària publicava l’estudi «Sexisme, assetjament i violència contra les dones parlamentàries», amb entrevistes a 55 dones polítiques de 39 països, corresponents a 42 parlaments al voltant del món. Entre els nombrosos resultats de l’estudi, el 81,8% declarava haver patit alguna forma de violència psicològica com a resultat de la seva feina, i el 41,8% afirmava haver sofert la difusió d’imatges o comentaris a través de xarxes socials amb finalitats difamatòries o humiliants, fotomuntatges inclosos. En una segona edició del mateix informe el 2018, aquesta vegada amb 123 dones enquestades (parlamentàries i personal treballador en política), la violència psicològica havia escalat fins al 85,2% i el 58,2% havia rebut atacs per internet.
Tot i que les dones polítiques són un objectiu obvi de la violència i la desinformació en línia, no és un terreny únic per a elles: els atacs els reben tota mena de dones que tenen un paper preponderant a l’esfera pública, molt especialment dones periodistes i activistes. Els fenòmens de desinformació, combinats amb els atacs obertament misògins, l’assetjament i les amenaces, provoquen que moltes dones optin pel silenci a les xarxes o, fins i tot, es retirin del seu àmbit públic d’acció, per por que el fet de continuar acomplint la seva feina els porti a perdre la vida, com és el cas de Berta Cáceres a Hondures, Jo Cox al Regne Unit, Marielle Franco al Brasil, Daphne Caruana a Malta o, anys abans, Anna Politkóvskaia a Moscou, totes elles assassinades.
Reflex d’això és que el 65è període de sessions de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona de l’ONU, que s’estarà celebrant quan es publiqui aquest article, porta per títol «Dones en la vida pública: igualtat de participació en la presa de decisions». Un dels temes que abordarà serà la violència en línia en totes les seves modalitats com un dels elements que intenta apartar les dones de l’àmbit públic d’acció.
Cal no perdre de vista, d’altra banda, que la desinformació s’ha fet patent tant en atacs de l’exterior com a l’interior d’un país. I no sols en contra de figures públiques, ja que aquests atacs també estan dirigits contra dones anònimes o contra part de l’ideari feminista. Un estudi recent de The Economist a 4.500 dones de 45 països destaca que el 67% de les enquestades reconeix haver sofert atacs de desinformació i difamació en línia. El març de 2018 un estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya ja identificava un patró narratiu de marcada oposició a la igualtat de les dones, identificant «notícies que contenen un missatge implícit d’inferioritat, d’altres que creen un discurs contrari a les polítiques d’igualtat o a la legislació d’erradicació de la violència masclista i d’altres que desautoritzen les lluites per la igualtat de les dones». Un altre estudi de 2020 que analitza 71 notícies falses recopilades per l’equip de fact-checking de Maldito Feminismo arribava a unes conclusions similars i definia l’objectiu de la desinformació en la mobilització política de l’opinió pública o el descrèdit del feminisme, d’una forma propagandística o ideològica. Els dos estudis enllacen els resultats amb el perill de la difusió d’aquests missatges en echo chambers, en els quals persones de pensament similar es retroalimenten i amplifiquen la informació, afermant creences falses sense possibilitat (ni intenció) d’accedir a informació que la refuti.
No és infreqüent sentir veus que resten una certa importància a la desinformació que té com a objectiu persones físiques, ja que aquests atacs estan coberts per la legislació vigent: poden considerar-se difamació i ser objectes de demandes legals. Deixant de banda el fet que la major part de les vegades és impossible identificar la font d’origen de creació de la notícia falsa en qüestió, o que la velocitat de viralització dels continguts és tan gran que, encara que se’n conegui l’origen, el mal aconseguit per la notícia falsa es converteix en irreparable al cap de poc temps de ser llançada, què fem contra les notícies falses dirigides a desacreditar al feminisme, que no només perpetuen estereotips sinó que a més s’oposen a part dels drets bàsics de la meitat de la població? Si els moviments de desinformació utilitzen les dones i el feminisme com un dels seus objectius, aquesta desinformació ha de convertir-se en objecte d’estudi i de tractament específic en les polítiques públiques.
Que hi hagi dones que lluiten contra els poders establerts, especialment des de posicions obertament feministes (molt més si es tracta de dones als marges o entra en joc la interseccionalitat), molesta, i ha molestat històricament. Susan Faludi al famós llibre Backlash ja explicava el 1991 que cada onada feminista havia tingut el seu contramoviment, no tant perquè s’aconseguís la igualtat, sinó perquè semblava que finalment s’hi podria arribar. La sortida de les dones de l’esfera pública representa, sens dubte, una pèrdua irremeiable per a la lluita per la igualtat, però també per a la salut democràtica dels estats.
El Pizzagate, per sort, no va causar cap ferit. No obstant això, si bé les autoritats dels Estats Units han refutat tots els fets relacionats amb aquesta teoria repetidament, la teoria QAnon de l’extrema dreta estatunidenca va incorporar el 2020 la suposada xarxa internacional de tràfic sexual pedòfila al seu ideari i justificació de ser, i van ampliar la llista de còmplices de Hillary Clinton a Barack Obama i George Soros. I no tan sols això: la preocupació per aquesta teoria de la conspiració s’ha traspassat a tota una sèrie de vídeos d’adolescents a TikTok. La desinformació, un cop cala en la població, és realment imparable i pot tenir conseqüències incontrolables.
Citació recomanada
Estévez Jiménez, Patrícia. Notícies falses que desacrediten el feminisme. COMeIN [en línia], març 2021, no. 108. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n108.2119
Patricia Estévez JiménezPeriodista i col·laboradora docent a la UOC
